"El febrer coneixia per internet un manresà, i el juny ja era aquí, amb el meu fill i onze maletes. Vam portar la vida en onze maletes, per començar de zero"Vaig néixer a Mèxic DF. Tota la meva família és defeña: estem acostumats a la ciutat més gran (22 milions d’habitants) i més contaminada del món. Tinc una germana bessona, som la tercera i quarta de cinc germans. La meva família és de classe mitjana i amb molt esforç del meu pare, tots els germans ens vam educar a escoles particulars i vam anar a la Universitat, perquè el sistema públic té moltes deficiències. Jo vaig estudiar Ciències de la Comunicació a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). Durant 22 anys vaig treballar com a productora audiovisual en diverses cadenes televisives. Vaig viatjar molt i em vaig desenvolupar professionalment al meu país.
Les oportunitats que ens dóna la tecnologia d’avui van canviar radicalment la meva vida. A través d’una d’aquestes pàgines socials d’Internet, vaig conèixer un manresà, el David Tapias. Ens vam caure bé i de seguida vam iniciar una relació. Vaig ser a Manresa dues setmanes per conèixe’l a ell i la seva família. Ell va fer el mateix. I ens vam decidir. Jo tenia una feina estable, la vida muntada, però vaig deixar-ho tot. Amb el meu fill Emiliano, de 13 anys, fruit d’un matrimoni anterior, vam decidir venir a Manresa.
Vaig conèixer el David el febrer del 2006, i el juliol ja era aquí, amb el meu fill i onze maletes. Vam portar la vida de dues persones en onze maletes, per començar de zero. No sabia què em trobaria, no sabia català, no m’havien convalidat els estudis, no sabia com ens hi trobaríem. Però ens hi vam llançar. Jo estava convençuda que aquí el meu fill tindria més possibilitats.
Ens vam casar, amb el David. Ell també té una filla petita d’una relació anterior. No hem tingut les coses fàcils. Ningú les hi té. Ell va quedar a l’atur i jo no he tingut gaires possibilitat de continuar la meva carrera. Però ens espavilem i tirem endavant. He fet diverses feines, com ara en restaurants, però no he pogut continuar la meva carrera professional, per diverses circumstàncies. Una d’elles és la meva malaltia. Poc després d’arribar vaig estar malalta. Vaig tenir un linfoma i vaig tenir la sort que la Seguretat Social aquí sigui tan increïble. Sense ser d’aquí, i sense treballar, tenir accés a un tractament per a la malaltia... A Mèxic, si no tens diners, és difícil tractar-te. Aquí em deien que hi tenia dret i no m’ho creia. Em van tractar i em van haver de trasplantar la medul•la espinal. Però m’he recuperat i he començat a fer moltes activitats com a voluntària: a l’associació de veïns de les Escodines, on visc; a la biblioteca del Casal; a la revista F’art; a l’entitat Bages per a tothom; a la Clínica de Sant Josep, on col•laboro cuidant avis... M’agradaria treballar en temes de producció cultural i audiovisual.
El dia abans de deixar Mèxic per venir a Manresa, amb la meva germana bessona, Luzbeth (a la dreta), el seu fill Luciano (amb jersei verd) i el meu fill Emiliano.
Manresa em recorda moltes poblacions de províncies de Mèxic. Per l’arquitectura, per l’estil de viure... És una mena de poble gran i té molts contrastos. Gent molt urbana i gent molt local, amb una mentalitat molt pròpia i tradicional. Tot i que molts manresans diuen que no sé què li trobo, a mi m’agrada Manresa. Trobo a faltar la meva vida urbana i independent, el ritme embogit que duia. Però m’agrada la vida cultural d’aquí, trobo que hi ha una vitalitat impressionant i un arrelament a les tradicions, i això és bo. M’ha costat una mica adaptar-me, potser perquè els mexicans som una mica irreverents. Potser som massa sociables i oberts, i sovint trobem barreres. Jo sóc impulsiva, crec que sovint les coses es poden resoldre ràpid, no cal donar-hi gaires voltes. Allà fem les coses “a lo viva México, a lo viva Juárez”. Aquí m’ha sorprès que tot està d’acord amb la llei, tot està pautat, regulat, normativitzat. Hi ha ordre, organització i les coses estan molt pensades. I la societat et dóna molt. Educació, sanitat... Tant de bo allà hi hagués l’oportunitat, per exemple, d’estudiar gratuïtament fins als 16 anys. Aquí és tan fàcil que no es valora.
M’agrada la qualitat de vida que tenim. Aquí s’hi viu bé. Hi ha seguretat i possibilitats d’estudiar, treballar i tenir accés als serveis. He tingut algun problema pel tema de la llengua, i per això des del primer dia em vaig posar a aprendre’l. Llegeixo tot el que puc en català, l’escolto la ràdio i la televisió. Entendre’l per a nosaltres és fàcil. Costa més la gramàtica i la pronunciació. Però per al meu fill, per exemple, que va arribar amb13 anys, ha estat molt senzill. Jo he estudiat català al casal de les Escodines.
