Biografies anònimes

Valeria Balanuta

2012-02-04T11:54:00.000-08:00

«Aquí tenim més nivell de vida, però ens hem tornat més individualistes»

Aquest desembre vaig fer 18 anys. Des d’en fa set sóc manresana, però vaig néixer a Moldàvia, una antiga república soviètica, independent des de 1991. Els meus pares van néixer a la URSS, però jo ja a la Moldàvia independent. El meu poble es diu Tiganca i està situat a tocar de la petita ciutat de Cantemir, al sud de la capital del país (Chisinau) i molt a prop de la frontera amb Romania. No és un país gaire gran, 4 milions d’habitants, i es pot dir que som del Tercer Món, perquè hi ha moltes mancances.

El meu pare té 12 germans. Una tieta meva es va casar amb un empresari català, de la comarca d’Osona, i aquest senyor donava feina i papers als germans de la seva dona. Així doncs, el meu pare va venir sol a treballar (fa de fuster, munta parquets, cuines...) i ens enviava diners, fins que vam poder fer la reagrupació familiar, després de molts papers i burocràcia. Jo vaig arribar als 11 anys, amb la meva mare, i la meva germana i el meu germà petits, que llavors tenien 9 i 7 anys. Vaig entrar a l’ESO a l’IES Lacetània un any abans del que em tocava, però no em va costar. Trobo que el nivell era bastant baix i en dos mesos ja havia après català i castellà.

Els primers temps em va costar fer amics. No encaixava gaire aquí. No em relacionava gaire, jo era molt tranquil·la i la gent molt esverada... No m’acabava d’integrar. Ha estat un procés: vas veient com és la gent, i suposo que per encaixar bé en un lloc has de conèixer-lo bé abans. Crec que la gent catalana de tota la vida és en general més agradable i bona gent. Els d’altres parts d’Espanya i que parlen castellà els trobo sempre més distants o que tenen mania als de fora. Jo ho he viscut així.

Per Nadal, a l'escola, a Moldàvia

Ara tots els amics que tinc són d’aquí, no en tinc cap del meu país. Som molt poquets moldaus a Manresa, i pràcticament tots són de la meva família (alguns germans del meu pare també van venir). Del meu país trobo a faltar sobretot la neu. Allà teníem sempre tres mesos de neu l’any, i aquí no neva mai! Però t’adaptes a tot, també al clima, igual que a les tradicions. Celebrem les vostres festes i ens interessem per la cultura d’aquí. També enyoro alguns amics, el poble... Tot i que hi vaig cada estiu. M’hi queda un avi. I quan hi vaig em sento com a casa. Trobo que allà és molt diferent, tot és com més natural, som autosuficients amb el menjar, produïm vi (molta gent ho fa, tothom té vinya...). Sovint el cap em vola cap al meu poblet de Moldàvia i tindria ganes de ser-hi.

Els meus pares s’hi fan una casa i volen tornar-hi. Quan es facin grans volen viure allà. I jo tinc clar que, per viure, no hi tornaré. És un lloc amb poques possibilitats. Els meus germans i jo hem crescut i estudiat aquí, i tot i que tenim arrels a Moldàvia, ara no m’imagino tornant a viure allà. Era un lloc molt humil, havia de caminar cada dia 3 quilòmetres per anar a l’escola... De moment estic bé aquí, i en el futur, doncs no ho sé, depèn de com vagin les coses, de la feina... M’agradaria dedicar-me a la música, al cant. Vaig anar quatre anys a l’Esclat, a fer solfeig i cant, tot i que quan vaig començar el Batxillerat vaig haver-ho de deixar, perquè se’m feia difícil compaginar-ho tot, i també per alguns problemes familiars que em van afectar. Però tornaré a fer música, segur.

Ara estic fent segon de batxillerat humanístic al Peguera. Les notes m’han anat força bé. Estudio bastant perquè m’ho vull treure. Aquests dies estic atabalada fent el treball de recerca, sobre el convent de Santa Clara. Fa gràcia veure les monges, totes tranquil·les, resant... I la Sor Lucía que no para! Quan acabi voldria anar a alguna escola de cant, i millorar el solfeig, harmonia, coses que em falten fer. Vaig participar en el projecte Aiguallum, un disc i espectacle amb manresans originaris de molts països del món. Vaig triar una cançó del meu país, els va agradar i la vam gravar. Va estar bé perquè em va tocar actuar amb el Llibert Fortuny i el vaig poder conèixer. Resulta que havíem tingut la mateixa professora de solfeig! També hi havia el Toni Xuclà i altres músics. Llàstima que només va ser un projecte molt concret i no va tenir continuïtat.

Amb els pares, a l'escola, a Moldàvia.

Vivim al Poble Nou i hi estem bé. Tot ens queda molt a prop: el Passeig, els hospitals, l’institut, les botigues. Estem en un bon lloc. Al meu poble de Moldàvia només hi viuen unes 100 persones i és molt pobre. Vivíem malament i amb pocs recursos. De vegades ho rumio i m’adono realment del canvi que hem fet. Hem millorat el nivell de vida però crec que també hem canviat de caràcter. Jo penso que m’he tornat una mica com la gent d’aquí, també pel que fa a coses negatives: aquí la gent és més individualista, com més egoista, i et critiquen si vas vestida o fas coses diferents de la majoria. Allà crec que la gent comparteix més. Potser com que hi ha misèria i es passa malament, el fons de les persones és més bo. Definitivament, no es pot tenir tot, a la vida.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Febrer 2012

Jewel Huda Ullah

2012-01-20T04:44:00.001-08:00

«És incomprensible que posin tantes traves per obrir un negoci»

Vaig néixer al sud de Bangladesh ara fa 44 anys. Tinc tres germans i una germana. L’any 1987 vaig deixar el meu país i vaig arribar a Espanya. A Bangladesh hi ha poques possibilitats laborals i vaig marxar per buscar-me la vida i per estar sol. Vaig arribar a Madrid i després he viscut a diverses ciutats: Saragossa, Sant Sebastià, Alacant... Més tard em vaig traslladar a Catalunya, primer a Girona i després em vaig establir entre Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes, on he viscut més de quinze anys. Em vaig casar amb una noia catalana, de Sant Pere, i vam tenir una filla.

El 2006 vaig arribar a Manresa. El negoci de restauració que tenia a Vilanova i la Geltrú no va funcionar, i al final vaig tancar el negoci i vaig deixar el pis. Vaig passar-ho malament. Vaig marxar uns mesos a Anglaterra, però vaig tornar i vaig decidir començar des de zero. Vaig trobar feina en una sala de jocs de Barcelona. Buscava pis a la ciutat, però tots eren molt cars. Coneixia una mica Manresa perquè hi tenia un amic de fa molts anys. Vaig venir un cap de setmana i em va agradar. Vaig buscar pis aquí i m’hi vaig establir. Inicialment treballava a Barcelona i anava i venia amb tren, però les combinacions no són bones, i a més jo feia horaris estranys, plegava molt tard a la nit... Al final vaig trobar una feina a Manresa. I més tard vaig trobar un local i vaig decidir obrir el meu propi negoci, un bar de tapes.

El local és a la zona de les Bases, a prop de la Lipmes. Es diu bar de tapes Yasmin, que és el nom de la meva dona actual. Vam obrir l’1 de novembre de 2010. De moment anem fent, podem sobreviure. Tenim servei de bar, tapes, entrepans... Obrim cada dia, tret dels dilluns, des de les vuit del matí fins a les deu o les onze del vespre. Hi treballem una amiga, un company que també és de Bangladesh i jo mateix.

Tinc tres filles. La primera, Tajmina, té deu anys, i és del primer matrimoni. Després de separar-me, en un dels viatges que vaig fer a Bangladesh (hi he tornat tres o quatre cops des que visc aquí), vaig conèixer la meva dona actual. Ens vam casar el 2006 al nostre país. Jo vaig tornar cap aquí i al cap d’un temps va poder venir ella. Tenim dues filles més, Tunajjina i Tahasina, que tenen vint i sis mesos. Vivim en un pis de l’avinguda dels Dolors. Crec que a Manresa s’hi viu prou bé. Fa molt fred a l’hivern, al meu país hi ha un clima més temperat, però ja hi estem acostumats. Crec que jo m’adapto bé a tot arreu, no em puc queixar. Puc dir que sóc català, estic molt integrat aquí perquè fa molts anys que hi visc. De fet ja tinc la nacionalitat espanyola. Parlo català i castellà. I la meva filla gran té una mare catalana, ja està tot dit!

La meva mare, una cosina i la seva filla amb vestits típics de Bangladesh

No tinc res a dir de la gent, mai no m’he sentit discriminat ni he tingut problemes. A nivell social, m’he anat espavilant. Però professionalment sí que he trobat moltes traves. Pel tema del negoci, hi ha tantes normatives i tanta burocràcia, que és desesperant. En l’actual situació, si la normativa no afluixa una mica, és molt difícil treballar, obrir un negoci. De vegades tens la temptació de no esforçar-t’hi, agafar l’atur i viure del sistema. Jo mai no ho he fet, mai. Sempre m’he espavilat, no he parat de treballar. Però com pot ser que l’administració posi tantes pegues als que volem obrir un negoci? Burocràcia, papers, normatives absurdes, restriccions... Trobo que és inexplicable. Ei, no és pas per ser d’origen estranger, eh? Per tothom és igual. Però em sembla incomprensible que en aquesta situació de crisi, un emprenedor, una persona que vol obrir un negoci, va a l’ajuntament amb un projecte, fet per un enginyer, i li posen tantes i tantes traves, s’ho miren tot amb lupa per donar-li la llicència. Coses sense cap mena d’importància t’impedeixen obrir o són motiu de sanció. Tot això per un negoci basat en vendre quatre cerveses! Avui dia crear alguns llocs de treball, com faig jo, i mirar d’impulsar un negoci, ja és molt. Per què no ens donen suport? Volem que siguem un més dels cinc milions de parats? Una altra càrrega per l’estat! Més treballar i menys papers i burocràcia!

Al principi enyorava el meu país. Ara ja no. Hi penso, però 24 anys després, penso en la família, però malament rai si encara tingués molta enyorança... La meva mare encara viu a Bangladesh, però els meus germans també viuen fora, als Estats Units i a Abu Dhabi. És un país amb molta misèria, molta. La majoria de gent que vol progressar emigra. Jo ja he voltat bastant, però crec que ara ja em quedo a Manresa. Les filles són nascudes aquí i tenim la vida muntada a Manresa. Crec que a la ciutat no hi ha cap més família de Bangladesh. Sí que en conec algunes a Sant Vicenç de Castellet. Som una comunitat petita!

Al meu país, la religió majoritària és la musulmana, tot i que també hi ha hinduistes i cristians. La meva família és musulmana, però jo he anat perdent una mica els costums, després de tants anys aquí. Durant algunes èpoques he menjat carn de porc o he deixat de fer el Ramadà, tot i que ara, des que m’he tornat a casar, el torno a fer. Hem recuperat una mica la pràctica de la religió i de vegades també vaig a la mesquita. No som musulmans rigorosos, però hi creiem i ens agrada mantenir la tradició.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Gener 2012

Adel Sayed

2012-01-20T04:43:00.000-08:00

El "cònsol honorari "d'Egipte a Manresa

Em dic Ayel Sayed i vaig trepitjar per primer cop Manresa l'any 1986. Llavors, com ara, la façana sud de la ciutat no em va causar gaire bona impressió. Tot i així, dinou anys després, he acabat estimant la ciutat en la qual visc feliçment casat. Des de fa tres anys treballo de professor d'anglès a l'institut Lacetènia, on no paro mai d'aprendre coses de companys i alumnes. Crec en el destí. El meu m'ha portat a tenir una vida amb feines que m'ha agradat de fer; sempre intercanviant coneixements amb els altres.

Sóc l'únic egipci-català que treballa de funcionari. Vaig néixer a El Caire l'octubre de 1959. El 1981 em vaig titular en Filologia Anglesa (aquests estudis un any més tard, me'ls van convalidar a Barcelona). També vaig apredre castellà a l'Instituto Cervantes. A principis dels vuitanta desconeixia l'existència de Catalunya i encara menys de Manresa. A partir de l'any 85, la vaig anar descobrint a mesura que creixia la meva relació amb l'Anna, amb qui em vaig casar a Sitges l'any dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Durant deu anys vaig treballar de guia turístic a Egipte. Explicar la història d'un país tan enigmàtic i misteriós m'omplia d'orgull. Durant una visita que feia a El Caire l'any 1988, vaig coincidir amb el president Pujol que, amb un somriure d'orella a orella, va estar contentíssim que un egipci com jo parlés català. Disset anys després, ens vam retrobar en un acte al Lacetània, on va recordar-se d'aquell episodi a prop de les piràmides.

Després de visitar Manresa per primer cop, vaig deixar alguns currículums per fer de professor en alguna acadèmia d'idiomes. Des de l'Eco-7 em van fer arribar una bona oferta per treballar. M'hi vaig estar set anys durant els quals vaig conèixer moltíssima gent. Al tombant del mil·leni, mitjançant oposicions, vaig accedir a l'ensenyament públic. Després d'un any a Abrera, vaig venir a Manresa.

Davant les piràmides, el desembre de 1982

Al principi de la meva estada a la ciutat, m'havien arribat a demanar autògrafs. Mesuro un metre i noranta-dos centímetres i em confonien amb algun americà del TDK (ara Ricoh). Ara ja em tenen més vist i he deixat d'esquivar els caçasignatures. A Manresa tinc més amics i coneguts que la meva dona, que és d'aquí de tota la vida. Sovint em diu que odia sortir amb mi perquè em paro a cada dos metres per saludar i xerrar. A l'estiu limito més les passejades perquè detesto la xafogor. Estic acostumat a una calor més seca. Malgrat el clima estiuenc, m'agrada molt relacionar-me amb la gent d'aquí. Els costa una mica d'obrir-se, però quan saben que fas l'esforç per ser un manresà més t'acullen amb gratitud.

Parlo cinc idiomes i penso que cada llengua obre les portes a una nova cultura. Anar posant cultures per damunt de la teva pròpia t'enriqueix com a persona. Un terç de la meva vida l'he passat a Manresa i trobo que voler integrar-se beneficia les persones. A mi el contacte amb la cultura catalana m'ha fet canviar molt. Tot i que quan tanco els ulls em vénen al cap records d'Egipte que no s'esborren, ara també trobo a faltar Manresa quan me n'allunyo.

He fet cursos de llengua i cultura àrab als meus companys professors de la comarca, però la meva assignatura pendent és integrar-me en algun col·lectiu per fer de pont entre cultures. Penso que els nouvinguts han de fer un esforç per integrar-se i no crear guetos tancats i inaccessibles. Explico als alumnes que jo també sóc un immigrant, tot i que vaig tenir la sort d'arribar amb avió i no pas amb pastera, i ara tinc passaport espanyol. A Catalunya tothom té les mateixes oportunitats si té formació, ganes de treballar i una mica de sort.

Carles Claret
Publicat a El Pou de la Gallina, el juliol-agost 2005

Gilma Arévalo Bartra

2011-12-12T10:13:00.000-08:00

“El món és tan petit que les nacionalitats ja no les entenc”

Vaig néixer a Tarapoto, a la província de San Martín (Perú), però vaig créixer a districte contigu de Morales. Tinc 53 anys i penso que l’edat és saviesa. Sóc a Manresa per amor, ras i curt. Al meu país no hi havia la persona que jo necessitava. Potser les meves idees són una mica diferents de les que són més comuns a casa meva i jo necessitava una altra cosa. Tenia accés a internet i em vaig plantejar explorar nous espais. L’any 2004, un dia vaig decidir penjar un perfil en una pàgina web. Poc després em responien dos homes. Un periodista de Madrid i un home de Manresa. El madrileny em va fer un missatge molt llarg, m’explicava moltes coses. El manresà va ser concís: tres línies. Hi vaig rumiar i vaig pensar que com més facilitat tens per dir les coses, més decoració hi poses. I com més decores, potser més camufles. Així que vaig pensar que respondria al que escrivia poc.

Aquest manresà és el Fernando i avui és el meu espòs. Vam començar a conversar, a poc a poc, cadascú va anar-se donant una mica, sense adonar-nos-en. Fins que un dia ell em va dir que venia a visitar-me. Ens vam conèixer, vam poder seure a parlar, que no és el mateix que a través de l’ordinador. Hi va haver molta afinitat des del primer dia.. I fins avui. L’agost del 2005 vaig arribar aquí i ens vam casar, un any i mig després de conèixer-nos.

Fins aleshores jo havia viscut sempre al Perú. El meu poble és a la selva peruana. He tingut el privilegi de ser d’un lloc molt poblat de vegetació, el regne de la natura. Quan vaig néixer al poble no hi havia aigua ni llum. Cada dia anàvem al riu a banyar-nos i a buscar aigua. Som una família nombrosíssima: som 8 germans de pare i mare (set noies, de les quals jo sóc la sisena, i un noi, l’últim). A part, tinc 7 germans més de pare. Dos van morir, de manera que ara som 13 germans (jo sóc la que fa 11). Això és fabulós. És com tenir un gran grup d’amics amb els quals pots compartir moltes coses. He investigat el meu arbre genealògic. El meu segon cognom és Bartra, que és jueu però també estès a Catalunya. Es veu que els Bartra catalans venien del sud de França, i alguns després van anar al Perú.

Em vaig casar per primer cop als 20 anys, i als 22 vaig ser mare del Luis Fernando. El matrimoni no va anar bé i quan el nen encara no tenia 5 anys, el meu marit se’n va anar. I ens va fer un favor. No era una mala persona però crec que els seus costums no eren bons per al meu fill. Anys més tard, pare i fill van tornar a contactar i, als 19 anys, el noi va anar als Estats Units amb el seu pare. Avui encara hi viu i ell també ja és pare.

Al Perú feia de secretària executiva bilingüe (anglès-espanyol). Vaig començar a treballar als 17 anys, generalment per al sector privat i ONG, tot i que l’última feina que vaig fer va ser per al govern peruà. A Manresa faig de mestressa de casa, també ajudo el Fernando a la botiga que té, l’acompanyo a tot arreu... I em dedico a escriure. M’agrada molt escriure poesia. El maig d’aquest any em van editar un llibre a Lima, A la luz de la luna. El nom prové dels records i vivències de quan era petita: quan la família dormia, m’agradava explorar les nits de lluna. Mirava fora i m’encantava quedar-me hores contemplant la nit, veient els pescadors com anaven a la feina... Si tot va bé, molt aviat també presentaré el llibre a Manresa, gràcies a la meva relació amb un grup de poetes, amb els quals anem fent trobades.

Quan vaig arribar, vaig estudiar català. Ara l’entenc molt bé i el parlo tan com puc. El que no sé, ho pregunto, però he de millorar. N’aprenc molt gràcies a un llibre: Rius paral·lels, de l’amic Jordi Estrada. Un llibre preciós. Estic convençuda que quan l’hagi llegit tres vegades estaré preparada per escriure poesia en català. És un llenguatge literari fabulós i, per ser honesta, he de dir que he agafat el gust al català llegint aquest llibre. M’interessen les llengües, ara també estic aprenent italià per Internet.

Manresa m’agrada perquè és petita i puc anar a tot arreu caminant. Tot i que m’hi perdo força, per com estan distribuïts els carrers. Al Perú les ciutats són més quadriculades, tenim les cuadras i no té pèrdua. Aquí costa ubicar-se! Però si em perdo pregunto pel Passeig, i des d’allà ja m’oriento. Pel que fa a la gent, crec que inicialment em va passar com a tots els llatins, que som molt xerrameques i de seguida establim vincles: aquí d’entrada sembla que la gent no tingui ganes de parlar amb ningú i que tothom vagi una mica fastiguejat pel carrer. Jo venia d’un lloc on la gent somriu i parla molt, i la vida transcorre al carrer. Aquí la gent jo no diria que és freda, però la seva vida s’adapta al medi: el clima és més dur i la gent és menys comunicativa.

He fet molts amics catalans. I els plans que tinc són, de moment, quedar-me aquí. Potser quan el Fernando es jubili anirem un temps als Estats Units amb el meu fill i la meva néta. De moment sóc ciberàvia, el febrer anirem a conèixer-la. De Perú, per ser honesta, ho trobo a faltar tot. Són les meves arrels, allà s’han quedat els fonaments del que sóc. Trobo a faltar la gent, els amics, la casa del pare, l’hort amb fruiters... Però el record no em fa mal, al contrari. És malenconia, i em serveix per escriure. La meva vida és aquí, amb el meu marit, ho he assumit plenament, tot i que no entenc gaire de nacionalitats. Tinc les arrels al Perú i allà vaig créixer, lliure com les papallones. Però ara em trobo còmoda aquí. I per a mi tots els éssers humans som iguals, tots som germans. Crec que no calen les fronteres. No sé per què serveixen. Les úniques fronteres són les que un cor posa a un altre cor. Allà on anem trobarem persones de tot arreu. I és que el món és tan petit, amb Internet s’ha tornat tan xic... Les nacionalitats ja no les entenc.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Desembre 2011

Juan Carlos Piñón

2011-11-10T09:13:00.000-08:00

“Tinc família per tots els continents, però el centre d’operacions és Manresa”

Em dic Juan Carlos Piñón Martínez. Pel nom i cognom no ho sembla, però tinc nacionalitat britànica. Visc a Manresa amb la meva esposa, japonesa però nascuda al Perú, i les nostres dues filles. Sí, una mica complicat i cosmopolita…

Els meus pares, naturals de Galícia, van emigrar a Anglaterra de molt joves. De fet es van conèixer allà. El meu germà, 9 anys més gran, i jo mateix (ara en tinc 35) vam néixer a Eastbourne, al costat de Brighton. Una ciutat petita –tot i que és el doble de gran que Manresa– coneguda perquè molta gent jubilada hi va a viure: és un lloc tranquil i molt bonic, sobretot a l’estiu: s’hi viu molt bé. Vaig créixer allà fins que, als 24 anys, en el marc d’un viatge per diversos països del sud-est asiàtic, vaig fer una estada de deu dies al Japó. Allà vaig adonar-me que hi havia molta feina com a professor d’anglès. Vaig tornar a casa, però a Anglaterra el tema laboral no estava gens bé i vaig decidir anar a viure al Tòquio per fer classes d’anglès, d’entrada a nens petits i més endavant a adults.

Hi havia de passar un any, però hi estava tan còmode que m’hi vaig quedar. El país, la gent, la feina... Tot m’agradava. Finalment vaig viure quatre anys a la capital japonesa. Vaig casar-me amb la l’Erika, una noia japonesa però que havia nascut a Perú. Un temps després, buscant una mica de tranquil·litat, ens vam traslladar a Okinawa, una petita illa al sud del Japó. Un lloc paradisíac: sorra blanca, aigua transparent, bon temps tot l’any, relax... Vam viure-hi dos anys, però el 2006 vam decidir emigrar a Europa. Vam estudiar diversos llocs i sabíem que Catalunya era un lloc bonic, cosmopolita i intercultural, on es vivia bé, on es parlava una llengua que no era l’espanyol, on es menjava bé... Ja teníem lloc on viure. Teníem la idea d’instal·lar-nos a prop de la platja. Barcelona ho vam descartar, massa car. Vam mirar Mataró, però finalment vam conèixer Manresa, ens va agradar i vam decidir instal·lar-nos-hi. D’una illa paradisíaca del Pacífic, directament a Manresa.

El curs al Japó acaba el març. Jo vaig venir a l’abril del 2006, amb la idea de buscar pis, feina i instal·lar-me, i després portar la família. Era un mal moment per trobar feina en una acadèmia d’idiomes, amb els cursos a punt d’acabar. Però sortosament per internet vaig veure un anunci de l’escola Eco7, que buscava professors. Em van agafar per una substitució i vaig acabar aquell curs. No ho devia fer malament, perquè em van renovar per al curs següent... i fins avui. La gent de l’escola em va ajudar molt al principi, també quan va arribar la meva esposa per temes de papers.

Cada cop coneixem més gent i més llocs d’aquí. Tenim dues filles, que ara tenen 15 i 4 anys. La gran fa 4t d’ESO, i la petita P4. L’Erika treballa en una empresa d’exportació. I a Eco7 ara sóc un dels socis. Faig classes d’anglès i de moment tot funciona bé. L’acadèmia ha anat creixent, fem classes de moltes llengües. Quan va néixer Eco7, aviat farà 20 anys, hi havia dues o tres acadèmies. Ara n’hi ha 15 o 16, només a Manresa.

Ens va costar una mica integrar-nos Aquí la gent d’entrada és amable i ben educada. Quan coneixes més a fons les persones s’obren més i hi pots establir una amistat. En general, ens han ajudat molt. També és genial la ubicació de la ciutat: prop de Barcelona, de la platja, de la muntanya, de França... Vivim al carrer Alcalde Armengou, i hi estem bé, tot i que potser també ens agradaria mirar alguna cosa als pobles de l’entorn. No es pot dir mai, però creiem que ens quedarem per aquí, hi estem còmodes. Ja hem voltat força món. I les filles, sobretot la gran, lògicament ja s’han integrat en aquest entorn.

Amb la meva esposa Erika i les meves filles Narumi, de 15 anys, i Sophia, de 4.

Ja fa més de deu anys que no visc a Anglaterra però trobo a faltar algunes coses, com sortir amb els amics per xerrar o prendre una cervesa i mirar el futbol. Això m’encantava i ho enyoro. De tant en tant ens connectem per Internet amb algun amic i cadascú amb la seva cervesa, fem la xerrada davant la pantalla. Però és clar, no és el mateix que ser en un pub anglès! Del Japó trobo a faltar el menjar, que m’encantava!

El tema llengües a casa meva és divers. La meva dona parla espanyol, perquè va néixer al Perú, japonès, anglès i portuguès. Amb ella d’entrada parlàvem espanyol (ella me’n va ensenyar al Japó) i ara parlem en anglès. Les filles saben català, espanyol, anglès i japonès (sobretot la gran) . I jo... doncs després d’haver après tantes llengües i de fer classes d’anglès, m’he de deixar anar una mica més en català. L’entenc però he de posar el xip per parlar-lo millor.

Els meus pares tornen a ser a Galícia (tot i que la meva mare troba a faltar Anglaterra). I la meva dona té família al Perú i al Japó. De manera que gairebé tenim gent a tots els continents...Per Nadal tenim problemes per decidir on anem . Però en fi, així és com ho tenim muntat. I el nostre centre d’operacions és Manresa, una ciutat còmoda per viure, amb coses molt maques i que potser la gent que hi ha nascut de vegades no coneix i no valora prou. Però de fet quest problema també és universal...

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Novembre 2011

Haytham Kam Alzaz

2011-10-13T08:08:00.000-07:00

"Manresa és un bon lloc per viure però costa treballar-hi”

Aquest any he complert 50 anys. Vaig néixer a Damasc, la capital de Síria, en una família de cinc germans. El meu país sempre ha tingut problemes amb els seus veïns. És una terra de conflicte. Jo he passat mitja vida fora, tot i que hi tinc encara la meva mare i alguns dels meus germans.

L’any 82, vaig acabar els estudis d’Ajudant d’Enginyer de Construccions. Vindria a ser aparellador. Després de fer el servei militar –tres anys i mig al meu país!-- l’any 88 vaig marxar a Alemanya per continuar estudiant enginyeria electrònica. Vaig viure a Giessen, a 80 quilòmetres de Frankfurt. Primer vaig estudiar un batxillerat especial per a estrangers, i després el primer cicle d’enginyeria, i una part del segon, tot i que no vaig completar els estudis.

A Alemanya vaig conèixer la meva dona. Ella és marroquina, vivia a Barcelona i havia viatjat a Alemanya a visitar una amiga. Ens vam casar i vam venir a viure a Barcelona. Així és com finalment vaig arribar a Catalunya, l’any 97. A Barcelona van néixer els meus fills, un nen i una nena, Hassan i Arig, que ara tenen 14 i 10 anys.. Vaig començar a treballar a Barcelona, amb un cunyat, en feines de construcció, electricitat, serveis de fontaneria... Amb la meva família vam buscar un lloc per viure que fos més barat que Barcelona. Cada dissabte voltàvem Catalunya. Finalment vam trobar Manresa, un dels llocs més barats. Som manresans des del 2004.Vam comprar un pis correcte i bé de preu al carrer de Sant Salvador. Tot i així, jo he treballat gairebé sempre a Barcelona, he fet un munt de viatges amb la furgoneta amunt i avall.

El 2005 em vaig fer autònom, per fer sobretot feines de manteniment de pisos: he treballat molt per agències que compraven pisos i jo feia les reformes abans de posar-los de nou a la venda. Vaig treballar per mi mateix durant tres anys, però el sector està molt malament i ho vaig deixar. Vaig tenir un restaurant al carrer de Santa Llúcia (tot i que no el portava jo directament, hi tenia gent treballant), però tampoc no va funcionar i el vaig traspassar. També he treballat en un pla d’ocupació de l’Ajuntament, com a pintor. Ara, des de final de juny, estic sense feina, no tinc atur perquè era autònom. Cobro només el subsidi de 426 euros mensuals. La meva dona va treballar però ara està igual. La cosa està força malament, estic preocupat. M’he apuntat a l’INEM, a plans d’ocupació... em moc molt, també per Internet, però no és fàcil.

Vam venir a Manresa per la qüestió del preu dels pisos. No hi coneixíem ningú. Ara fem una vida força familiar, tampoc no tinc gaires amics, però és un lloc on s’està bé. Bastant tranquil, ens agrada. El meu fill fa segon d’ESO al Guillem Catà, i la petita cinquè de primària, a l’escola La Font. És una ciutat bonica i s’hi viu bé. Fa fred a l’hivern, però a Alemanya era pitjor! El problema és que en tema de feina està molt malament. Fa set anys que visc aquí però he tingut sempre moltes més feines a Barcelona. Això per mi és un gran problema, estic molt capficat i això em treu la son. Tinc la hipoteca, càrrecs familiars... I no pot ser que no pugui treballar. Per tant, dependrà de la feina si ens quedem a Manresa. Si trobo feina, m’hi quedo tota la vida. Però si no en trobo i puc vendre el pis, potser marxarem. Has de viure allà on et guanyes el pa. Manresa és un bon lloc per viure però costa treballar-hi.

Mai no he tingut cap problema amb ningú pel fet de ser de fora. També és cert que no tinc un aspecte molt marcadament musulmà. Aquí penso que hi ha una sanitat extraordinària, millor que a Alemanya. Fa poc he tingut un problema de salut, m’han operat, i el tracte ha estat excel·lent. I és universal, per a tothom. Això és un gran avantatge que no sé si la gent valora prou.

Sóc musulmà practicant, però no fanàtic. Faig el ramadà, no menjo carn de porc ni bec alcohol... Vaig a la mesquita només els divendres, quan tinc temps. Si estic treballant, no hi vaig perquè penso que ja estic fent el bé, treballant pels meus. Quan treballo, estic practicant la religió. La meva dona porta el vel, però jo no l’hi obligo, és clar que no. Va decidir lliurement posar-se’l. A la meva família hi ha dones que el porten i d’altres que no. Quan la meva filla sigui gran, serà lliure de posar-se’l o no. Jo els explico la religió als meus fills, però ells decidiran. A Síria hi ha diversitat de religions, prop del 20% són cristians.

A Manresa no conec cap més sirià. A Barcelona alguns, però pocs. Els sirians que marxen del país, per estudiar o treballar, van més aviat a Alemanya o a França, i també a Colòmbia o Argentina. N’hi ha pocs que vinguin aquí, jo de fet vaig fer-ho de rebot. Ja fa 23 anys que no sóc a Síria i no segueixo gaire l’actualitat, tot i que és clar que és un lloc conflictiu. Jo miro d’anar-hi de visita cada dos o tres anys, però la veritat és que ja no trobo a faltar Síria. M’he integrat aquí, menjo el que es menja aquí.... El meu país ja queda lluny.

No parlo català, perquè treballant bàsicament a Barcelona, no l’he necessitat. Allà hi ha molt menys català que aquí. En això tinc una mica de dilema. Sé que saber català m’obriria portes per treballar aquí. Però alhora, si no em van bé les coses aquí i marxo a un altre lloc de l’estat, amb el castellà en tindré prou. No em costa aprendre llengües, parlo l’àrab, adigué (una llengua caucàsica), anglès, alemany i castellà (que he après al carrer i també estudiant a casa). Em fa una mica de mandra aprendre una altra llengua... No tinc res en contra el català, m’agrada sentir-lo i lògicament els meus fills el parlen, però fins ara no m’hi he posat per una qüestió purament pràctica. Veurem què ens depara el futur!

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Octubre 2011

Sebastián Cadavid

2011-09-11T11:25:00.000-07:00

“Com es diu a Medellín, sempre endavant! Enrere ni per agafar impuls!”

Em dic Sebastián i vaig néixer fa 27 anys a Medellín, Colòmbia, tot i que sóc manresà des de ja fa anys. Tinc un germà un any més jove que jo. Amb la meva família ens vam traslladar a la capital del país, Bogotà, on la meva mare tenia una perruqueria. Ella feia viatges a Barcelona per fer cursos a la perruqueria Llongueras (de fet ja ho havia fet la meva àvia, també perruquera), i en un d’aquests viatges va conèixer un home català, de Sant Cugat, de qui es va enamorar (ella ja estava separada del meu pare).

Es van casar i vam arribar a Catalunya el 2002, quan jo tenia 17 anys. Al cap d’un temps, per diverses circumstàncies, ens vam traslladar a Marganell i després a Manresa, on vam arribar fa quatre anys, el 2007.

Vaig estudiar electricitat i vaig treballar en aquest sector, i també vaig fer altres tipus de feines, en fàbriques, etc. Ara estic a l’atur i em posaré a estudiar quiromassatge, alhora que miraré de troba alguna feina. Visc amb la meva mare i el seu marit al barri de la plaça de Catalunya, una zona amb un ambient molt familiar. He de dir que Manresa m’agrada molt, de seguida em va semblar una ciutat plena de possibilitats. Té tantes coses... Penso que és una ciutat amb orgull, on es viu tranquil. A mi m’agrada passejar, anar amunt i avall. I mai, en cap dels ambients en què m’he mogut, no m’he trobat amb problemes pel fet de ser d’origen estranger. De fet tampoc no és una cosa que es noti a primera vista. Conec molts catalans i la veritat és que de colombians no gaires, no tinc amics del meu país aquí.

Durant dos anys vaig jugar al Club Voleibol de Manresa, al Pujolet. És un esport que ja practicava a Colòmbia i de fet vaig formar part de la selecció d’Antioquia, el departament de Medellín. Vaig conèixer molta gent i vaig fer amics, tot i que vaig haver de deixar-ho en perdre la feina, perquè la prioritat era aquesta, aconseguir diners.

Jo dic que sóc de Medellín i a tothom li ve al cap el mateix... És trist que se’ns conegui només pel narcotràfic. I és cert que és una ciutat molt conflictiva, on no es pot viure tranquil, hi ha por i no hi ha seguretat. No es pot ni comparar amb Manresa. Però al mateix temps, de la meva ciutat n’he tret un lema que m’acompanya sempre. La gent de Medellín diu: “Sempre endavant. Enrere ni per agafar impuls”. Una manera d’entendre la vida molt pròpia de les muntanyes de Medellín: aquesta força per tirar endavant, treballar-s’ho i no defallir.... Les coses són difícils i no hi ha ningú que regali res, però cal anar sempre endavant. Això ho tinc sempre present. Igualment, no vull perdre el temps desmentint tots els tòpics que circulen sobre Medellín i els temes del narco, ni discutint amb els que ens posen a tots al mateix sac. És un tema en el qual normalment no entro, ja no em molesta.

Una imatge de fa anys, amb la família (jo sóc el de vermell, a l’esquerra)

I és clar, hi ha moltes coses que trobo a faltar de la meva ciutat. La família sobretot! Tinc vuit tiets per part del meu pare i set per part de la meva mare. I és clar, un munt de cosins. Els enyoro. En general ells viuen bé, tenen recursos, i de vegades m’empipo perquè jo sóc aquí i econòmicament les coses estan complicades. Tot i així en principi tinc previst quedar-me, m’agrada molt Manresa i la proximitat amb Barcelona. Tot i que és difícil saber-ho, depèn de com vagin les coses, de si trobo feina... Ara tampoc no tinc nòvia ni estabilitat econòmica. Ho anirem veient però la intenció és quedar-me.

M’encanta el Barça, la música del Serrat, la cultura catalana en general, la ciutat de Barcelona... Em sento molt vinculat amb Catalunya. Al camp del Barça hi he anat moltes vegades, fins i tot un cop a la llotja, perquè un oncle meu era amic d’en Montal, un expresident del club. Recordo molt bé una anècdota, i és que quan a Colòmbia van matar Pablo Escobar, el principal líder del narcotràfic, jo estava veient el partit del Barça. Lògicament em vaig quedar a mitges perquè totes les televisions van començar a informar de la notícia de l’any.

A Manresa he trobat gent oberta, disposada a tot, gent amb bon humor i que riu força. Gent molt chévere, com diem nosaltres. La pega que us trobo és que sou una mica pesseteros, esteu sempre molt al cas dels diners, us costa deixar anar un euro... Jo potser sóc massa fresc en aquest tema, però trobo que aquí la gent és poc despresa amb el tema dels diners. Crec que en aquest cas el tòpic és cert.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Setembre 2011

Lucia Wavinya Donye

2011-07-08T14:55:00.000-07:00

“La gent va menys a missa, però Déu no és a l’església, és al cor de cadascú”

Vaig néixer fa 36 anys a la província de Machakos, a uns 50 quilòmetres de Nairobi, la capital de Kenya. Al meu poble no hi ha llum ni aigua, tot i que ara una ONG ha construït un pou. Quan era petita, anàvem a buscar aigua al riu. Sóc la gran de quatre germans. La meva família viu de la terra, dels cultius: blat de moro, mongetes seques, cigrons... Quan estudiava l’últim any de secundària, vaig assistir a una trobada diocesana i el bisbe em va parlar d’Espanya, em va comentar que la conferència episcopal demanava noies amb inquietuds per ser religioses, ja que moltes monges dels convents s’anaven fent grans. D’entrada vaig dir: “Ui, jo marxar de Kenya? No!”. Després vaig fer una estada amb unes monges durant quinze dies i la superiora em va dir que li semblava que tenia vocació contemplativa. D’entrada em va semblar que no, però vaig fer oració i el capellà del poble em va donar llibres que explicaven el discerniment de la vocació (vida contemplativa, activa…) i les diverses congregacions. Finalment vaig veure que sí, que tenia vocació i va resultar que sí i que aquella monja tenia raó.

Jo no volia marxar de Kenya, però em van tornar a proposar d’anar a Espanya. Vaig haver de mirar al mapa on era! Finalment vaig decidir venir a fer una experiència, d’entrada durant un any, a veure si m’agradava. I em va agradar. Vaig arribar a Canàries el setembre del 94, en un convent de monges carmelites. Vaig ser la primera africana que hi arribava i no ens vam entendre gaire, va ser complicat. Després, l’any 96, em vaig traslladar en un convent a Mallorca, on tenia tres companyes de Kenya. L’espiritualitat caputxina del convent em va agradar molt, em va convèncer i m’hi vaig quedar. Vaig decidir ser caputxina. A Mallorca vaig fer els estudis i tot el procés per esdevenir religiosa contemplativa (postulantat, noviciat, primera professió…).

Vaig viure onze anys al convent de Mallorca. Però algunes de les companyes de Kenya van deixar la vida religiosa i ens vam quedar només cinc germanes, i algunes de grans i malaltes, en un convent gran. Vam demanar ajuda al bisbat i ens van enviar unes monges franciscanes. Vam conviure un any, però elles volien que nosaltres canviéssim la nostra espiritualitat. Nosaltres havíem demanat ajuda però volíem ser caputxines. Finalment vam demanar el trasllat, i la superiora de Mallorca i jo vam arribar al convent de caputxines de Manresa, al carrer de Talamanca, el 2007.

Aquí hi vivim set monges. Les coses al convent han canviat molt. Abans la vida era molt austera i les monges gairebé no tenien contacte amb l’exterior. A dos quarts de vuit fem la primera oració totes juntes, el Laude. A les vuit, fem Lectio divina, en què comentem l’evangeli del dia amb el mossèn. A dos quarts de nou, missa. Després esmorzem i cap a la feina. Com és sabut, al convent tenim una petita fàbrica d’hòsties, tot i que ara aquesta paraula no s’utilitza gaire perquè a molta gent no li sona bé... En diem formes. Venem arreu de Catalunya i a Espanya, tot i que ha anat sorgint altra gent que en fa, hi ha competència. També hi ha llocs on no en volen de les nostres, que són gruixudes i d’un color grogós. N’hi ha que en prefereixen de les més blanques i primetes. Treballem fins a la una, quan fem una altra oració. Després anem a dinar i a la tarda fem altres activitats: formació, estudi... Jo vaig a català el dilluns i el dimecres. També sortim a fer encàrrecs, a comprar... Som monges de clausura, però ara les coses han canviat.

Quan vaig fer la "vesticio" a Mallorca (1997)

Vaig a Kenya cada tres anys. L’últim cop hi vaig ser el 2008, i aquest estiu em toca tornar-hi. Tota la meva família viu allà. És clar que els enyoro, només parlem per telèfon un cop al mes. Som una família molt unida i jo em sento lluny d’ells. Sóc l’única que fa vida religiosa i l’única que visc fora. Tot i així, m’agrada molt viure a Manresa. He fet alguna amiga, per exemple entre els companys de català. Quedem per xerrar o prendre cafè i així també practiquem. També faig servir molt internet, per comunicar-me amb la família. Al meu poble no hi ha internet, però tinc dos germans a Nairobi i em puc comunicar amb ells. Si Déu vol, em quedaré aquí. Tot i així, quan vaig arribar em feia una mica de por, perquè venia de la ciutat de Palma, i em semblava que Manresa seria un poble més petit. Però hi ha de tot i m’agrada molt. A l’estiu anem uns dies en una casa que té el convent a la Pobla de Lillet, i allà és més trist perquè no hi ha gaire vida, és molt petit.

No podem negar que la societat està secularitzada. La gent va menys a missa, però jo crec que la gent fa més coses bones. Gent que ajuda els pobres, col·labora amb ONG... També abans hi ha havia gent que anava a missa els diumenges però la resta de la setmana no es dedicava a fer el bé. Déu no és a l’església, és al cor de cadascú. Per això jo no pateixo, potser hi ha menys religiositat però hi ha molta gent que fa el bé, que dóna el seu temps i ajuda. Això té més valor que anar a l’església.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Juliol-Agost 2011

Yuka Takahashi

2011-06-04T09:22:00.000-07:00

«El tòpic del Japó és cert, som ordenats i ben educats, ens inculquen respecte»

Em dic Yuka i vaig néixer el 1985 a la prefectura de Chiba, a prop de Tòquio. Tinc una germana i un germà, sóc la petita de la família. Vaig estudiar filologia japonesa al meu país i vaig venir a Europa per primera vegada en una estada de quatre mesos a la universitat d’Stirling, a Escòcia, per aprendre anglès. Allà vaig decidir aprendre una altra llengua. A la residència vaig conèixer gent d’Andalusia, i per mi va ser impactant veure com els agrada la festa i l’animació, en contrast amb els japonesos, que som més tranquils. Vaig decidir aprendre espanyol i vaig viatjar a Màlaga, amb una amiga que havia conegut a Stirling. Paral·lelament, per Internet vaig buscar una persona que parlés anglès i espanyol, per poder practicar la llengua amb ell, i que alhora tingués interès en la llengua i la cultura japonesa. Per aquest mitjà vaig trobar el Marc Malé, un manresà que volia anar a conèixer el Japó. Ens vam conèixer per la xarxa i després, personalment, a Màlaga, on ell tenia un amic. Era l’estiu del 2006. Allà ens vam començar a fer amics, i més endavant vam començar una relació.

Jo vaig tornar al Japó, el Marc també va venir a fer-hi una estada. Ell s’hi va estar més temps del previst, i jo vaig acabar la Universitat. El març del 2008 vam venir a Manresa i ja m’he quedat aquí. Dos mesos després, el maig, ens vam casar, a Sant Fruitós. Ara ha fet tres anys. Al casament van venir els meus pares i la meva germana del Japó.

Vam decidir viure aquí perquè al Japó, per un estranger com el Marc, que no sap gaire la llengua, hauria estat difícil trobar feina. Com que jo sabia espanyol i tenia la possibilitat de treballar de professora, vam instal·lar-nos a Manresa. Un cop aquí, vaig començar a ensenyar japonès en una acadèmia d’idiomes. Tinc una vintena d’alumnes. Ens hem instal·lat a Manresa per quedar-nos, tot i que encara som joves, potser més endavant anem al Japó. Però a mi no em fa res ser lluny de casa, sempre m’ha agradat viatjar, passar temporades fora, conèixer nous països i llengües diferents, i la meva família ho entén i sempre m’han donat molta llibertat. Quan tenia 16 anys ja havia estat en un intercanvi a Austràlia.

Manresa és una ciutat petita però hi ha de tot. Vivim al centre, al carrer de Guimerà. S’hi viu bé. La meva ciutat és més gran, tot i que casa nostra és als afores, en una zona apartada, ens havíem de moure amb cotxe per comprar i per tot. El clima d’aquí també m’agrada, tot i que ara a la primavera molesta molt el pol·len! Com que vaig conèixer primer Màlaga que Manresa, crec que la gent andalusa és molt més oberta. Aquí, en canvi, l’ambient és més tranquil, potser la gent és més tancada i costa d’arribar a conèixer-la. Però de fet al Japó també som així. D’entrada som una mica impenetrables, ens costa arribar a agafar confiança. També el tòpic que tothom sap del Japó és ben cert: som ordenats, ben educats. Des de petits, ens inculquen el respecte a la gent, compartir, no ser egoistes. Ho tenim interioritzat, és la nostra mentalitat.

Trobo que la gent d’aquí és amable. No he patit rebuig ni he tingut problemes. Parlar català m’ha anat molt bé, és la manera de conèixer gent i que tothom t’accepti. De seguida d’arribar em vaig apuntar a classes de català, i ara faig dos cursos de català alhora (Elemental 3 i Intermedi 1). Em diuen que tinc força facilitat, però també estudio molt! D’entrada pensava que el català em costaria, però me’n vaig sortint. I m’agrada que em parlin català i no pas castellà, així n’aprenc! Tinc amics catalans que he conegut a través del Marc i també amigues japoneses, a Barcelona. A Manresa no som gaires. Els restaurants japonesos d’aquí els porten gent de la Xina.

No cal dir que vam patir molt els dies del terratrèmol, el tsunami i l’alarma nuclear, i vam estar molt pendents del que passava. Tinc família (tiets, cosins) que vivien en zones afectades. Quan va passar tot, durant tres dies vam tenir el dubte de si estaven bé. No funcionava el telèfon i no ens hi podíem comunicar. Afortunadament, estan bé i casa seva també, però molta gent del voltant han perdut la casa. És molt greu el que va passar, però els japonesos ens ajudem entre nosaltres, som treballadors i el país se’n sortirà. A Manresa vam crear el Grup d’Ajuda al Japó i hem fet actes per recollir donacions per als damnificats. Aquests dies em solidaritzo molt especialment amb la gent de Llorca, que pateixen molt perquè aquí esteu preparats com al Japó per si hi ha terratrèmols. Allà, petits tremolors són molt habituals.

Del Japó, trobo a faltar una mica el menjar (tot i que aquí també es menja bé, i l’arròs és molt bo!), els amics i la gent... Però lhi penso poc. M’he adaptat aquí i hi estic bé. La diferència que hi trobo és que allà fer un tràmit és molt ràpid. Aquí, en canvi, hi ha molta burocràcia, has d’anar amb papers amunt i avall, tot sembla molt difícil. No hi ha agilitat i de vegades costa trobar informacions en pàgines web oficials... Al Japó tot és més organitzat. Una altra diferència és que al Japó tot és molt tecnològic. I també és diferent que al Japó la gent no fuma pel carrer, només en zones habilitades. Allà tot és molt net, a la gent ni li passa pel cap llençar un paper a terra. Però vaja, ja sé que aquí és una mica diferent, no passa res!

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Juny 2011

Elena Eva Busuioc

2011-04-24T12:19:00.000-07:00

«Cada persona és del lloc on es guanya el pa»

Em dic Eva, tinc 55 anys i vaig néixer a Satu Mare, una població del nord de Transilvània. Té uns 140.000 habitants i és la ciutat romanesa més gran de la zona fronterera amb Hongria i Ucraïna. Crec que té moltes coses en comú amb Manresa, i potser per això aquí m’hi trobo molt còmoda. Tinc dues filles: la Bianca, de 34, i l’Adina, de 32.

Vaig casar-me jove i vaig divorciar-me ja fa molts anys. Després d’haver fet diverses feines, sobretot d’infermeria, al meu país, l’any 98 vaig aprofitar una oferta del govern per treballar a Israel, com a cuidadora de persones grans. La meva filla gran anava a la Universitat, la petita feia batxillerat i jo estava disposada a treballar tant com convingués per ajudar-les. Per això vaig marxar, tota sola. A Israel tenia l’oportunitat de guanyar més diners. Va ser una experiència dura, arribar en un país diferent, sense entendre res: l’hebreu és molt diferent d’una llengua romànica com la nostra. Vaig treballar durant cinc anys, sobretot en hospitals i residències, en una ciutat a mitja hora de Tel Aviv i he de dir que Israel és un país meravellós: gent fantàstica, tranquil•litat i amb una gran qualitat de vida. És un poble que em va impactar i que no té res a veure amb la idea que en té una gran part de la societat. Recomano a tothom que hi vagi, almenys un cop a la vida. Van ser cinc anys sense veure les meves filles (si sortia no podia tornar al país). Finalment vaig tornar a Romania. Però no m’hi vaig readaptar. Havia viscut en un lloc més obert de mires, modern, emprenedor. I en tornar, no sabia què em passava, no em sentia bé a la meva ciutat. Un dia vaig entendre que em molestava la tristor, el conformisme, la poca voluntat. La gent, a Romania, està sempre capficada pels problemes, té una mentalitat trista, li costa somriure. Vaig entendre que jo no volia això per a mi.

Me’n vaig tornar a anar. Vaig treballar en un poble del sud d’Itàlia, substituint una amiga que treballava de cuidadora a casa d’un senyor. Vaig ser-hi dos mesos i després, també a través d’una amiga que vivia a Catalunya, vaig venir aquí. Vaig entrar a cuidar una senyora gran de Sallent, a qui recordo amb molta estima. D’entrada no tenia els papers, era més complicat perquè aleshores Romania no era de la UE, però més tard vaig regularitzar la situació. Els mesos següents vaig treballar fent feines de casa per a una família de Manresa, que em va fer contracte i em va ajudar molt. Fa quatre anys i mig que vaig arribar.

Sempre he estat molt activa i independent, he fet coses diverses i em considero emprenedora. Al meu país feia molts pastissos i havia pensat fer de pastissera. També tinc coneixements de medicina naturista, massatge terapèutic i reflexoteràpia, i he treballat al món de la confecció. No em fa por provar coses noves. Després d’una breu estada a Romania per temes de salut, vaig tornar a Manresa i vaig obrir una botiga de confecció al carrer de Barcelona. Feia de modista, vestits a mida. Va estar prou bé però només la vaig poder mantenir un any. Després vaig estar tres anys com a treballadora social en una empresa de serveis domiciliaris, ajudant persones a qui havien operat en el moment que tornen a casa. Em va encantar aquesta feina. Hi vaig conèixer força gent, i també vaig conèixer tots els barris de Manresa. Però vaig tornar a tenir problemes de salut, que van desembocar en una embòlia pulmonar. Ara estic millor però malauradament, com tanta altra gent, estic a l’atur.

He fet un curs de temes sociosanitaris, per continuar formant-me. També de llengua, vaig estudiar català. Ara parlo castellà i català, a banda del romanès, hongarès (una part de la meva família ve d’Hongria), hebreu i força anglès. Participo al programa Quedem? d’Òmnium Cultural, que posa en contacte persones nouvingudes i gent d’aquí, i fem visites culturals diverses. Trobo que és una iniciativa esplèndida, plena d’activitats interessants, em dóna molta vida. En una trobada recent em vaig atrevir a recitar poemes de poetes del meu país i també catalans.

Una foto que m’agrada molt de la meva filla petita i la meva mare

M’agrada moure’m i participar en projectes, compartir. M’interessa molt el món de l’art, toco el violí i m’encanta cuidar plantes. Penso que sóc força oberta, també pel fet d’haver viscut en diferents països i tenir els meus repartits del món. La meva filla gran viu a Praga, tinc una germana als Estats Units, una neboda a Budapest... Això és el que hi ha, avui el món és així, tothom està repartit! Crec que cada persona és del lloc on es guanya el pa. Ara per tant jo sóc de Manresa. No trobo a faltar el meu país. M’he adaptat i em sento ben acceptada. El futur és sempre incert, vés a saber què farem, però el meu present és a Manresa. Visc sola en un pis de lloguer al carrer Alcalde Armengou i estic bé aquí. Hi ha un clima similar, amics i amigues d’aquí... En canvi, no conec gaire gent del meu país. Veig gent d’altres països que s’ajunten, miren d’ajudar-se, s’alegren quan es troben... Ho trobo a faltar dels romanesos. També em sap greu que hi ha gent del meu país que no és responsable ni respectuosa. En general som gent treballadora, però n’hi ha que ens fan quedar malament. És una llàstima.

Joan Piqué Publicat a El Pou de la Gallina. Maig 2011

Luis Gonzalo Barrera

2011-04-08T11:59:00.000-07:00

«Per molt bé que estiguis aquí, és impossible no trobar a faltar el teu país» Vaig néixer a Quito, capital de l’Equador, una ciutat molt extensa d’uns dos milions d’habitants. De fet, tinc arrels espanyoles. Els meus avis van emigrar a Amèrica del Sud. El meu pare va néixer a Xile, va conèixer la meva mare, de l’Equador, i es va quedar allà. Jo sóc fill de l’Equador, però vaig tancar el cercle tornant aquí. Sóc el tercer de vuit germans. Tinc 34 anys i en fa 12 que vaig arribar a Manresa. Una empresa de treball temporal manresana va venir a l’Equador a buscar personal. Al procés de selecció hi vam participar 1.500 candidats, i en van triar set. Jo vaig ser un d’ells. Vam venir cap aquí, amb feina i pis garantits, vam tenir molta sort. Inicialment ens oferien un contracte temporal, que es podia renovar si treballàvem bé. Ens vàrem quedar i de fet l’empresa va portar molta més gent. Vam ser dels primers equatorians a arribar a Manresa, i ara ja som la segona comunitat més nombrosa.

Als primers temps compartíem pis els set nois. Recordo que només teníem una ràdio; els principis van ser força durs, no coneixíem res... Però ens vam espavilar. De fet, la meva idea inicial era anar a Anglaterra, aprendre anglès i tornar al meu país. Però a Manresa hi vaig conèixer l’Eva, que ara és la meva dona... I ja no m’he mogut d’aquí. Tenim dues filles, la Núria, de 7 anys, i la Laura, d’un any.

El que em va costar més de Manresa, els primers anys, va ser el fred. Cada any agafava refredats i febre... A l’Equador el clima és temperat i aquí ens pelàvem de fred. Però en fi, ara ja ho puc resistir, i m’agrada viure aquí. El tòpic diu que els catalans són tancats i jo no ho crec. Penso que si et portes bé, la gent d’aquí s’obre i et dóna moltes coses. També és bàsic el tema de la llengua: a mi parlant català se m’han obert moltíssimes portes. Jo he après la llengua per mi mateix, amb la meva dona, amb els amics... Primer no entenia res, però en vaig anar aprenent, a poc a poc. A casa parlem sempre català, i les meves filles si parlo castellà es pensen que estic enfadat! Però jo també vull que aprenguin bé castellà; és la llengua del seu pare i dels seus avis paterns, és normal que la sàpiguen.

Amb la meva dona i les filles, al Parc de l’Agulla, el dia de la Transèquia.

La major part de la meva família encara viu a Quito, tot i que ara tinc dos germans més aquí, que estudien a Barcelona. Hi he tornat de tant en tant, a l’Equador. La meva dona i la meva filla gran també ja hi han estat. A veure si aquest estiu hi podem anar també amb la petita! Penso que gairebé tothom que marxa del seu país el troba a faltar, poc o molt. Jo em sento bé aquí, m’hi he integrat i hi estic molt còmode. Però la pàtria tiba molt. Sempre. A tothom. Quan recordes els amics, les dates assenyalades, les festes de la teva ciutat... Quan la teva mare et diu per telèfon que està fent el teu plat preferit... El menjar, els costums... Quan ets lluny del teu país, és impossible no trobar-lo a faltar, per molt bé que estiguis aquí, i per molt que el teu sigui un país menys desenvolupat que aquest.

I és que som dos móns diferents. Parlem una llengua llatina, però tenim molt poc a veure. Aquí la gent és més centrada. Allà són més amants de la festa. La música sona sempre i a tot arreu. A totes les cases, i els veïns no s’enfaden!

Quan vaig arribar, vaig treballar a diverses fàbriques. Ara faig de llauner, primer per una empresa de Callús, i ara per mi mateix, sóc autònom. He fet molts amics manresans, i la veritat és que no em faig gaire amb gent del meu país que viu aquí. Hi ha coses que no m’agraden, crec que hi ha gent que no es comporta correctament, que no sap adaptar-se als costums d’aquí i és incívica. Hi ha alguna entitat d’equatorians, però no hi estic vinculat. Això no vol dir que no estigui orgullós de ser de l’Equador ni que renegui de les meves arrels, però no m’agraden els guetos, els que es tanquen només amb els de la seva comunitat.

Jo crec allò que sabem on hem nascut, però no sabem on acabarem els nostres dies. Però en el meu cas penso que, si no passa res, em quedaré aquí per sempre. Les meves filles són d’aquí. Jo ja sé què és abandonar el país propi, i ara mateix no ho voldria per a elles. No les arrencaria de la seva terra. De moment no m’ho imagino. Manresa és una ciutat relativament gran i hi ha de tot, i al nostre barri, a la carretera de Santpedor, ho tenim tot a l’abast. Sóc un manresà de Quito, i segurament ho seré sempre.

Joan Piqué Publicat a El Pou de la Gallina. Abril 2011

Samy-Sayed Mahmoud

2011-03-04T08:29:00.000-08:00

“Fins ara, a Egipte, la democràcia era només una paraula, res més”

Em dic Samy, tinc 25 anys i sóc egipci. Sóc el mitjà de tres germans. Vaig néixer al Caire, però als cinc anys ens vam traslladar a El Mahallah, a 110 quilòmetres de la capital. Als 17 anys ja em vaig independitzar i me’n vaig tornar al Caire a estudiar Filologia Hispànica a la Universitat, alhora que vaig començar a treballar a basars, on practicava el castellà. També vaig fer estudis de turisme i vaig fer de guia local dos anys i mig, tant al Caire com a la zona turística de Sharm el Sheik, al mar Roig.

Encara al meu país, el juny de 2009 vaig conèixer una manresana, la Lucía. Ella havia estat a Egipte diverses vegades, perquè li encanta el país, i s’havia fet amiga d’un conegut meu. Un dia vam coincidir, ens vam conèixer i... coses que passen. Vam intercanviar el telèfon i el correu electrònic, i vam estar 4 mesos en contacte però a distància. Finalment vaig decidir venir a Manresa. La Lucía va venir a conèixer la meva família i a buscar-me, i vam tornar tots dos cap aquí. Vaig arribar a Manresa el 30 d’octubre del 2009. De seguida vam arreglar papers, i el març de 2010 ens vam casar al Registre Civil de Sant Joan. La festa la vam uns mesos més tard, a Castelladral. Vam voler que fos el dia que feia exactament un any que ens havíem conegut: el 18 de juny de 2010.

Quan vaig arribar ja sabia castellà. I de seguida vaig posar-me a estudiar català, primer a través d’una parella lingüística, i després en classes al Centre de Normalització Lingüística Montserrat. Ja m’he tret el nivell Intermedi 2, em falta el 3 i després el nivell C. Vaig tenir la sort de trobar feina, fa uns mesos que tinc un contracte temporal i faig de recepcionista en una empresa del sector industrial.

Tinc força facilitat amb les llengües i m’agraden molt. De fet voldria ser traductor. A banda d’egipci (versió col•loquial de l’àrab, per entendre’ns) i català i castellà, en parlo algunes més. Vaig fer tres cursos de rus (quan feia de guia a Sharm El Sheik hi havia molts russos). A l’escola i a la facultat també vaig estudiar anglès i francès. I tinc nocions d’italià i portuguès. Quan vaig arribar vaig pensar que aquí m’agradaria també aprendre marroquí, però encara no he tingut temps...

Amb les meves germanes, el meu cunyat i la meva dona

Visc en un pis del barri antic. Crec que els manresans són una mica tancats. Costa molt conèixer i fer amics d’aquí. Jo encara tinc la sort que he conegut gent a través de la meva dona, però no és fàcil. Admeto que molts marroquins donen mala imatge, no tots són ben educats, alguns no tenen cultura... Però la gent posa a tothom al mateix sac. Si tens faccions àrabs, ja creuen que ets marroquí i, vulguis o no, pateixes un rebuig. No tothom, però la gent et mira com un immigrant. No saben si ets una persona culta i treballadora, et jutgen a primera vista i d’entrada et veuen com un immigrant, en el pitjor sentit. Als ulls de la gent sóc un marroquí més, dels molts que hi ha aquí. I jo no tinc cap amic marroquí. Molts d’ells són aquí per fer diners, enviar-los a casa, i no volen integrar-se. Jo vull prosperar i no sóc aquí per enviar diners a casa. A Manresa s’hi viu bé, però és difícil saber si em quedaré aquí molt temps o no, depèn de com vagin les coses, de la feina... Si les coses em surten bé, si m’integro i faig més amics, em quedaré. No ho puc saber.

Lògicament les últimes setmanes he estat molt pendent del que passa a Egipte. A l’inici de la revolta estava molt content. Jo tinc 25 anys i al meu país mai no m’he pogut manifestar, ni dir “no”, ni parlar o fer acudits de política... Fins ara, la democràcia era només una paraula, res més. Un règim absolutament corrupte des de fa molts anys. Governat per un dictador. Però quan les coses es van complicar, em vaig preocupar molt. Violència al carrer, enfrontaments... Patia per la meva gent, pels meus amics. Desitjava que s’acabés. Finalment es va acabar la tensió i és bo que Mubarak deixés el poder. Ara el que cal és que governi gent nova, que generi consens. Algú jove i preparat, i un Parlament elegit democràticament.

Sóc musulmà, com el 70% dels egipcis. Tinc aquesta fe i sóc practicant, però no excessivament. Normalment vaig a la mesquita els divendres, i faig l’oració del matí, però molts dies simplement no tinc temps, i no passa res. La meva família és diversa, cadascú té el seu criteri i decideix. El meu pare no és gens practicant i la meva germana gran, no gaire. En canvi la meva germana petita porta nicab. La resta de família d’entrada no ho volíem, però ella ho va decidir sola. Ningú la va obligar (és soltera). Jo no ho veig clar, però és la seva decisió. Aquí tindria problemes, i allà... doncs també. No pot ser que en un lloc públic t’hi trobis una persona amb nicab. L’empresari ja no la contractarà. Ella és informàtica i és molt intel•ligent. Ha aconseguit una beca d’un ministeri, treballa i estudia, però no sé si amb el nicab tindrà una bona feina. La religió no obliga a dur nicab, jo ho veig exagerat. Però és la seva decisió i la respecto.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Març 2011.

Larysa Rogala

2011-02-01T14:55:00.000-08:00

«La vida et regala tantes sorpreses, que és millor no planificar gaire»

Vaig néixer a Varsòvia, la capital de Polònia, fa 34 anys. Al meu país vaig llicenciar-me en Periodisme i vaig treure’m un títol de castellà a l’Institut Cervantes de Varsòvia. Ja amb la idea de venir algun dia a Espanya, vaig fer un postgrau de Turisme i Hostaleria, perquè vaig pensar que és un sector en què aquí hi ha demanda. Abans, però, vaig treballar de periodista, primer en dos diaris locals, mentre estudiava, i més endavant a la televisió pública polonesa. Vaig treballar en un programa de reportatges sobre successos i problemàtiques socials, i després als serveis informatius. Estava especialitzada en informació de successos i tribunals.

Tenia una bona feina, però era jove i sense cap compromís, i com fa molta gent a Polònia, volia provar sort en un altre país. Com que allà la majoria de periodistes són freelance i et fan contractes per serveis, hi ha la possibilitat de marxar i després tornar i reprendre la feina. Estava decidida a viure i treballar un temps a Espanya. Aleshores, el 2004, Polònia ja formava part de la UE, però d’entrada només es podia treballar en un altre país comunitari si m’oferien un contracte. A través de l’INEM de Polònia, vaig trobar una oferta d’una cadena de restaurants de Manresa que contractava en origen. M’hi vaig apuntar i vaig venir. Directament de Polònia a Manresa, a fer de cambrera.

Vaig viure en un pis que ens facilitava el restaurant, amb companys. Estava bé, però al cap d’un temps, ens vam haver de buscar la vida. No va ser gaire agradable. Però gràcies a la feina a l’hostaleria, vaig conèixer el qui ara és el meu marit, el Parashkev. Ell és búlgar i també va venir amb una contractació en origen, tot i que ja era cambrer professional al seu país. El juny del 2006 ens vam casar. Vam dir: «Ni a Bulgària ni a Polònia: a Manresa!». La basílica de la Seu ens va impressionar i no vam dubtar a casar-nos-hi. Jo sóc catòlica i ell és ortodox, i vam haver de demanar un permís al bisbat de Vic. Van venir les famílies de tots dos i va ser molt maco. Ara vivim a la zona de les Bases de Manresa.

En un acte que vaig cobrir com a periodista, amb Lech Walesa, expresident polonès i Nobel de la Pau

Més tard vaig canviar de feina. Des de fa prop de quatre anys treballo a Montserrat, on faig d’informadora turística. Ve gent de tot el món i per tant és un lloc fantàstic per treballar en turisme. La feina m’agrada molt: he fet de guia, d’informadora, traduccions... El Parashkev ara també hi treballa, de cambrer. D’altra banda, fa poc també he escrit una guia turística sobre Barcelona, editada en polonès. Té 250 pàgines i em va portar molta feina, perquè tot el contingut el vaig fer jo: l’estructura i tots els textos. Vaig anar personalment a tots els llocs que recomano!

Parlo polonès i rus, les llengües que vaig aprendre de petita (en època soviètica el rus era obligatori com a segona llengua). Em va bé per treballar a Montserrat, perquè vénen un munt d’autocars de russos! També vaig treure’m un títol avançat d’alemany al Goethe Institut i sé anglès (això és bàsic!). I entenc el búlgar, a través del meu marit. Entre nosaltres parlem una barreja de polonès i búlgar. De l’època de Polònia ja tenia el Diploma de la Lengua Española Superior. Quan vaig venir aquí, sabia que es parlava una altra llengua, però no m’imaginava que fos fins a aquest nivell. Aquí tothom parla català, això em va sorprendre! De seguida em vaig informar sobre cursos i en vaig començar a fer. Penso que això està molt bé. Els catalans saben promocionar la seva llengua i la cultura: els cursos per a estrangers són totalment gratuïts i estan molt bé. Si hi tens interès, pots aprendre la llengua perfectament, i de franc. Trobo que és una oportunitat enorme. He fet diversos nivells i aquest gener... he aprovat el nivell C. He tret un 93,7 sobre 100, estic molt contenta!

Sóc catòlica practicant. La majoria de polonesos ho som. A Polònia a cada quilòmetre hi ha un església, i totes estan plenes. Aquí, anem a missa i hi ha molt poqueta gent, i tot gent gran. També és cert que el papa Joan Pau II era polonès, i això va influir força en el grau de religiositat del país.

Vaig a veure els meus pares a Polònia cada mig any. No tenen cap més fill i em troben a faltar! Estem bé a Manresa, ens hi hem integrat, tenim molts amics que són d’aquí, però no m’hi veig tota la vida. D’entrada pensava que seria una estada temporal. En casar-me ja ens hem estabilitzat aquí, però no crec que hi estigui sempre. M’agrada el caràcter de la gent, trobo que els catalans són solidaris, i crec que aquí el turisme està molt desenvolupat. Per agafar experiència, és immillorable. Vaig homologar el títol de Periodisme i no descarto trobar una feina d’aquest àmbit. Vaig col•laborar amb el Gresol, el programa sobre immigració de TVM i Bages per a Tothom.

Algun dia m’agradaria tornar a Polònia, però no sé què farem. La vida dóna tantes voltes i et regala tantes sorpreses, que crec que és millor no planificar gaire. El nucli antic de Manresa està bé, però hi ha pocs espais lliures, parcs, arbres... A Polònia hi ha més espais per passejar, seure... Aquí tot és com més atapeït. Si tens un dia de festa, no pots quedar-te a la ciutat perquè no hi ha espais per relaxar-te. En canvi, una cosa que m’agrada és que mai no m’he sentit discriminada laboralment per ser estrangera. No m’he trobat amb més dificultats que la gent d’aquí.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Febrer 2011.

Olumide Adeyeye

2011-01-01T11:39:00.000-08:00

"Ser actiu a la societat d'acollida és un deure, una manera d'integrar-se"

Els amics em diuen Olu. Vaig néixer a Lagos, l’antiga capital de Nigèria, fa 32 anys. Sóc el gran de tres germans. Vaig estudiar enginyeria mecànica i un postgrau en xarxes informàtiques, i vaig ser professor de matemàtiques i física en un institut d’ensenyament secundari. Al meu país vivia amb la família, però vaig voler venir a Europa perquè hi ha més oportunitats que a Nigèria, on hi ha molts titulats universitaris però no és fàcil trobar feina. Vaig anar a França i d’allà em vaig traslladar a Barcelona. Vaig arribar-hi una vigília de Nadal. Després vaig estar un mes a Mallorca, però volia viure a Barcelona. Un amic d’un amic vivia a Manresa i jo d’entrada pensava que era als afores de Barcelona. Va resultar que era més lluny, però igualment vaig venir i aquí estic, ja fa tres anys.

Vaig treballar durant uns mesos en una empresa de Castellbell i el Vilar, però ara estic a l’atur. Tinc moltes ganes de trobar una feina qualificada. Estic segur que ho aconseguiré, quan pugui homologar el títol d’enginyeria. Hi ha molts immigrants llicenciats universitaris, gent ben preparada i amb capacitats. Però molta gent d’aquí ens posa a tots al mateix sac. Per a ells, tots som immigrants, i els immigrants som ignorants, no sabem ni escriure el nostre nom... Jo crec que tothom té dret a buscar un lloc on pugui millorar, tenir més oportunitats. No hi ha catalans que han emigrat? No hi ha andalusos que viuen aquí?

M’agrada col·laborar amb entitats diverses. Crec que ser actiu a la societat d’acollida és un deure. Per a mi és una manera d’integrar-me en la comunitat. Anava a classes de llengua a Creu Roja i de seguida em vaig apuntar a fer de voluntari. Formo part de la comissió d’emergència social. Treballem per ajudar les persones necessitades, a través de campanyes com ara de recollida de mantes i jaquetes per repartir entre la gent necessitada. També els ajudo en temes informàtics, introdueixo dades als arxius... Una mica de tot. Em motiva pensar que Creu Roja és una entitat apolítica, que ajuda les persones, per damunt de qüestions de raça, sexe... A través d’ells vaig entrar en contacte amb el Banc dels Aliments de la Fundació Rosa Oriol, i també hi col·laboro: descarregar camions, repartir menjar a les famílies necessitades i tot el que cal.

Amb companys voluntaris del Banc d'Aliments

També sóc voluntari de Jove Cambra, a la Transèquia i en programes com els premis Bagencs, Gimkabús... I organitzem english meetings, trobades setmanals de conversa per practicar anglès amb gent d’aquí. Parlo bé l’anglès perquè és llengua oficial a Nigèria. A casa meva també parlem yoruba, habitual a l’oest d’Àfrica, però a Nigèria es parlen... més de 500 llengües! Aquí parlo castellà i entenc el català: he fet tres cursos al Centre de Normalització i el meu objectiu per al 2011 és dominar-lo. Em sento malament si no parlo bé una llengua. Fins que no en tinc un bon domini de les estructures, no em llanço a parlar-la. I el català l’entenc però encara no el domino. Aviat, segur.

Visc amb una família, també nigeriana, en un pis del Barri Antic. Són gent generosa i m’ajuden molt, perquè ara no tinc ingressos. M’he d’espavilar com puc, els amics em donen un cop de mà, però el cert és que necessito molt poca cosa. Em sento molt còmode a Manresa, ara és la meva llar i vull quedar-m’hi. És un lloc tranquil. Aquí hi tinc molts amics africans, però també he conegut un munt de gent, a través de les entitats amb què col·laboro. A Manresa he notat rebuig d’algú, però de manera molt aïllada. No en faig cas. La major part de gent que conec entén que tots som iguals.

Quedo amb amics sovint, normalment anem uns a casa dels altres. També jugo a futbol i formo part de l’equip Pan-àfrica al Mundialet que es fa al Congost. Jugo al centre del camp, repartint joc! També vaig a córrer un dia a la setmana. Sóc cristià, crec en la Bíblia i el cap de setmana vaig a missa al Refuge Center International, un centre pentecostal del barri de Puigberenguer. El pastor ve de Vic i fem unes celebracions més animades de les que se solen fer aquí. Nosaltres cantem, ballem... Ens sentim lliures davant de Déu i ens movem. Les celebracions són alegres, ens sentim agraïts a Déu. El centre és obert a tothom, ens encanta rebre visites i a la gent li agrada l’experiència. Jo penso que la religió és una cosa i Déu n’és una altra. Jo crec en Déu. Sóc conscient que aquí hi ha molts ateus, però jo no m’amago de dir que sóc creient i que Déu és important en la meva vida.

No he tornat a Nigèria des de fa més de tres anys. Parlo amb la família i els amics per telèfon o Internet, però els trobo a faltar molt. Però jo no sóc aquí per enviar diners a casa. No ho necessiten. Els meus pares estan jubilats i cobren pensió, els meus germans treballen... Però pateixen per mi, volen que em vagi tot bé. I jo tinc moltes ganes de tirar endavant a Manresa. Em sento amb possibilitats de trobar feina, d’aportar molt a aquesta societat. He d’espavilar-me, lluitar i demostrar les capacitats que tinc. Treballaré fort: penso aconseguir-ho.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Gener 2011.

Jae Un Hong

2010-12-11T07:28:00.000-08:00

“No tries el lloc on neixes, la pàtria és fruit de l’atzar. Jo sóc mig coreà, mig català”

Tinc 57 anys. Vaig néixer a Seül, capital de Corea del Sud, però he viscut mitja vida a Manresa. Sóc el tercer de quatre germans. De petit era baix, primet i tímid, i als 8 anys vaig començar a aprendre arts marcials. També vaig estudiar digitopuntura, quiropràctica i acupuntura, i l’any 1981 vaig venir a Europa a fer classes de taekwondo. Vaig estar un mes a Burgos i un any i mig a Barcelona, on vaig fer de professor en un centre a la part alta, a Tres Torres. Teníem de clients consellers i gent com el Samaranch. Però jo volia muntar una acadèmia pròpia de taekwondo i acupuntura i com que a Barcelona i d’altres poblacions ja n’hi havia, em vaig establir a Manresa, l’any 83.

Vaig muntar el centre al carrer del Sol, a Vic-Remei, on encara som ara. De solter vivia al mateix centre, tot sol. Vaig conèixer amigues catalanes, però per casar-me vaig voler triar una noia coreana. Quan ja feia sis anys que vivia aquí, vaig trucar a la meva mare per dir-li que busqués candidates. Hi vaig anar l’estiu següent i en deu minuts havia triat esposa. La mare havia concertat entrevistes amb diverses noies: la majoria les vaig veure artificials, anaven molt maquillades o se les veia massa preocupades pels diners. Però ella era natural, no preguntava per diners, em va agradar. I ella és la Deock Hyang Cho, la meva esposa des de fa 24 anys. Ens vam casar el mateix estiu a Seül, tot i que vam haver de preparar papers, visats i permisos, i no va poder venir fins al cap de sis mesos. Sóc conscient que el meu cas és especial. No tothom ho fa així! Però jo vivia aquí i no tenia possibilitat de conèixer una noia coreana. Tenim dos fills, el Jeong Uh, de 23 anys, que estudia cinquè de Medicina, i el Bori, de 17 anys, que estudia a la Salle.
Seül ara té 15 milions d’habitants. Quan hi vivia no eren tants, però igualment era gegant. Edificis de 20, 30, 40 pisos... Davant d’això, Manresa és un poble. Un lloc tranquil on es viu bé. La gent en general és agradable. Crec que costa conèixer els catalans, però quan s’obren, et donen la seva amistat. Tinc amics d’aquí que són com germans. A acupuntura ve gent de Manresa i el Bages, però també de Girona, Lleida, Vilafranca, Barcelona… També fem classes de taekwondo, tot i que jo ara feia 15 anys que no en feia, perquè a causa d’un incendi, vaig patir cremades greus i vaig deixar de fer classes. Ara, amb la crisi, m’he d’espavilar i m’hi he posat un altre cop. També em va bé com a manteniment, tot i que tinc unes agulletes... M’ajuden tres monitors, cinturons negres de taekwondo, i el meu fill gran. La meva esposa també treballa aquí, és un negoci familiar!

No es pot dir que hi hagi una comunitat coreana a Manresa. Jo no en conec més. A Barcelona sí. Jo vaig ser pioner del fenomen de la immigració. L’any 81 no hi havia gaire estrangers, aquí. Molta gent es pensa que sóc xinès, no diferencien les fesomies. Pel que fa a la llengua, primer parlava anglès i després vaig aprendre castellà. A Barcelona, ningú, però ningú, no em parlava català. Jo no sabia que existia aquesta llengua! Lògicament després ho vaig saber i el vaig anar aprenent, tot i que em costa parlar-lo. Vaig fer un curs del Digui, digui tres mesos, però m’expresso més aviat en castellà. Crec que la llengua és important, però en primer lloc som humans i ens hem d’entendre i comunicar amb respecte, l’idioma no és el principal. El lloc on neixes és involuntari, tu no el tries, depèn d’on viuen els teus pares. La pàtria és fruit de l’atzar. A mi no m’agrada gaire la política, eh? Però en un món global, on tot s’obre, no m’agrada que els països es tanquin…

Cada any vaig a Corea i cada any veig el país més canviat. Més modern. Quan vaig venir era molt pobre. Ara està més avançat que aquí. Som 7 milions de coreans que vivim fora del país. Jo ara segueixo els costums d’aquí. Vaig a Corea i en una setmana em canso i tinc ganes de tornar. No sé gaire si em sento més coreà o manresà: meitat i meitat, diria. Els meus fills lògicament han nascut i s’han educat aquí, són catalans. A casa parlem coreà i també castellà. Pel que fa a la religió, a Corea hi ha protestants i budistes. Jo sóc budista, però no practico gaire. Els monjos no mengen carn però jo... no sóc monjo! Ara tots vivim en un món global: hamburgueses, coca-cola, texans... Tot s’assembla, allà, aquí i arreu. El que és més diferent potser és que a Corea hi ha vida sempre: cinemes, restaurants, discoteques, les 24 hores. I això a cada poble i ciutat.

És una llàstima que ara Corea hagi tornat a estar d’actualitat per l’atac de Corea del Nord. Crec que és una demostració de força que té a veure amb la successió a la presidència, ja que és previst que el president Kim Jong Il cedeixi el poder al seu fill. Però no hi haurà guerra. L’aliat del Nord és la Xina, i de Corea del Sud, els EUA. Un esclat bèl•lic podria fer entrar al conflicte aquests dos estats, i què hi tenen a guanyar? No els interessa. Seria una Tercera Guerra Mundial i no la vol ningú. Fa molts anys que el Sud ajuda el Nord. Després de la Segona Guerra Mundial, el Nord va invertir en armes i el sud en indústria. Només cal veure les marques sudcoreanes: Hyundai, Daewoo, Samsung, LG... Políticament és molt difícil que les Corees s’uneixin mai, però sí que ja hi ha col•laboració econòmica: alguns nord-coreans ja treballen en factories propietat del Sud. I cada any s’envia ajut i menjar, perquè la seva situació és dolenta. Tenen bombes però no menjar...

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Desembre 2010

Katharina Hahn

2010-11-06T09:02:00.000-07:00

“Sorprèn que aquí la gent accepti feines que no l’omplin només per ser a prop de casa”

Sóc la Kathi. Visc al barri vell de Manresa des de fa un any i mig. Tinc 26 anys, sóc la gran de tres germans i vaig néixer a Passau (a Baviera, Alemanya), a prop de la frontera amb Àustria i la República Txeca. Per motius de feina dels pares, quan tenia 3 anys, vam traslladar-nos a Munic, i després més al nord, a la ciutat de Chemnitz. Als 18 ja vaig anar a viure sola a Berlín, a estudiar.

En una estada a Trieste (Itàlia) per estudiar, concretament a la classe d’eslovè, vaig conèixer un manresà, el Gerard, qui avui és la meva parella. Jo vaig tornar a Berlín i després d’un temps d’anar amunt i avall per veure’ns, el 2008 ell es va traslladar allà. El maig del 2009, ja amb els estudis finalitzats, vam decidir venir a viure Manresa. Jo he estudiat Musicologia, Matemàtiques i Lingüística Italiana: a Alemanya és habitual, una matèria humanística es complementa amb branques de ciències. Tinc un únic diploma (que ve a ser llicenciatura i màster) que inclou totes tres matèries, no són tres carreres diferents, allà el sistema ho preveu.

Vaig treballar pel ministeri d’Afers Exteriors alemany. Ara, a Manresa, sóc autònoma i faig classes de llengua. Sobretot anglès, que és el que vol aprendre la majoria de gent. També d’alemany i d’italià. Tinc nens i adults, i els faig classes particulars o en grups reduïts. Sempre he tingut força facilitat per les llengües. A Alemanya, tothom sap anglès quan acaba l’escola. Jo el vaig completar als Estats Units. També vaig aprendre italià al llarg dels estudis i vaig viure a Trieste. De fet l’italià és la llengua amb què parlem amb el Gerard, perquè és com ens vam conèixer. També parlo català, vaig començar a aprendre’l abans de venir i aquí he continuat fent classes. Tot i que ja tinc el nivell C, m’agradaria millorar, però trobo que el sistema no està gaire pensat per als estrangers que visquin aquí i que vulguin anar més enllà del nivell bàsic. Tot s’orienta al catalanoparlant, i fins i tot es posa com a base la comparació amb el castellà. Però si ets estranger, tampoc no domines el castellà!

El tema de la llengua aquí és curiós. Tothom en sap dues perfectament, això no es dóna a gaires llocs. A més, el tema lingüístic és omnipresent, pel conflicte català-castellà. Però d’altra banda, encara no hi ha la consciència clara que saber llengües és bàsic. I el sistema no fomenta l’aprenentatge. Saber llengües és fonamental per temes professionals, però també per viatjar, per veure pel•lícules... Per tot!

A la neu, una de les coses que trobo a faltar d'Alemanya

M’he traslladat sovint i crec que m’adapto fàcilment als llocs. Manresa m’agrada. És el primer cop que visc en una ciutat tan petita. Però és molt pràctica. Pots anar a tot arreu a peu en pocs minuts, tot és a prop. M’agrada. Trobes coneguts pel carrer, i això és bonic. A Berlín pot passar que un dia trobis algun conegut, però és molt estrany. Tot és més impersonal. El que em sorprèn d’aquí és que la gent té molt clara la idea de com ha de ser el dia: els horaris, el temps per dinar... Aquí truques a un lloc a les 3 i és impossible trobar-hi algú: és hora de dinar! I sembla un sacrilegi si intentes fer alguna cosa: “tothom està dinant”, et diuen. Jo trobo estrany que no pugui haver-hi més flexibilitat. A ningú no li passa pel cap menjar qualsevol cosa de pressa, o dinar més tard, o menjar fruita i fer un àpat més complert a una altra hora... L’hora de menjar és intocable. A Alemanya menges quan tens temps, és una cosa necessària però que has de col•locar per on puguis. D’entrada sorprèn però també té el costat positiu: aquí la gent es pren el seu temps per menjar.

En això, i potser en altres coses, crec que aquí es viu com a Alemanya una generació enrere. No és per faltar el respecte, només faltaria. Alguns temes de valors, la concepció del temps, el sistema de llengües... Crec que és com a Alemanya fa 30 anys. De vegades veus coses que ningú no s’ha plantejat canviar, es fan així perquè “s’han fet així tota la vida”. Aquest és l’argument. També és molt diferent el tema de la mobilitat. La majoria de gent neix aquí, creix aquí i es queda aquí. No sé si és ser més conservador, però la gent és més estable. Per a la gent, el lloc on va néixer, al seva ciutat i la seva pàtria, és molt important. Jo en canvi ja no tinc clara la meva pàtria. Si em pregunten “d’on ets”, ja no sé gaire què dir. D’Alemanya, sí. Però d’on? No ho sé. De petita era d’un lloc, després d’un altre... Aquí, en canvi, tu ets manresà i sempre ho seràs. Aquest serà el teu lloc de referència sempre. Intentaràs ser-hi per Festa Major, per veure els amics... En canvi, la majoria dels meus amics alemanys viuen repartits pel món. Allà si per feina t’has de traslladar, et trasllades. Aquí, sorprèn que molta gent accepta feines que no li omplen o no tenen res a veure amb els seus estudis, només per ser a prop de casa. I si una família veu poc al seu fill, perquè viu fora, potser ja li demanen: “què passa, teniu mala relació?”. Allà és més habitual, simplement viu fora, ja es veuen de tant en tant. Però ja és qüestió de tradició: els meus pares ja es van independitzar joves. Jo no vaig combatre amb ells per marxar. No és un drama familiar. És el que fa la majoria de gent. Fins i tot si no te’n vas tu, gairebé que la família et fa fora!

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Novembre 2010

Irene Hurtado

2010-10-08T13:55:00.001-07:00

“No sento que sigui a Manresa provisionalment: ja és la meva ciutat, m’ha acollit i jo l’estimo”

Tinc 36 anys i vaig néixer a Samaipata, a la província boliviana de Florida. Sóc la petita de deu germans. No recordo el meu pare, que va morir quan jo tenia dos anys. La meva mare va quedar vídua amb deu fills i ens va fer de mare i pare, fins que tots ens vam anar espavilant. Em vaig casar molt jove i vaig viure cinc anys a Argentina. Fa set anys vaig separar-me. Ara sóc una dona divorciada. Vaig decidir venir a Europa i per poder donar una vida millor a les meves dues filles, que ara tenen 14 i 13 anys. Tenia una amiga també boliviana que vivia a Catalunya i em va convidar. M’ho vaig rumiar molt, però finalment vaig decidir que sí. Vaig venir com a turista el març de 2005 i vaig arribar a Coll de Nargó. En dues setmanes ja vaig trobar una feina de cuidadora d’una persona gran. Vivia a casa seva, però era en una masia aïllada, no hi havia res… No podia anar i venir pel meu compte, i no feia cap dia de festa. No m’agradava. Tot i així, hi vaig estar sis mesos. Després vaig treballar vuit mesos més de cambrera en un restaurant de Coll de Nargó. Més endavant, l’amiga que em va proposar venir va traslladar-se a València. Jo la vaig acompanyar i vaig treballar en un bar, però no gaire temps, només tres mesos.

Finalment, la meva amiga i jo vam venir a Manresa, on vivia una altra coneguda seva. Vaig arribar i vaig trobar feina ràpid. Durant mig any vaig treballar al restaurant Presseguer, i després al bar Tres Torres, a la plaça Excursionisme. D’això ja fa tres anys i m’hi trobo bé. Continuo al bar, tinc feina fixa i els papers en regla.

M’agrada molt viure a Manresa. Em sento una manresana més. M’encanta Catalunya. Aquí em sento bé i m’agradaria quedar-m’hi. La gent em tracta bé, m’aprecia i em respecta, i això és molt important. Penso que jo també m’he fet estimar. Tinc una colla d’amics, majoritàriament manresans autòctons. Però és clar, trobo a faltar les meves filles, Paula Andrea i María José. De moment viuen a Bolívia perquè estudien. Tenen la vida i els amics allà... Viuen amb les seves dues àvies, però m’agradaria que poguessin venir cap aquí. De moment potser vindran de vacances, i si els agrada potser es quedaran. Ja ho veurem. El que puc dir és que no els falta res perquè jo els envio diners cada mes. Les trobo a faltar, no és fàcil sacrificar-se i ser tan lluny, però ho faig pel seu bé, perquè siguin algú a la vida. Aquí guanyo un sou que em permet enviar-los diners, mantenir-me i fins i tot estalviar una mica. Amb les nenes, i també amb la meva mare, estem molt en contacte, parlem molt... Però ens clar, no ens veiem i de vegades es fa dur.

Abans de marxar de Bolívia, amb les meves filles

Manresa em porta records del meu país, del meu poble, que és més petit però amb un ambient semblant. Samaipata ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat perquè hi ha unes roques que van ser tallades pels inques. En aquests cinc anys només hi he tornat un cop, a veure les meves filles i la meva mare. Va ser l’any passat, quan ja tenia els papers i vaig poder sortir d’Espanya i tornar sense problemes.

Crec que tinc bon caràcter, sóc oberta i em porto bé amb tothom. Sempre ric i xerro pels descosits i conec molta gent. No sento que sigui aquí de forma provisional, crec que Manresa ja és la meva ciutat, m’ha acollit molt bé i jo l’estimo. Llàstima que la meva amiga ja va tornar a Bolívia, fa dos anys, perquè el seu marit es va posar malalt. Quan ella se’n va anar jo em vaig quedar sola aquí. Aleshores vaig ajudar a venir una part de la família. Ja viuen aquí 4 germans. Jo visc amb la meva germana gran i una neboda. Compartim un pis de lloguer al barri de la plaça de Catalunya, on hi ha un ambient molt familiar. Ja em coneix tothom! M’agradaria participar més a les festes, tot i que no tinc gaire temps, perquè treballo cada tarda, també els caps de setmana. El que em falta és parlar millor català. Ara a l’octubre començo un curs. M’agrada molt i l’entenc perfectament, però m’he de llançar a parlar-lo. Per als que venim d’Amèrica Llatina, d’entrada no és una prioritat perquè ens entenen en la nostra llengua, però jo ara he decidit que vull parlar català.

A Manresa ja hi una comunitat força nombrosa de bolivians, tot i que fa prop de tres anys que ho tenen difícil, perquè el govern d’Evo Morales ho ha posat més complicat: abans venies amb una carta d’invitació i ara necessites visat. Gairebé no arriben bolivians, ara. Les filles sí que les podria fer venir, per reagrupament familiar. Els bolivians de Manresa es troben al Congost, juguen a futbol i fan àpats junts... El meu germà juga en un equip. Jo els conec, tot i que no tinc temps de participar en les seves activitats. No he sentit cap rebuig ni he tingut problemes per ser d’un altre país. També és cert que potser no tinc uns trets facials molt marcats. La gent de la part alta de Bolívia són baixets i morenos. Jo sóc de la part baixa. Hi ha gent que em diu que no sóc boliviana.. I tant que ho sóc! Sóc una boliviana de 36 anys, soltera, lliure i sense compromís. Ei, però oberta a l’amor!

Joan Piqué

Publicat a El Pou de la gallina. Setembre 2010

Wael Mansour

2010-08-29T13:59:00.000-07:00

«La clau per ‘entrar’ a un país és conèixer la llengua»

Em dic Wael i vaig néixer a Beirut, la capital del Líban. Tinc 27 anys i, quan era molt petit, amb la meva família, ens vam traslladar a Brussel•les. La família va tornar al Líban i jo em vaig quedar a la capital belga, on vaig conèixer la que ara és la meva dona. Ella és marroquina però amb la seva família havia emigrat a Manresa, i en aquell moment estudiava a Brussel•les. Ens vam casar i vam venir a viure a Manresa, on ella encara té tota la família i la feina. El dia 1 d’agost ha fet dos anys que visc aquí. Tenim una filla que va néixer a principi de 2009, la Dina, i vivim al barri de la Balconada.

Tinc els pares i la família a Beirut, i cada any hi anem de vacances. Jo vaig estudiar cuina, i m’he especialitzat en cuina libanesa. A Brussel•les vaig treballar bàsicament en el sector de l’hostaleria. A mi no em fa res canviar, adaptar-me a nous llocs o situacions, i la veritat és que viure a Manresa m’agrada més que a Brussel•les: el clima d’aquí és millor i s’hi viu molt bé.

Quan vam arribar, vaig estar bastants mesos buscant feina, més d’un any i mig. No coneixia la llengua, ni el català ni el castellà, i no coneixia ningú més que la família de la meva dona. Vaig fer entrevistes de feina però em deien que sense conèixer la llengua ni tenir experiència laboral aquí, ho tenia difícil. Jo parlo anglès, francès, àrab, una mica d’holandès... Però és clar, no sabia res de català ni de castellà. Vaig veure que seria difícil trobar res, és evident que la llengua és la base de tot. Si vols entrar a una casa necessites una clau. I la clau per entrar a un país és conèixer la llengua, ho tinc molt clar. Per això em vaig apuntar al Centre de Normalització Lingüística, al carrer de Jaume I, a fer cursos de català. Ara crec que em faig entendre prou bé... El que no sé gaire és castellà, perquè la majoria dels amics que tinc són catalans. Aquí el tema de conèixer la llengua pròpia del país és més bàsic que a d’altres llocs d’Europa, perquè no et pots moure en anglès o francès. La gent no parla llengües. A Barcelona potser més, perquè hi ha més turistes, però tampoc no gaire. Cal aprendre la llengua d’aquí.

Ja sabent català, però, no vaig continuar buscant feina. Vaig decidir obrir el meu propi negoci: un restaurant libanès, que es diu Beirut, al carrer de Santa Llúcia, molt a prop de la baixada del Pòpul. Vam obrir aquest mes de març i de moment estem prou contents. Tenim força gent, i potser el 70% són manresans autòctons. Molts repeteixen: això és el més important. Fem cuina del Líban, basada en ingredients que també tenen molts altres països mediterranis (Síria, Grècia, Turquia...) però amb receptes i maneres de cuinar diferents. Tenim molta verdura i plats com el Mezzé, una mena d’assortiment, tipus entremès, amb diverses verdures. És un restaurant petit, per a unes 25 persones com a màxim, i obrim per dinar i sopar i oferim plats força econòmics. De fet parlo en plural però ho faig tot jo: comprar (he de baixar força a Barcelona a comprar ingredients d’importació), cuinar, servir, netejar... La meva dona té la seva feina d’infermera. Estic content de com va de moment el restaurant i tinc moltes ganes de tirar endavant. És una responsabilitat tenir negoci propi però de moment me’n vaig sortint, treballant molt.

Al meu restaurant de Manresa

M’agrada el clima familiar que s’ha creat al restaurant. Conec molta gent que són clients i amics. Això ho he trobat molt diferent que a Brussel•les. Aquí es potencia la vida social, l’intercanvi, la relació. A Brussel•les el client entrava, menjava i marxava. Aquí la gent fa comentaris, s’interessa per com estan fets els plats, em demanen per mi i com és que he vingut a Manresa... No sé, hi ha un interès personal. Això m’agrada, en altres llocs hi ha una barrera entre client i proveïdor, i aquí això no hi és. De fet trobo que Manresa és un poble i una ciutat alhora. La gent es coneix força, no és una gran ciutat, pots relacionar-te bé amb tothom... M’agrada.

El nostre futur de moment és aquí. Tenint un negoci, de moment és clar que estem establerts a Manresa per temps. La meva dona i jo tenim feina, la nostra filla va a la guarderia i crec que estem força integrats. Aquí es pot viure força tranquil, i de fet jo sóc una persona molt tranquil•la, que faig la meva vida, treballo i respecto tothom. No he tingut problemes pel fet de ser estranger. De fet el meu aspecte no em delata gaire! Potser és un avantatge. Quan parlo sí que es nota, però mai no he tingut cap problema.

La vida aquí és molt diferent del meu país, tot i que el Líban és molt diferent dels estats àrabs que té al voltant. És un país que avui és estable i demà ja no, que un dia té guerra i l’endemà ja no. A més, mig país és musulmà, mig país és cristià, i hi 18 tradicions religioses diferents. Quan es parla de religió és quan arriben els problemes, a mi no m’agrada parlar-ne. La gent ja està acostumada a la diversitat i a una certa inestabilitat, però la majoria vol viure en pau, sense problemes. També és cert que la majoria de libanesos viuen fora. El país té 4 milions d’habitants, però hi ha 12 milions de libanesos fora del país! Ara, però, cada cop va creixent el turisme. Cada any un milió de turistes. És un país petitet (200 km de nord a sud, i 120 d’est a oest, amb platja, muntanya, una mica de tot) i pots fer-hi tota la volta en un dia!

Joan Piqué

Publicat a El Pou de la gallina. Setembre 2010

Sarbjeet Kaur

2010-07-07T05:31:00.000-07:00

«Aquí la gent té més paraula i és més seriosa que a l’Índia»

Vaig néixer a Delhi, la capital de l’Índia, fa 19 anys. El meu pare va venir a treballar a Europa, primer a Alemanya i després a Catalunya. D’entrada es va establir a Lloret de Mar però posteriorment va arribar a Manresa. Treballa en una empresa de Santpedor. Va venir sol i després, fa quatre anys, vam arribar nosaltres: la meva mare, el meu germà, que ara té 15 anys, i jo.

Estudio batxillerat, fins ara al Pius Font i Quer, però aquest proper curs aniré al Lacetània. Aquest any he perdut una part del curs per una caiguda greu que vaig tenir i problemes de salut, però estic decidida a continuar. M’agradaria estudiar Dret a la Universitat. Els estudis em van força bé, els primers dies tenia problemes amb la llengua, però en dos mesos ja parlava català. Crec que no és difícil aprendre la llengua. A casa, tant quan érem a l’Índia com aquí, parlem punjabi, però al carrer parlàvem hindi i a l’escola ho fèiem gairebé tot en anglès. Aquestes dues llengües, anglès i hindi, són les oficials del país.

Tot i que vivíem a Delhi, la meva família és originària de la regió del Punjab, a la frontera amb el Pakistan, i som de religió sikh. Els sikhs tenim el nostre centre de culte més important (el Temple d’Or) a Amritsar, al Punjab. A Delhi també hi ha molts sikhs, tot i que la religió majoritària és l’hinduisme. Els sikhs som coneguts sobretot perquè els homes van amb el clàssic turbant que els recull els cabells llargs, i barba. El meu germà ja porta turbant i no té cap problema, és ben acceptat. Aquí mantenim la nostra religió, de tant en tant anem a temples que hi ha a Barcelona, Santa Coloma de Gramenet o Vic.

M’agrada viure a Manresa, és una ciutat tranquil•la, sense massa gent... Barcelona està bé per anar-hi a passejar, però per viure m’agrada molt una ciutat mitjana com Manresa. Ara no puc dir si ens quedarem per sempre, però de moment la nostra vida és aquí. Si el meu germà i jo estudiem i construïm la nostra vida aquí, després serà difícil tornar a l’Índia, ja no hi tindrem res i ho tindrem difícil. Els meus pares i tots plegats estem contents de viure a Catalunya, i de fet la major part de les meves amistats són manresans nascuts aquí. Trobo que la gent d’aquí és simpàtica i sobretot té paraula. La gent s’ajuda i en general no t’enganya. Aquí la gent és seriosa, més que a l’Índia. Allà tot és més desordenat i caòtic.

A Manresa ja hi ha uns quants indis, però no hi ha una comunitat gaire estructurada. Nosaltres només coneixem un parell de famílies més. No es fan trobades ni activitats amb la gent del nostre país perquè tampoc som molts i de fet tampoc no tenim gaire temps: el meu pare només té un dia de festa a la setmana.

Crec que mai no m’he trobat cap problema pel fet d’haver nascut fora, ni a l’institut ni al carrer. M’agrada parlar català, perquè és el que parlem a classe, i el domino més que el castellà. Les llengües m’agraden molt i també estudio alemany per Internet. Vull fer alguna altra activitat extraescolar, tot i que encara he de rumiar-m’ho.

A l’Índia ja vestia occidental, com aquí. Amb pantalons, per entendre’ns. I aquí, doncs el mateix. I la meva mare també. Ara l’Índia està canviant força i cada cop més gent porta roba occidental, tot i que la gent gran va amb el punjabi dress, el vestit més tradicional.

M’agradaria casar-me i, si és possible, anar a fer un casament tradicional sikh a l’Índia... És molt diferent del que es fa aquí, la celebració dura una setmana! I després, inicialment, els nuvis se’n van a viure a casa del marit. Tothom ho fa d’aquesta manera. Jo voldria fer-ho així i després tornar i viure aquí.

M’agrada molt sortir amb les amigues, al cinema, a donar el volt... Aquí no hi ha problema, hi ha llibertat i et sents segur. També m’agrada seguir les sèries de l’Índia, ho faig a través d’Internet. El correu electrònic i el messenger també ens permeten estar en contacte amb la família. Allà hi viu la meva àvia, germans del meu pare, cosins... Trobo a faltar l’àvia, que ja és gran. L’any passat vam anar-la a veure, hi vam ser dos mesos. Hi vam anar de vacances i a celebrar la cerimònia en què el meu germà es va posar el turbant, que se sol fer quan els nois tenen 14 anys. També és una gran festa. És un altre món... Però està bé viure el millor de cada lloc.

Joan Piqué

Publicat a El Pou de la gallina. Juliol-Agost 2010

Seàn Silla

2010-06-06T10:09:00.000-07:00

Aquest país està ple d’artistes, però pocs s’hi llancen

Vaig néixer a Marino, un poble situat al sud de Roma, fa 22 anys. Sóc músic i als 16 anys vam formar un grup amb uns amics. En un festival, a Itàlia mateix, vaig conèixer una noia catalana. Vaig venir a veure-la i a través d’ella vaig conèixer una noia manresana, de qui em vaig enamorar. I va ser aquest amor el que em va dur a Manresa, l’abril de 2007. La relació va durar poc. Ens vam separar i em vaig haver d’espavilar, però continuo vivint a Manresa, en un pis compartit.

Sóc violinista i també toco altres instruments, bàsicament de corda, com la guitarra, la mandolina, la viola… He fet de músic de carrer i vaig participar a l’Aiguallum, amb músics de diversos països del món, gràcies al Projecte Educatiu de Ciutat (PEC). El projecte va estar molt bé, tot i que crec que s’hauria d’haver fet alguna cosa per mantenir el caliu. Va quedar com un fet puntual i aïllat, un disc i un concert; es podia haver fet una pàgina web, exportar el projecte a d’altres llocs, promocionar-ho més... Crec que s’hi ha invertit molt esforç però se n’ha tret poc profit cultural.

Tot i així, d’aquí n’ha sorgit una proposta per establir uns horaris i una regulació per tocar al carrer i evitar que ens facin fora. Durant un temps jo ho feia per necessitat, perquè no tenia feina. Ara és més per afició, perquè m’agrada. Trobo bonic veure gent fent música, mostrant el seu art al carrer. No entenc com no s’impulsa més, no s’organitzen més activitats de música popular. D’altra banda, ara estic en un grup de música llatinoamericana. M’agrada participar en diversos projectes. Aquí viure de la música és complicat perquè hi ha sempre la mateixa gent, i alguns dinosaures, que ho abracen tot. A més, no es veu la música i l’art com a material de comerç.

A part de la música, faig una mica de tot. També faig classes d’anglès i italià i estudio altres idiomes, bàsicament per Internet. Vaig aprendre català al carrer. No m’he plantejat si és difícil o no. Ho he fet, en un parell de mesos el parlava. També parlo castellà però amb accent llatinoamericà, perquè em relaciono amb gent d’aquest origen. Crec que si realment vols fer una cosa la fas i punt. Ara aprenc l’indonesi perquè he conegut una noia i marxaré dos mesos a Indonèsia. De tant en tant faig de paleta i treballo la terra, sobretot la vinya, que és el que es conrea al meu país. En aquest moment treballo de comercial pel meu compte. També faig taekwondo. M’encanta fer moltes coses diferents.

A la vall Ciaolara, al Parc Nacional D'abruzzo, d'on ve el meu pare

Em va bé viure a Manresa perquè és un lloc tranquil. A prop de Barcelona i de fet a prop d’Itàlia també. Avui tot és a prop. No descarto quedar-me aquí, però tampoc marxar. De fet tinc molta família escampada pel món, podria anar gairebé a tots els continents. Quan acabi els projectes que ara tinc aquí, en funció de com ho vegi decidiré què faig. Manresa és una ciutat agradable per viure, tot i que des que sóc aquí pocs manresans se m’adrecen directament. La meva xarxa social és formada sobretot per estrangers. La gent té una xarxa d’amistats de tota la vida i és difícil entrar-hi. I a mi tampoc no m’interessa entrar-hi, si és tan difícil. A la gent li costa obrir-se. Tot i que també, si demanes ajuda, sempre la tindràs. La gent és neutra i tranquil•la, no es fica amb ningú ni s’interrelaciona gaire. A Itàlia, vas pel carrer i si saludes algú, encara que no el coneguis, tindràs resposta. Aquí, si saludes algú que no coneixes, et miren com un boig i no et contestaran. Allà parles amb més naturalitat amb la gent. També penso que, tot i que no s’ha de generalitzar, que el nivell cultural d’aquí és més baix. A Espanya en general, a Catalunya potser no tant, la població està enganxada a la tele, és molt de mirar el futbol i de veure el telenotícies, la informació oficial. Crec que falta cultura crítica.

També crec que aquí impera una cultura molt basada en la família, força conservadora. Si fas alguna cosa diferent de l’habitual se’t mira malament. Potser és una mena d’herència de la dictadura. També si algú se’n va del país, sembla una tragèdia a la família A la gent li costa decidir-se. Per exemple, crec que no he conegut cap família en què no hi hagi un músic. I gent que pinta, que fa art. Aquest país està ple d’artistes, però poc gent s’hi dedica, pocs s’hi llancen. També és cert que no hi ha facilitats: pocs llocs per assajar, poques infraestructures... D’altra banda, penso que es té poca cura del patrimoni i dels edificis antics. I que molta gent té propietats sovint buides i no les cuida. No es veu una ciutat ben arreglada...

He estat una mica crític, potser? Però així és com ho veig!

Joan Piqué

Publicat a El Pou de la gallina. Juny 2010

Gabriela Islas

2010-05-04T13:47:00.001-07:00

El que em sorprèn d'aquí és que tot està pautat i normativitzat

"El febrer coneixia per internet un manresà, i el juny ja era aquí, amb el meu fill i onze maletes. Vam portar la vida en onze maletes, per començar de zero"

Vaig néixer a Mèxic DF. Tota la meva família és defeña: estem acostumats a la ciutat més gran (22 milions d’habitants) i més contaminada del món. Tinc una germana bessona, som la tercera i quarta de cinc germans. La meva família és de classe mitjana i amb molt esforç del meu pare, tots els germans ens vam educar a escoles particulars i vam anar a la Universitat, perquè el sistema públic té moltes deficiències. Jo vaig estudiar Ciències de la Comunicació a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). Durant 22 anys vaig treballar com a productora audiovisual en diverses cadenes televisives. Vaig viatjar molt i em vaig desenvolupar professionalment al meu país.

Les oportunitats que ens dóna la tecnologia d’avui van canviar radicalment la meva vida. A través d’una d’aquestes pàgines socials d’Internet, vaig conèixer un manresà, el David Tapias. Ens vam caure bé i de seguida vam iniciar una relació. Vaig ser a Manresa dues setmanes per conèixe’l a ell i la seva família. Ell va fer el mateix. I ens vam decidir. Jo tenia una feina estable, la vida muntada, però vaig deixar-ho tot. Amb el meu fill Emiliano, de 13 anys, fruit d’un matrimoni anterior, vam decidir venir a Manresa.

Vaig conèixer el David el febrer del 2006, i el juliol ja era aquí, amb el meu fill i onze maletes. Vam portar la vida de dues persones en onze maletes, per començar de zero. No sabia què em trobaria, no sabia català, no m’havien convalidat els estudis, no sabia com ens hi trobaríem. Però ens hi vam llançar. Jo estava convençuda que aquí el meu fill tindria més possibilitats.

Ens vam casar, amb el David. Ell també té una filla petita d’una relació anterior. No hem tingut les coses fàcils. Ningú les hi té. Ell va quedar a l’atur i jo no he tingut gaires possibilitat de continuar la meva carrera. Però ens espavilem i tirem endavant. He fet diverses feines, com ara en restaurants, però no he pogut continuar la meva carrera professional, per diverses circumstàncies. Una d’elles és la meva malaltia. Poc després d’arribar vaig estar malalta. Vaig tenir un linfoma i vaig tenir la sort que la Seguretat Social aquí sigui tan increïble. Sense ser d’aquí, i sense treballar, tenir accés a un tractament per a la malaltia... A Mèxic, si no tens diners, és difícil tractar-te. Aquí em deien que hi tenia dret i no m’ho creia. Em van tractar i em van haver de trasplantar la medul•la espinal. Però m’he recuperat i he començat a fer moltes activitats com a voluntària: a l’associació de veïns de les Escodines, on visc; a la biblioteca del Casal; a la revista F’art; a l’entitat Bages per a tothom; a la Clínica de Sant Josep, on col•laboro cuidant avis... M’agradaria treballar en temes de producció cultural i audiovisual.

El dia abans de deixar Mèxic per venir a Manresa, amb la meva germana bessona, Luzbeth (a la dreta), el seu fill Luciano (amb jersei verd) i el meu fill Emiliano.

Manresa em recorda moltes poblacions de províncies de Mèxic. Per l’arquitectura, per l’estil de viure... És una mena de poble gran i té molts contrastos. Gent molt urbana i gent molt local, amb una mentalitat molt pròpia i tradicional. Tot i que molts manresans diuen que no sé què li trobo, a mi m’agrada Manresa. Trobo a faltar la meva vida urbana i independent, el ritme embogit que duia. Però m’agrada la vida cultural d’aquí, trobo que hi ha una vitalitat impressionant i un arrelament a les tradicions, i això és bo. M’ha costat una mica adaptar-me, potser perquè els mexicans som una mica irreverents. Potser som massa sociables i oberts, i sovint trobem barreres. Jo sóc impulsiva, crec que sovint les coses es poden resoldre ràpid, no cal donar-hi gaires voltes. Allà fem les coses “a lo viva México, a lo viva Juárez”. Aquí m’ha sorprès que tot està d’acord amb la llei, tot està pautat, regulat, normativitzat. Hi ha ordre, organització i les coses estan molt pensades. I la societat et dóna molt. Educació, sanitat... Tant de bo allà hi hagués l’oportunitat, per exemple, d’estudiar gratuïtament fins als 16 anys. Aquí és tan fàcil que no es valora.

