Sean Palit

“Sóc una mescla cultural. Tinc interioritzat que he d’aprofitar la vida, sigui on sigui”

 

Vaig néixer fa 31 anys a Sulawesi, una de les illes més grans d’Indonèsia. La meva ciutat es diu Manado i té 600.000 habitants. Als cinc anys, amb la família vam traslladar-nos als Estats Units, prop de Los Ángeles (Califòrnia), per la feina del pare. Vaig viure allà amb pares i germans (sóc el gran de tres) durant quinze anys, de manera que l’anglès és la meva llengua principal i vaig créixer en una cultura nord-americana.

El 2003, als  vint anys, vaig acompanyar la mare i el germà petit, que se’n van tornar a Indonèsia. Volíem establir-nos-hi de nou. Però jo només vaig ser-hi un any i mig. Vaig tenir un xoc cultural: era el meu país, però en sabia poc la llengua, se’m feien estranys els costums i em costava adaptar-m’hi. El 2005, vaig decidir venir a Europa a estudiar, concretament a Holanda, on podia accedir a ajudes, ja que és l’antiga metròpoli d’Indonèsia i hi ha bona relació. Vaig estudiar Empresarials 4 anys a Groningen. I allà vaig conèixer l’Eva, una noia de Rajadell que hi era d’Erasmus. Vam iniciar la relació, tot i que quan ella va tornar a Catalunya va ser a distància -mentre jo era a Holanda i després l’any que vaig viure a Heidelberg, prop de Frankfurt (Alemanya). Finalment vam decidir instal·lar-nos a Utrecht (Holanda), però ella enyorava la família i el país, cosa molt habitual dels catalans. I vam venir des d’Utrecht al Bages.

Ens vam casar el 2010 a Rajadell, on ara vivim. Fem vida al poble, a Manresa i al Bages, tot i que ara treballem a Barcelona i entre setmana ens estem allà. Però els plans són instal·lar-nos aquí de manera més fixa. De fet, jo no tinc problemes per viure aquí o allà. M’adapto a tot arreu. La meva vida ha estat un canvi constant, vinc d’una illa remota i paradisíaca, he viscut a Amèrica, a Europa... No puc definir la meva cultura, sóc indonesi però em sento una mescla cultural, no sé gaire quina és la meva pàtria. Això té coses bones: tinc facilitat d’adaptació i la mentalitat oberta. No trobo a faltar la família perquè sempre l’he tingut lluny. Però el que és dolent és la sensació de no ser d’enlloc. Aquí això és estrany, la majoria dels catalans (la meva dona també) tenen arrels profundes i volen ser a prop de la família.

He après que no es pot generalitzar, però sí que hi ha trets comuns de cada cultura. A Indonèsia no són gaire ambiciosos, la gent està tranquil·la a les illes i va fent. Tenen molta paciència. Dels EUA, destaca la seva determinació, tothom intenta fer realitat l’american dream, cadascú  pot aconseguir el seu somni i lluita per fer-lo realitat. Els catalans sou treballadors. Això venint de fora sorprèn, hi ha la sensació que els espanyols són ganduls, però Catalunya és diferent, més avançada, i això se sap quan els coneixes. La família de l’Eva m’ha acollit com un fill, només tinc paraules d’agraïment, i també per a la gent de Rajadell i Manresa. Als llocs petits t’acullen, estan per tu, t’ajuden, més que a grans ciutats... A Barcelona tothom va a la seva.

Ara tinc el pare i un germà a Califòrnia, i la mare i l’altre germà a Indonèsia. Fa anys que no fem una reunió familiar. El germà d’Indonèsia fa set anys que no el veig. I és clar que m’agradaria veure’l. Però així és la vida. He viscut a tres continents i tinc interioritzat el fet de ser independent i aprofitar la vida, sigui on sigui. El mes que ve veuré el meu germà d’Amèrica, ja que vindrà per feina a Europa. I estem molt en contacte per internet.

Parlo sobretot anglès. És també la llengua amb què ens vam conèixer amb l’Eva i la que parlo a la feina: treballo en una empresa americana i la majoria dels companys són de fora.  He fet classes de castellà i català, a Manresa i a Barcelona. Cada cop em defenso més, sobretot en català pel tema de la immersió. També parlo bahasa, la llengua d’Indonèsia, i alemany. Treballo en una companyia internacional de ioga i m’estic formant per ser-ne instructor. També m’encanta sortir a córrer per Rajadell. I fer de pagès a l’hort de la família!

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Maig 2015

Violeta Pusok

“la gent de Transilvània s’assemblen als catalans: treballadors, actius, familiars...”

Transilvània és un territori que actualment pertany a Romania però que havia format part d’Hongria. És una mica com Catalunya, un lloc on hi ha hagut disputes territorials La meva mare és romanesa i el meu pare hongarès, i jo tinc la doble nacionalitat, malgrat que ara ja fa 13 anys que visc a Manresa. 

Vaig néixer fa 36 anys a la ciutat transilvana de Zalau, que és d’una mida similar a Manresa, té més de 60.000 habitants. Vaig acabar els estudis per fer de professora d’educació física al meu país. Quan em vaig casar, el meu marit va venir a Manresa, amb un contracte de treball en el món de la construcció. Va venir sol, però al cap de mig any jo vaig venir, i aquí ens hem quedat.

Quan vam arribar no coneixíem ningú, hi havia menys estrangers que ara… Però aviat ens vam adaptar. Vaig estar un parell de mesos buscant fenia, i després he treballat gairebé sempre. Vaig aprendre castellà jo sola, amb el diccionari i la televisió. No és difícil perquè és una llengua romànica, com la nostra. També he après català, sobretot pel contacte amb la gent.

Em dedico intensament al món de l’esport. Vaig treballar a Esports Sagi, on vaig aprendre molt i em va servir per relacionar-me amb molta gent. També vaig començar a fer caminades, però ara ja fa uns 7 anys que em dedico a les curses, sobretot de muntanya. De fet, a la primera que vaig fer, la de muntanya de Manresa, que passa pel Collbaix, ja vaig ser tercera i vaig compartir podi amb la Núria Picas! He fet curses a la zona de Montserrat, al Montseny, al Pirineu... No faig ultradistància, mai no en faig de més de 60 km, la majoria entre 20 i 40 km. Penso que per fer distàncies més llargues cal preparar-se bé, mentalment i físicament; molta gent s’hi llança sense estar ben preparat i això no m’agrada. Entreno amb l’Agustí Roc, un autèntic luxe perquè és un gran esportista (campió del món de curses de muntanya) i una persona admirable, i també surto amb grups d’entrenament.

Córrer m’ha servit per superar moments complicats a nivell personal. És la meva teràpia, m’ha ajudat a no tancar-me i a superar problemes. Perquè córrer no és només competir: serveix per relaxar-se, ajuda a tirar endavant. A part és una manera de gaudir, de fer amics. És un món on hi ha amistat, coneixes molta gent agraïda i oberta. Ara em dedico a fer d’entrenadora personal, dono suport a gent que s’hi inicia. És molt bonic i  gratificant. He tingut la sort de guanyar curses o fer podis, però això és secundari. És un esport en què tots guanyem, del primer a l’últim. El meu marit no corre, és futbolista, però sí que fem BTT. I a córrer ara hem sortit algun cop, a veure si també s’hi enganxa!

Per aquesta afició va molt bé viure a Manresa. Som a prop de Montserrat, del Berguedà, del Montseny... Tenim la muntanya a tocar i això és genial. A mi també m’agrada molt la platja, però tampoc ens queda lluny. És un lloc on es viu bé, la gent en general és amable. Potser fins que no et coneixen costa relacionar-te, però mai no he tingut cap problema, estic contenta. El meu marit ara treballa d’autònom i vivim a Valldaura. La idea de moment és quedar-nos aquí. Tot i que trobo a faltar la meva gent, és clar: els pares, la germana petita i els nebots... Sóc molt familiar i costa tenir-los lluny, però al mateix temps, com que porto temps fora, quan vaig allà m’hi trobo desplaçada. Els amics han agafat el seu rumb, les coses del dia a dia canvien... Tot i que crec que la gent de Transilvània i la de Catalunya s’assembla: actius, treballadors, responsables, familiars...

Potser perquè vinc d’un lloc on hi ha hagut tensions territorials, i hem patit un dictador com Ceaucescu, no m’agrada la política. Sobre el tema de la independència, sóc partidària que hi hagi pau i no es busqui el conflicte. No crec que valgui la pena patir per conflictes polítics. Al meu país ho hem passat malament i per això no m’hi poso. Que ho arreglin els polítics!

 

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Març 2015