Em dic Wael i vaig néixer a Beirut, la capital del Líban. Tinc 27 anys i, quan era molt petit, amb la meva família, ens vam traslladar a Brussel•les. La família va tornar al Líban i jo em vaig quedar a la capital belga, on vaig conèixer la que ara és la meva dona. Ella és marroquina però amb la seva família havia emigrat a Manresa, i en aquell moment estudiava a Brussel•les. Ens vam casar i vam venir a viure a Manresa, on ella encara té tota la família i la feina. El dia 1 d’agost ha fet dos anys que visc aquí. Tenim una filla que va néixer a principi de 2009, la Dina, i vivim al barri de la Balconada.Tinc els pares i la família a Beirut, i cada any hi anem de vacances. Jo vaig estudiar cuina, i m’he especialitzat en cuina libanesa. A Brussel•les vaig treballar bàsicament en el sector de l’hostaleria. A mi no em fa res canviar, adaptar-me a nous llocs o situacions, i la veritat és que viure a Manresa m’agrada més que a Brussel•les: el clima d’aquí és millor i s’hi viu molt bé.
Quan vam arribar, vaig estar bastants mesos buscant feina, més d’un any i mig. No coneixia la llengua, ni el català ni el castellà, i no coneixia ningú més que la família de la meva dona. Vaig fer entrevistes de feina però em deien que sense conèixer la llengua ni tenir experiència laboral aquí, ho tenia difícil. Jo parlo anglès, francès, àrab, una mica d’holandès... Però és clar, no sabia res de català ni de castellà. Vaig veure que seria difícil trobar res, és evident que la llengua és la base de tot. Si vols entrar a una casa necessites una clau. I la clau per entrar a un país és conèixer la llengua, ho tinc molt clar. Per això em vaig apuntar al Centre de Normalització Lingüística, al carrer de Jaume I, a fer cursos de català. Ara crec que em faig entendre prou bé... El que no sé gaire és castellà, perquè la majoria dels amics que tinc són catalans. Aquí el tema de conèixer la llengua pròpia del país és més bàsic que a d’altres llocs d’Europa, perquè no et pots moure en anglès o francès. La gent no parla llengües. A Barcelona potser més, perquè hi ha més turistes, però tampoc no gaire. Cal aprendre la llengua d’aquí.
Ja sabent català, però, no vaig continuar buscant feina. Vaig decidir obrir el meu propi negoci: un restaurant libanès, que es diu Beirut, al carrer de Santa Llúcia, molt a prop de la baixada del Pòpul. Vam obrir aquest mes de març i de moment estem prou contents. Tenim força gent, i potser el 70% són manresans autòctons. Molts repeteixen: això és el més important. Fem cuina del Líban, basada en ingredients que també tenen molts altres països mediterranis (Síria, Grècia, Turquia...) però amb receptes i maneres de cuinar diferents. Tenim molta verdura i plats com el Mezzé, una mena d’assortiment, tipus entremès, amb diverses verdures. És un restaurant petit, per a unes 25 persones com a màxim, i obrim per dinar i sopar i oferim plats força econòmics. De fet parlo en plural però ho faig tot jo: comprar (he de baixar força a Barcelona a comprar ingredients d’importació), cuinar, servir, netejar... La meva dona té la seva feina d’infermera. Estic content de com va de moment el restaurant i tinc moltes ganes de tirar endavant. És una responsabilitat tenir negoci propi però de moment me’n vaig sortint, treballant molt.
Al meu restaurant de ManresaM’agrada el clima familiar que s’ha creat al restaurant. Conec molta gent que són clients i amics. Això ho he trobat molt diferent que a Brussel•les. Aquí es potencia la vida social, l’intercanvi, la relació. A Brussel•les el client entrava, menjava i marxava. Aquí la gent fa comentaris, s’interessa per com estan fets els plats, em demanen per mi i com és que he vingut a Manresa... No sé, hi ha un interès personal. Això m’agrada, en altres llocs hi ha una barrera entre client i proveïdor, i aquí això no hi és. De fet trobo que Manresa és un poble i una ciutat alhora. La gent es coneix força, no és una gran ciutat, pots relacionar-te bé amb tothom... M’agrada.
El nostre futur de moment és aquí. Tenint un negoci, de moment és clar que estem establerts a Manresa per temps. La meva dona i jo tenim feina, la nostra filla va a la guarderia i crec que estem força integrats. Aquí es pot viure força tranquil, i de fet jo sóc una persona molt tranquil•la, que faig la meva vida, treballo i respecto tothom. No he tingut problemes pel fet de ser estranger. De fet el meu aspecte no em delata gaire! Potser és un avantatge. Quan parlo sí que es nota, però mai no he tingut cap problema.
La vida aquí és molt diferent del meu país, tot i que el Líban és molt diferent dels estats àrabs que té al voltant. És un país que avui és estable i demà ja no, que un dia té guerra i l’endemà ja no. A més, mig país és musulmà, mig país és cristià, i hi 18 tradicions religioses diferents. Quan es parla de religió és quan arriben els problemes, a mi no m’agrada parlar-ne. La gent ja està acostumada a la diversitat i a una certa inestabilitat, però la majoria vol viure en pau, sense problemes. També és cert que la majoria de libanesos viuen fora. El país té 4 milions d’habitants, però hi ha 12 milions de libanesos fora del país! Ara, però, cada cop va creixent el turisme. Cada any un milió de turistes. És un país petitet (200 km de nord a sud, i 120 d’est a oest, amb platja, muntanya, una mica de tot) i pots fer-hi tota la volta en un dia!
Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Setembre 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada