Vaig néixer a San Juan (Argentina), el 15 de gener de 1938. Els amics i coneguts em diuen Cito. Sóc metge. He treballat com a especialista en pediatria, en Medecina d'Empresa i com a generalista. He dirigit projectes en organismes governamentals a Argentina i he tingut centres mèdics propis, però el tractament i prevenció de les addiccions, drogues i alcohol és el que ha marcat profundament la meva professió i la meva vida.
El dia que vaig complir sis anys, mentre ho estàvem celebrant, a San Juan hi va haver un dels "grans terratrèmol del món ", segons el National Geographic. Es va ensorrar el 80% de la ciutat i van morir 20.000 persones. Poc després ens vam traslladar a viure a Mendoza. Allà vaig estudiar fins a iniciar Medicina, que vaig acabar a Buenos Aires el 1964.
L'origen de la meva família és jueu pels quatre costats, procedents de Ucraïna i Moldàvia. Jo no sóc religiós ni practicant, tinc un judaisme d'herència cultural. Sóc un agnòstic. Respecto el que creu o el que té necessitat de creure, el que no m'agrada és la imposició, especialment a aquell que no pot decidir o triar. A la meva família mai no hi va haver pressió, no eren il·lustrats però llegien molt. Em van inculcar la lectura i sobretot el lliure pensament i la honestedat intel·lectual.
Tinc quatre fills. Guillermo (arquitecte) i Silvina (secretària) del meu primer matrimoni i Jac (banquer) i Bárbara (metgessa), fills de la meva dona, l'Elena Goti. Tenim 12 néts. L'Elena és psicòloga clínica, consultora internacional en el tema de drogues i col·labora amb el centre de Barcelona del Projecte Home i amb el Centro de Tratamiento e Investigaciones en Adicciones (CITA).
No em considero un perseguit polític, sóc un perseguit social. L'estiu del 75 amb l'Elena vam viatjar per Espanya, s' acabava la vostra dictadura i es respiraven aires d'obertura. L'any següent va arribar el cop d'estat a Argentina: amenaces, atemptats contra la gent progressista de totes les classes socials; en una paraula: intranquil·litat i molta por. L'Elena va viure un atemptat amb estudiants morts quan just acabava de passar per davant de la Universitat i vam decidir marxar.
Vaig trobar feina a Puigcerdà en l'única plaça de pediatria de tota la Cerdanya. Ben aviat, amb l'experiència que portava del meu país, vaig començar a tractar nois amb problemes de drogues. Gran aldarull a l'hospital de Puigcerdà perquè l'argentí tractava ionkis i delinqüents, i fins i tot els internava per desintoxicar-los. Era l'únic que els respectava amb el seu gran problema. Vaig incorporar la meva dona en el tema perquè només amb la medecina no n'hi ha prou i vam anar a EUA a aprendre noves tècniques.
L'any 1978 a la meva casa de Llívia. Al fons, el Puigmal
Argentina recupera la democràcia l'any 1983. L'any 1985, rebo una proposta que em convida a unir-me a l'esforç del govern d'Alfonsin per formar part d'un organisme oficial per a la prevenció i tractament de les drogues. Decidim tomar. Quan cau Alfonsín, deixo de ser funcionari i torno a l' activitat privada.
L'any 2001, quan arriba la gran crisi, era director metge d'una comunitat terapèutica, col·laborava també amb el govern de la Rua en temes de prevenció, i tenia un centre mèdic propi amb 30 professionals. Ho vam perdre tot.
Argentina té aquesta cosa cíclica que va de l'èxit al fracàs i del fracàs a l'èxit en poc temps: cicles catastròfics curts. Abans eren els cops d'estat, ara és l'economia. L'actual govern el veig autoritari, ben intencionat, però sense programa. No sóc analista polític, però veig a venir una nova crisi d'aquí a poc temps. Jo ja me n'he cansat, aquí em respecten com a persona i em paguen pel meu treball. L'any 2002 vam decidir tomar a Catalunya. A través dels amics catalans tenia diverses propostes de treball. Vaig acceptar la que em va fer el doctor Carles Garriga per treballar a Manresa en el seu Centre de Traumatologia i Cirurgia Ortopèdica (ITCO).
Tornava saturat de Buenos Aires i volia una ciutat més tranquil·la. Manresa ens agrada i està molt ben situada. Col·laboro amb l'Associació Cultural Argentina de Manresa. Fusionem la nostra cultura amb la catalana, com a expressió positiva envers Catalunya.
Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juny 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada