Em costa d'adaptar-me aquí. Quan tenia dos anys i mig la meva mare va venir a treballar a Barcelona i el meu germà i jo ens vam quedar amb la família. Vivíem amb la meva besàvia, una tia i la Berta, la meva cosina. EI meu pare havia mort abans de néixer jo. Ara fa cinc anys la meva mare ens va poder fer venir per viure amb ella. Jo no volia venir, però tampoc m'hi vaig resistir. No ha estat fàcil, ni ella m'havia fet de mare, ni jo de filla. Ara ens portem millor.
Amb l'uniforme de l'escola a San Salvador
D'alguna manera, he treballat sempre. A San Salvador ajudava en el negoci familiar d'elaboració i venda de pupusas, unes tortitas de blat, amb carn per dintre i formatge, fetes a la planxa. Molia el blat, anava al mercat a comprar els ingredients o ajudava la meva tia a atendre a la gent.
M'agradaria ser infermera o mosso d'esquadra. Són feines en les quals s'ajuda els altres. Aquest curs començaré un mòdul de grau mitjà d'infermeria a l'escola Joviat. Els mossos penso que ajuden a la convivència, i no em faria gens de por ser-ne.
Tinc una amiga, que ho som des de l'escola, però anar amb colla no m'agrada. No veig a la gent sincera. Al meu país la gent és més oberta, no tenen res, però s'ajuden més: «tu per mi, jo per tu». Veig que em poso una barrera, que estic en guàrdia, però abans que em facin mal, prefereixo estar sola. Jo em sento més sensible que la gent d'aquí, però no ho vull demostrar, m'agrada comportar-me com els que m'envolten. Penso que no m'entendrien.
El català el vaig aprendre en dos mesos, però no m'he decidit a parlar-lo amb normalitat fins ara que estic treballant aquí al bar-restaurant del parc de l'Agulla.
A San Salvador hi ha molta violència, moltes bandes i molta gent que porta armes al damunt. Si ets dona, noia o nena no pots anar sola pel carrer. Sortia poc de casa. Al mercat hi anàvem sempre juntes la Berta i jo. Quan veig que la gent aquí pateix, penso «mare meva ... », sí que pot passar alguna cosa aquí; però allà saps segur que passa.
Viure aquí és més fàcil i no tornaría al meu país: cobrar un sou decent o estudiar allà és impossible, però el meu somni són els Estats Units. Ens ho han inculcat des de petits. Hi tinc família i vull anar-hi més endavant. Ara vull estudiar, treballar i tenir els papers necessaris per poder continuar aquí quan compleixi els divuit anys.
No havia vist mai neu fins aquest any. És bonic. Tampoc no havia tingut mai tan fred, ni m'havia abrigat. He fet coses que no havia fet mai. El menjar no m'agrada gaire, només la pasta. Sé cuinar plats del meu país, sobretot els frijoles, que és el menjar típic. M'agrada treballar en aquest bar, em tracten bé. Hi ha feina, però tenir la natura a prop, és un plaer. Sento com l'aigua acompanya la meva malenconia.
Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Setembre 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada