Seàn Silla

Aquest país està ple d’artistes, però pocs s’hi llancen

Vaig néixer a Marino, un poble situat al sud de Roma, fa 22 anys. Sóc músic i als 16 anys vam formar un grup amb uns amics. En un festival, a Itàlia mateix, vaig conèixer una noia catalana. Vaig venir a veure-la i a través d’ella vaig conèixer una noia manresana, de qui em vaig enamorar. I va ser aquest amor el que em va dur a Manresa, l’abril de 2007. La relació va durar poc. Ens vam separar i em vaig haver d’espavilar, però continuo vivint a Manresa, en un pis compartit.

Sóc violinista i també toco altres instruments, bàsicament de corda, com la guitarra, la mandolina, la viola… He fet de músic de carrer i vaig participar a l’Aiguallum, amb músics de diversos països del món, gràcies al Projecte Educatiu de Ciutat (PEC). El projecte va estar molt bé, tot i que crec que s’hauria d’haver fet alguna cosa per mantenir el caliu. Va quedar com un fet puntual i aïllat, un disc i un concert; es podia haver fet una pàgina web, exportar el projecte a d’altres llocs, promocionar-ho més... Crec que s’hi ha invertit molt esforç però se n’ha tret poc profit cultural.

Tot i així, d’aquí n’ha sorgit una proposta per establir uns horaris i una regulació per tocar al carrer i evitar que ens facin fora. Durant un temps jo ho feia per necessitat, perquè no tenia feina. Ara és més per afició, perquè m’agrada. Trobo bonic veure gent fent música, mostrant el seu art al carrer. No entenc com no s’impulsa més, no s’organitzen més activitats de música popular. D’altra banda, ara estic en un grup de música llatinoamericana. M’agrada participar en diversos projectes. Aquí viure de la música és complicat perquè hi ha sempre la mateixa gent, i alguns dinosaures, que ho abracen tot. A més, no es veu la música i l’art com a material de comerç.

A part de la música, faig una mica de tot. També faig classes d’anglès i italià i estudio altres idiomes, bàsicament per Internet. Vaig aprendre català al carrer. No m’he plantejat si és difícil o no. Ho he fet, en un parell de mesos el parlava. També parlo castellà però amb accent llatinoamericà, perquè em relaciono amb gent d’aquest origen. Crec que si realment vols fer una cosa la fas i punt. Ara aprenc l’indonesi perquè he conegut una noia i marxaré dos mesos a Indonèsia. De tant en tant faig de paleta i treballo la terra, sobretot la vinya, que és el que es conrea al meu país. En aquest moment treballo de comercial pel meu compte. També faig taekwondo. M’encanta fer moltes coses diferents.

A la vall Ciaolara, al Parc Nacional D'abruzzo, d'on ve el meu pare

Em va bé viure a Manresa perquè és un lloc tranquil. A prop de Barcelona i de fet a prop d’Itàlia també. Avui tot és a prop. No descarto quedar-me aquí, però tampoc marxar. De fet tinc molta família escampada pel món, podria anar gairebé a tots els continents. Quan acabi els projectes que ara tinc aquí, en funció de com ho vegi decidiré què faig. Manresa és una ciutat agradable per viure, tot i que des que sóc aquí pocs manresans se m’adrecen directament. La meva xarxa social és formada sobretot per estrangers. La gent té una xarxa d’amistats de tota la vida i és difícil entrar-hi. I a mi tampoc no m’interessa entrar-hi, si és tan difícil. A la gent li costa obrir-se. Tot i que també, si demanes ajuda, sempre la tindràs. La gent és neutra i tranquil•la, no es fica amb ningú ni s’interrelaciona gaire. A Itàlia, vas pel carrer i si saludes algú, encara que no el coneguis, tindràs resposta. Aquí, si saludes algú que no coneixes, et miren com un boig i no et contestaran. Allà parles amb més naturalitat amb la gent. També penso que, tot i que no s’ha de generalitzar, que el nivell cultural d’aquí és més baix. A Espanya en general, a Catalunya potser no tant, la població està enganxada a la tele, és molt de mirar el futbol i de veure el telenotícies, la informació oficial. Crec que falta cultura crítica.

També crec que aquí impera una cultura molt basada en la família, força conservadora. Si fas alguna cosa diferent de l’habitual se’t mira malament. Potser és una mena d’herència de la dictadura. També si algú se’n va del país, sembla una tragèdia a la família A la gent li costa decidir-se. Per exemple, crec que no he conegut cap família en què no hi hagi un músic. I gent que pinta, que fa art. Aquest país està ple d’artistes, però poc gent s’hi dedica, pocs s’hi llancen. També és cert que no hi ha facilitats: pocs llocs per assajar, poques infraestructures... D’altra banda, penso que es té poca cura del patrimoni i dels edificis antics. I que molta gent té propietats sovint buides i no les cuida. No es veu una ciutat ben arreglada...

He estat una mica crític, potser? Però així és com ho veig!

Joan Piqué

Publicat a El Pou de la gallina. Juny 2010