M’agrada la qualitat de vida que tenim. Aquí s’hi viu bé. Hi ha seguretat i possibilitats d’estudiar, treballar i tenir accés als serveis. He tingut algun problema pel tema de la llengua, i per això des del primer dia em vaig posar a aprendre’l. Llegeixo tot el que puc en català, l’escolto la ràdio i la televisió. Entendre’l per a nosaltres és fàcil. Costa més la gramàtica i la pronunciació. Però per al meu fill, per exemple, que va arribar amb13 anys, ha estat molt senzill. Jo he estudiat català al casal de les Escodines.

L’Emiliano ja té 17 anys, fa primer de batxillerat a l’institut Lacetània, estudia francès i anglès, fa futbol, ha anat al cau i té molts amics. S’ha integrat perfectament i és un manresà més. Ell és feliç aquí. I jo mai no havia tingut una família com la que tinc aquí. Estic contenta i tinc molta fe que tiraré endavant, com ho vaig fer a Mèxic. N’estic segura.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Maig 2010

Laurence Tavares

2010-04-12T11:00:00.001-07:00

Al Senegal no et creuen quan els hi dius que aquí la vida no és fàcil

Vaig néixer a la Medina de Dakar fa 34 anys. Vaig viure 10 anys amb uns tiets a Abidjan, a Costa d’Ivori, i vaig tornar a Dakar als 18 anys. Tinc 11 germans. L’any 1998 vaig conèixer el Vidal, un manresà, membre de l’associació Unesco, que estava involucrat en el projecte de solidaritat Manresa-Bambylor i viatjava sovint al meu país. Ens vam enamorar i ens vam casar. Tenim dos fills, l’Andreu de 8 anys i el Francesc de 6.

Vaig ser la primera senegalesa que va arribar a Manresa. La gent em miraven i em sentia observada anant pel carrer. He fet feines diferents, vam obrir el primer locutori de Manresa, i sempre tinc idees noves. Sóc inquieta. Fa poc, vaig fer una substitució a la cuina del col•legi Puigberenguer i aquesta feina, o fer de monitora de menjador, m’agradaria. Més endavant, però, voldria tenir el meu propi negoci, aquí o al Senegal. Si hagués de viatjar no m’importaria, perquè m’encanta.

Al meu país tot és molt diferent. Aquí una parella té dos fills, treballen tots dos i tenen problemes per viure. Al Senegal la mare no treballa, el pare cobra un sou de misèria, tenen molts fills i no els veus tristos ni es moren de gana. Mai ho he entès, allà no tenim res i vivim i som feliços. En el dia a dia, aquí tens un problema petit o més gran, i el vius a casa teva, i se’t fa una muntanya perquè hi dones voltes. En canvi allà, sempre estàs amb algú de la família, o els veïns, entres i surts de les cases...i això t’ajuda a compartir-lo i no pensar-hi i això fa que el problema es torni més petit.

La família del Vidal m’han acceptat molt bé, tinc una sogra molt maca que m’ha ajudat molt i mai ha fet diferències entre els seus fills i jo, i això és molt important. Va ser la primera que em va ensenyar el català, va tenir molta paciència amb mi. Sort n’he tingut. Sóc afortunada.

Vaig crear l’Associació d’Amics del Senegal del Bages i també vaig impulsar, amb tres amigues senegaleses, unes reunions mensuals de dones, que es fan al Senegal i a l’Àfrica en general, que se’n diuen Tontine. Durant tres hores, amb vestits africans, ballem música africana, mengem i al final parlem de temes que ens interessen. Sortegem qui organitzarà la següent festa i cada una de nosaltres hi posem uns diners. Hem acabat sent una trentena. Després d’anys, ho acabem de deixar a causa de la crisi i de diferents punts de vista. La comunitat senegalesa ens ajudem, si hi ha un bateig les dones ens ocupem del menjar, visitem els malalts i, si algú mor, tant l’associació com els amics, col•laborem en el trasllat del cos al Senegal.

M’agradaria educar als meus fills amb el respecte envers els grans que a mi em van inculcar, però ja veig que és complicat. Que tothom pugui dir el que pensa trobo que és bo, però em poso nerviosa quan algun dels meus fills aixeca la veu al seu pare o ens diu que no tenim raó. M’hi esforço, però al meu país és impensable contradir o tractar de mentiders als pares, avis o tiets.

Aquí quan els fills es fan grans s’independitzen, allà fins i tot després de casar-te tens la responsabilitat de tenir cura de la teva família. Els pares t’han fet créixer i ara és el teu torn, mentre visquin. Fa poc vaig poder comprar una casa per poder-hi viure la meva mare, la meva àvia i uns tiets i cosins. No vivien en condicions, tenien una vivenda d’una sola habitació. També he ajudat a venir a dos dels meus germans i a un cosí, així podem compatir l’ajut a la nostra família. Al Senegal no et creuen quan els hi dius que aquí la vida no és fàcil, que si vénen il•legalment tindran problemes per viure. Veuen els amics que tornen de vacances amb un cotxe, o un mòbil d’última generació -encara que aquí malvisquin-, i jo mateixa, he pogut comprar una casa.

La primera vegada que vaig tornar al Senegal em vaig sorprendre com havia canviat la meva percepció de les coses. Només arribar a l’aeroport vaig sentir aquella olor peculiar que ja no recordava i em va semblar que el meu país era molt fosc. Després de conviure tres anys entre blancs, veia els meus coneguts molt negres i molt alts i prims. M’enyoro de la meva família d’allà, però quan fa unes setmanes que hi sóc ja vull tornar, jo dic que ja m’he tornat una catalana, que sóc una mica més seriosa i valoro més la meva intimitat.

Conxita Parcerisas

Publicat a El Pou de la gallina. Abril 2010

Jean Hakolimana

2010-03-07T06:36:00.000-08:00

El capitalisme destrueix la pobresa equilibrada

Sóc ruandès. Tinc 35 anys i en fa deu que exerceixo de capellà, els darrers dos anys i mig com a vicari de Santpedor. Vaig venir amb un gran interès per conèixer les arrels dels missioners que van portar el cristianisme al nostre país. Capellans catalans, de la diòcesi de Vic, van ser els primers que van venir a Ruanda sense tenir cap lligam amb els països colonitzadors, Bèlgica i Alemanya. Sense conèixer l’idioma, ni els costums, ni res, van ser espavilats i molt coratjosos. La gent els recorda perquè van contribuir decididament al desenvolupament de la societat, sobretot en l’educació i la sanitat. Ha estat la xarxa d’ajut més personalitzada i la que ha donat més fruits, perquè els ajuts institucionals entre països no sempre arriben al poble i a vegades fins i tot han servit per comprar armes.

Sóc el setè fill d‘una família pagesa de Ginsenyi, un nucli amb població disseminada al nord-oest de Ruanda. Cultivem sobretot cafè - és el millor del món! - , però també te i patates. Els germans petits vam poder estudiar i jo als 12 anys vaig anar al seminari i després a la universitat a estudiar filosofia i teologia. Vaig ser rector de dues parròquies i al mateix temps, vaig treballar cinc anys a la presó. Viure la presó per dintre va marcar la meva comprensió de la vida amb un segell que no canviarà mai. Arribes i penses que només hi trobaràs persones dolentes i tristes i també trobes gent sana i molt assenyada. Aprens que, fins i tot allà dintre, un pot lluitar i tenir una vida alegre. Després d’una guerra de quatre anys entre germans, com la nostra, et trobes amb presos que porten deu anys tancats sense acusació, ni judici... En una presó per a 500 persones n’hi ha 3.600 i la justícia tampoc està preparada. Els delictes petits no arriben a les presons. La societat ruandesa conserva els valors i no es respira inseguretat. La família, tradicionalment, ha gestionat aquests afers petits i increpa als membres que delinqueixen, de manera que si un roba és una taca per a tota la família.

Vaig viure la guerra de 1990 al 94 quan era un adolescent. Va ser molt dura. Una cosa va ser l’enfrontament dels exercits i l’altra les matances entre la gent. Una germana meva i tota la seva família van desaparèixer...que va passar ? on? qui? No se’n pot parlar. El problema entre hutus i tutsis és una realitat, però s’ha utilitzat i s’ha exagerat. Des de fa segles que ens casem entre nosaltres i en totes les famílies hi ha barreja. Aquests set anys que he fet de capellà a Ruanda, he casat molts hutus i tutsis entre ells. No puc dir que ara visquem en una democràcia, perquè no ho és. També cal dir que el paper de l’ONU ha estat un desastre, s’ha convertit en un instrument al servei d’interessos estrangers, sobretot americans. Ara sembla que volen compensar-ho i fan coses contradictòries, com l’acusació a ONG com Inshuti. Com volen que ajudin a la compra d’armes, amb els diners amb què es mouen? El que passa és que van recolzar una querella contra militars de l’actual govern ruandès acusats d’assassinats com el de la manresana Flors Sirera.

M’imaginava que aquí trobaria un país més cristianitzat. Vosaltres penseu que allà hi ha moltes vocacions, però no és així. Em va sorprendre que només la diòcesi de Vic tingui més de dos-cents capellans. Allà els laics tenen un paper molt important que aquí no us el podeu imaginar. Les esglésies, catòliques en un 60% i protestants, són les institucions que arriben a tots els indrets del país, que estan a prop del poble. Un exemple en són les escoles majoritàriament religioses. L’organització social i política només funciona a la capital i allà només hi viu el 10% de la població. He pogut comprovar que el capitalisme fa que els rics cada vegada siguin més rics i la pobresa es dispari i deixi de ser una pobresa equilibrada.

L’experiència de viure aquí és més que positiva. Arribar a un lloc tan diferent, amb la pell d’un altre color i sentir-te tan ben acollit! Em sento com a casa meva. Aprendre el català ha estat un altre enriquiment. Però el meu futur el veig al meu país. Ruanda m’ha format, m’ha donat l’opció de ser aquí, m’ha obert la ment, m’ho ha donat tot. Crec que és un acte de justícia que treballi pel meu país.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la gallina. Març 2010

Cristian Dan Iftimi

2010-02-05T02:17:00.000-08:00

El moment actual és una travessia

Sóc de Barlad, una ciutat romanesa de la regió de Moldavia. Amb la Loredana, la meva dona, vam venir a Manresa aviat farà cinc anys. Tenim un fill, l’Adonis, que ara fa P3 a l’escola del nostre barri, el Puigberenguer.

Sóc fisioterapeuta. Vaig ser el físio de la selecció oficial de voleibol del meu país durant dos anys. La combinació esport i físio era el meu món. M’agradava molt, però pagaven poc i només ens donava per sobreviure. No ens podíem permetre ni una casa, ni un cotxe... Per menjar, amb 30 euros al mes passàvem. La Loredana és titulada en Educació Física i Esport i ha fet mestratges de físio i d’antropologia mòtrica. Ens vam conèixer a Bucarest, a la universitat. Ella és de Satu Mare.

Aquí he fet moltes feines; m’agrada aprendre. Des de fa tres anys treballo al Globus Bar. Hi ha molt bon ambient, tant amb els companys com amb la mestressa. Sóc positiu i tinc l’esperança, més endavant, de trobar feina de físio. Ara en faig a Ampans, com a voluntari.

La meva mare és mestra de mestres i el meu pare, enginyer industrial. Razvan, el meu germà, s’ha casat amb una colombiana i viu a Austràlia. Allà hi ha feina per a tothom i podríem anar-hi, però de moment veig el nostre futur aquí. Ara que ens hem integrat, seria començar una altra vegada de zero.

El meu fill Adonis, en l'última edició del Campi qui jugui, el desembre passat

Sabia que existia el català, però em pensava que era un dialecte, no una llengua. Quan vam arribar vam compartir pis amb la Clara, una catalana que ens va ajudar molt a entendre'l. Vaig començar a estudiar-lo com a autoimposició i m’ha acabat agradant molt. Tinc el nivell C i ara vaig pel D; penso que amb el nivell D puc tenir les mateixes oportunitats que una persona d’aquí amb el C. No puc entendre com hi ha persones que viuen aquí de fa anys i no el parlen. A mi, si vinguessin al meu país, m’agradaria que parlessin romanès. És només qüestió de voluntat. Parlar el català et dona molta seguretat i confiança i et fa sentir d’aquí.

A Romania un bon percentatge de joves van a la universitat, és un repte. Són gratuïtes i estan molt bé. Molts grecs, per exemple, hi van a estudiar medecina per exercir-la després al seu país. A Grècia la universitat és molt cara. L’escola de primària sí que penso que és millor aquí. Allà els mestres i també els metges estan molt mal pagats. Pot passar que una dona fent neteja en una gran empresa cobri 300 euros al mes i un metge en cobrin només 150. Això porta a la corrupció i que la gent estigui mentalitzada a pagar, si vol, una bona visita. És habitual pagar una quota mensual, sobretot al pediatre, per poder rebre assistència, si convé, a casa.

Jo, en la política, no m’hi fico gaire, perquè penso que els partits lluiten sempre pels seus interessos. De moment no sortirà cap líder que vulgui fer alguna cosa pel país. Jo veig igual un govern de dretes que un d’esquerres.

Enyorem, d’una manera molt especial, la neu, allà hi convius durant tres mesos l’any. El dia que va nevar a Manresa estàvem eufòrics. Trobem a faltar la família, però també els amics que vam fer a la universitat. Tots viuen allà i ens diuen que tornem. Ens agrada la cuina d’aquí, el peix, l’arròs negre..., però també fem cuina romanesa. Té més calories, és més pesant, però els romanesos no estem grassos, mengem amb mesura. Per exemple el sarmale és molt habitual: s’agafa una fulla de col i a dintre s’hi posa carn picada amb verdures i arròs una mica cru, tot fregit amb salsa de tomàquet, s’embolica amb la fulla de col i es posa a bullir en una olla gran. També fem moltes sopes, per cada àpat i de tipus diferents.

Penso que la gent ha de poder triar el lloc on vol viure, però s’hauria d’integrar més, cosa que aquí no passa. També crec, però, que la regulació és important per una bona convivència.

Conxita Parcerisas

Publicat a el Pou de la gallina. Febrer 2010

Hans Bösch

2010-01-20T08:33:00.000-08:00

Crec molt en la cultura de l'esforç

Sóc austríac i, des de fa tretze anys, també manresà. Vaig néixer a Lustenau, un poble de 20.000 habitants a prop de les fronteres suïssa i alemanya. Hi vaig fer de professor durant setze anys. Sóc aquí perquè en un autobús que es dirigia al llac Titicaca, a Bolívia, vaig conèixer la Teresa, una manresana, professora d’institut. Tenim un fill, el Pau.

De jovenet volia ser artista, però als disset anys vaig veure que em faltava talent per arribar a pintar com m’hauria agradat fer-ho. Sortosament, vaig decidir fer magisteri i especialitzar-me en alemany, plàstica i manualitats. A Àustria, la plàstica i les manualitats tenen molta més consideració dins dels plans escolars que aquí. Les escoles estan molt ben equipades per treballar-hi com cal. Allà un taller de plàstica com L’Enginy no sé si tindria demanda. Tot i així, en el sistema d’ensenyament austríac no tot és tan excel•lent; trobo que és massa selectiu, perquè així com aquí tothom fa el mateix fins als setze anys, allà als deu anys ja els separen entre els que serveixen per anar a l’institut i els que no. Trobo que aquí és exagerat tenir-los junts fins als setze i allà, encara molt més exagerat de separar-los als deu anys.

Vaig ser regidor de medi ambient durant cinc anys. Encapçalava una candidatura ecologista alternativa que després es va integrar dins del partit dels Verds. Vaig poder tirar endavant diferents projectes. Recordo que compaginar l’escola i l’ajuntament em demanava una dedicació absoluta i un dispendi exagerat d’energia. Malgrat això, considero que va ser una experiència molt interessant.

Quan vaig arribar a Manresa, primer vaig treballar fent classes d’alemany a Terrassa, molt mal pagat per cert; més endavant el Centre de Recursos Pedagògics em va proposar de fer cursos de plàstica per a mestres i després assessoraments didàctics. Ara fa set anys vaig muntar L’Enginy, un taller d’expressió plàstica per a nens i nenes a partir de quatre anys, i també per a joves i adults. A L’Enginy treballem totes les tècniques, recursos i materials que ofereix la plàstica: ceràmica, filferro, material de rebuig, fusta, materials tèxtils i, evidentment, també dibuix i pintura. Normalment intento trobar el camí intermedi entre el deixar fer i l'avui farem això. Penso que el feu el que vulgueu no dóna l’oportunitat de les descobertes que es poden fer amb un treball previ, o seguint unes pautes. De tant en tant sí que treballem d’una manera totalment lliure, partint d’uns materials concrets. També treballem a partir de la contemplació d’obres d’art: mirar un Kandinsky i parlar dels seus colors és un bon punt de partida per fer després un treball propi. El meu objectiu no és que en surti cap artista, sinó que s’ho passin bé i que potenciïn la seva creativitat.

També, des de fa deu anys, faig classes d’alemany al CIDET, un centre de formació empresarial manresà. La combinació de l’alemany i la plàstica, dues matèries tan diferents, és molt agraïda i n’estic molt content.

De Catalunya m’agrada la capacitat de creació que veus en el disseny, en la informàtica aplicada, en l’estètica de televisions com TV3, o en la qualitat de la ràdio, que és al•lucinant. Això al meu país no ho trobes. Allà, però, hi ha més consideració envers l’estat i la comunitat. Tens clar que pagues impostos perquè s’han de pagar els hospitals i les escoles i no trobes gairebé ningú que et proposi: "això com ho fem, amb IVA o sense?"

Penso que Manresa és un bon lloc per viure perquè no és gaire gran i és a prop de Barcelona. M’agrada molt com a ciutat i com a centre cultural. Si parlem d’intervencions urbanístiques, m’agrada la plaça de Sant Domènec, la zona del Conservatori de Música, el carrer d’Alfons XXII... En canvi trobo tràgic el que s’ha fet a la plaça Catalunya: quin sentit té engabiar uns arbres? i amb tres estructures immenses i per un preu que no ens podem permetre? Tampoc no m’agrada gens el que veig a la plaça de la Reforma. Considero que és un atemptat urbanístic contra l’entorn privilegiat de la Seu. Que consti que m’agrada molt l’arquitectura moderna, però, tal com s’està treballant en aquest cas concret, penso que és un mal projecte i que el lloc triat per dur-lo a terme és el menys adequat. També penso que és una llàstima que a tot arreu es plantin arbres bonsais que no fan cap mena d’ombra.

En general, la tragèdia d’aquest país, Catalunya, és el fet que gran part de l’energia política quedi absorbida per la discussió constant al voltant de la relació amb l’estat espanyol. Per desgràcia, no pot ser d’una altra manera tenint en compte com ens tracten una gran part dels polítics i dels mitjans d’informació de l’ Ebre enllà.

Conxita Parcerisas

Publicat a El Pou de la gallina. Gener 2010

Aura Tatar

2009-12-09T09:32:00.000-08:00

Veig molta intolerància a la frustració

Sóc romanesa, d’ Alba-Iulia, la capital històrica del país, situada al centre de Transilvània. Vaig arribar la primavera del 2002. Estic estudiant 4t de Psicologia a l’Autònoma i a les tardes treballo en el despatx d’una advocada.

Vaig triar aquesta carrera, entre totes les que m’agradaven, perquè penso que a la vida t’has d’arriscar, donar-ho tot per la cosa que t’apassiona i si pot ser buscant solucions per als altres, millor. Faig psicologia clínica. M’agradaria dedicar-me als joves. En el meu país la psicologia no ha avançat tant, un possible projecte de futur seria tornar-hi algun dia i dedicar-m’hi allà, però ara mateix a Manresa és on em sento a casa i on veig el meu futur.

Els joves d’aquí els veig molt diferents, alguns sembla que no tinguin cap preocupació, costa que es sacrifiquin a llarg termini per aconseguir un objectiu. Són molt intolerants a la frustració, a vegades si fracassen, ja no ho tornen a intentar. Busquen el plaer i satisfacció a curt termini, renunciant a l’esforç físic o emocional que ens fa créixer com a persones. Potser és que jo vaig arribar en ple esclat de l’adolescència amb molta responsabilitat al damunt: aprendre noves llengües, correspondre al sacrifici que feien els meus pares deixant la seva terra...Quan veig problemes d’embarassos no desitjats o de drogues amb gent molt jove, no estic d’acord que sigui degut a la manca d’informació. A l’institut vaig poder assistir a moltes xerrades i he tingut professors i tutors molt bons. Vaig fer 3r i 4t d’ESO a Navàs que és on el meu pare va trobar la seva primera feina i el batxillerat al Guillem Catà, perquè ja ens havíem traslladat a Manresa.

Amb la família, per les festes de Nadal del 2007

El pare és forner i la mare, a Romania, treballava d’infermera en un orfanat. Tinc 3 germans, el Robert de 25 anys, el Marius de 23 i l’Endora de 19. A casa cantem molt i toquem instruments. És un talent innat. Per a nosaltres la música és una teràpia, que la mare sovint diu que l’ajuda a curar-se de les malalties. Penso que ens han educat molt bé, més que imposar-nos el que hem de fer, hem observat el que ells feien. I com que ens han donat molta llibertat, jo comparteixo il·lusionada les meves decisions amb ells. Som evangelistes practicants, cada diumenge anem a Barcelona a una església evangèlica integrada sobretot per romanesos. Els joves també tenim la nostra església els dissabtes, un espai per cantar i compartir experiències, i en acabar sortim a sopar, al cinema...

Hem tingut la benedicció de trobar-nos amb gent molt acollidora, la gent del Forn Jorba que és on treballa el meu pare, professors que hem tingut, companys de classe ... El treball m’ajuda a relacionar-me amb gent adulta i m’ofereix una perspectiva de la vida diferent a la que tenia fins ara. Adaptar-se crec que és qüestió d’intel·ligència. N’hi ha que vénen i sempre pensen que al seu país hi ha coses millors. Jo penso que aquí viuré moments molt importants de la meva vida i si no m’hi integro, si no visc al màxim deixant de banda la malenconia, no té cap sentit.

A la Facultat de Psicologia hi ha molts hippies. Fan vagues i protesten contra les autoritats i la societat. Jo també sóc crítica, però penso que hi ha altres maneres d’expressar-ho: a través de l’art, o escrivint i sobretot crec en la transcendència de les petites coses: és millor intervenir a nivell d’amistats, de persones que tens a prop, que no pas manifestar-te contra gent que ni coneixes, ni mostren interès per a què la teva qualitat de vida sigui millor. He vist que aquí hi ha dones que no volen aprendre a cuinar per combatre el masclisme i també que a vegades la igualtat home-dona es converteix en poca dedicació als fills.

Quan vam arribar no sabíem que l’idioma de Catalunya era el català. Al cap de dos anys ja no em notaven que era estrangera. El que és curiós és que, a vegades, gent amb qui porto una estona parlant en català, quan saben que sóc romanesa em comencen a parlar en castellà, utilitzant infinitius i elevant la veu. Els he d’avisar per recuperar el català.

Conxita Parcerisas
Publicat a el Pou de la gallina. Desembre 2009

Marlene Denís

2009-11-11T12:23:00.000-08:00

Del comunisme al desencís

Sóc cubana. Enyoro el meu país, però estic convençuda que no hi tornaré mai més. La mare és asturiana, va ser una nena de la guerra. Tenia 1 any quan els avis van emprendre el camí de l’exili. Quan va morir Franco haurien volgut viatjar a Astúries, però no els van deixar sortir de Cuba i van morir enyorant la seva terra. El meu pare era cubà, però fill de mare gallega i pare canari. Les meves arrels són espanyoles per totes bandes. Tinc 55 anys i puc dir que he viscut activament tota l’evolució política i social del meu país. Des de l’eufòria dels primers anys del comunisme, fins a ser considerada persona non grata i veure’m obligada a marxar.

Tenia 4 anys quan va triomfar la revolució. A casa teníem una cafeteria i un cotxe. Ens els van intervenir. A l’escola, la mare no em deixava que formés part de los niños pioneros por el comunismo, però quan va veure que els companys em rebutjaven, hi va accedir. L’escola era “el colectivo pionero”, l’aula: “el destacamento pionero” i el mestre: “el guia de pioneros”. I amb aquell rentat de cervell aquella nena es va anar fent comunista.

Als 13 anys, quan cursava la segona àrea bàsica, em criden a direcció i em diuen que me’n vaig a fer de mestra “para que usted sufra en carne propia lo que tenemos que sufrir nosotros”. Als 14 estava al davant d’una classe amb 64 alumnes, alguns més grans que jo. Així em vaig fer mestra i vaig començar a estimar el magisteri. Als 17 anys em van nomenar cap de la càtedra d’Humanitats de primària i guia base de l’escola, un càrrec per sota només del director. Això sense cobrar perquè era menor. La mare va patir molt amb les meves conviccions que cada vegada eren més profundes.

De cop i volta em criden del Ministeri de l’Interior. Com que havia tingut èxit treballant amb els joves, em volen al davant dels nens conflictius del país. Em fan militant de les joventuts comunistes, però ni el tractament que volen que imposi, ni el sistema educatiu d’Anton Macarenco, un pedagog soviètic, no em van agradar i vaig renunciar.

Però no em tornen a l’escola. M’envien a fer de treballadora social a la presó Combinado del Este de L'Havana, acabada d’estrenar. Això comporta que passi a ser militar amb rang de suboficial, el grau que hi ha entre sergent i tinent i que faci jurament al govern. En aquests tres anys tot va ser secret d’estat. Jo seguia convençuda del sistema i adorava el comunisme. Fins que un dia, tenint jo la responsabilitat de secretària del Comitè de Base, m’ordenen sancionar una companya molt competent, militant de les joventuts. Era casada, i com que allà t’investiguen tota la vida, resulta que 10 anys abans havia comès adulteri. Una sola vegada. M’hi oposo i la defenso a capa i espasa. Se m‘acusa d’alta traïció i se m’expulsa de la vida militar i de les joventuts, quan estava a punt de complir els 26 anys i passar al partit. Vaig quedar destrossada, no hi veia la lògica, no entenia res. Vaig saber que aquella noia havia intentat suïcidar-se. De família comunista de tota la vida no la van deixar viure amb aquella taca.

El carrer on vivia, a El Cerro, L'Havana

Al cap d’un any, des del Ministeri de l’Interior em diuen que compten amb mi perquè faci algunes missions. Que per la via civil també puc ajudar i que soc molt necessària per al país. Jo, xivata! Mai! Així és com et proposen netejar el teu historial.

Més endavant, em tornen a l’escola de primària. El 4 d’abril de 1980 ve el problema de l’ambaixada del Perú. Una companya mestra vol entrar a l’ambaixada amb els seus dos nens petits i el govern municipal em diu que prepari els alumnes per anar a casa de la mestra a “actuar”. Això volia dir, anar a tirar-li pedres i tomàquets amb els nens de l’escola, alguns alumnes seus. M’hi nego i el que faig és intentar entrar també jo a l’ambaixada. Però en el control de la porta em diuen “vostè guarda secrets d’estat i vostè no pot marxar de Cuba”. Jo imploro: "sóc corrupta, sóc prostituta, sóc lesbiana, tinc tots els defectes i me’n vull anar amb aquesta escòria", però no em deixen entrar.

Segueixo a l’escola, però amb por i mal mirada pels companys. Tot era un frau tan gran! El principal objectiu de cada classe era el partidista. Havies de parlar bé del partit, i havia d’aprovar el 100% de l’alumnat. Això et portava a ajudar-los en els exàmens, si calia. Fins que em vaig cansar de fer frau. Va venir inspecció a la meva classe i em van trobar parlant de l’aparheid, de com s’apartaven les ovelles que no seguien les directrius. Van considerar que no vaig aplicar bé l’objectiu partidista, que els cubans tots érem iguals, que no existien els gusanos, que ningú era marginat. Aquell mateix dia vaig renunciar. Més endavant vaig treballar en un banc i de directora en un politècnic i fent treballs extres al camp vaig guanyar una cosa que va ser molt important per a mi, una bicicleta.

El litoral rocós que fa de platja per als cubans

Sóc del grup d’escriptors i artistes parametrados de Cuba

Vaig començar a escriure en les estones lliures, sóc autodidacte. El primer premi el vaig rebre, l’any 85, de mans de Raul Rivero, poeta que va ser empresonat i ara viu a Madrid dirigint una organització de cubans. En van seguir una trentena més. Els contes mai els he presentat. Ara tinc dues novel·les acabades.

Arran d’aquell primer premi, en El Cerro, on jo vivia, em van demanar que fundés els tallers literaris de L'Havana. Vaig ser membre fundadora i presidenta dels Talleres Literarios i de la Asociación Hermanos Sais de jovenes artistas y escritores de Cuba. Molts dels qui vaig assessorar van arribar a publicar, a mi se’m va prohibir sempre. Sóc del grup d’escriptors i poetes parametrados de Cuba, que malgrat la seva qualitat no són publicables. Parametrado: Prohibit. Persona amb una trajectòria discordant amb el sistema. Això sí, se’m van fer homenatges, fins i tot se’m va catalogar com a patrimoni cultural del meu municipi.

Els tallers començaven a les vuit del vespre i a vegades acabàvem a les dues de la matinada. Tothom llegia el que havia escrit i sorgia la crítica i les aportacions, de manera que, a vegades, l’obra es convertia en col·lectiva. També compartíem obra literària amb artistes d’altres arts. Una pintora es va inspirar en un llibre de poemes meu i vam exposar pintures i poemes a l’hotel Triton de L'Havana.

Un dels meus indrets d'inspiració, a prop del Cristo de Casablanca. L'Havana

L’any 96 per primera vegada vaig sortir de Cuba, convidada per una ONG italiana. L’autorització va tardar un any. En realitat la invitació era del Partit de Refundació Comunista, em volien conèixer com a escriptora però també volien que fes una conferència que portava per títol: On va Cuba? M’hi podia estar un mes, me n’hi vaig estar tres. A Itàlia vaig al·lucinar i vaig tornar a Cuba amb una mirada nova. Havia mesurat les meves paraules, però en tornar no em deixaven entrar. Em van obrir les maletes, van treure tots els llibres i me’ls van destrossar.

I encara em vaig veure involucrada en una darrera moguda. Manuel David Orrio, un economista reconegut, s’havia apropat al nostre grup d’intel·lectuals. Érem amics, compartíem les nostres creacions. Ens va fer una proposta: escriure per la famosa Radio Martí de Miami. Ens pagarien 100 dòlars per article. Això era un capital, comptant que vivíem amb 10 dòlars al mes tota una família. Alguns es van entusiasmar, jo no volia fer el joc als ianquis, els detesto, i vaig dir que no.

L’any 98 havia estat declarada persona “nongrata” en els centres culturals. Amics italians em van convèncer per marxar i deixar allà la meva família. Es respiraven complicacions greus. Havia de marxar de Cuba el 5 de gener de 1998, però amics militars que jo encara tenia, em van recomanar que marxés abans. Poc després, van començar a detenir als meus amics intel·lectuals, la majoria encara són a la presó i d’un no n’hem tingut mai més cap noticia. Manuel David Orrio ens va trair, era un agente de la Seguridad Cubana. El 2003 el condecoraven a la plaça de la Revolució. Després d’això ja no creuré mai més amb ningú. Vaig passar molta por.

Arribo a Astúries com a turista, convidada per la meva tia. Explico la meva situació al govern del Principat. Al cap de tres dies em truquen i em diuen que puc quedar-me, que no cal que torni a Cuba. Va ser un asil polític. Hi vaig viure un any, fins que un amic cubà em va convidar a conèixer Manresa, ell se n’havia enamorat. Vaig venir cap aquí i després van venir la meva mare i les meves germanes amb les seves famílies.

Per molt difícil que sigui la vida de l’immigrant mai no serà igual que la vida a Cuba. Aquí cada dia he pogut menjar i no tinc cap deute. Fidel m’ho va robar tot, la joventut, els reis d’Orient, em va treure la llet als set anys i ara tinc osteoporosi, i sobretot la llibertat d’expressió. El meu pare espiritual és José Martí que deia: La libertad es el derecho que tienen las personas de actuar libremente, pensar y hablar sin hipocresía

Entenc el català però no el parlo. Tinc la sensació que me’l volen imposar i tota la meva vida he rebutjat les imposicions, des que la meva mare no em deixava ser pionera. Del nacionalisme, em fan por els extrems. Mira on ens ha portat a Cuba. Faré per manera de sentir-me bé en qualsevol lloc, em sento ciutadana del món.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Novembre 2009

Yermani Meliano

2009-10-14T01:38:00.000-07:00

"Aiguallum" ha estat una experiència meravellosa

Sóc de la República Dominicana. Escoltava les campanades i pensava que el 2009 havia de ser un bon any per a mi. Havia pogut acabar amb un matrimoni complicat, em sentia lliure, tenia deutes, però tenia feina, tenia amics i, sobretot, vivia amb els meus tres fills. I per acabar-ho d’arrodonir i amb gran sorpresa meva, des de l’ajuntament em van proposar de cantar una cançó en el CD Aiguallum. Ha estat una experiència meravellosa: gent de molts països diferents, els músics, el Toni Xuclà, que és fantàstic, i sobretot, el que em va impressionar més va ser el concert que vam fer a la plaça de Sant Domènec. Quan ja em tocava sortir i vaig veure tanta gent, les cames em tremolaven. M’agrada cantar, però mai no m’hauria imaginat fer-ho en un concert com aquell. M’agradaria que hi poguéssim tornar.

Quan penso com he arribat fins aquí, crec que no seria capaç de tornar-ho a viure. Vaig tenir el meu primer fill quan era quasi una nena, vaig madurar de cop i em vaig perdre l’adolescència i la joventut. El meu marit era més gran que jo, vam viure nou anys casats. Allà els homes són molt faldillers. Aquí a Europa jo crec que, si la parella funciona, són més fidels. A vegades, al passeig, veig parelles d’avis agafats de la ma i m’emociona; això al meu país no es veu i és molt bonic.

Amb tres fills vaig tornar a casa dels pares. Treballava d’administrativa, primer en un despatx d’advocats, després en un banc, però van fer reducció de plantilla i em vaig quedar fent feinetes de perruquera. La meva mare em va animar a marxar cap a Europa. Va hipotecar casa seva, es va quedar amb els meus fills i vam poder pagar el meu viatge i el visat, que ens va costar 1.105.000 pessetes. Tenia sis mesos per tornar els diners i set mesos per buscar-me la vida a Europa. D’Alemanya vaig anar cap a Córdova, on vivia la meva excangur, i fins a arribar a Manresa he passat per Gijón, Madrid, Múrcia, Arenys de Mar i Rajadell.

A Gijón un senyor em va llogar per cuidar la seva mare. Em veia angoixada pel deute que tenia, em va avançar el sou i me’l va pagar de cop. Però al cap de set mesos, quan se’m va acabar el visat, no em va voler fer contracte. La seva mare estava contenta amb mi i deien que si tenia permís de treball els deixaria. Ja era una il·legal. Ells mateixos em van atemorir. Em deien que si sortia de casa em detindrien i em tornarien al meu país. Al final em vaig escapar cap a Madrid a casa d’uns cosins. Em van buscar, fins i tot van viatjar a Santo Domingo per trobar-me.

Des de Madrid vaig trobar feina en un restaurant de Múrcia i l’amo es va enamorar de mi. Ens vam casar i van poder venir els meus fills. Vaig aconseguir que vinguéssim a viure a Catalunya, però han estat nou anys d’infern. De què serveix tenir una casa, joies, modelets, que el teu marit et llueixi, si no pots sortir a fer un cafè amb una amiga i no tens un euro a la butxaca.

Amb la meva família. D'esquerra a dreta, Ariel, Yermani, Neifi, Argenis i Toby (el gos)

A Catalunya, però, és on ha canviat la meva vida. Quan érem a Arenys, una amiga em va acompanyar a l’INEM i la Generalitat em va pagar un curs d’auxiliar de clínica. Quan feia tres dies que l’havia acabat em trucaven per treballar en un hospital de Canet de Mar i després a Arenys. A Manresa he treballar a l’Hospital de Sant Andreu i d’auxiliar de quiròfan a Sant Joan de Déu. Ara estic treballant a l’hospital de Berga i a Gironella. Això és el que ha fet canviar la meva vida i m’he pogut alliberar de submissions i maltractaments.

El meu fill Ariel, de 21 anys, és sord, es va fer jardiner a través del CIO i ara treballa en un magatzem de roba. Argenis, de 16, ara començarà un curs de soldadura i fa d’àrbitre de futbol infantil, i Neifi, de 13, va a l’institut. Estem bé a Manresa.

A Santo Domingo tenia un cap que tot el dia posava cançons de Serrat, se les sabia totes. Jo mai no havia pogut anar a un concert seu perquè es pagaven en dòlars. Ens conformàvem en veure’l per la televisió. No em vull morir sense poder-lo escoltar en directe.

Conxita Parcerisas

Publicat a El Pou de la Gallina. Octubre 2009

Darwing Hernández

2009-09-04T04:47:00.000-07:00

Els darrers anys sóc crític amb el sandinisme

Cantant cançons de Pablo Milanés, Sílvio Rodríguez...

Em diuen Chachi. A Nicaragua sóc psicòleg, aquí treballo de tècnic sanitari al Servei d’Urgències de la zona del Baix Llobregat, amb seu a Martorell. Estic casat amb l’Elisenda, una mestra-logopeda catalana que va venir a fer practiques a Estelí, la capital de la meva província, l’any 2003. Vivim a Manresa des de fa quatre anys i ens agrada.

Soc de Condega, una ciutat de 35.000 habitants a mitja hora d’Estelí. Hi ha universitat, cinc instituts i sis escoles de primària. Hi viuen els meus tres fills, Darwing, de 15 anys; Luciana d’11, i Darieth, de 6. La meitat de la població viu en comunitats rurals. Cultiven cafè en la zona freda i productes bàsics, com els frijoles, blat de moro, etcètera, en la zona seca.

Des d’una ONG vaig treballar en dos projectes molt interessants adreçats a les comunitats rurals. Un, de participació ciutadana, que tenia com a objectiu l’autogestió i l’elaboració de propostes per pressionar al govern a partir de les necessitats de cada comunitat. Nosaltres adaptàvem les pautes a cada comunitat, fins i tot en el seu argot, i formàvem als mestres de les comunitats, que voluntàriament feien de monitors. La participació va ser d’un 85% i els resultats, molt desiguals. Les comunitats amb majoria d’esquerres demanaven horts, aigua i, si era possible, la llum. Però els líders de les comunitats amb majoria de dretes et podien demanar una antena parabòlica de televisió mentre vivien de l’aigua contaminada del riu. Sabies que era cosa dels líders i no del poble, però no és fàcil canviar les mentalitats.

El treball amb les dones va ser molt agraït, jo era l’únic home que hi participava. A Nicaragua és un dels països on hi ha més mares solteres que han de pujar soles els fills. Molts homes es desentenen de les seves responsabilitats. L’analfabetisme femení és alt i el desconeixement dels seus drets, encara més. Els hi oferíem un espai de trobada, de comunicació, i sobretot d’informació sobre les lleis que els afectaven. El resultat va ser molt satisfactori. Em va sorprendre la seva participació i la franquesa amb que plantejaven qualsevol tema que afectava les seves vides.

Amb la colla d'amics nica-catalans que ens trobem per menjar plats de Nicaragua i cantar cançons revolucionàries.

Sóc el petit de vuit germans d’una família sandinista des de sempre. A 10-11 anys ja formava part del Movimiento de Niños Sandinistas. El meu pare, bioanalista de professió, va ser responsable sindical i els meus germans grans amb 13, 15 i 16 anys van ser guerrillers. Cosins i cosines joves van morir a la guerra i dos dels meus germans van ser brutalment torturats. Jo era un nen, però tot això et marca, i no vols que torni a passar.

Ara tots els meus germans tenen família i viuen a Nicaragua. Són professionals qualificats, alguns amb responsabilitats en serveis públics de l’estat. El pare va treballar pel ministeri de salut. Va ser delegat de tota la regió nord i va coordinar un programa per controlar la malària.

Els darrers anys sóc crític amb el sandinisme. Em vaig presentar a les eleccions municipals de 1996 com a regidor pel moviment renovador sandinista, l'MRS, i vaig sortir elegit tot i que no vaig poder exercir per motius de treball.

A Condega estava involucrat en moltes activitats: política, temes socials, joves, nens, barri...Ara i aquí, sóc afortunat. Tinc una feina relacionada amb el benestar de les persones, l’Eli que omple la meva vida i ens entenem molt bé, amics...i aviat podrà viure amb nosaltres el meu fill gran. Tinc ganes de fer de pare! Però, a vegades penso: I ara què? Que hi faig jo aquí? Tinc la sensació que em falta vida política...activitat social. M’agradaria treballar en el món de la immigració per poder compartir els meus coneixements, poder assessorar a la gent que vol canviar de país, sense frenar-los, però que sàpiguen a què s’enfronten abans d’iniciar l’aventura. Trobo que això no ho fa ningú i és molt important. Vinc d’una altra manera de viure i de fer, però sé que trobaré el meu espai en aquesta societat.

Conxita Parcerisas

Publicat a El Pou de la Gallina. Setembre 2009

Denise Vieira

2009-07-13T06:44:00.000-07:00

El xoc xultural més fort: el Carnestoltes

Vaig arribar a Manresa embarassada de 8 mesos ara fa 12 anys. Vam ser els primers brasilers que ens hi vam empadronar. Al meu exmarit que treballava a Metalbages al Brasil li van proposar de venir a treballar a Santpedor.

Sóc de Caçapava, una ciutat de l’estat de Sao Paulo. Al Brasil es considera una ciutat molt petita, però és com ara Manresa. La meva família és de les darreres de classe mitjana, treballen i poden viure. Sobretot en les ciutats grans, ja només trobes famílies o molt pobres o molt riques. La mare és mestra i el meu pare treballa en un diari i té un negoci d’arts gràfiques. Tinc dos germans de pare i mare i sis més per part del meu pare.

Vaig estudiar Magisteri i vaig treballar de mestra de primària, però no he fet cap tràmit per fer la convalidació equivalent a Catalunya perquè tinc ganes d’enfocar el meu futur professional més aviat cap als idiomes. Veig que hi tinc facilitat i m’agrada. Parlo portuguès, anglès, castellà i català. Vaig conèixer Tarpan, la meva actual parella, que és indi, practicant l’anglès i així és com ens comuniquem entre nosaltres.

Aquí he treballat repartint propaganda, després correspondència i durant cinc anys a Pans&Company. Ara estic a l’atur i aprofito per estudiar anglès, comptabilitat i més català. Pel meu accent m’han preguntat si sóc de Lleida, la fonètica és tan similar al portuguès que vaig aprendre abans el català que el castellà.

Per a mi anar a classes de català va ser molt més que aprendre l’idioma, va ser un espai d’integració i m’ha ajudat a comprendre moltes coses d’aquest país. Quan em sentia sola i amb depressió postpart, el metge em va dir que a mi no em convenien pastilles, que el meu problema era d’integració. Vaig anar a català a CCOO i allà vaig fer els primers amics. Després, a Normalització, a part d’aconseguir el nivell C, vaig poder resoldre dubtes que tenia, com ara el conflicte que té Catalunya amb Espanya, perquè quan vaig arribar vaig pensar que els catalans éreu molt egoistes. Sao Paulo i Rio de Janeiro ajuden als altres estats del Brasil que són més pobres i ho fan de gust i els altres els hi estan immensament agraïts, però ja he vist que és diferent, ells continuen tenint una millor qualitat de vida. Vaig entendre que Catalunya ha de lluitar pels seus drets..

Amb Trapan, el meu xicot, el Nadal de l'any passat

Formo part de l’associació Veu Pròpia. Va ser per casualitat. Vaig quedar amb una amiga de Nicaragua, ella tenia una reunió i la vaig acompanyar. Hi arribem i ella es posa a parlar en català. "Que passà? –vaig pensar-, de què va això?". Ara sóc una de les conductores de l’activitat Xerrem, que consisteix a trobar-nos un cop a la setmana i simplement parlar en català. També fem sortides i sobretot caminades. He descobert les construccions de pedra seca que m’han impressionat molt.

Brasil tot és música, tot sembla informal i superficial, però jo no puc fer res sense música. Per mi viure aquí és la llibertat, tinc la intimitat que necessito. No entra ningú a casa meva sense avisar ni quan menjo ni quan em dutxo. Això sí, el Nadal encara el trobo trist. I entenc que els carrers estiguin buits perquè fa molt fred i que la festa sigui familiar. Allà fa calor i el Nadal es viu al carrer i amb els amics. Però el xoc cultural més fort va ser amb el Carnestoltes. Vaig plorar i tot quan vaig veure que cremeu el rei del Carnestoltes. A Sao Paulo el rei momo, com li diem, és un déu. Efímer, però un déu a qui s’adora. Tota la rua es fa per ell i desfila davant seu. Ell quiet la mira i es deixa estimar. I no és un ninot, és un home fort i corpulent.

He trencat altres esquemes culturals com ara la idea que tenim els brasilers dels argentins, similar al tòpic Barcelona-Madrid. Des de Brasil els trobem creguts i insuportables. Aquí he conegut argentins molt macos i m’han explicat que a ells els brasilers els hi caiem molt bé. Pensava:quan ho sàpiga la meva mare, no s’ho creurà.

Soc manresana, i manresana vingui el que vingui. Em sento totalment integrada i no m’imagino tornant al meu país.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juliol-Agost 2009

Mariale Marquez

2009-06-07T14:14:00.000-07:00

El segon dia de classe vaig veure que entenia moltes paraules catalanes

Soc veneçolana. Vaig néixer a la regió dels Andes, perquè els meus pares estaven estudiant a la universitat de Mérida. Tinc 29 anys. Quan en tenia 19 em vaig independitzar i vaig anar a estudiar i treballar a Caracas. Soc llicenciada en Relacions Laborals. Tenia la idea de marxar a l’estranger, però ho volia fer quan jo mateixa m’ho pogués pagar. Vaig buscar per Internet un postgrau que em fos accessible i vaig trobar el de la FUB de Manresa. El buscava a Espanya per l’idioma. El primer dia em vaig desconcertar, les classes eren en català. El segon dia, més relaxada, vaig veure que entenia moltes coses. No vaig voler que m’ho fessin en castellà, l’estranya era jo i m’havia d’adaptar. Va ser un repte.

Fa un any i set mesos que visc a Manresa amb Kano, el meu nòvio, que va venir amb mi. Ell és publicista i fotògraf. Ara treballo a Barcelona, però el viatge em resulta còmode. Les meves companyes tenen una percepció diferent de les distàncies i no m’entenen fins que els explico que, a Caracas, quan estudiava, sortia de casa a les 5:20 del matí. Caminava entre sis i vuit carrers, agafava l’autobús en un dels barris pitjors de Caracas per pujar al metro i esperar 22 parades fins arribar a classe. A Veneçuela els catalans teniu fama de no acceptar els immigrants, però jo m’he sentit ben acollida. Això sí, quan algú em diu per venir li explico, primer, que aquí sempre serà un immigrant i, segon, que tot s’ho haurà de guanyar a pols perquè ningú no vol que li prenguin el que té.

Penso que el veneçolà és molt conformista, però al mateix temps és molt viu. Si canalitzéssim bé la nostra xispa, juntament amb els diners que ingressem amb el petroli podríem ser una potència mundial. Però la realitat és que es viu molt pendent de les aparences i que el país té una superinflació. Pots guanyar 1.000 euros i gastar-te’n 2.000 en un BlackBerry.

La dona, sigui de la classe social que sigui, des de molt jove es preocupa molt per la seva imatge. El regal de graduació no és un viatge amb els companys, acostuma a ser una operació de cirurgia plàstica als pits. I els 15 anys, sovint, es celebren amb una operació de nas. Diuen que les veneçolanes són les dones més guapes del món. Hem tingut cinc miss món i cinc miss univers. El certamen de miss Veneçuela dura cinc hores i es retransmet internacionalment, a EUA i bona part de Sud-Amèrica. És un gran negoci i un trampolí per a totes les que s’hi presenten. Cada vegada són més joves i les exigències intel·lectuals, a banda de saber anglès, més minses.

Amb la família, en el casament d'un cosí, el 1 de setembre del 2007. D'esquerra a dreta, M.Sofia (germana), Omaira (mare), Jesús (pare), M.Fernanda (germana) i jo

La meva família va resultar molt afectada amb l’arribada de Chavez a la presidència del país. El pare, que era el gerent de riscos laborals de la refineria de petroli de Puerto La Cruz, va anar al carrer sense cap indemnització amb els 18.000 que van acomiadar. La mare era directora d’epidemiologia de la salut pública i, com totes les persones que tenien una responsabilitat en l’antic govern, va ser destituïda i ara és metgessa amb consulta en un hospital.

Veníem de 40 anys de democràcia corrupta, Chavez va proposar un canvi i la gent va creure en aquest canvi, per això va arrasar. Va arribar al poder, va canviar el discurs i va començar una corrupció pitjor que la d’abans. Quina és la diferencia d’aquest govern? Que aquest senyor ha enfrontat la població. Abans teníem dos partits polítics i uns i altres ens podíem asseure a parlar. Ara, entre un chavista i un opositor no hi ha conversa possible. Per a mi és el pitjor que ha fet, perquè corruptes ho han estat tots. Vingui el govern que vingui, mentre la mentalitat dels veneçolans no canviï no passarà absolutament res.

Aquí he hagut de començar de zero, però la qualitat de vida és molt millor. Em llevo tranquil·la, em sento en una societat segura socialment i políticament. I m’agraden les vostres festes, els gegants... la Fira de l’Aixada m’encanta i el correfoc el trobo espectacular quan tothom gira dins la plaça...M’agradaria guanyar diners per arribar a tenir el meu propi restaurant o potser una pastisseria. És el meu somni i cuinar, la meva vocació.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juny 2009

Bamba Lamine Mane

2009-04-29T08:07:00.000-07:00

Àfrica també és alegria, colors i solidaritat

Vaig néixer el 1973 a Ziguinchor, capital de Casamance -una regió del sud del Senegal. Sóc de l’ètnia mandinga. Vaig conèixer la Sílvia, una catalana d’Artés que va venir de vacances al meu país, i ens vam casar. Des de fa set anys que visc aquí, tot i que passo dos o tres mesos a l’any al Senegal.

La música em fa viure. A través de la música africana explico la nostra cultura, la nostra alegria, els colors de l’Àfrica i intento fer de missatger de la solidaritat. M’adono, sobretot quan faig tallers a les escoles, que Àfrica és sinònim de tragèdia, de fam, de guerra...que només es coneix l’Àfrica que surt per la televisió, l’Àfrica negativa. Amb la música puc canviar aquesta visió i explicar i fer entendre situacions que no són prou clares.

Tinc fills a Senegal i vull que vinguin a Catalunya, però quan siguin més grans, quan s’hagin educat en els valors de l’Àfrica: el respecte a les tradicions i a la gent gran, quan hagin après a afrontar l’adversitat i a ser solidaris. Aquí falta temps per aquestes coses, tot va molt de pressa. Sóc d’una família gran, tinc dotze germans, nosaltres ens sentim segurs tenint una família gran. M’agradaria tenir més fills. Les famílies d’aquí són petites, ho trobo trist. I quan veig un pis amb una persona sola i tantes habitacions buides, penso en la gent que no té lloc per viure.

En acabar els estudis, em vaig incorporar al grup Doman Doman, que en mandinga vol dir “mica en mica”. Allà vaig aprendre a ballar, a cantar i a tocar els instruments del meu país. Ja no he deixat de formar part de grups musicals i de crear-ne.

El grup Djilandiang el vaig impulsar a finals del 2004 amb la il·lusió de poder mostrar al món la cultura de Casamance. El vam ampliar el 2006 amb una part de la família dels griots de Dakar, els Mbaye. Els griots són els encarregats de transmetre la cultura oralment. Actualment treballem amb música tradicional wolof, diola i mandinga, que són les ètnies a que pertanyem els vuit membres del grup. Som sis homes i dues dones. Vivim de la música. Quan tenim feina bé, però quan afluixa compartim el que tenim. Ja hi estem acostumats, així es viu a l’Àfrica.

L’any passat vam ser seleccionats per al projecte Diversons de la Fundació La Caixa i això ens va permetre fer concerts per tot Espanya. També hem anat a l’estranger. La Sílvia, la meva dona, ens ha ajudat molt a organitzar-nos i a buscar feina. Ella treballa en teràpies de salut per a artistes i també impulsa l’ONG Acció Internacional. Les necessitats sanitàries i educatives que té el Senegal ens van impulsar a crear-la. Un percentatge del que cobrem en els nostres concerts i activitats va destinat a aquest projecte.

“Explica-m’ho i ho oblidaré, ensenya-m’ho i ho recordaré, fes-me participar i ho entendré”; aquest és el meu lema i el del Projecte Àfrica, que consisteix en activitats i recursos per treballar la tolerància i el respecte a la diversitat. La música és un llenguatge universal i faig tot el que sé perquè serveixi de pont d’unió de cultures.

En general, la població catalana és molt solidària quan s'adona que hi ha necessitats. Per exemple valoro molt el projecte que un grup de joves d’Artés han portat a terme a l’illa de Kailo, on no tenien aigua potable, ja que estava totalment salinitzada. Els vam proposar la construcció d’uns dipòsits d’aigua. Ha estat tot un èxit i una feina molt ben feta.

Porto gent al Senegal en grups o individualment perquè coneguin la nostra cultura, la música, el color, el ritme, les danses, la vida quotidiana.... Ens allotgem en el campament Kansala ta toto ( el punt de trobada, en català) de Kafountine. Poden participar en activitats solidàries i poden aprendre a ballar i a tocar els nostres instruments. Aquesta activitat dóna feina a la meva gent i mostra l’Àfrica real, amb tots els seus matisos.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Maig 2009

Natalya Chabanova

2009-04-07T12:39:00.000-07:00

Voler la perfecció et limita i no et deixa obrir les ales.

Sóc ucraïnesa, de la ciutat de Kherson, a 200 km d’Odessa. Visc amb Polina, la meva filla que té 14 anys. Vam arribar l’any 2001, també amb el meu exmarit, amb ganes de millorar la nostra vida. Havíem planejat anar a Israel, molts ucraïnesos hi van anar, però uns amics que ja vivien a Manresa ens van facilitar poder venir aquí. Tinc feina. M’agrada. A la cansaladeria, on faig feina a l’obrador i també despatxo, hi ha molt bon ambient de treball i tinc bona relació amb els clients. Aquí la gent és molt positiva.

A Ucraïna la meva vida girava a l’entorn de la música. Cantava en un cor de l’església ortodoxa i cobrava un sou. El mínim que comportava aquesta feina eren dos assaigs i dues misses a la setmana, però també podies cantar en casaments, enterraments o misses de cada dia. Sempre m’ha agradat la música, però tot va començar una mica per obligació, perquè allà tothom canta. Sobretot en temps de la Unió Soviètica, a tot arreu es formaven grups per cantar (fàbriques, escoles...) i no només cançons patriòtiques, una mica de tot.

Des de petita veuen que tens veu i miren que participis, primer en un petit cor de l’escola, després en el gran cor,.... A part que m’agradés, va arribar un moment en què ja no podia triar. El director de l’escola, en acabar les classes es posava a la porta i si havies d’anar a cantar ja no et deixava sortir. Vaig estudiar el que aquí equival a una diplomatura de música. Podia dirigir corals i fer de professora de cant coral i de solfeig. Vaig acabar als 19 anys i em van triar per aquesta feina al cor. Aquí he cantat amb l’Orfeó, amb la Capella de Música de la Seu i ara canto amb el cor de la catedral de Terrassa. L’Orfeó té molts projectes, em va agradar molt cantar en l’espectacle Ciutat.

Amb el cor de l'església ortodoxa on cantava a Kherson, Ucraïna

Va ser una sorpresa molt agradable que em truquéssin per participar en el CD Cançons del món, que sortirà a finals del mes d’abril aquí a Manresa. Que es vulgui visibilitzar la gent que hem vingut de fora, de tots els continents, a través del folklore dels nostres països és una idea molt bona i les persones que han tirat endavant aquest projecte ho han fet molt bé. Hi ha cançons impressionants, algunes em fan posar la pell de gallina i el que jo he escoltat sona molt bé, fins i tot enganxa. Són cançons tradicionals, però hi han fet una adaptació molt actual. La cançó que jo canto, En un Verbun la meva mare em bressava, en comparació amb d’altres, la trobo clàssica, però m’agrada com ha quedat.

Em diuen que tinc un bon accent català, crec que ho fa l’esforç de vocalització que has de fer a l’hora de cantar. No em vaig sentir obligada a aprendre’l, m’agradava com sonava i quan vaig voler ajudar la meva filla a fer els deures, vaig fer cursos fins aconseguir el nivell B. M’han explicat que a molts catalans els hi van prohibir parlar català a l’escola i admiro que el parlin. A nosaltres, en època soviètica, ens ensenyaven l’ucraïnès, però com que era mal vist parlar-lo, fins a arribar a la independència hem parlat en rus.

Les circumstàncies que he viscut aquí m’han canviat, però també la vostra manera de fer i de ser tan diferent. Tant a la feina, com el director de la coral et diu: "Relaxa’t..., no t’ho prenguis tan seriosament..., si no surt avui sortirà demà..., disfruta de la vida...". Allà no se sap fer això, no ens n’han ensenyat. Es busca sempre la perfecció, saps tots els passos que has de seguir i arribes a alguna cosa propera a la perfecció, perquè la perfecció no existeix. Se’t fa difícil gaudir amb el que fas. Penso que aquesta actitud et limita i no et deixa obrir les ales.

La gent del meu país arrossega molts anys de frustracions i cada vegada que hi vaig els veig més insatisfets amb la vida que tenen. M’agrada com aquí la gent t’escolta i et creu el cent per cent i com em respecten. Aquí m’he tornat més decidida, més enraonadora, més segura de mi mateixa.

Conxita Parcerisas

Entrevista publicada a El Pou de la Gallina. Abril 2009

Irakli Lekishvili

2009-03-11T15:20:00.000-07:00

Geòrgia té la mala sort de tenir Rússia per veí

Sóc georgià. Sempre afegeixo, de Geòrgia d’Europa. Vaig arribar a Barcelona l’any 2001, tenia 25 anys i ganes d’aventura. Vaig llogar una habitació al barri de la Barceloneta i quan van haver passat els tres mesos del meu visat ja treballava amb uns lituans que tenien una empresa de construcció.

Vaig triar Barcelona segurament influït per un somni del meu pare: visitar el Camp Nou. Quan ell encara no havia sortit de la Unió Soviètica es coneixia la història i les característiques de tots els estadis del món.

El treball m’ha portat a viure a Tarragona, Valls, Sant Fruitós de Bages i des de fa 3 anys a Manresa. Visc amb l’Elene, la meva dona, i Nikoloz, el nostre fill, que va néixer el 19 de desembre passat. Treballo a Pirelli. Tot i que necessito el soroll de les grans ciutats, Manresa, ara que la vaig coneixent, m’agrada. Vivia a Tblisi, la capital del país, que té més d’un milió d’habitants.

La tragèdia del 9 d’abril de 1989 va marcar la meva vida i la de tots els georgians. Una manifestació pacifica antisoviètica va ser esclafada per l’exèrcit roig i de les 20 persones que van morir, 19 eren dones i dues de la meva família: Nana, cosina de la meva mare, i Marina, la dona d’un cosí. Tenien als voltants de 35 anys. Al cap de 2 anys justos Geòrgia aconseguia la independència de la Unió Soviètica.

De petit sabia que volíem ser un país independent perquè tenim una història, una llengua i una cultura pròpies, però no m’imaginava el que representaria. No esperava que de cop i volta el pare que treballava en una empresa de gas i la mare que treballava a la televisió de Tbilisi des de feina 25 anys, es quedessin sense feina. No m’imaginava que les vacances pagades de què gaudíem cada any, sense sortir de la Unió soviètica, es clar, s’acabarien. No m’imaginava que vindrien uns anys tan durs, que passaríem fred i gana...que només tindríem llum 6 o 7 hores al dia... que quedaria tot congelat fins al 2003 quan amb la Revolució de les roses va arribar a la presidència del país un home jove, Mijail Saakashvili, que va crear noves complicitats. És el preu que va haver de pagar un país petit que no era autosuficient.

Geòrgia té mala sort de tenir a Rússia per veí. L’arrel del conflicte de l’agost passat crec que són interessos econòmics molt profunds. Rússia no vol quedar fora de joc en el transport del gas, no accepta les aliances de Geòrgia amb els EUA i Europa, i va voler fer una demostració de força. Ells diuen que no tractem bé els russos, que els calia defensar-los de nosaltres, però les persones de carrer, els russos i els georgians ens entenem bé, són els governs. Des d’aquí ens ho vam passar molt malament, miràvem la TV a totes hores. La meva mare, ara viu aquí amb nosaltres, però l’Elene té tota la família a Tbilisi.

Amb la meva dona Elene i el meu fill Nikoloz, a casa meva, a Manresa

Amb l’Elene érem veïns i també companys de classe, però va ser ara quan jo vivia a Catalunya que ens vam tornar a trobar a través d’Internet, d’un grup d’aquests de trobada de companys de col·legi. Ella és de família d’actors i actrius i va estudiar cinc anys de Teatre a Geòrgia. Fins que no domini l’idioma aquí ho té difícil per poder-se plantejar un treball.

Ara tinc el cor partit, necessito anar a Geòrgia, però quan fa unes setmanes que hi sóc tinc ganes de tornar i quan arribo aquí sento que torno a casa. També necessito menjar Kavabi, o Jinkali, plats de carn del meu país, m’encanten, però se m’il·luminen els ulls quan penso en una bona paella.

Amb Levan, un amic íntim que és músic, havia treballat de tècnic de so en un estudi de gravació de Tbilisi. Cobràvem una misèria. M’apassiona la imatge i sobretot el so, m’agradaria aprendre’n més i poder-m’hi dedicar. Ara és la meva gran afició. També m’agrada molt la música. A Barcelona he anat a concerts d'U2, Bon Jovi, Metàllica...

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Març 2009

Omaira Arias Patiño

2009-02-11T11:55:00.000-08:00

Sóc crítica amb els immigrants que es resisteixen a integrar-se

Sóc de Palmira, una ciutat colombiana de la província del Valle del Cauca. Mai havia pensat en marxar del meu país, però vaig conèixer el Josep, un català nascut a Sant Martí de Sesgueioles i ens vam enamorar. Fa 13 anys que vaig arribar a Manresa i 12 que ens vam casar. Vaig tenir el meu primer fill, el Lluís, quan tenia 16 anys i el Gustavo 3 anys més tard. Al meu país això és normal, ara que en tinc 39, si visqués allà, segurament que seria àvia. Aquí, però, me n’oblido i quan veig una joveneta embarassada pel carrer em sorprenc. Tenim un altre fill, el David, que té 9 anys.

Em sento totalment integrada en aquesta societat. Els meus amics i amigues, molts són d’aquí: els amics del meu marit, els pares de l’escola, els companys de feina...tot i que també participo en les activitats que organitza l’associació de colombians. He format part del Consell Escolar del col·legi Puigberenguer i també dels pares d’acollida. La mare ens deia “Donde fueres haced lo que vieres” i suposo que per això soc crítica amb els col·lectius de sud-americans que es resisteixen a integrar-se. A vegades els de l’associació no entenen les meves crítiques.

Quan vaig arribar no hi havia tanta immigració. Un noi de correus em deia que era la cinquena colombiana que vivia a Manresa. La gent em miraven encuriosits, però jo venia amb ganes de fer d’aquest país el meu i estava molt receptiva a tot el que m’envoltava. Recordo que de seguida em vaig adonar que la gent aquí vestia diferent. Els meus pantalons ajustats i les meves arracades de colors no encaixaven i em vaig anar a comprar roba nova.

En començar a aprendre el català, sovint sortia de casa amb el ferm propòsit de llançar-me a parlar-lo, però arribava a les botigues i malgrat veien el meu esforç, em contestaven en castellà. Algú fins i tot em deia, "a nosaltres també ens va bé practicar el castellà". No sabeu com desanima, això!

Amb el meu marit Josep, els meus fills Lluís i Gustavo i un cosí, a Palmira, el 1995

Al meu país vaig treballar en una fàbrica de guants, en un restaurant, fent serveis domèstics, de dependenta en una sabateria...La meva família era pobre, teníem el bàsic per viure i els 5 germans vam cursar l’ensenyament primari i ens vam posar a treballar. A Manresa he treballat en una botiga i ara sóc monitora de menjador a l’escola Sant Ignasi. No m’imaginava que m’agradés tant: la relació amb els nens, l'organització de tot plegat i les companyes que m’estimo molt. El Josep em diu que serviria per fer treball social, que m’ho pensi. Però a mi em sembla que patiria molt.

La violència que hi ha al meu país, els assassinats i segrests els vius com aquí els atemptats d’ETA. Sempre que no et toqui de prop, saps que hi has de conviure. En el dia a dia, quan arriba el vespre no t’exposes a sortir de casa, molt menys si ets dona i sola. La tranquil·litat que tenim aquí és impagable.

La dona no és tant independent com aquí, és una societat més masclista. Aquí jo puc sortir a sopar amb les mares de l’escola o les companyes de treball, allà només surten els homes. A les empreses no es fan sopars de treball, són dinars i quasi sempre són familiars, dels treballadors amb les seves famílies.

Al centre de Palmira, també amb el meu pare

Enyoro com es viuen els diumenges al meu país. Sobretot els d’estiu. La gent va al riu a banyar-se i a dinar. Amb no res es prepara una festa, es balla o es prenen uns traguets. El 7 de desembre el col·lectiu colombià celebrem la festa de l’Alumbrado. A Colòmbia és una festa molt viscuda, els veïns encenen espelmes i fanals i els posen a les voreres dels carrers i l’Ajuntament apaga els llums de la ciutat. Sembla un pessebre. Aquí primer fem un taller de fanalets al centre Flors Sirera i després els encenem a fora. És una festa maca que ens transporta a les nostres arrels i ens ho passem molt bé.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Febrer 2009

Miquel Catita

2009-01-07T15:44:00.000-08:00

L'Escalada esportiva a Catalunya és com el surf a Hawaii

Vaig néixer a Ferrara (Itàlia), i als quatre anys vaig anar a viure a Sintra, una ciutat de Portugal prop de Lisboa com Manresa ho és de Barcelona. Ara, la veritat, és que em sento català. No crec gaire en les fronteres, penso que la gent s'adapta i fa les arrels on es troba bé. Tinc família i molt bons amics a Portugal, però aquí estic molt be i hi ha moltissima gent per qui sento molt carinyo...

Tinc 28 anys, sempre que puc treballo en el món del disseny: disseny gràfic, disseny web, fotografia...M’agrada. I la fotografia i l’escalada m’apassionen, són aficions que m’omplen la vida i no em deixen temps per fer res més.

La mare és portuguesa i fa de periodista, el pare era italià, va morir quan jo era molt petit. Fa cinc anys que vaig sortir de Portugal. Amb un amic brasiler viatjàvem per Espanya amb la intenció d’anar a França perquè hi ha parets molt bones per escalar. Però al País Basc vaig conèixer gent del Bages que em van voler ensenyar tota la roca que hi ha als voltants de Manresa...i després d’això va ser fàcil voler-me quedar.

He escalat a Sud-amèrica, als Estats Units, al Canada i a diversos països d'Europa, però l’escalada esportiva a Catalunya es com el surf a Hawaii... La qualitat de la roca es molt bona, hi ha molts sectors, molt a prop i molta varietat d'estils. Els paisatges son guapos i els llocs tranquils, amb alçades i angles perfectes, i amb un clima molt bo. Vaja, tot excel·lent.

Per escalar trio Montserrat pel seu encant, que és únic, Calders per la proximitat a Manresa, la serra de Prades per la qualitat i varietat, Terradets pels angles, Montgrony pel sol d'hivern, Santa Linya per la dificultat... massa llocs per massa poc temps!

Manresa sempre m'ha agradat, té els avantatges d’un poble petit: es parla el català quasi sempre, es pot anar a peu a tot arreu, molta gent es coneix... i, alhora, ja es una ciutat gran, té de tot, de feines a unis, biblios i fins i tot s’hi fan alguns concerts.

Per integrar-se del tot penso que s’ha d’aprendre la llengua del país, no podem deixar que el peix gran es mengi el petit... la cultura i la diversitat son característiques humanes úniques que es perdran si tirem pel camí fàcil de la globalització, que és al que es tendeix ara mateix.

Portugal s’assembla molt a Catalunya. Té costa i muntanyes, es un país petit al costat d’un de més gran, és bonic i la gent és oberta i simpàtica. Però no s’hi viu tan be com aquí perquè a Portugal li va costar més aixecar el país després de la dictadura. Per anar de vacances crec que pot ser un destí ple de bones sorpreses.

Vull créixer, aprendre, gaudir del camí de la vida i sempre mirar de deixar alguna cosa de bo per als que es quedin.

Conxita Parcerisas
Publicat a El pou de la gallina. Gener 2009

Ana Sourkova

2008-12-11T14:59:00.000-08:00

No es dediquen prou diners ni atenció a l'educació

Tenia 28 anys quan, amb una amiga també russa, vam emprendre una aventura que ha marcat les nostres vides: venir a Espanya.

Just arribar a Madrid vaig conèixer el Julio, un manresà d’origen castellà, que hi passava una setmana de vacances. Només jo i una maleta i es va enamorar de mi, i jo d’ell. Ens vam casar i tenim dos fills, el Mijail de 5 anys i el Marc de 10 mesos.

Sóc d’Uvárovo una població de 35.000 habitants situada 700 km al sud de Moscou. El pare treballava a la indústria i la mare era professora de matemàtiques, ara ja estan jubilats. Les dones a Rússia es jubilen a 55 anys i els homes amb feines de risc també i si no als 60. La vida tampoc és tan llarga com aquí. Tinc una germana més jove, es diu Olga i treballa en una òptica.

Als 17 anys vaig anar a viure a Tambov, una capital de província de 200.000 habitants, a 100 Km de casa meva. Treballava i estudiava. Vaig fer els estudis superiors de música, podria ser professora. Toco el vayan, un instrument rus que és com l’acordió d’aquí, però en comptes de tecles té botons. A l’Esclat m’han dit que aquí se’n diu acordió cromàtic. Tinc ganes de tornar a practicar i potser perdre la por i tocar davant de gent. Ja ho veurem.

Una de les coses que més em preocupa és l’educació dels meus fills i sóc molt crítica amb el que veig. Tenim una escola al carrer on vivim, l’Oms i de Prat, i el meu fill no hi va poder entrar. Em costa acceptar que hagin de guardar unes places per a nens que arribaran a mig curs i que el meu fill cada dia hagi d’anar amb l’autobús amunt i avall.

Vinc d’un país on tenim escoles grans i equipades, amb aules especialitzades per cada assignatura amb molt material i amb llars d’infants que funcionen de set del matí a set de la tarda i que tenen llits de veritat. Em sobta que el meu fill al col·legi Paidos tingui piscina i pissarra digital i que l’escola de la Balconada no tingui gimnàs. Penso que el govern no dedica prou diners ni atenció al que és bàsic, l’educació.

Tinc ganes d’adaptar-me plenament i cap intenció de tornar al meu país. Per dura que sigui aquesta crisi no tindrà punt de comparació a la que he viscut allà, que no saps si s’acabarà mai. Treballo en règim d’autònoms, fent serveis domèstics.

He estudiat el català i tinc parella lingüística per tercera vegada. Practico la conversa, parlo de temes que m’interessen i descobreixo la ciutat: fa pocs dies el Museu de Manresa. El vaig trobar interessant. També he cantat a l’Orfeó una programació del romanticisme, va ser una bona experiència. Vull integrar-me en aquesta societat, per mi i per poder ajudar als meus fills.

Dies enrere vaig veure un programa que la televisió espanyola feia des de Rússia. Hi sortien homes i dones russos observant el plató i tota la moguda. Vaig veure les seves cares tristes, serioses, amb mirades de desconfiança i preocupació. Fins i tot els nens. No ho vaig poder resistir. Abans no me n’adonava, però ara em trenca el cor que la meva gent no somrigui com la gent d’aquí, que no pugui gaudir de la vida, del present. És l’educació que hem rebut? Són les dificultats econòmiques? Ens espanta el que és nou? Ens falta l’energia del sol? ....Jo ara, sempre dic “somriu” quan faig una foto a la família.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la gallina. Desembre 2008

Giovanni Timote Viana

2008-11-06T16:20:00.001-08:00

El rap és la poesia del carrer

El meu somni és ser un cantant de rap. El rap és la poesia del carrer, que parla amb expressions del carrer. El rap és com un diari personal, pots explicar històries desconegudes, pots denunciar injustícies, pots expressar el que passa dintre el teu cap ... sentiments, idees. Hem format un grup que es diu Anti-ràbia, som quatre amics del barri de la Font, Mateo que és dominicà, Cheick the black, senegalès, Luis, de pare dominicà i mare d'aquí, i jo, que sóc de Moçambic.

Tinc 16 anys, vaig néixer el 24 de juny de 1992, el dia abans que es signés la pau al meu país, després d'una guerra interna que va durar vint anys. Sóc de Beira, la segona ciutat de Moçambic. Hi he viscut fins l'any passat amb la meva mare. Es diu Ivonne i fa de secretària. Ens estimem molt, la trobo a faltar. El 2005, vaig venir de vacances a Manresa, a casa del meu pare. Vaig descobrir que també volia viure amb ell. L'admiro, ha estat sempre un aventurer. Es diu Hernani. Va ser boxejador, campió nacional del meu país més d'una vegada, i també toca la guitarra elèctrica i ha format part de grups a Moçambic.

Visc, també, amb la Rosa, la meva madrastra, que és manresana i fa de professora i els meus 3 germans: Selene de 18 anys, que també és de Moçambic, i Farai de 4 i Guifre de 2 que són manresans. M'agrada viure amb ells.

No m'importa ser negre, vaig arribar a l'institut i vaig començar a parlar amb tothom, amb professors, amb companys grans i petits, de fora i d'aquí. No he tingut mai cap problema, i si he vist que algú venia amb males intencions he posat una ratlla i no m'he deixat. No m'agraden els conflictes.

El primer que em vaig proposar va ser aprendre bé el català per sentir-me lliure, entendre-ho tot i no malfiar del que puguin parlar els altres. Penso que a vegades és l'arrel d'alguns conflictes. La Mercè, la professora de l'aula d'acollida del Guillem Catà em va ajudar molt, només amb dos mesos vaig aprovar el 3r d'ESO i vaig poder començar el nou curs a les classes normals.

L'idioma oficial del meu país és el portuguès, que té molts sons iguals al català. Després amb els amics he après el castellà, millor dit, el sud-americà. Amb els amics dominicans parlem dels nostres països i m'ha sorprès les similituds que hi pot haver entre un país sud-americà i un país africà com el meu. Com que també són negres, tothom es pensa que sóc dominicà.

Vull intentar estudiar medicina aquí o al meu país, des de petit que ho penso. Tinc tiets que són advocats i professors a Moçambic i penso que si ells van fer una carrera jo també la puc fer.

La primera sensació que vaig tenir a Manresa va ser de fred, de clima fred, de ciutat freda, de persones fredes ... És una ciutat bonica, m'agrada, hi ha persones molt simpàtiques, però comparat amb el meu país la gent allà és molt més amiga. Un fill d'una persona del barri és fill de tots els del barri, qualsevol l'ajudarà o l'esbroncarà. Aquí he vist molta indiferència al carrer envers els altres, em costa d'entendre.

De l'institut el que m'ha sorprès molt és la falta de respecte dels alumnes cap als professors. Va ser brutal, no entenia com era possible que passés una cosa així. Allà hi pot haver algú que es passi, però es respecten molt els professors, també he de dir que imposen molt més. La Rosa, la meva madrastra, ja m'explica que això ha canviat molt els darrers anys.

Els Anti-ràbia tenim projectes, ens han fet un vídeo i volem gravar un CD. Volem anar més enllà de la diversió, volem fer carrera. L'Anna del Casal de Joves de la Font és el nostre àngel, en ajuda molt. Ens va conèixer al carrer ballant hip-hop. Així també és com vaig conèixer els meus amics.

El rap sovint parla de violència, d'immigració, de drogues ... i sí que de vegades qui el canta és gent violenta que ho ha viscut, però nosaltres en parlem perquè és una realitat, sobretot en els nostres països.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la gallina. Novembre 2008

Ibrahim Bakrimi

2008-10-10T11:17:00.000-07:00

Ens neguen la independència i silencien el nostre origen

Sóc berber. Vaig néixer a la regió d'Ait Baamrane. Quan tenia un any els pares es van separar i amb la mare, embarassada del meu germà, vaig anar a viure a la capital, Sidi Ifni. Tinc 49 anys.

Vaig estudiar literatura francesa a la universitat d'Agadir. Des de 1989 he viatjat per Europa: França, Suïssa, illes Canàries, fins que vaig arribar a Catalunya l'any 2007. Vaig ser armador d'un petit vaixell. Per desgràcia, en una nit de tempesta, hi va morir el meu germà, que n'era el capità.

Els berbers no som àrabs, som l'ètnia més important del nord d'Àfrica, però sempre ens han negat la independència i han silenciat el nostre origen. La troballa de dòlmens celtes al nord de l'Àfrica explica els berbers rossos i amb ulls blaus que viuen a les muntanyes.

El 1980 sorgeix un moviment reivindicatiu dels nostres drets socials, culturals i de la nostra llengua prohibida: Tifnagh, que oficialment anomenem Amazigh que significa home lliure. A primària es pot impartir una hora de llengua berber, però com que no és obligatòria sovint s'opta per una altra activitat. El Canal 1 de televisió parla 15 minuts al dia en berber i la resta en àrab, i el Canal 2 parla en francès i en àrab a parts iguals. Tant al nord com al sud del Marroc hi ha focus reivindicatius dels nostres drets i per entrebancs que trobem en el camí no ens aturarem.

De sempre he estat vinculat a associacions esportives i culturals i durant set anys he fet de monitor de colònies d'estiu. El 1990 vaig fundar una associació de joves diplomats sense treball i encara avui no volen legalitzar-la.

El 2005 vaig ser membre fundador de la Secretaria Local de Sidi Ifni-Ait Baamrane, com a representant de l'associació Tierra Verde. Agrupa diverses associacions amb l'objectiu de divulgar i reclamar al govern marroquí les promeses incomplertes durant anys. Per aquesta causa alguns dels meus companys actualment són a la presó.

Sidi Ifni és la ciutat oblidada. El fet que estigui incomunicada per la costa i aïllada comercialment, provoca que la nostra principal font de riquesa, la pesca, no reverteixi en la població. Grans vaixells exploten el peix de qualitat i se l'emporten a d'altres indrets. Nosaltres només tenim accés al més barat i
n'hem de llençar tones.

A la Secretaria tenim cinc reivindicacions. Volem que Sidi Ifni torni a ser província de la regió. Reclamem oportunitats de treball per als joves; és urgent que solucionin el problema que té el port amb la sorra, que fa que molts pescadors morin entrant i sortint a la mar. Reclamem que acabin la carretera de la costa Uni-Tan Tan, que permetria que el transport de peix no s'hagués de fer per interior, per l'anomenada porta del desert, i arribés amb bones condicions. I la nostra darrera reivindicació és l'assistència sanitària gratuïta.

Tot el que ens va quedar del colonialisme espanyol ens ho han expropiat. Tots els aparells de l'hospital se'ls van emportar a d'altres indrets del Marroc i de la meitat de l'edifici en van fer pisos. Amb 20.000 habitants tenim un sol metge i si no el pots pagar et poden deixar morir. Ni cap ajut, ni cap plaça de treball públic és per a la nostra regió.

Som un moviment pacífic, però si ens ataquen no dubtem a defensar-nos. En la manifestació del 2005, vam començar 1.000 ciutadans enfront de 8.000 soldats. Eren les nou del matí, avançàvem amb pedres a les mans i des de Rabat, desconcertats, va donar ordres que ens deixessin passar. Tot seguit fins a 15.000 persones van sortir al carrer a manifestar-se. Però el seu orgull ferit va culminar en la venjança del 7 de juny passat, el dissabte negre que mai no oblidarem. Convocada una nova manifestació, 14.000 soldats s'escampen per la ciutat, entren a les cases, saquegen, torturen, humilien, violen i fan moltes detencions. Els líders i els informadors dels fets van ser empresonats. El mes següent una caravana de solidaritat d'associacions de tot el país i de l'estranger ens va donar suport.

M'agrada Manresa i si tot va bé m'hi voldria quedar. Hi tinc un germà i hi he trobat bona gent. Però no oblido el meu país i la meva gent que hi pateix i des d'aquí els vull ajudar. Per un berber és fàcil integrar-se a Catalunya, veig moltes similituds amb la nostra cultura i comprenc el país. Entenc que sou catalans, que teniu una llengua i cultura pròpies. Fa poc que m'he incorporat als Tirallongues amb la meva companya, m'agrada. Hi ha uns berbers que també fan uns castells humans, però sense pinya.

Un castell on jo participava, que vam fer els Tirallongues el diumenge 14 de setembre, a la plaça Major de Manresa

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Octubre 2008

Bàrbara Akayileke

2008-10-10T11:10:00.000-07:00

El que valorem més és l'atenció sanitària

Sóc africana del Camerun. Tinc 39 anys, en fa 10 que vaig marxar del meu país i 5 que visc a Manresa. Tinc tres fills, Stephanie, de 17 anys, i Patrice, de 14, que viuen al Camerun amb els meus pares, i Melany, de 5, que viu aquí a Manresa amb mi.

Sóc de Muyuka, una ciutat mitjana de la província South West. És gran com Manresa. Vaig estudiar interna fins als 22 anys, que em vaig aparellar i va néixer Stephanie. Els meus pares tenen formació, la mare parla bé l'anglès i el pare va fer de professor. Sóc la gran de set germans, ara en som sis.

El 2003 vam viure un cop molt fort. Edith, la meva germana, va ser assassinada per un català. Tenia 22 anys. No eren parella, penso que ell ho devia voler, però ella no ens n'havia parlat mai. Edith treballava en un locutori que tenia el meu germà a Puigcerdà. Ell era un client conegut. Vam portar el cos a enterrar-lo al nostre país. El dolor dels pares no es pot explicar.

Dos dels meus germans viuen al Camerun, tres més també viuen a Catalunya i la més petita estudia medecina a Ucraïna. El nostre objectiu és que la família millori, o bé enviem diners o ajudem a venir a algú. El meu germà em va ajudar a mi i jo ajudaré a un altre. La meva il·lusió seria portar els meus fills, el pis ja el tinc, només em falta aconseguir un contracte.

He viscut a Andalusia, a Barcelona, a Puigcerdà i a Manresa. Si hagués de canviar tornaria a Andalusia. Em va agradar molt, la gent és molt oberta i generosa. El contrast amb Puigcerdà va ser molt gran, hi feia molt fred i la gent és molt diferent. Necessiten immigrants, però no els volen llogar pisos per viure. Vivíem atapeïts en condicions molt dolentes. Allà va néixer Melany, i amb el seu pare, també camerunès, vam buscar pis, primer a Vic, però el vam trobar a Manresa.

El primer i el que més valores de ser aquí és l'atenció sanitària. El gran problema d'allà és que la gent mor de qualsevol malaltia perquè no pot pagar els metges. Només per anar a consultar ja s'ha de pagar, i no parlem si el metge t'ha de venir a casa. Què fa la majoria de gent quan no està bé? Compra pastilles pel carrer, que no tenen res a veure amb el que tens, com a molt són calmants. De malària n'hi ha molta, en canvi de càncer, en tota la meva vida allà, vaig sentir a parlar només d'un cas. Em va sorprendre com n'és d'habitual aquí. La nostra alimentació crec que és més natural.

Penso que el color de la pell ens fa perdre oportunitats. Abans lloguen un sud-americà i fins i tot un marroquí que a nosaltres. Jo interpreto com a actitud racista quan un encarregat no suporta ni que preguntis com es fa la feina i l'endemà l'oficina de treball temporal et diu que no cal que tornis a aquella empresa. Als marroquins se'ls dóna de tot, beques, ajudes ... A mi, en els moments difícils, no m'han donat ni una ampolla de llet.

He treballat de cuinera tant a Andalusia, com a Manresa. M'agrada cuinar i vaig aprendre ràpid a fer els menjars d'aquí. Ara treballo fent neteja per compaginar els horaris amb els de la meva filla, vivim totes dues soles. A casa, cuino plats del meu país, com Fufu, que es fa amb puré de patata, farina, aigua i salsa de cacauet, o bé Ndole que és verdura amb pistatxo i ens ho mengem amb plàtan mascle fregit. Si afegim tall o peix en aquests plats únics, podem aguantar tot el dia, cosa que no passa amb un plat de macarrons.

Sóc la tresorera del Moviment Panafricà. A Manresa en aquesta associació hi ha africans de Ghana, Nigèria ... Estem oberts a tots. A Barcelona només hi ha gent del Camerun. El nostre objectiu és compartir la nostra cultura, ajudar-nos amb problemes que puguem tenir i sentir-nos acompanyats. Ens trobem una vegada al mes, a casa d'un de nosaltres, primer fem reunió i després mengem i fem tertúlia. Entre nosaltres parlem en anglès, perquè en els nostres idiomes tradicionals -el meu el Bagwa- no ens entendríem. Els idiomes oficials del Camerun són l'anglès i el francès. Els camerunesos som com els andalusos, més oberts que altres africans.

Els meus fills, Stephanie, Patrice i Melany

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Setembre 2008

Jenny Boada

2008-10-10T10:59:00.000-07:00

A la festa rosada, entres amb sandàlies i surts amb sabates de taló

Sóc de Quito, la capital de l'Equador. Tinc 31 anys i amb el Pablo, el meu marit, vivim a Manresa des de fa un any i mig. Ballem danses populars del nostre país com a símbol de les coses bones que té l'Equador. Anem als barris que ens ho demanen.

La mare va venir a Vilassar de Dalt quan jo encara estudiava, va sacrificar viure juntes per poder-me donar el millor. Va ser molt dur per a totes dues. Una filla d'en Porcioles que vivia a Quito i hi tenia una camaronera -un viver de gambes-, va tornar a Catalunya i necessitava algú que li cuidés una filla amb problemes. Va ser l'oportunitat de la mare.

Al cap de 2 anys va tornar per fer-me la festa rosada. És una festa que es fa a totes les noies quan compleixen 15 anys i simbolitza el pas de «niña a señorita». Seria la posada de llarg d'aquí als 18, però allà la celebra tothom en la mesura de les seves possibilitats. És molt emocionant, vas amb un vestit de color de rosa, amb dames i nois, i la família. Entres amb sandàlies i surts amb sabates de taló. Primer vas a l'església i després hi ha la festa. També va poder tornar a la meva festa de graduació, en acabar la secundaria.

De petita vaig estudiar a les monges, però volia fer comptabilitat i no en feien. Vaig poder entrar a l'escola militar FAE. M'encantava, i el meu somni era seguir la carrera militar, però llavors no hi havia dones que ho fessin i tampoc hauria donat la talla. Ser coronel, tinent... Alguna cosa de manar. M'agradava l'aventura, la instrucció, l'uniforme. El que tenia millor nota de la classe era el comandant de curs i manava sobre els altres. Els que seguíem al primer ens nomenaven brigadiers, i manàvem als cursos de 1r a 4t. Jo manava als de segon curs, en tenia la responsabilitat. Per exemple, quan formàvem en entrar i sortir, havies de mirar des de la tarima que es portessin bé, sense riure, amb l'uniforme correcte.

Festa de graduació, a l'escola militar

Després d'estudiar 1 any Administració a la Universitat, vaig venir a Barcelona a viure amb la meva mare i les meves ties. D'això fa 10 anys. He treballat de cambrera d'hotel, d'administrativa, i la darrera feina ha estat als supermercats Dia. Tinc un fill de 7 mesos, l' Steve Alejandro, i he plegat perquè no em surt a compte. No tinc ningú a Manresa que me'l pugui cuidar.

Fa 4 anys em vaig casar per poders amb el Pablo. El vaig conèixer l'estiu del 2002 quan vaig anar a Quito de vacances. Havíem de començar la nostra vida de zero i, malgrat els dubtes, ens va semblar que aquí la tindríem més fàcil. Allà pots tenir un sou de 150 dòlars i pagar-ne 80 de lloguer.

Jo estimo la meva terra, però no l'enyoro. Fa temps que sóc aquí, tinc a prop la família més íntima i m'adapto. El Pablo, en canvi, té un fil fort i sensible que l'uneix amb les persones amb qui ha compartit la vida, sobretot la seva mare. Ho vivim diferent.

Vam venir a Manresa perquè hi havia més oportunitats de treball per al meu marit i també hi tinc un tiet, que és el president de l'associació d'equatorians. El Pablo diu que aquí tot va molt de pressa, que treballa menys hores que allà i no li queda temps per res. És el ritme que porta tot, les feines, les persones.

Diuen que sóc molt perfeccionista. Em sorprèn que aquí et puguin denunciar per donar una bufetada al teu fill, i que hi hagi fills que maltractin pares i professors. Quan treballava d'administrativa, va entrar un nou soci, un home molt tancat, que volia que parlés en català. L'entenc, dic paraules soles, però no puc llançar-m'hi. Em sembla que estic envaint alguna cosa que no és meva, que a la meva boca no sonarà gens bé. Ho hauré de superar .

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juliol-agost 2008

Collins Nnamdi

2008-10-10T10:38:00.000-07:00

Volem recuperar Biafra pacíficament

Sóc d'Owelli, la darrera capital que va tenir l'estat de Biafra l'any 1970. En el meu passaport ara hi consta que sóc nigerià, però sóc biafrès, de l'ètnia dels ibos.

Tinc 47 anys, en fa setze que visc a Europa, set a l'estat espanyol (Andalusia, Navarra ... ) i des de gener del 2005 a Manresa. Quan vivia a Bellvitge, un amic em va dir que a Manresa trobaria un pis més barat. Vam venir amb tren. I jo pensava, però a on anem? La primera impressió no va ser gaire bona, però ara m'agrada, es pot anar a peu a tot arreu. Vaig trobar un pis que podia pagar i ens hi vam instal·lar amb la meva dona.

He tingut vuit germans, dos es van morir de petits. La mare sempre diu que sóc el més rebel, soc l'únic que viu a l'estranger. Vaig ser futbolista, primer feia de defensa i quan vaig ser professional, de l'any 1983 al 1989, de davanter centre. Jugava amb l'equip de l'Aeroport de Nigèria, que està a Lagos, la capital comercial. Allà no hi ha diners com aquí, per mantenir els equips i això fa que siguin d'empreses, bancs, asseguradores ... Quan per algun motiu has de deixar de jugar et busquen una altra feina dins de la mateixa empresa. Ser futbolista em va permetre viatjar per tot Nigèria i també per altres països de l'Àfrica. Va ser el motiu que marxés cap a Holanda a provar sort.

Estic vinculat al moviment que vol recuperar la independència de Biafra de l'actual estat de Nigèria. Volem explicar al món qui som, la nostra història i la nostra realitat. Biafra és el cor de Nigèria. Situat al sud-est, tenim riquesa, tenim petroli, però l'exploten els del nord i les companyies estrangeres. Res no reverteix en el país, no tenim carreteres, ni hospitals, ni oportunitats de treball per als joves. I vivim una forta repressió. Si exhibeixes una bandera de Biafra t'arrisques que et tirin un tret. Les presons del nord estan plenes de presos biafresos que no han comès cap delicte. I les famílies no saben ni a quina presó els han portat, ni tan sols si són morts o vius.

La nostra història és dura. El 1967 quan els ibos, ètnia majoritària, vam aconseguir la independència del país, va començar una guerra brutal. Anglaterra, per interessos econòmics, i la URSS van ajudar els del nord i ens van arrasar. Tres anys de guerra van deixar tres milions de morts, sobretot per la fam i les malalties.

EIs ibo som una ètnia amb una trajectòria paral·lela a la dels jueus, tant pel nivell cultural i per les capacitats comercials com per les tragèdies que hem viscut. I no som terroristes, volem reclamar els nostres drets per mitjans pacífics. Una altra diferència amb el nord és la nostra religió, som cristians i no musulmans.

A l'entorn del 30 de maig, 41è aniversari de la independència, es faran actes de denúncia arreu del món. A Manresa celebrarem un fòrum organitzat per l'Associació Cultural de Biafrans a Catalunya, que hem pogut crear recentment. A Madrid, de moment, no ha estat possible registrar cap associació. Una altra activitat que es farà és una marxa de tres dies des de Tarragona fins a Barcelona. També formo part de l'associació dels ibo que viuen a Catalunya, aquest any opto a la presidència.

Molts països d'Europa aconsegueixen la independència sense sang, per què nosaltres no podem ni tan sols aconseguir un model semblant al d'Espanya, i començar per una certa autonomia? Si avancem en els drets del meu país m'agradaria tornar i poder exercir la carrera de Dret que estic estudiant. Ara el meu país és Catalunya, que m'ho dóna tot: treball, sanitat, llibertat d'expressió...

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juny 2008

Darrick Hyland

2008-10-10T10:15:00.000-07:00

La muntanya de Montserrat em va seduir

Sóc americà. De Wisconsin, al mitjà oest dels Estats Units. El meu poble és Menomonee Falls i està situat a l'àrea metropolitana de Milwaukee, la ciutat més gran de l'estat.

Els que em coneixen s'interessen per mi i arriba la tercera pregunta: «Com has arribat a Manresa?». Vaig venir a escalar i a visitar un amic, i em vaig quedar. Les muntanyes de Montserrat em van seduir i Barcelona era massa gran per viure i Manresa prou gran per trobar feina.

Tinc 31 anys. Les meus avantpassats van ser irlandesos i suïssos que el 1860 van anar a Amèrica. Vaig estudiar Administració d'Empreses, però no he treballat mai en aquesta feina. De seguida vaig saber que volia viatjar i el que he fet més és de professor d'anglès. M'agrada ensenyar. Primer vaig viure a d'altres indrets d'Estats Units, després al Japó, a Guatemala i ara a Manresa.

Al Japó vaig viure a Kyoto durant un any i mig. És una cultura molt diferent, ni Europa, ni Amèrica et donen cap pauta per entendre-la. Arribes i et relaciones amb els que parlen bé l'anglès, però són gent que s'ha mogut molt, amb mentalitat molt oberta. Quan vaig saber una mica de japonès i em vaig començar a relacionar amb persones que només parlaven japonès és quan vaig començar a entendre els seus costums. Això passa a tot arreu, si no coneixes la llengua no pots entendre una cultura.

Amb els diners que vaig estalviar al Japó, quan vaig arribar a Guatemala em vaig poder dedicar 5 mesos a fer treball voluntari en una llar d'infants que acull a nens orfes, o nens que la mare no pot cuidar, perquè ha d'anar a treballar al camp o perquè té problemes personals ... Els pares, molts han mort, o han marxat a l'estranger.

Vivia en una ciutat que té dos noms: Quetzaltenango i Xela. Una ciutat molt gran, però que et permet trobar-te amb els coneguts, com et trobes a Manresa. Després vaig treballar de professor a la Universitat. Quetzaltenango s'ha convertit en una ciutat per anar a aprendre l'espanyol, hi ha més de 30 escoles que n'ensenyen. Hi van molts europeus i gent d'Estats Units. Guatemala és un país molt divers, hi ha muntanya, costa, selva ... a cada poble es parla un idioma diferent. M'hi vaig estar un any i quatre mesos.

Des del setembre passat que visc aquí. Treballo ensenyant anglès. M'agrada escalar i tinc gent per anar-hi. Comparteixo pis amb un company català que m'ajuda a practicar la llengua, ara el meu nivell encara és baix. M'agrada passejar pels carrers estrets que té la ciutat. I em sento segur i tranquil, tot i que alguns coneguts no m'aconsellaven anar a viure al barri antic.

M'agrada la música. Toco la guitarra. La fira Mediterrània la vaig disfrutar, la vaig trobar impressionant. M'agradaria quedar-m'hi més temps, potser dos o tres anys. Ja veurem. Sabia que Catalunya era diferent dels altres pobles d'Espanya. Però quan vaig arribar pensava «no n 'hi ha per tant» i qüestionava: «tant diferents sou???», però vaig quedar atrapat. Me'n vaig adonar per Cap d'Any que vaig anar a Irlanda. Quan vaig dir que vivia a Manresa, prop de Barcelona, i ells em van dir, «ah, a Espanya!», vaig tenir la necessitat d'explicar que era diferent, em va passar el que us passa a vosaltres. Quin canvi de mentalitat!

Als EUA hi ha molt menjar dolent, però també n'hi ha de bo. D'aquí m'agrada molt el pernil i la crema. M'agradarà conèixer restaurants. Tinc ganes d'escalar les muntanyes de Catalunya, també d'altres indrets d'Espanya i d'Europa. Sé que quan vegi una foto de Montserrat ho reconeixeré sempre, és molt especial.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Maig 2008

Andy Quaglia

2008-10-10T10:04:00.000-07:00

Aquí quan roda comença a girar ja no s'atura

Sóc arquitecta. Tinc 36 anys, vaig néixer a Buenos Aires. En fa 10 que visc al Bages. Facundo, el meu marit, fill d'una família d'odontòlegs, també és argentí, però viu a Manresa des dels 11 anys. Quan va voler estudiar, també per a dentista, les circumstàncies el van portar a Buenos Aires i allà ens vam conèixer.

Tenim una filla de 8 mesos, la Mia. Sóc la gran de cinc germans. El pare, que també és arquitecte, especialitzat en la construcció d'hospitals, va néixer a Somàlia, però quan tenia 2 anys va anar a viure a Itàlia, a Milà. En acabar la segona guerra mundial, la família es va traslladar a Buenos Aires, llavors en tenia 16, se sent argentí i per res del món es vol moure d'allà, no vol un altre desarrelament. La mare és descendent d'espanyols, de gallegos, com els diem allà a tots els espanyols.

A Buenos Aires, els darrers 6 anys vaig treballar dissenyant supermercats de la cadena Disco. Era una feina estressant, amb 2 mesos fèiem un súper de 2.000 metres quadrats. Treballava totes les hores de la setmana. Vaig arribar aquí i sense títol homologat no trobava res. Vaig treballar de comercial en una revista de submarinisme durant 4 anys, però em vaig inscriure a la delegació del Col·legi d'Arquitectes de Manresa i en Xavier Pons, un arquitecte de Navàs, em va oferir feina.

I la roda va començar a girar i em van començar a sortir altres oportunitats. Aquí, potser costa que la roda comenci a girar, però quan comença ja no s'atura. En canvi a l'Argentina, pot rodar fins i tot de pressa, però de sobte s'hi encalla una pedra i cal tornar a començar de nou. Jo, tenia ganes de marxar i ara em ve de gust anar-hi per veure els meus, però no hi voldria tornar a viure.

També treballo fent interiorisme, amb un dissenyador industrial, en Dani, i una interiorista, l'Imma. M'agrada i em diverteix. Crec en l'eficàcia dels equips interdisciplinaris. Hem fet, entre altres, el museu de Berga, col·laborant amb en Xavier Pons, i el mobiliari de la festa de Bacardi. Treballem amb molts tipus de materials i aquesta riquesa aquí la trobo a faltar en el món de l'arquitectura. A l'Argentina fem les teulades de fusta i també de xapa de colors, això ens ve dels americans. Els arquitectes som més plàstics, més artistes. Aquí trobo l'arquitectura més estàndard, més monòtona. Molts edificis són avorrits. Parlo de la comarca, no de Barcelona.

Amb el meu marit Facundo i la meva filla Mia

A l'Argentina plou molt i a tot arreu s'hi posa tela asfàltica, una de les principals preocupacions és que no entri aigua. Es construeix més com abans aquí, amb formigó i no tant prefabricat Aquí fins i tot el ciment ve preparat, allà la barreja es fa a l'obra. A l'Argentina, en general, la ma d'obra es molt més artesanal. I el resultat és que una cuina és per a tota la vida, en canvi aquí té garantia per a 5 anys.

La cultura també influeix en el disseny dels habitatges. Al meu país es dóna molta importància a la part destinada als convidats, perquè poden arribar en qualsevol moment del dia. Sovint, només entrar, et trobes amb un rebedor i un saló molt espaiós amb un lavabo. Aquesta és la part pública de la casa, que sempre està endreçada i que hi entres directament des del carrer, sense passar per cap altra habitació. Aquí no es fa tanta vida casolana, els caps de setmana se surt molt i la casa no té tanta importància.

Argentina és com una selva, t'has de vendre constantment O ho fas o no aconsegueixes res. Els projectes de la universitat consisteixen a aprendre a vendre't i a tenir molta labia. Aquí hi ha molta estabilitat i seguretat en la feina, no he vist a fer fora ningú d'un treball, ni que s'ho mereixi. Les vacances són una altra gran diferència, aquí marxes tranquil·lament un mes, allà fas poques vacances, com a molt 10 dies, i no estàs tranquil perquè el que et substitueix et pot prendre la feina.

Només mirant les cares noto com aquí la gent està tranquil·la i allà angoixada. Em va sobtar el dia que un company de treball deia que netejar el seu ordinador, la seva eina de treball, no era feina seva. Allà això seria impensable. La meva inquietud, a mig termini, és portar l'empresa del meu pare a Espanya i aprofitar la seva experiència en el disseny d'hospitals.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Abril 2008

Abdeslam Ben el Fassi

2008-10-10T09:56:00.000-07:00

Em va fascinar la llibertat d'expressió

Quan, una persona, deixa de ser nouvinguda? -preguntava una amiga en un debat-. Aíxò depèn d'ella. És la meva obligació no estar tota la vida considerant que sóc un nouvingut. He de superar el sentiment d'inferioritat pel fet que «sóc un moro», i no he d'esperar que la gent m'aculli, he de prendre la iniciativa. M'he de comportar d'una manera espontània. Tinc els meus drets, tinc els meus deures que he de complir, i he d'aportar coses positives a la meva ciutat. Es la responsabilitat que tenim. I defenso les meves opinions i la meva cultura, però també accepto les crítiques. Res no és perfecte.

Tinc 39 anys, sóc d'Alcazarquivír, una ciutat de 140.000 habitants de la província de Larache. Visc a l'estat espanyol des de l'any 94 i a Manresa des de fa 4 anys. Sóc educador social en una fundació que s'ocupa de joves desemparats.

Vaig estudiar història contemporània a la universitat de Tetuan i vaig fer la tesi doctoral a la Complutense de Madrid. També col·laboro en projectes de la Universitat de Barcelona. Quan era estudiant i venia a Espanya, un mes a l'estiu, amb la motxilla a l'esquena per treballar una mica i per comparar la Universitat i la vida, em va fascinar la llibertat d'expressió que es respirava.

La integració de la comunitat marroquina és especialment complexa perquè la gran majoria ja tenien grans dificultats per integrar-se fins i tot en el nostre propi país. El desconeixement i la poca formació ho fan difícil, però jo sóc optimista i crec que la immigració és un valor afegit per a qualsevol comunitat i que cal esforçar-se per les dues parts. Els responsables d'aquesta ciutat ho tenen clar i fan un gran esforç en l'acolliment i en l'ensenyament, encara que a l'escola hi faltin competències interculturals i de mediació.

La meva tesi tracta de les relacions entre el Marroc, Espanya i l'Amèrica Llatina, dels molts punts de contacte entre les nostres cultures. Cultures que han conviscut molts segles i han contribuït a l'enriquiment de la cultura universal. No hem de ser presoners de les incidències del passat, hem de potenciar els punts de trobada.

Vivia immers en el ritme frenètic de Madrid i em va sortir feina a Catalunya. Em vaig sentir com en un desert, però el coneixement que Catalunya ha estat un país d'acollida des de fa segles em va donar molta estabilitat. Vaig veure que els catalans sou molt treballadors, molt més estrictes, i més nacionalistes ... Vaig llegir la història de Catalunya, la primera vegada en francès, i vaig entendre com s'ha construït aquest nacionalisme. Trobo legítim que s'utilitzin tots els mitjans possibles per consolidar una identitat que ha estat impedida al llarg de la història.

L'any 1995, arran de ser convidat a per la Universitat de Barcelona a la Conferència sobre els països de la Mediterrània, vaig descobrir un tema apassionant: la influència que hi ha exercit Catalunya. Al cap de 10 anys hem fundat l'associació Horitzons Mediterranis, de la qual sóc el president. És oberta a tothom.

Ara mateix, em dedico intensament a perfeccionar el meu català i el meu francès. A mig termini, des de la humilitat, voldria portar a terme un projecte que considero d'una gran responsabilitat: fer cursos de català i explicar la història i la cultura catalana, en àrab, per facilitar la integració de la comunitat marroquina.

Quan parles una llengua arribes a la mentalitat de la gent, arribes a entendre la cultura, no solament acadèmica, sinó popular, quotidiana. Les frases fetes en són un exemple. Al meu país en tenim que volen dir el mateix. El desconeixement de la llengua impedeix l'adaptació ràpida de les persones. Zakiya, la meva dona, n'és un exemple. Era professora al Marroc, és llicenciada en Filologia àrab, ara començarà a aprendre català per poder ser un més en aquest país. Tenim una filla de 16 mesos, la Salma. Ens imaginem el nostre futur a Manresa, quan la coneixes trobes que és una ciutat amable.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Març 2008

Valer Bucsa

2008-10-10T09:49:00.000-07:00

Cafè amb llet o cafè amb gel?

Sóc de Sibiu, una ciutat romanesa de 170.000 habitants que està situada en el centre del país, al sud de la regió de Transilvània. L'any passat, juntament amb Luxemburg, va ser Capital Europea de la Cultura. Entre altres valors, té un centre històric medieval que es conserva intacte. El turisme és sobretot cultural, però també vénen a esquiar d'arreu d'Europa a Paltinis, una muntanya que és a 20 km. L'alcalde actual és d'origen alemany, treballa molt per la ciutat i està molt ben valorat.

Tinc 23 anys i ara que la meva família pot tirar endavant he decidit pensar en el meu futur. Vaig ser un bon alumne, a primària sempre era el tercer la classe, però als 14 anys vaig decidir anar a treballar per ajudar la família. Sempre he treballat a l 'hoteleria i ho he compaginat amb cursos relacionats amb el meu ofici i amb algun sobre construcció. Els pares treballen a la indústria de la pell, Alina, la meva germana, més gran que jo, va estudiar Sociologia i ara viu a Itàlia i Marian Ioan, el meu germà, encara estudia.

Amb la meva germana, a casa de la família, a Sibiu, durant les festes de Nadal del 2006

Vaig arribar a Manresa el juny passat amb vint companys més per treballar a l'empresa d'hoteleria DIESA. Si vols anar a treballar a l'estranger t'apuntes en una oficina que hi ha a Bucarest i quan tenen alguna feina per tu t'avisen. Em van proposar un contracte d'estiu (4 mesos) a Castelló, però vaig triar Manresa perquè el contracte era com a mínim d'un any. Cobro entre 4 i 5 vegades més que en el meu país. Potser em quedaré 2 anys, ja ho veurem.

Sorana, la meva xicota, viu a Bucarest. La vaig conèixer tres mesos abans de venir, cada dia parlem per Internet. M'agradaria formar una família, comprar un pis i a la llarga, si pot ser, muntar el meu propi negoci. Ara penso que ho vull fer al meu país, però no sé la vida on em pot portar.

No sabia castellà, ni sabia que aquí es parlava una altra llengua. Quan vaig descobrir que també es parlava el català em vaig desanimar. Podien demanar-me un cortado o bé un tallat, mare meva! Però ara ja parlo castellà i entenc el català, sense fer cap curs, només conversant i preguntant.

Des del primer dia he treballat al Xaloc, un bar del Passeig. La gent em parlen molt en català, però si no els entenc m'ho repeteixen en castellà. Al
començament quan havia de servir una taula gran no els entenia a tots, jo apuntava el que escoltava i si no quedava clar sortia un company per esbrinar què volien. Ara només, a vegades, em confonc amb el cafè amb llet i el cafè amb gel. A nosaltres ens sona ben igual.

El primer que em va sorprendre de Manresa van ser les pujades i les baixades que té la ciutat. Trobo que els edificis estan molt ben conservats. A Romania les cases estan en pitjors condicions i viure en un pis de dues habitacions, com viu la meva família, és normal. Al fred ja hi estic acostumat, el que per a mi és nou és tanta humitat. Visc en un pis compartit amb tres companys de treball, també romanesos.

A Romania els preus dels productes bàsics són igual de cars o més que aquí. Em fixo en l'oli de gira-sol o la carn i ho veig més barat. El lloguer d'un pis pot costar 200 euros, tot un sou d'allà. A Sibiu també hi ha immigració, sobretot xinesos i marroquins, que vénen a millorar les seves condicions de vida, però també europeus que veuen oportunitats de negoci. La gent d'aquí em pregunten sovint pels preus i l'evolució del meu país.

Quan dic que sóc de Transilvània tothom em parla del comte Dràcula, veig que aquí és molt popular. Nosaltres no el valorem tant, només hi ha un museu per als turistes i un castell. El mes de febrer faig vacances i aniré a Bucarest i a Sibiu, tinc ganes de veure'ls a tots, no ha estat fàcil passar les festes lluny de la meva gent.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Febrer 2008

Patricia Pimentel

2008-10-10T09:33:00.000-07:00

Sóc xilena, però el cop d'estat del 73 em va portar a Buenos Aires

Vaig néixer a Santiago de Xile el mes següent del cop d'estat de l'11 de setembre de 1973. Aquest fet va marcar del tot la meva vida. Vivíem davant de l'Estadio Nacional. El meu pare treballava en una empresa nacionalitzada per Allende. Hi va anar a portar la baixa per malaltia i el van detenir. La mare, embarassada de mi, amb la meva germana de quatre anys i ell desaparegut ... Sort que l'atzar va fer que al cap d'una setmana el deixessin lliure.

Molt aviat, quan jo tenia pocs mesos, vam marxar a viure a Buenos Aires. He passat molts estius a Xile amb la família, però em sento argentina, he crescut amb la seva inestabilitat i hi he viscut fins ara fa quatre anys que vaig venir a Catalunya. El pare sempre ha enyorat el seu país. A la mare li va costar adaptar-se, viure lluny dels seus, però va refer la seva vida. Va estudiar infermeria i ha treballat en un dels hospitals més importants de Buenos Aires.

Una amiga argentina, que ja vivia a Catalunya em va convèncer per venir. Ella i familiars meus em van acollir. El pare em va dir que si decidia aprofitar aquesta oportunitat per conèixer Europa no havia de patir, que si no m'anava bé, sempre tindria casa seva oberta. Ell i jo sempre hem tingut una gran complicitat.

He viscut a Badalona, Sant Boi i des de fa uns dos anys a Manresa. He treballat en moltes feines, però ara estic en una gestoria i m'agrada molt. Arribes i comptes amb la prepotència de la gent d' aquí. Com a immigrant has d' arribar submís, però si ets lleial i tractes la gent amb respecte he vist que sou formals i generosos i que ens ajudeu molt, a vegades fins i tot més que els nostres compatriotes.

La darrera vegada que he viatjat a Buenos Aires, ara fa tres anys, amb el meu pare preparant un asado espectacular per celebrar-ho

M'agrada la sensació de llibertat que es respira aquí, ningú no es fica en la teva vida, pots anar vestida com vulguis. Passen de tu, fins al punt que els homes ni tiren piropos pel carrer. Et miren, sí, però discretament. Allà hi ha piropos per a totes, encara que siguis gorda i no gaire agraciada.

Aquí amb el teu sou pots aconseguir tenir més coses. Veig companys que es queixen, però tenen dos cotxes i un pis, encara que paguin hipoteca. A l'Argentina això no és possible.

Dels menjars de Catalunya, el que em fascina és la truita amb patates, és espectacular, la trobo deliciosa.

Veig les dones d'aquí poc emancipades, molt pendents de la parella per fer moltes coses. No m'ho imaginava. A Buenos Aires, per posar un exemple, cada setmana és sagrat el partit dels homes amb els companys de treball i el berenar de les dones amb les amigues. Em sembla que les dones tenen més facilitat per crear les seves pròpies relacions.

Sobre la immigració, m'ha sorprès la intolerància de la gent d'aquí amb el col·lectiu marroquí. Els ho critiquen tot, els costums, la seva cultura ... sense comptar gens amb la història personal que porten al darrere. A mi tothom m'ha tractat molt bé. També m'ha sobtat que quan es parla dels andalusos, els castellans o els gallecs ... es fa com si fossin estrangers. Nosaltres tots som argentins.

Buenos Aires és una ciutat molt acollidora, tolerant i diversa. Ha arribat gent de molts països, però tot i tenir les seves associacions i casals no es creen guetos. Santiago de Xile és més petit i les classes socials estan més marcades. Els edificis bonics i moderns només els trobes en alguns barris. A Buenos Aires en canvi, en un mateix barri conviuen cases humils amb edificis luxosos, botigues d'artesans amb grans magatzems, i fins i tot barraques. La societat està més barrejada.

A Santiago el tractament entre les persones és més arcaic, et presenten el don, la doña ..., tot i que he de dir que els xilens són més organitzats. A Buenos Aires pots anar a fer un tràmit i trobar-te amb una vaga inesperada o una cua interminable.

Dels meus estius d'infantesa en el Santiago de Pinochet recordo la pobresa i m'ha quedat gravada la imatge dels guàrdies civils patrullant amb arrogància pels carrers de la ciutat.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina.Gener 2008

Gustavo Mendoza

2008-09-26T15:17:00.000-07:00

Vaig arribar amb contracte de treball i lloc per viure

Sóc peruà i tinc 34 anys. Vaig arribar fa un any i mig contractat per Telefònica, juntament amb companys peruans i xilens. Sóc enginyer electrònic. A Lima treballava en una empresa proveïdora d'Internet via satèl·lit i tenia 8 persones al meu càrrec. Vaig acceptar la proposta perquè vull progressar professionalment i en el camp de la tecnologia aquí hi veig molt camí per recórrer.

Sóc fill d'una família de classe mitjana, el pare repara electrodomèstics i la mare té un petit negoci de repartiment de gas natural a domicili. Herlinda, la meva germana, té 35 anys i és mare de 2 fills, i José, el meu germà, té 28 anys. Tots viuen a casa amb els pares. Allà els fills no s'independitzen, l'economia tampoc no ho permet.

Ara fa dos anys em vaig casar amb la Míriam, ja tinc tots els papers perquè pugui venir. Tenim ganes de formar una família. Ens vam conèixer treballant en un alberg de l'Instituto Nacional de Bienestar Familiar, de Lima, on viuen nens amb tot tipus de problemes: maltractats, abandonats, amb Síndrome de Down ... Per a ella és una feina vocacional, jo la compaginava amb els estudis.

Des que he arribat, he treballat a Múrcia, València, Barcelona i des de fa tres mesos a Manresa. Vaig canviar d'empresa, però ara torno a portar les instal·lacions d' ADSL de Telefònica des de l'empresa COBRA. Amb un altre company, som els responsables d'aquesta comarca. La gent em tracta molt bé i quan vaig a les cases noto que confien amb mi.

Els treballadors d'aquí no volen treballar ni dissabtes ni tan sols un diumenge al mes, encara que els ho paguin bé. Això fa que nosaltres tinguem moltes més portes obertes. També per això ens proposen de venir, saben com treballem i que no tenim aquestes limitacions. En el meu país si convé treballar en diumenge es fa, fins i tot sense cobrar.

M'interessen altres camps de l'electrònica: sistemes de seguretat, de xarxes, de comunicacions alimentades per energia solar ...

Passaré el Nadal i el Cap d'Any a Lima, són unes festes que celebrem molt. Aviat s'engalanaran totes les cases i carrers de la ciutat i el dia 24 es prepara tot per a l'àpat de les dotze de nit. Un brindis amb xampany i comença el sopar amb una taula ben parada amb gall dindi, panettone i xocolata. Estrenem roba, ens fem regals i ens abracem. Sortim al carrer a trobar amics i familiars i tota la ciutat s'omple de color i de màgia amb coets i focs d'artifici.

Per Cap d'Any amb la roba vella fem ninots que satiritzen personatges públics o coneguts del barri i a les dotze de la nit els encenem. Si vas amb cotxe pels carrers els has d'anar esquivant, en cremen per tot arreu. Ens posem tota la roba interior de color groc i es fan balls i festes per tota la ciutat.

Sóc molt amiguero, m'agrada la conversa i fer amics. Aquí les relacions veig que són més formals, la gent queda per trobar-se i ho fan al voltant d'una taula o a casa amb parelles, famílies o amics. Allà és més informal, et trobes pel carrer i fas una cervesa i si quedes per la setmana següent, potser no hi vas i no passa res.

Pel teu santo, que és l'aniversari, se't pot omplir la casa de gent sense avisar. Les meves distraccions són Internet i anar a Terrassa els caps de setmana. Ens trobem amb companys peruans per jugar a futbol, anar a prendre una cervesa o passejar. Som gent de diferents empreses i ciutats, alguns tenen família, altres no.

A mi m'agraden les ciutats grans com Barcelona, València, Madrid, Sevilla, estic acostumat a Lima, on viuen vuit milions de persones. A Manresa m'hi ha portat la feina, la trobo una ciutat molt tranquil·la i m'hi he instal·lat bé perquè pugui venir la Míriam, però m'han dit que l'hivern és molt dur. Estic a l'expectativa. A la cuina d'aquí hi trobo a faltar condiments, la noto insípida. El plat que m'ha robat el cor és la paella .

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la gallina.Desembre 2007

Nadia

2008-09-26T15:05:00.000-07:00

Hi ha dones marroquines que passem desapercebudes al carrer

Vaig néixer fa 43 anys a Larache, al nord del Marroc. Sóc la gran de cinc germanes. A la mare la van casar als catorze anys. Quan anem juntes pel carrer ens prenen per germanes. Ella va tenir molt clar que cap de les seves filles es casaria jove, que les faria estudiar i sobretot volia que tinguéssim el carnet de conduir. El pare i els tiets no ho veien tan clar.

En acabar l'ensenyament obligatori vaig poder anar a Tànger a estudiar en una escola professional perquè tenia una tieta que hi vivia. Vaig fer el que seria aquí una enginyeria tècnica electromecànica. Només érem dues o tres noies a la classe, els altres eren nois. Allà dintre ens relacionàvem amb normalitat, però a fora no podies quedar amb un noi per fer un treball. Aquesta escola em va obrir la ment en molts aspectes, era nova i la sort va ser que la majoria de professors eren estrangers.

Vaig tornar cap a Larache, em vaig treure el carnet de conduir i com que no podia anar a Casablanca a continuar els meus estudis, només podia esperar a casar-me. Però una cosina que vivia a Manresa em va convidar a venir. Tenia 25 anys. Vaig arribar un 23 de desembre, amb boira baixa i tots els carrers il·luminats per les festes de Nadal. Ho vaig trobar bonic, però els llums es van apagar i la boira va continuar.

Vaig treballar fent confecció, fent de cangur ... i els darrers nou anys faig de cuinera, des del 2003 a l'hospital de Sant Joan de Deu. M'agrada molt.

Quan feia dos anys que vivia a Manresa em vaig casar amb l'Ahmed. Fa d'encofrador. El vaig conèixer aquí, hi vivia sol, sense família. Ell és de Nador. Tenim dos fills nascuts a Manresa, l'Quail, de catorze anys, i la Riham, d'onze. Han anat sempre a les Dominiques, és una escola que ens agrada. Alguns marroquins em critiquen que fins i tot facin l'assignatura de religió, però jo penso que és un enriquiment per a ells. La nostra religió, l'Islam, ja la practiquem en família.

Amb els meus fills l'Ouail i la Riham

Fa dos estius en acabar les vacances, l'Quail ens va dir que volia continuar l'ESO al Marroc, en una escola espanyola que hi ha a Larache. Hi van els fills dels espanyols que viuen allà. Em va sorprendre, però li vam respectar. Ha hagut de canviar el català pel castellà i ara està estudiant àrab, francès i anglès.

Vull educar els meus fills amb els valors en què crec, però amb respecte. No em voldria trobar obligant-los a fer coses que no volen, com posar-se un vel i que se'l traguessin just girar la cantonada de casa. Això ho han de triar ells.

Hi ha dones marroquines que passem desapercebudes al carrer i que fins i tot sabem fer feines que són pròpies dels homes: la meva cosina ara és conductora d'autobús i jo he fet la instal·lació elèctrica de casa meva i allà on vaig reparo les avaries de moltes màquines. És clar que som una minoria.

És difícil la integració de la comunitat marroquina i l'Alcorà no hi té res a veure. L'Alcorà ens diu que cal avançar com a persona i com a poble. Els costums del nord i el sud del Marroc són molt diferents, també els del camp i els de la ciutat. Molts marroquins han emigrat del camp. Penseu que encara hi ha homes que marxen a treballar i deixen la dona tancada dintre el pis. l això passa aquí.

Les cinc germanes. Dues viuen a Manresa, una a França, una a Palma i l'altra a Larache

Hem creat una associació per a la dona marroquina. Ara som unes quinze. Costa molt que surtin de casa i que participin en les festes que hem organitzat al carrer. Ara volem trobar-nos un cop per setmana i mirar que vinguin no només per buscar feina. La feina és important, però compartir inquietuds i gaudir de la vida, també. Un dels problemes bàsics de moltes marroquines és l'idioma, algunes no parlen ni català ni castellà.

De vegades a l'hospital els metges no les poden entendre. Tampoc no és gens bo que els fills petits hagin de fer d'intermediaris. Només hi ha traductors al jutjat, potser als hospitals en convindria algun. Ara estic estudiant anglès i informàtica a l'escola IEFE i el bàsic 3 de català al CNL. A casa parlem l'àrab i amb els companys de treball el castellà, per això em cal estudiar i practicar el català. Ara mateix, no veig la meva vida en un altre lloc que no sigui a Manresa .

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la gallina.Novembre 2007

Martina Tverdáková

2008-09-26T14:50:00.000-07:00

Aquí tinc una vida més alegre

Sóc de Kosie, la segona ciutat d'Eslovàquia, després de Bratislava. Hi he viscut amb la meva mare, el pare va morir quan jo tenia quatre anys. Ella és infermera.

Tinc 29 anys i treballo a Ampans. Sóc monitora d'un pis tutelat de la Balconada integrat per persones bastant autònomes. Vaig arribar a Manresa a través d'un projecte europeu de voluntariat, per un any, i en fa tres que hi visc. M'he quedat aquí pel país i perquè vaig conèixer el Marc, el meu xicot.

Més que el nivell de vida -aquí es cobra el doble que a Eslovàquia, però tot és molt més car- el que m'agrada molt és la manera de viure. Aquí tinc una vida més alegre, hi ha mar i platja i es fan més festes. Es viu fins a la nit i no fins a les vuit del vespre. Aquí arriba un cap de setmana llarg i tothom pensa a marxar, allà només ho fem a l'estiu. Això sí, per vacances anem al mar, a Grècia, Croàcia, Itàlia o Espanya.

Sóc llicenciada en Treball Social per la Universitat de Presov. A Eslovàquia no és una diplomatura com aquí, és una llicenciatura que està entre la psicologia i la sociologia. M'agradaria treballar en temes com la immigració, la prostitució, les famílies amb problemes ... poder fer mediació o gestió. Estic acabant un màster sobre Política Social a la Universitat Autònoma, però penso que ho tindré difícil, sobretot pel nivell de català. Em vull creure els que em diuen que me'n sortiré. Ara començaré el nivell B.

Buscava un projecte de voluntariat de tipus social, preferentment a Madrid, per aprendre bé el castellà, però no n'hi havia cap. En vaig trobar un que oferia el Consell Comarcal del Bages per treballar a Ampans.

L'experiència és interessant i et sents acollit. Tens un tutor, treballador del CCB, que t'espera a l'aeroport, t'ensenya Manresa, t'acompanya a empadronar-te, a obrir el compte corrent a la caixa i t'assessora en el que et convingui. Et proporcionen pis i tens una petita paga que et dóna per viure. També tens solucionats els amics, perquè comparteixes pis amb joves com tu. Vaig viure amb un noi polonès, un altre d'italià i una noia alemanya.

Em va sorprendre l'estil hippy de l'Andreu, el meu tutor, i dels seus amics. Allà aquesta imatge correspon a joves una mica marginals. Ja m'han explicat que aquí poden ser fins i tot pijos o gent que ha estudiat, però que amb l'estètica es volen diferenciar de la resta.

L'any passat a la festa del 40è aniversari d'Ampans

A l'escola vaig fer anglès i alemany. A Eslovàquia has d'estudiar dos idiomes, però els pots escollir tots dos. També hi ha instituts públics bilingües, molts eslovac-anglès i onze d'eslovac-castellà, en tot el país. Això vol dir que imparteixen totes les matèries en castellà, excepte una en eslovac. Hi treballen molt professors espanyols, en projectes per un any.

El meu país els darrers cinc anys va molt millor, l'índex d'atur baixa. En fa catorze que som independents. Un polític txec i un d'eslovac en un despatx van decidir la independència, sense referèndum, ni res. Penso que la gent n'era contrària, que no entenia el perquè. Sempre ens havíem respectat, per a nosaltres els txecs són els germans.

Des de 1918 que es va crear Txecoslovàquia havíem tingut escola eslovaca i escola txeca, parlament eslovac i parlament txec, això sí, amb una Praga centralista, però alliberats del domini austrohongarès, que obligava a parlar l'hongarès. Encara hi ha gent gran que el parla. Crec que els txecs van acceptar millor la independència que nosaltres.

Em sembla que la majoria de catalans tampoc no la volen, tot i que m'és fàcil imaginar una Catalunya independent perquè té una llengua i uns costums molt diferents a la resta d'Espanya.

Els anys de règim socialista van tenir coses dolentes, però també de bones. Tothom tenia feina, jubilació, la sanitat era millor i tots, homes i dones, tenien el mateix nivell d'estudis. Aquí veig que les dones no estudiaven tant, ni podien accedir als mateixos llocs de treball que els homes.

La gent d'aquí és amable -això va molt bé- i també sou molt diplomàtics, nosaltres som més directes. M'agrada molt el mar i anar a la platja, Eslovàquia no en té. Manresa potser encara no l'he descobert, però de Barcelona n'estic enamorada.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina.Octubre 2007

Marc Vertriest

2008-09-26T14:36:00.000-07:00

El que més m'agrada és veure el client content en acabar una obra

Vaig néixer a Gant, el 1949. Sóc el gran de tres germans. El pare era pastisser i als estius l'ajudava per pagar-me els estudis.

Sóc flamenc, la meva llengua és el neerlandès. A Bèlgica tenim tres llengües oficials, el neerlandès, el francès i l'alemany. Conviuen sense problemes, per això penso que aquí també seria possible. L'altra llengua que sabem, fins i tot la gent més gran, és l'anglès.

Bèlgica és un país petit, més que Catalunya, que va ser creat el 1800 pels polítics. És molt pla, està sota el nivell del mar i el punt més alt és un pont. Amb un dia, vas a ciutats com Frankfurt o Amsterdam i tornes a dormir a casa.

Una història d'amor llarga i intensa em va portar a Manresa, l'any 1986. Vaig començar a venir de vacances a Catalunya als anys 70. A l'Arc de Barà vaig conèixer la Rosa Maria, la meva esposa. Compartim quatre fills: el Lluís, el Martí i el Carles, manresans, fills de la Rosa Maria, i el Miguel, el meu fill que viu a Bèlgica.

Sóc arquitecte i tinc una empresa constructora que actualment té 15 treballadors. A Bèlgica vaig exercir durant 10 anys. M'anava bé, tenia 20-25 projectes cada any repartits en diferents poblacions. Però en arribar a Manresa, per convalidar el títol d'arquitecte vaig haver d'esperar 6 anys. Calia que Espanya entrés al mercat europeu, que la convalidació sortís publicada al DOGC i encara dos anys més fins que va sortir al BOE. Trobar feina, en aquestes condicions també va ser complicat. Vaig anar a veure a molts arquitectes de Manresa i no van tenir res per a mi. Al final em vaig posar a treballar en una empresa constructora de Callús i molt aviat vaig crear del no-res la meva pròpia empresa.

A Bèlgica els estudis d'arquitectura duren set anys. En els dos últims has de treballar al costat d'un arquitecte que en faci més de deu que exerceix. Fas de tot, al despatx i a l'obra. No és obligatori, però al costat dels paletes aprens a fer morter, a pujar una paret.... Els aparelladors no existeixen, per això els arquitectes són els que van a l'obra a fer tot el seguiment. Aquí els estranya tenir-m'hi tan sovint. Separo molt bé la feina d'arquitecte i la de la constructora. Els meus projectes els poden portar a terme altres constructors i la meva empresa construeix projectes d'altres arquitectes.

El que més m'agrada és veure el client content en acabar una obra, encara que jo l'hauria fet d'una altra manera. De vegades acabes un projecte i llavors el client hi vol reixes, o una tanca altíssima, o moltes alarmes. Vinc d'un país on no hi ha separacions entre les parcel·les, on surts i t'ajuntes a sopar amb el veí, on plantem flors al voltant de l'arbre públic de davant de casa i les cuidem, on tenim els finestrons oberts mostrant la nostra intimitat...

Em costa entendre que aquí els carrers no estiguin nets amb les facilitats que hi posa l'Ajuntament, que els veïns s'emportin a casa seva les flors que plantem a la jardinera d'aquí al davant o que no es tingui l'hàbit de conservar els habitatges.

Al meu país és normal, cada dos o tres anys, deixar de fer vacances per arranjar el pis o la casa. Aquí cal crear el llibre de l'edifici per obligar a fer els manteniments. També s'han hagut de crear organismes de control de la construcció perquè no tothom treballa bé i això també es paga i apuja el preu de l'habitatge.

Manresa d'entrada la vaig trobar lletja, però ben aviat, observant pels carrers, vaig anar descobrint cases que rehabilitades podien ser maques. El barri antic està quedant molt bé, hi ha un moviment de rehabilitació molt positiu. La casa de la Plana de l'Om que han descobert fa poc ha quedat fantàstica, la Buresa m'agrada molt; el Passeig, llàstima d'alguns blocs alts sense cap personalitat que es van deixar fer... Quan vaig arribar em vaig interessar per comprar la Casa Lluvià, a Bèlgica jo vivia en una casa antiga.

Estic satisfet de poder donar feina amb la constructora, tot i que em costa trobar bons professionals i que siguin responsables. Em vaig pensar que podria ser amic dels meus treballadors, però potser no ho van entendre, o no estan gaire acostumats que els manin. He hagut d'acabar fent de jefe per no tenir més decepcions, encara que no m'agradi.

A la Rosa Maria li dol que el seu país, que ara és el meu, m'ho hagi posat tan difícil, però jo sempre he cregut en el treball ben fet, en el boca-orella, a mirar sempre endavant, i m'ha anat bé. Estimo el meu país, però ara sóc un manresà més, amb amics i una família que m'ha acollit sense reserves des que sóc aquí.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Setembre 2007

Mousha

2008-09-26T14:21:00.000-07:00

Ni m'he plantejat de portar la meva família, aquí viuríem molt pitjor

Sóc d'un poble de pescadors de la costa del Senegal, molt a prop de Dakar. Vaig arribar a Manresa fa dos anys i mig amb la il·lusió de millorar la vida de la meva família. Trobo a faltar l'Amatou, la meva dona, i els meus fills bessons que van creixent i no els he vist des que tenien tres mesos.

A casa érem molts germans, uns de pare i mare i els altres, fills del meu pare amb la seva altra esposa. Vivíem en una casa molt gran tots junts. Les mares sempre han estat bones amigues. Tinc trenta anys. Sóc mecànic de camions i de tot tipus de vehicles. En vaig aprendre al port de Dakar, des de petit. El meu pare hi feia d'encarregat.

No m'imaginava que la vida aquí fos tan dura, pensava que en dos anys podria estalviar alguns diners, tornar i muntar un petit negoci amb la meva dona. He fet feines molt mal pagades, però ara tinc un treball millor. M'agrada i em tracten bé. Però, quan he enviat diners a la meva dona i a la meva mare, quan he pagat el pis que comparteixo, les despeses i el telèfon, no em queda res.

I l'engany l'alimenten els mateixos senegalesos quan tornen de vacances amb un bon cotxe, roba guapa i carregats de regals. Ni m'he plantejat de portar la meva família aquí, viuríem molt pitjor que allà, sobretot perquè els pisos són molt cars.

Tampoc vosaltres no esteu gaire informats, penseu que tots els negres som iguals, que tots venim amb pastera. Quan la gent d'aquí em coneix, em respecten i em pregunten com es viu a l'Africa. I jo explico que el meu país és turístic, que hi ha empreses, que tenim roba xula per la meitat del preu del que val aquí... Però que no hi ha feina per a tothom i que si en tenim, també somniem de progressar.

Sóc inquiet, tinc ganes de treballar i tinc idees per quan torni a Dakar. Per això vull estalviar i fer contactes amb gent d'aquí de cara el futur. Una cosa que també m'agradaria és fer de mecànic en un equip del Paris-Dakar. El Rally ens agrada, porta diners i acaba amb una gran festa a la platja.

Nosaltres estimem molt els blancs i els acollim bé. Vosaltres sou més tancats, sembla que els negres us fem por, però he trobat persones bones que m'han ajudat: el meu amic Diego, la Sabina, que de seguida em va dir que havia d'aprendre el català, i el Jordi i la Maria, que sovint em conviden i aprofitem per parlar en francès. També n'he trobat que s'han aprofitat de mi, i de racistes. Dues vegades m'han insultat pel carrer, primer va ser un grup de nois i una altra vegada unes noies que anaven amb cotxe. És trist, però jo sóc tranquil i no vull embolics.

Manresa no m'agrada gaire. Fa moltíssima calor i tan fred m'espanta. La neu només l'havia vist per TV. L'hivern del 2005 vaig pujar al parc del Castell a contemplar-la.

Els companys de treball no entenen que no fumi, no begui i que pugui estar dos anys lluny de la meva dona. Bromejant em diuen que em moriré, que he de viure millor la vida. És cert que m'he aprimat, potser per l'enyorança, però jo sóc musulmà i tinc les meves creences. Alguns pensen que la religió musulmana incita a matar, però això no és veritat, al contrari, sempre porta a fer el bé.

Estimo i respecto la meva dona per damunt de tot i si un dia es donés el cas que jo necessités més amor i em volgués casar amb una altra dona, en parlaríem i ella ho veuria bé perquè m'estima i jo les respectaria i estimaria a les dues igual. Veig per TV que aquí alguns homes maltracten i fins i tot maten les seves dones, no ho puc entendre ...

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juliol-agost 2007

Dana Kadlecova

2008-09-26T12:30:00.001-07:00

Parlo sempre en català als clients, alguns parlen castellà però m'entenen

Vaig néixer el març del 1979 a Brno, la segona ciutat de la República Txeca, després de Praga. En el meu país no emigrem, al contrari, rebem immigrants de països veïns i de llunyans com la Xina i el Japó. Però jo vaig conèixer en Ricard, un català de Santa Coloma de Farners, que havia viatjat a la meva ciutat per feina, en el Gran Premi Mundial de Motociclisme de Brno.

Va passar tot un any, vam veure que la flama no s'apagava i ens vam plantejar la vida junts. Primer ens comunicàvem amb dibuixos, de seguida vaig aprendre anglès i després castellà i català. Ell comença ara a aprendre txec, però entre nosaltres parlem en anglès.

Amb el Ricard a Brno, amb la catedral de Petrov al fons

Vaig estudiar disseny de roba i als divuit anys ja em vaig independitzar, com molts joves en el meu país. Treballava i ajudava la meva mare, que és modista professional, a organitzar passarelles populars per a dones com nosaltres. Hi podia presentar les meves col·leccions de complements i samarretes pintades a mà.

Fa quatre anys que vivim a Manresa. No vaig aconseguir papers ni feina normalitzada fins que el meu país no va entrar a la UE. No m'ho imaginava tan difícil, però no ens vam voler casar pels papers, som més romàntics.

Aquí he pintat a mà samarretes per La Creperia, he anat al taller d'en Juli Logan a pintar i a restaurar mobles, però des de l'agost passat treballo tot el dia portant una botiga de bolsos. N'estic contenta, m'ha obert a la ciutat i a la gent.

Un disseny meu

Ja sabia el català, quan vaig arribar en vaig estudiar, però no el parlava habitualment. En l'entrevista l'amo de la botiga em va dir que per a aquesta feina era requisit indispensable parlar-lo, i ho vaig fer de seguida. Em costa entendre els catalans que, després de viure durant 40 anys la repressió de la llengua, amb tanta facilitat canviïn al castellà. Jo no canvio si no és que no m'entenen. De vegades clients que m'han parlat tota l'estona en castellà quan marxen em diuen «adéu».

A Manresa hi trobo moltes coses per millorar, la trobo una ciutat una mica gris, però hi visc experiències personals noves i agradables: les cuineres de les Comes, que m'han fet de mares, el meu professor de manualitats que és fantàstic, els amics i la família del Ricard, la gent de la botiga, l'experiència d'aquest Sant Jordi venent llibres en una parada del Passeig, la disfressa que em vaig fer per la Fira de l' Aixada...

Un dia a la caixa d'un supermercat em van convidar a passar al davant perquè portava només una barra de pa. Al meu país això és impensable. M'he tornat més oberta i alegre, i ara als txecs els trobo més tancats, freds, individualistes ...
Quan hi vaig, a la meva germana li fa vergonya anar amb mi, troba que el meu comportament és massa amable i alegre amb la gent que no conec i li resulta estrany.

Al taller d'en Juli Logan

Enyoro com el primer dia la mare, la iaia, a Jitka, la meva germana, i també la meva cultura i les meves tradicions. M'heu decebut amb la pèrdua de les vostres tradicions, de les que es fan a casa. Aquí valoreu tot el que es fa a fora. Per a nosaltres el millor que es pot oferir és un menjar fet a casa.

Amb el Ricard fem totes les tradicions, les txeques i les catalanes. Ell, amb mi, les ha redescobert: fem ratafia, bunyols, panellets, caga tió, pessebre ... i les txeques: l'arbre, les galetes de Nadal, etc. M'interessa molt integrar-me plenament.

Diuen que el nivell de vida d'aquí és vuit vegades més alt que el de Txèquia. Amb els sous i amb el tracte que reps per part dels amos sí, però no en tot. Per exemple, la seguretat social és molt millor allà. Pots anar al metge més ràpid i tens més facilitats en l'atenció d'especialistes com el dentista o el ginecòleg. l si vas a un metge privat, ell cobra directament de la seguretat social.

Em costa d'entendre la manca de respecte dels nens d'aquí, el tuteig amb tothom i l'actitud d'alguns pares. Em preocupa quan penso en l'educació dels meus fills en el futur.

Veig Catalunya molt semblant a d'altres països d'Europa i amb possibilitats de ser independent. Txèquia i Eslovàquia també són països petits i nosaltres sobrevivim i ells també, malgrat que ens recuperem encara del règim comunista.

Quan pelo una mandarina sempre recordo el Nadal de la meva infància. La fruita bona només la teníem per Nadal. Trobo molt a faltar les tempestes d'estiu, intenses i ràpides, que ho deixen tot brillant, net i fresc ...

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juny 2007

Zenón Calsina

2008-09-26T08:55:00.000-07:00

Als aimara se'ns diu que som la raça de pedra

Sóc bolivià de l' altiplà aimara. La Montse, la meva parella, és manresana. Ens vam conèixer fa 4 anys a La Paz, treballàvem amb nens del carrer en la mateixa ONG. Sóc psicòleg. Fa més d'un any que vivim a Manresa i ara tomarem cap a Bolívia.

Als aimara se'ns diu que som fa raça de pedra perque tenim faccions dures, difícilment somriem i ens costa expressar emocions, però som molt innocents. En els pobles petits som molt oberts i oferim casa i menjar a canvi de res. Vivim el present: ara i aquí, si avui mengem ja està bé, demà ja ho veurem.

Vaig néixer a Kullokachi, a la província dels Andes, però des de petit que he viscut a El Alto, una ciutat d'un milió d'habitants al nord-oest de La Paz, que està a 4.100 metres i hi fa molt fred, la temperatura no supera mai els 22°.

A la ciutat de La Paz he treballat per una ONG alemanya que es diu Arco Iris. El Centre te menjador, habitacions i acolliment per als nens i adolescents que viuen al carrer. L'objectiu es la reinserció social. Si és possible i positiu per a ells, intentem que tornin amb la família. Si volen tornar al carrer no els ho podem impedir, són lliures i nosaltres no som cap institució de l' estat, pero si es volen quedar, al cap d'un any els passem a un altre centre i així els acompanyem en la seva formació fins als 25 anys, tant si volen aprendre un ofici com si volen anar a la Universitat.

La Montse va treballar amb nenes en una altra ONG. En tornar, ens agradaria poder continuar fent aquesta feina. Aquí no he pogut treballar de psicòleg. Per homologar el títol m'havia de tornar a matricular a la Universitat. He treballat d'ajudant de càrrega fent de repartidor per diferents ciutats de Catalunya. He estudiat català i he conegut el país. Penso que és interessant i necessari conèixer les arrels de la teva parella per poder entendre-la bé.

M'he sentit molt ben acollit per l' entorn de la Montse, però pels altres no. Vas pel carrer i veus una senyora que s' amaga la bossa o que canvia de vorera. Trobo que aquí la vida es molt estressant. Al meu país si et trobes amb la família o els amics pots passar hores i hores parlant sense mirar el rellotge.

El que tambe es molt diferent aquí és la importància de la família i de les persones grans, allà no viuen sols i els anem a demanar consell, valorem molt la seva experiència.

Aquesta arribada massiva de bolivians és de gent de ciutat, principalment mestissos que volen fer realitat aquí el somni americà, pero vénen mal informats. Quan algun amic bolivià m'ha demanat per venir, jo no l'he enganyat. Li he explicat el que es cobra aquí, el que valen les coses, com es treballa, com es viu i la dificultat per aconseguir els papers. No han vingut. La intenció de la majoria es estar-s'hi uns anys i tornar, pero sovint el sistema crea lligams, hipoteques, etc.

El salari mínim a Bolívia correspon a uns 50 euros d'aquí, pero allà amb un euro al dia pots viure. Un professional com jo cobra de mitjana uns 200 dòlars mensuals. Evo Morales representa una ètnia i m' agrada que dirigeixi el país, esta aconseguint millores importants per a Bolívia.

Des d' aquí valoro més la riquesa i diversitat cultural del meu país. Penso que Europa arribarà a tenir una sola expressió cultural, tal com ja té una sola moneda.

Els pobles indígenes hem conservat les nostres festes. Les festes dels indis, en deien els mestissos, però ara s'han esforçat a recuperar-les. A la ciutat d'Oruro fem un carnaval que s'ha declarat patrimoni de la humanitat. Dura dos dies i s'hi ballen danses de 60 ètnies diferents. És impressionant!.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la gallina. Maig 2007

Nicolas Lemaignan

2008-09-26T08:39:00.001-07:00

Treballo en la restauració de la Seu, sóc picapedrer

M'agrada que em diguin Nico. Vaig néixer a Voreppe, a 15 quilòmetres de Grenoble i hi he viscut fins els 19 anys. Ara en tinc 23. A Manresa m'hi ha portat la Seu, sóc picapedrer i restauro els ornaments de la torre neogòtica de la façana principal.

Una de les meves passions és escalar. I amb aquesta intenció he iniciat una ruta pel mediterrani: d'aquí aniré al Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Grècia ... i ja veurem on més.

Volia treballar a la Sagrada Família de Barcelona. Hi vaig anar, però em van dir que ara és més treball de formigó que de pedra, que és molt industrial i que de pedra només n'hi posen una capa exterior. A la Seu van saber de mi per un regal d'amic invisible. Vivia a Sabadell i vaig ajudar a un company a fer un cendrer de pedra, molt original.

A la Seu fins ara he modelat, ara ja treballo directament la pedra. Amb pols calcària, guix i productes químics fem una massa i modelem damunt la pedra encara existent. He après molt, però treballar així és lluny de les meves idees. Trobo trist que per manca de mitjans i de gent preparada les restauracions s'hagin de fer d'aquesta manera. A França, els darrers vint anys s'han format bons professionals per a la restauració.

Un dels treballs que estic fent en aquests moments

El meu pare és enginyer, investigador i professor. Estudia les reaccions del zirconi, que és el metall que està en contacte amb l'urani en les centrals nuclears. La meva mare és psicoterapeuta. Tinc un germà que és enginyer d'Airbus i és un home que creu en l'home. Jo no hi crec i em costa tenir ideals.

Penso que perquè la terra sobrevisqui hem de fer alguna cosa ara mateix i veig que ningú s'ho pren seriosament, sóc pessimista. Penso que a qualsevol lloc pots trobar coses bones, en un indret seran persones, a l'altre muntanyes. Jo no pretenc construir res, vull viure amb el que existeix i aprofitar el moment, el sol, l'aigua, el cant del rossinyol a la nit...

Els pares, tot i que he trencat motlles, veuen que me'n surto amb la meva manera de viure i que sóc feliç, i m'encoratgen.

Els conflictes d'Espanya no els entens des de França, es simplifiquen. Ara entenc el problema d'Euskadi i veig que falta molt diàleg a tots nivells. Nicolas Sarkozy és un home molt perillós, em fa por el que pot passar a França amb ell. Si guanya, demanaré asil a un altre país, serà un gest que no faré jo sol.

De Manresa m'agrada que sigui tridimensional, amb tants turons. El centre històric el trobo interessant i les moltes estàtues que hi ha a la ciutat, també. La primera nit que vaig passar aquí, abans d'anar a dormir a l'Alberg, vaig fer un cigarret al costat de la noia de la Plana de l'Om. Allà vaig conèixer en Maiol. A través d'ell, vaig trobar lloc per viure. Estàtues com aquesta donen molta vida a la ciutat. Hi veus escenes molt tendres, nens que la volen despertar, o homes com jo que de nit s'asseuen al seu costat per passar una estona.

M'he fixat en els edificis modernistes. A l'esquerra del Passeig n'hi ha un que hi falta acabar unes fulles de la façana. Jo penjat amb dues cordes ho podria fer, però això és políticament incorrecte, i no per seguretat, sinó perquè no es llogarien bastides, ni equips de gent...

El que m'ha sorprès és que no es veuen estudiants pel centre de la ciutat. Quan arribo a una població acostumo a trobar el racó dels estudiants. També m'han explicat que l'Ajuntament no facilita que els joves puguin fer els seus concerts.

El bar dels Carlins està molt bé, amb bon menjar i gent de tot tipus. També vaig a l'Havana. Algun dia no m'han agradat algunes mirades dels clients habituals quan entren joves marroquins.

El que no oblidaré mai és el pernil de la Casa de los Jamones, cada dia m'hi menjo un entrepà ... i la Bodega Andalusa, amb les seves tapes i la seva barreja de gent. No sé si un dia arrelaré en algun lloc, potser si trobo una font, una roca per escalar i un espai per compartir projectes amb amics ...

Conxita Parcerisas
Publica a El Pou de la Gallina. Abril 2007

Luis Patiño i Rosario Pérez

2008-09-25T15:02:00.000-07:00

Catalunya ens recorda l'estat de Michoacán

La feina ens va portar a Mamesa ara fa sis anys. Som mexicans, tenim casa nostra a Morelia, la capital de l'estat de Michoacán. És una ciutat fantàstica, l'any 91 va rebre el títol de Patrimoni cultural de la humanitat per la monumentalitat de la seva arquitectura, els carrers, les places, els temples ... Té el segon centre històric més gran de tot Mèxic.

El nom de Morelia va substituir al de Valladolid, que li havien posat els espanyols, i el canvi va ser en homenatge a José Maria Morelos, fill de la ciutat i un dels grans lluitadors per la independència de Mèxic. Morelia és una ciutat amable, de clima suau. N'enyorem, sobretot, els amics.

Vam venir per un any, pensant que aprofitaríem per conèixer Europa. Hem tingut temps i oportunitat de conèixer Europa, tot Espanya i Catalunya poble a poble. Catalunya ens recorda l'estat de Michoacán per la seva diversitat física, de clima, pel verd, el mar, la muntanya i el color de la terra, que també és ocre.

Ens agrada conèixer, llegir, observar el món, teoritzar sobre els canvis dels darrers trenta anys, en els moviments socials, l'evolució econòmica, el neoliberalisme, i la situació de Mèxic i dels països d'Amèrica del Sud. Estem en contra del capitalisme salvatge que empitjora la qualitat de vida de les comunitats.

Tenim dos fills, Camilo, que ha estudiat filosofia i viu a Mèxic, i Ricardo que és enginyer informàtic i viu al Canadà.

Luis Patiño
Sóc enginyer mecànic, especialista en la mecanització de mines. Faig d'assessor tècnic. Aquesta feina m'ha portat a viatjar molt i també a ser víctima del neoliberalisme econòmic.

Des dels anys 70 jo treballava per a un empresa transnacional ubicada als EUA. Des de Mèxic assessorava a tot Sud-amèrica. Els americans paguen bons sous, un enginyer dissenyador de màquines podia cobrar 8.000 dòlars mensuals. L'any 1989, els americans es venen l'empresa a uns suecs. És el moment de competir, de rebaixar preus i costos. La nova empresa, al cap d'uns anys, acomiada 40 enginyers i en el seu lloc en lloga 20 d'acabats de sortir de la Universitat per 1.500 dòlars mensuals. El mateix fa amb els altres professionals. Si un soldador cobrava 4.000 dòlars, fan fer la feina a Polònia i els en costa 200. I jo, assessor, com que el client ja no importa, també vaig al carrer.

La realitat, però, és que el client si que necessita assessorament. M'he valgut de l'experiència i de la necessitat dels meus serveis i m'han continuat contractant. Sempre m 'ha interessat analitzar els fluxos econòmics i socials, algun dia m'agradaria escriure sobre la meva experiència. Visc a Manresa perquè les mines de Súria i Sallent són les més grans de l'estat espanyol i, entre altres, treballo per elles.

Rosario Pérez
Sóc treballadora social. Ja tinc ganes de tornar-me a involucrar en algun projecte, però aquí només tinc permís de residència, no de treball.

A Morelia, cinc dones vam crear el Equipo de mujeres en acción solidaria. És un equip interdiciplinari amb metgessa, psicòloga, economista i treballadores socials. Vam començar a treballar amb dones dels barris marginals de la ciutat i després ens vam introduir en les comunitats indígenes. El 40% de la població de Michoacán és indígena.

Els purépechas i els tarascos són ètnies molt grans, amb la seva pròpia cultura i llengua. Han aconseguit l'ensenyament bilingüe en els primers anys d'escolarització. A Mèxic hi ha 56 llengües indígenes.

Nosaltres treballem amb les dones, amb la presa de consciència de ser dona, no només amb el que és subjectiu, sinó en com resoldre els problemes econòmics, de salut, d'educació. Per nosaltres és un repte. Has de partir d'una altra manera de veure la realitat, has d'escoltar-les i reflexionar sobre les seves problemàtiques. Comencem amb projectes productius, com el cultiu d'horts, la cria d'aus, de peixos, etc. En la sexualitat les dones indígenes són més lliures, no tenen sentiment de culpabilitat, ni arrosseguen prejudicis inculcats, sobretot, per l'Església.

En arribar aquí, jo saludava i somreia i veia que els altres abaixaven la mirada, em va sobtar la poca familiaritat amb l'estrany, crec que és desconfiança. El que m'encanta és aquest sentit més social, de treball en equip a l'hora d'organitzar activitats. Allà només ho trobes en els pobles més petits. M'hauria agradat fer treball social amb dones immigrades.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Març 2007

Antonella Zorzi

2008-09-25T09:17:00.001-07:00

Vull transmetre altres sentits a part del visual, sobretot el tacte

Sóc mosaïcista. EI Cercle Artístic de Manresa m'ha obert les portes per poder exposar la meva obra. Vaig néixer i he viscut bona part de la meva vida a Sesto al Reghena, a una hora de Venècia. L'Alejandro, la meva parella, és extremeny, tot i que ens vam conèixer a Escòcia. Ell volia fer pintura a l'escola Massana i això ens va portar a Barcelona. I a Manresa, ara fa dos anys, ens hi va portar el preu dels pisos i la facilitat que ens dóna tenir el tren a prop, per moure'ns.

Després de fer cinc anys d'idiomes, vaig decidir estudiar mosaic a l'Scuola Mosaicisti del Friuli SMF, a Spilimbergo (província de Pordenone). Crec que la passió per la pedra em ve del meu pare. És un artesà que treballa el marbre. L'any 91, a compte d'una empresa de la Toscana, va treballar en una de les torres Mapfre de Barcelona. Ha treballat molt a l'estranger.

El meu mosaic "Stele"

Definiria el meu mosaic com a contemporani amb arrels romanes i bizantines. M'agrada treballar la pedra natural perquè amb la llum fa jocs molt curiosos, cosa que no fa ni el vidre ni l'esmalt, que més aviat la rebutgen.

Utilitzo pedres, sobretot marbres, pedres de riu, material de rebuig: trossos de ferro, de coure, de ceràmica, de vidre, arrels, petxines .... Gaudeixo amb les teules antigues fetes a mà; com que els materials no estaven ben barrejats trobes matisos increïbles: blaus, morats, grocs ... M'agrada molt quan els amics em porten materials. Per a mi és molt especial, és un valor afegit al mosaic. Quan el miro sé qui m'ha portat aquells trossos, sé d'on vénen, recordo aquella persona, aquelles vacances, aquell viatge. Per a mi les persones i els llocs són molt importants.

També treballo amb esmalts venecians. Els compro a peces i els tallo donant-hi les formes que m'interessen. Aquest esmalt està fet amb una formula secreta que passa de pares a fills. A Venècia queden dues famílies que en fan. La base és el vidre amb ingredients que el fan més fort i gens transparent.

Vull que les meves obres transmetin altres sentits a part del visual, sobretot el tacte, que la matèria sigui la protagonista en el mosaic. Per això contrasto materials, faig tessel·les (fragment del mosaic) més altes i més baixes per poder jugar amb les ombres.

El meu mosaic "Jardines que penden dentro de tu alma"

M'agradaria fer un mosaic per a cecs, o per experimentar-lo amb els ulls tancats. Un recorregut amb diferents textures i materials que s'hagués d'anar tocant.

Intento representar el que és subtil i efímer: matisos de vida, o circumstàncies ... o una gota d'aigua o una sensació. Sembla contradictori expressar-ho amb una tècnica intensa i forta com el mosaic. Però no ho és, tot això tan subtil se'ns grava en el record tan fort com la tècnica de la pedra. Gaudeixo treballant-ho i pensant en això.

He exposat a Itàlia, a Barcelona (CCCB i a El Local, de Gràcia), a Vilanova i la Geltrú, i el FAD ha plasmat la meva obra i la d'altres artistes en estendards per decorar el barri antic de la ciutat alemanya d'Eppingen. He treballat per encàrrec en façanes, en terres i en parets interiors, per a ajuntaments, bars i establiments d'agroturisme, a Itàlia, França i Àustria.

Vull exposar la meva obra per donar-la a conèixer, i per divulgar el mosaic, que és un art decoratiu poc conegut. El que m'agradaria de debò és entrar a les cases no només amb un quadre, i poder fer obres de gran format.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Febrer 2007

Erika Meenen

2008-09-25T09:13:00.001-07:00

Al·lucino amb les activitats que es fan a Manresa quasi de franc

Vaig néixer a Valparaiso (Xile) i ara fa dos anys i mig que vaig sortir del meu país buscant un sou millor. Vull ajudar els meus fills a tenir una professió que els faci autònoms per la vida.

Tot i arribant amb passaport comunitari -el meu avi era alemany-, he vist que les feines a les quals podem accedir els immigrants es redueixen a fer neteja i a cuidar persones grans.

Soc dissenyadora tèxtil en l'especialitat d'estampació, ho vaig estudiar a la Universitat de Xile amb seu a Chillán. Sé que el tèxtil aquí també està en crisi, però encara no he pogut informar-me de quines possibilitats tinc amb la meva professió. No vull perdre les feines que vaig consolidant per buscar a ulls clucs un treball més d'acord amb la meva formació. Em dol, però no tant per orgull, sinó per l'esforç que em va costar titular-me, ja casada i amb fills.

Pedro, el meu fill, estudia vuitè curs de Medicina a la Universitat Salvador Allende de Guayaquil (Equador). Fa set anys que no ens veiem. Treballant en període de pràctiques des de primer, li diuen doctor, és cap d'àrea i supervisa un hospital. Sense cobrar, és clar. A Equador falten metges. Com que depenen de l'Estat i cobren poc, la majoria emigren. A Xile estudiar medicina és molt elitista, val uns 500 euros al mes, i les altres carreres, de 250 a 400.

Jo, treballant de vuit a deu hores diàries, en cobrava 250. Erika, la meva filla de 24 anys, estudia i treballa, i viu a Xile amb el seu pare. Espera la nacionalitat alemanya per venir aquí. Els meus fills són descendents de tercera generació d'un ciutadà alemany i encara la poden sol·licitar. Ara amb el daltabaix d'Air Madrid els viatges se'ns compliquen, el bitllet que ens costava 800 euros no el trobarem per menys de 1.200.

Vaig ser responsable de boy scouts fins als 40 anys. El moviment de Baden Powell ha impregnat la meva vida d'uns valors molt sòlids. M'ha ensenyat molta psicologia i comunicació humana. Vaig descobrir que m'agradava dirigir persones i a Xile vaig fer d'administradora d'un hotel, d'un pub i d'una empresa de transport.

Quan formava part dels boy scouts

El 1973, quan es produí el cop d'estat, jo estudiava a la Universitat i vivia els moviments estudiantils sense entendre l'abast de tot plegat. Allende era un socialista moderat que tenia bones idees per afavorir les classes populars, però no les va poder fer realitat. Amb el temps he entès que eren les dretes amb els EUA al darrere els que van boicotejar el govern d'Allende i van produir el caos.

Ara, però, no m'agrada que els xilens amaguin com incitaven a l'exercit perquè actués, com els deien «gallines» bombardejant-los amb blat de moro. La meva família tenia un negoci propi de transport de persones entre Valparaiso i Santiago de Chile i no es va veure afectada. La mare, xilena d'origen espanyol, era infermera universitària.

Vaig arribar a Barcelona amb cinc euros a la butxaca. M'esperava un cosí. M'agrada Manresa, és una ciutat tranquil·la i acollidora. Al·lucino amb les activitats que es fan per a la gent jove, adults, gent gran, i de franc o per pocs diners. Si tingués temps, aprendria informàtica, aniria a classes de ball, impartiria cursos de cuina del meu país, com el que he fet a l'associació de veïns del meu barri, Valldaura. Li explico a la meva filla i li costa de creure.

La gent em comença a parlar pensant que sóc d'aquí, però quan contesto, noto immediatament el canvi de cara, la sorpresa i el distanciament. Això em passa amb un 80 o 90% de les persones. Fins que no em coneixen, costa. I penso, si em costa a mi, com serà pels nens amb ulls orientals. Entenc perfectament el català, però encara no em decideixo a parlar-lo.

Erika i Pedro, els meus fills

Quan algú em pregunta com és el meu país amb curiositat exòtica, em sento una mica índia americana amb plomes. Els dic que tot és com aquí, els carrers, els edificis, les cases; hi ha mar, muntanya ... la diferència només està en els sous.

Estic sola i em sento sola, sobretot aquests dies de festa i amb els meus tan lluny. Visc en un pis compartit. M'agradaria poder quedar-me i viure aquí amb els meus fills. Sinó, hauré d'anar a Alemanya, allà puc tenir un habitatge, una feina i una petita pensió, però l'idioma és el que em va fer passar de llarg. El que m'agrada més del meu país és la qualitat humana de les persones.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Gener 2007

Junko Sakai

2008-09-25T08:38:00.001-07:00

El respecte és el valor màxim en el meu país

Soc japonesa i tinc 33 anys. Vaig néixer a Omaezaki, una ciutat de la província de Shizuoka, al centre del país. Des de casa es veu el mont Fuji, una muntanya mítica i la més alta de tot el Japó.

La meva família es dedica al cultiu de les maduixes des de fa generacions. Me'n sento orgullosa. El meu pare ha rebut uns quants premis de la província per la qualitat, el gust i l'aspecte que tenen. Al Japó és costum regalar fruita, quan neix una criatura o en qualsevol celebracio. Aquesta fruita és molt cara. Un meló pot costar uns 40 euros, i una síndria quadrada, que la fan créixer dintre d'un cub, fins a 150 euros. S'hi dediquen, el meu pare, la meva mare, la meva iaia de 88 anys i tres persones més, del mati fins al vespre, els 365 dies de l'any, sense vacances ni festes. No han volgut aquesta feina per a nosaltres.

Takahito, el meu germà gran, té 36 anys i viu amb ells, pero treballa de comercial en una immobiliària. Taeko, la meva germana que té 27 anys, viu a Tòquio i treballa en una empresa de sabates. I jo ara, des de fa pocs mesos, sóc aquí.

Fins als 18 anys anava a l'escola i vivia amb la familia. Després vaig anar a estudiar arquitectura a la Universitat de Nagoya, més cap al sud. En acabar, vaig tornar a la província a treballar en una oficina d'arquitectes. Hi vaig estar 4 anys. Treballava moltes hores i tenia poques vacances. Sóc molt sensible i responsable i vaig acabar amb problemes fisics i psíquics. El darrer any dormia entre 3 i 4 hores i somiava amb l'ordinador. Vaig plegar. Un cop recuperada de l'estrès em va semblar de començar una nova vida i vaig marxar cap a Itàlia. La família ho trobava lluny i al meu país és estrany que una dona viatgi sola, però ho van acceptar.

He viscut 4 anys a Itàlia: a Perugia, a la província de Civitanova Marche i a Lanciano (província de Pescara). He estudiat l'italià a la Universitat i he treballat dissenyant, sobretot sabates. El que ha normalitzat la meva vida, com una italiana mes, és la feina d'intèrpret en una empresa que fa seients de moto per la marca Honda. He viatjat per tot Itàlia, ho conec millor que el Japó.

L'estiu del 2005 vaig venir de vacances a casa d'una amiga japonesa que fa de cuinera en el restaurant Els Casals, de Sagàs, prop de Gironella. Allà vaig conèixer el Joan, la meva parella. El gener tindrem una filla, potser li posarem Júlia.

Visc un moment especial, no gens fàcil, he canviat de país, de llengua, de vida, he deixat la feina, però estic contenta del meu embaràs, de compartir la vida amb el Joan, de com m'han acollit la seva família i els seus amics. Parlo i entenc el català i ara aprenc el castellà. Quan busqui feina crec que el necessitaré. M'agradaria treballar d'arquitecte, però pot ser que em sigui mes fàcil trobar feina d'intèrpret com em va passar a Itàlia.

Amb el meu germà Takahito i la seva família en el darrer viatge que vaig fer al Japó

El respecte es el valor màxim en el meu pais. Respecte a la família, als professors, a les persones grans, als superiors, als clients ... Només als amics els tractem de tu i pel nom. A les altres persones de vostè i pel cognom. "Gràcies", per nosaltres, és la millor paraula del món. És una expressió de respecte. Jo la dic sovint i noto que pot arribar a incomodar. La mare del Joan em diu que no cal que li doni les gràcies contínuament, però a mi em surt.

La religió de la meva família es la sintoista. M'agrada més que la catòlica. Els nostres déus són la terra, el sol, l'aigua ... , els déus són la natura que ens dóna la vida. La meva iaia cada matí prega al déu del sol, que és molt important per la feina del camp.

Les millors qualitats dels japonesos són la paciència i l'esforç en l'estudi i el treball. Això ha fet avançar el país. Els europeus sou més impulsius, la vostra qualitat es la força, no us imagino vivint al Japó. Nosaltres som més aviat corredors de fons, vosaltres esprinteu, però aquí teniu temps per viure.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Desembre 2006

Periodista guineana

2008-09-25T08:26:00.000-07:00

Quan pugui tornar a Conakry vull obrir una ràdio privada

Sóc de Conakry, capital de Guinea Conakry, tinc 26 anys i vaig arribar a Manresa ara fa 9 mesos. Allà, amb un amic periodista vam escriure sobre la realitat del nostre país. Hem hagut de marxar una temporada, ell ha anat a un país d'Amèrica i jo sóc aquí. Estic casada i tinc un fill de sis anys. El meu marit es dedica al comerç. Fins ara comprava roba, electrònica i cotxes a d'altres continents i els venia a l'Àfrica, però cada vegada hi ha menys diners i ja no li surt a compte.

Sóc periodista, llicenciada amb la nota màxima al meu país. Poques noies estudien a Guinea, en la meva promoció érem 3 o 4. Els meus pares i el meu marit han volgut que ho fes i m'han ajudat molt. Sóc filla d'un comerciant que s'ha guanyat bé la vida. Té quatre dones, la meva mare és una d'elles. Tinc 7 germans de pare i mare, i entre tots som 32 germans. Ens relacionem tots, hem viscut en dues cases properes. Dues dones a cada casa amb els seus fills. Tots, menys 3, hem estudiat. Tinc una germana metgessa que va estudiar a Bèlgica i treballa per a Metges sense Fronteres.

Vaig fer les practiques de periodisme al Ministeri d'Assumptes Exteriors i en acabar-les em vaig poder incorporar a la plantilla. La meva feina era fer de pont amb les ambaixades establertes a la Guinea Conakry.

La vida al meu país cada vegada està pitjor, els sous són molt baixos i els productes bàsics molt cars. La sanitat pública no arriba enlloc i la privada és molt cara. Si no tens diners et deixen morir. Això juntament amb la fam, fa que l'esperança de vida sigui de 45-50 anys. Els medicaments per estabilitzar la sida, que Europa envia gratuïtament, allà els fan pagar.

Per telèfon i per Internet (www.boubah.com) segueixo tot el que va passant. «Des de fa setmanes les cases de Conakry estan sense aigua». «Una empresa de telefonia aquests dies començarà a repartir arròs als alumnes de 6 escoles de primària de Conakry» ...

Guinea Conakry té or, bauxita i diamants. L'explotació la fan empreses privades que ho venen a l'estranger, però els guanys no reverteixen en el país. La corrupció la trobes a tots nivells, des del més alt a les classes més populars. Amb sous que aquí serien de 20-25 euros les necessitats fan perdre els valors.

La meva llegua oficial i d'ús públic és el francès. Al carrer, amb la família i els amics parlem el pular, que és una de les moltes llengües del país. Ja he après català i castellà. Vull convalidar aquí el meu títol de periodista amb les proves que em calgui fer. Sort n'he tingut de Càritas, que m'han ajudat a tirar endavant, m'han proporcionat feina i m'assessoren amb les gestions que em cal fer.

Treballo fent neteja i cuidant nens, però a mida que passa el temps em falten al·licients i em desanimo. Voldria escriure o fer alguna activitat relacionada amb la meva professió, cada vegada me'n sento més lluny. La meva intenció quan canviï la situació actual i pugui tomar a Conakry és obrir una ràdio privada .

Nota de la redactora: Veureu que aquesta biografia és més anònima que les que publiquem en aquest espai. Me la va presentar la Neus, la seva professora de català. Ella té un problema de llibertat d'expressió amb els que manen al seu país. És forta, intel·ligent, té les idees clares i espera, a Manresa, poder tornar-hi aviàt.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Novembre 2006

Rafael Pérez Zoque

2008-09-25T08:04:00.000-07:00

Que Fidel no s'agenolli davant Bush m'omple d'orgull

Sóc cubà i descendent de catalans. El meu besavi es deia Gallart Maragall. Vaig néixer l'11 d'agost de 1965 a la costa oriental de Cuba, a Gibara, província d'Holguin. Allà mateix, a la platja de Bariay, va desembarcar Colom el 1492.

Fa vuit anys que vaig sortir de Cuba amb una invitació de la meva germana que viu a Àustria. Si et convida un familiar o un amic, el govern no et posa cap impediment per sortir del país. Si ets metge, per exemple, ja és diferent. Cuba t'ha format i mantingut i no t'ho posa tan fàcil. Allà un metge cobra vint dòlars al mes i aquí cobra un paston.

Això sí, quan fa onze mesos que ets fora ja no hi pots tornar. Jo, ara mateix, enviaria a un dels meus fills a estudiar a Cuba, aquí veig que se m'endarrereix. Em costa entendre com funciona l'educació aquí. Sé que el meu fill és nerviós i una mica hiperactiu, però si molesta me l'envien a casa. ¿No hauria de ser al contrari, que el professor que és un professional que cobra per això busqués maneres de fer-lo treballar més? Si l'envia a casa, ni la meva dona ni jo podem plegar de treballar per controlar que no perdi el temps a la televisió o jugant. Em preocupa.

Arribes a Europa i penses no et cal un cotxe nou, ni una casa, però al cap de poc temps fas com qualsevol d'aquí, demanes un préstec, canvies el cotxe, penses en un habitatge millor ... Amb molt menys podriem viure.

Vaig arribar aquí després de viure a Innbruck, a Madrid i a Berga. Sóc camioner i ara treballo per l'empresa Vilà Vila de Sant Joan. Em guanyo bé la vida i tinc projectes. Aquí vius bé, però s'ha de treballar molt.

Amb els meus fills Rafael, Ramon i Roger, i un amic

Després de fer el batxillerat vaig estudiar mecànica. A Cuba sempre vaig treballar amb cotxes o camions, conduint-los, o manipulant-los. Agafava un cotxe dels anys 40 i el refeia de nou. Guanyava el que serien dos o tres mil euros.
Vivia bé a Cuba i visc bé aquí. Allà tenia unes coses i aquí en tinc unes altres. A Cuba amb pocs diners vius. Tens una libreta de abastecimiento que et proporciona el bàsic per menjar. Els estudis que vols fer i la sanitat són de franc. Treballava vuit hores i la Yunia Maritza, la meva dona, que és llicenciada en Econòmiques, no treballava. Et pots dedicar a la família. Ara bé, no tens llibertat per entrar i sortir del país. No pots portar a terme cap iniciativa pròpia. Jo soc inquiet i una mica inventor.

M'agradaria que el meu país, després de Fidel, s'obris una mica al mercat mundial i poder-hi tornar i aportar la meva experiència, però que moltes coses bones es mantinguessin com estan. M'agrada sentir-me lliure davant del món, però defenso el meu país sigui on sigui. Això que vaig estar condemnat a tres anys de presó. Vaig anar a Varadero a vendre un cotxe i vaig cobrar en dòlars. El dòlar era prohibit. Vaig complir només un any i mig per la meva reconeguda tasca a la DJC (Unión de Jóvenes Comunistas). Sempre he acceptat que vaig cometre un error.

Fidel és com el meu pare. I com jo, aquest sentiment el tenen el 95% dels cubans. A Fidel no el va ajudar ningú, va fer la revolució amb els pobres i els ha fet metges i mestres ... el país li ho agraeix. Que Fidel no s'agenolli davant de Bush em reconforta i m'omple d'orgull. Els cubans tenim aquest punt d'orgull, rebaixar-nos ens costa. De vegades veig persones que els fereixen i que aguanten per la hipoteca. A mi si em faltessin al respecte, podria canviar deu vegades de treball. I soc molt carinyós, eh!. Ens han educat així.

Em sento molt ben acollit a Catalunya. Quan dic que sóc cubà sento bones vibracions. Penso que t'has d'adaptar al país on vius, no parlo el català, però el vaig entenent. També m'agrada compartir àpats, música i casa meva amb altres famílies de cubans. Anem al Congost a jugar al beisbol i ens hem fet socis del club de beisbol de Manresa. Hi anem vint o trenta famílies, portem música i ballem, i expliquem contes i riem i ens ho passem bé.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Octubre 2006

Rebeca Elizabeth Escobar

2008-09-24T14:02:00.000-07:00

La gent, al meu país, no tenen res, però s'ajuden més

Em dic Rebeca Elizabeth Escobar Ramírez i m'agrada que em diguin Eli. Vaig néixer a la ciutat de Mèxic l' 1 de novembre de 1989 i he viscut a San Salvador, capital d'El Salvador, fins als onze anys. Allà la vida és molt dura, però en tinc un bon record. Hi tinc persones que m'estimo molt.

Em costa d'adaptar-me aquí. Quan tenia dos anys i mig la meva mare va venir a treballar a Barcelona i el meu germà i jo ens vam quedar amb la família. Vivíem amb la meva besàvia, una tia i la Berta, la meva cosina. EI meu pare havia mort abans de néixer jo. Ara fa cinc anys la meva mare ens va poder fer venir per viure amb ella. Jo no volia venir, però tampoc m'hi vaig resistir. No ha estat fàcil, ni ella m'havia fet de mare, ni jo de filla. Ara ens portem millor.

Amb l'uniforme de l'escola a San Salvador

D'alguna manera, he treballat sempre. A San Salvador ajudava en el negoci familiar d'elaboració i venda de pupusas, unes tortitas de blat, amb carn per dintre i formatge, fetes a la planxa. Molia el blat, anava al mercat a comprar els ingredients o ajudava la meva tia a atendre a la gent.

M'agradaria ser infermera o mosso d'esquadra. Són feines en les quals s'ajuda els altres. Aquest curs començaré un mòdul de grau mitjà d'infermeria a l'escola Joviat. Els mossos penso que ajuden a la convivència, i no em faria gens de por ser-ne.

Tinc una amiga, que ho som des de l'escola, però anar amb colla no m'agrada. No veig a la gent sincera. Al meu país la gent és més oberta, no tenen res, però s'ajuden més: «tu per mi, jo per tu». Veig que em poso una barrera, que estic en guàrdia, però abans que em facin mal, prefereixo estar sola. Jo em sento més sensible que la gent d'aquí, però no ho vull demostrar, m'agrada comportar-me com els que m'envolten. Penso que no m'entendrien.

El català el vaig aprendre en dos mesos, però no m'he decidit a parlar-lo amb normalitat fins ara que estic treballant aquí al bar-restaurant del parc de l'Agulla.

A San Salvador hi ha molta violència, moltes bandes i molta gent que porta armes al damunt. Si ets dona, noia o nena no pots anar sola pel carrer. Sortia poc de casa. Al mercat hi anàvem sempre juntes la Berta i jo. Quan veig que la gent aquí pateix, penso «mare meva ... », sí que pot passar alguna cosa aquí; però allà saps segur que passa.

Viure aquí és més fàcil i no tornaría al meu país: cobrar un sou decent o estudiar allà és impossible, però el meu somni són els Estats Units. Ens ho han inculcat des de petits. Hi tinc família i vull anar-hi més endavant. Ara vull estudiar, treballar i tenir els papers necessaris per poder continuar aquí quan compleixi els divuit anys.

No havia vist mai neu fins aquest any. És bonic. Tampoc no havia tingut mai tan fred, ni m'havia abrigat. He fet coses que no havia fet mai. El menjar no m'agrada gaire, només la pasta. Sé cuinar plats del meu país, sobretot els frijoles, que és el menjar típic. M'agrada treballar en aquest bar, em tracten bé. Hi ha feina, però tenir la natura a prop, és un plaer. Sento com l'aigua acompanya la meva malenconia.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Setembre 2006

Dietrich Schultz

2008-09-07T11:14:00.000-07:00

No sabeu com en sou d'afortunats; aquí cada dia surt el sol

Em dic Dietrich Schultz, sóc alemany i fa dotze anys que visc a Catalunya. Per a mi és un somni viure aquí. Els ho dic als meus fills: no sabeu com en sou d'afortunats, aquí cada dia surt el sol. Faig de professor d'alemany i tinc una escola a Manresa.

Amb la Gemma ens vam conèixer a Tolosa de Llenguadoc. Ella estudiava francès a la Universitat i jo m'havia acollit a un programa europeu que consistia a anar a treballar a l'estranger ensenyant el teu idioma. Tenir una nòvia d'una altra cultura té un encant, és diferent, sóc molt curiós. Ens vam conèixer parlant francès, més endavant, quan ella va venir a viure a Hamburg, ens vam passar a l'alemany i des que vivim junts aquí, parlem en català i en alemany. Amb els nens, cadascú en la seva llengua. El fet de venir de cultures diferents fa que de vegades hi hagi malentesos, la manera d'enfocar les coses és una altra.

Tenim dos fills, el Pau de deu anys i el Joel de 8. En les nostres prioritats primer hi ha la família i després ve el treball. Has de renunciar a coses, però tampoc és tan important i val la pena.

Vaig néixer a Gummersbach, a 40 quilòmetres de Colònia. Tot i que la ciutat té uns 40.000 habitants, jo vivia en un entorn rural. De nen en vaig gaudir molt, però de més gran ja pensava a anar-me'n. Als dinou anys vaig fugir d'aquest ambient per anar a estudiar a la Universitat d'Hamburg. Sóc llicenciat en Filologia Francesa, Història i Pedagogia.

L'ensenyament a Alemanya és força diferent d'aquí. L'escola comença als sis anys. L'educació infantil no és obligatòria i el treball es fa a partir d'activitats lúdiques. Fins als deu anys els nens van tots junts. Després es separen en tres nivells, en funció de les notes i la predisposició. El batxillerat dura nou anys, acabes la teva formació amb dinou. Llavors t'incorpores al món del treball o vas a la Universitat. Quan tries la carrera que vols estudiar has de definir d'entrada si voldràs ser ensenyant d'aquella matèria o no, la titulació i les assignatures són diferents. Aquí tinc la impressió que es valora més la quantitat que la qualitat, tant a l'escola com després en el món del treball. No estic d'acord amb l'allargament de l'horari escolar, es fa pels pares i no pels nens. Massa hores.

A Alemanya els idiomes s'aprenen a l'escola, hi ha poques acadèmies d'idiomes. Aquí sorprèn la relació entre la quantitat que n'hi ha i el nivell general.

Amb tota la família al cim del Pedraforca

M'agrada molt viure aquí, per la gent, per la natura i pel clima que teniu. La gent és més oberta i més simpàtica que al meu país, m'atreveixo a dir que em sento més a casa que allà. Em sento en la meva salsa. També he de dir que la regió d'on jo vinc som una mica més sorollosos i oberts que la resta d'Alemanya. Colònia és famosa pel seu carnaval.

Penso que no hi ha gaire llocs al món on tinguis la possibilitat d'arribar en una o dues hores al mar o a la neu, amb paratges increibles. Sí que hi ha llocs molt bonics, però tens una cosa, només una. Aquí les tens totes. El que podem fer aquí amb els nens a Alemanya és impensable. Anem als Pirineus i ens banyem als rius, allà tenim boscos i llacs impressionants, però l'estiu és molt curt. Aquí quan teniu una mica de pluja ja us queixeu, allà durant nou mesos el cel és gris clar, mig gris, gris fosc ...

No he tingut necessitat d'aprendre el castellà, tothom m'ha parlat en català. Fins i tot hi ha hagut gent que ha parlat català amb mi i no ho havia fet mai amb ningú. Primer queden sorpresos, i després fan l'esforç de parlar-lo. Vaig aterrar en una família molt gran i molt d'aquí, que m'ha acollit molt bé. La Gemma té vuit germans i molts cosins. Som tot un clan. Una família com les d'abans, com les italianes que veia a les pel·lícules de petit ... , m'hi sento molt bé.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juliol-agost 2006

José Corsunksky

2008-09-04T04:10:00.000-07:00

No em considero un perseguit polític, sóc un perseguit social

Vaig néixer a San Juan (Argentina), el 15 de gener de 1938. Els amics i coneguts em diuen Cito. Sóc metge. He treballat com a especialista en pediatria, en Medecina d'Empresa i com a generalista. He dirigit projectes en organismes governamentals a Argentina i he tingut centres mèdics propis, però el tractament i prevenció de les addiccions, drogues i alcohol és el que ha marcat profundament la meva professió i la meva vida.

El dia que vaig complir sis anys, mentre ho estàvem celebrant, a San Juan hi va haver un dels "grans terratrèmol del món ", segons el National Geographic. Es va ensorrar el 80% de la ciutat i van morir 20.000 persones. Poc després ens vam traslladar a viure a Mendoza. Allà vaig estudiar fins a iniciar Medicina, que vaig acabar a Buenos Aires el 1964.

L'origen de la meva família és jueu pels quatre costats, procedents de Ucraïna i Moldàvia. Jo no sóc religiós ni practicant, tinc un judaisme d'herència cultural. Sóc un agnòstic. Respecto el que creu o el que té necessitat de creure, el que no m'agrada és la imposició, especialment a aquell que no pot decidir o triar. A la meva família mai no hi va haver pressió, no eren il·lustrats però llegien molt. Em van inculcar la lectura i sobretot el lliure pensament i la honestedat intel·lectual.

Tinc quatre fills. Guillermo (arquitecte) i Silvina (secretària) del meu primer matrimoni i Jac (banquer) i Bárbara (metgessa), fills de la meva dona, l'Elena Goti. Tenim 12 néts. L'Elena és psicòloga clínica, consultora internacional en el tema de drogues i col·labora amb el centre de Barcelona del Projecte Home i amb el Centro de Tratamiento e Investigaciones en Adicciones (CITA).

No em considero un perseguit polític, sóc un perseguit social. L'estiu del 75 amb l'Elena vam viatjar per Espanya, s' acabava la vostra dictadura i es respiraven aires d'obertura. L'any següent va arribar el cop d'estat a Argentina: amenaces, atemptats contra la gent progressista de totes les classes socials; en una paraula: intranquil·litat i molta por. L'Elena va viure un atemptat amb estudiants morts quan just acabava de passar per davant de la Universitat i vam decidir marxar.

Vaig trobar feina a Puigcerdà en l'única plaça de pediatria de tota la Cerdanya. Ben aviat, amb l'experiència que portava del meu país, vaig començar a tractar nois amb problemes de drogues. Gran aldarull a l'hospital de Puigcerdà perquè l'argentí tractava ionkis i delinqüents, i fins i tot els internava per desintoxicar-los. Era l'únic que els respectava amb el seu gran problema. Vaig incorporar la meva dona en el tema perquè només amb la medecina no n'hi ha prou i vam anar a EUA a aprendre noves tècniques.

L'any 1978 a la meva casa de Llívia. Al fons, el Puigmal

Argentina recupera la democràcia l'any 1983. L'any 1985, rebo una proposta que em convida a unir-me a l'esforç del govern d'Alfonsin per formar part d'un organisme oficial per a la prevenció i tractament de les drogues. Decidim tomar. Quan cau Alfonsín, deixo de ser funcionari i torno a l' activitat privada.

L'any 2001, quan arriba la gran crisi, era director metge d'una comunitat terapèutica, col·laborava també amb el govern de la Rua en temes de prevenció, i tenia un centre mèdic propi amb 30 professionals. Ho vam perdre tot.

Argentina té aquesta cosa cíclica que va de l'èxit al fracàs i del fracàs a l'èxit en poc temps: cicles catastròfics curts. Abans eren els cops d'estat, ara és l'economia. L'actual govern el veig autoritari, ben intencionat, però sense programa. No sóc analista polític, però veig a venir una nova crisi d'aquí a poc temps. Jo ja me n'he cansat, aquí em respecten com a persona i em paguen pel meu treball. L'any 2002 vam decidir tomar a Catalunya. A través dels amics catalans tenia diverses propostes de treball. Vaig acceptar la que em va fer el doctor Carles Garriga per treballar a Manresa en el seu Centre de Traumatologia i Cirurgia Ortopèdica (ITCO).

Tornava saturat de Buenos Aires i volia una ciutat més tranquil·la. Manresa ens agrada i està molt ben situada. Col·laboro amb l'Associació Cultural Argentina de Manresa. Fusionem la nostra cultura amb la catalana, com a expressió positiva envers Catalunya.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juny 2006