L’Emiliano ja té 17 anys, fa primer de batxillerat a l’institut Lacetània, estudia francès i anglès, fa futbol, ha anat al cau i té molts amics. S’ha integrat perfectament i és un manresà més. Ell és feliç aquí. I jo mai no havia tingut una família com la que tinc aquí. Estic contenta i tinc molta fe que tiraré endavant, com ho vaig fer a Mèxic. N’estic segura.
Les oportunitats que ens dóna la tecnologia d’avui van canviar radicalment la meva vida. A través d’una d’aquestes pàgines socials d’Internet, vaig conèixer un manresà, el David Tapias. Ens vam caure bé i de seguida vam iniciar una relació. Vaig ser a Manresa dues setmanes per conèixe’l a ell i la seva família. Ell va fer el mateix. I ens vam decidir. Jo tenia una feina estable, la vida muntada, però vaig deixar-ho tot. Amb el meu fill Emiliano, de 13 anys, fruit d’un matrimoni anterior, vam decidir venir a Manresa.
Vaig conèixer el David el febrer del 2006, i el juliol ja era aquí, amb el meu fill i onze maletes. Vam portar la vida de dues persones en onze maletes, per començar de zero. No sabia què em trobaria, no sabia català, no m’havien convalidat els estudis, no sabia com ens hi trobaríem. Però ens hi vam llançar. Jo estava convençuda que aquí el meu fill tindria més possibilitats.
Ens vam casar, amb el David. Ell també té una filla petita d’una relació anterior. No hem tingut les coses fàcils. Ningú les hi té. Ell va quedar a l’atur i jo no he tingut gaires possibilitat de continuar la meva carrera. Però ens espavilem i tirem endavant. He fet diverses feines, com ara en restaurants, però no he pogut continuar la meva carrera professional, per diverses circumstàncies. Una d’elles és la meva malaltia. Poc després d’arribar vaig estar malalta. Vaig tenir un linfoma i vaig tenir la sort que la Seguretat Social aquí sigui tan increïble. Sense ser d’aquí, i sense treballar, tenir accés a un tractament per a la malaltia... A Mèxic, si no tens diners, és difícil tractar-te. Aquí em deien que hi tenia dret i no m’ho creia. Em van tractar i em van haver de trasplantar la medul•la espinal. Però m’he recuperat i he començat a fer moltes activitats com a voluntària: a l’associació de veïns de les Escodines, on visc; a la biblioteca del Casal; a la revista F’art; a l’entitat Bages per a tothom; a la Clínica de Sant Josep, on col•laboro cuidant avis... M’agradaria treballar en temes de producció cultural i audiovisual.
El dia abans de deixar Mèxic per venir a Manresa, amb la meva germana bessona, Luzbeth (a la dreta), el seu fill Luciano (amb jersei verd) i el meu fill Emiliano.Manresa em recorda moltes poblacions de províncies de Mèxic. Per l’arquitectura, per l’estil de viure... És una mena de poble gran i té molts contrastos. Gent molt urbana i gent molt local, amb una mentalitat molt pròpia i tradicional. Tot i que molts manresans diuen que no sé què li trobo, a mi m’agrada Manresa. Trobo a faltar la meva vida urbana i independent, el ritme embogit que duia. Però m’agrada la vida cultural d’aquí, trobo que hi ha una vitalitat impressionant i un arrelament a les tradicions, i això és bo. M’ha costat una mica adaptar-me, potser perquè els mexicans som una mica irreverents. Potser som massa sociables i oberts, i sovint trobem barreres. Jo sóc impulsiva, crec que sovint les coses es poden resoldre ràpid, no cal donar-hi gaires voltes. Allà fem les coses “a lo viva México, a lo viva Juárez”. Aquí m’ha sorprès que tot està d’acord amb la llei, tot està pautat, regulat, normativitzat. Hi ha ordre, organització i les coses estan molt pensades. I la societat et dóna molt. Educació, sanitat... Tant de bo allà hi hagués l’oportunitat, per exemple, d’estudiar gratuïtament fins als 16 anys. Aquí és tan fàcil que no es valora.
M’agrada la qualitat de vida que tenim. Aquí s’hi viu bé. Hi ha seguretat i possibilitats d’estudiar, treballar i tenir accés als serveis. He tingut algun problema pel tema de la llengua, i per això des del primer dia em vaig posar a aprendre’l. Llegeixo tot el que puc en català, l’escolto la ràdio i la televisió. Entendre’l per a nosaltres és fàcil. Costa més la gramàtica i la pronunciació. Però per al meu fill, per exemple, que va arribar amb13 anys, ha estat molt senzill. Jo he estudiat català al casal de les Escodines.
L’Emiliano ja té 17 anys, fa primer de batxillerat a l’institut Lacetània, estudia francès i anglès, fa futbol, ha anat al cau i té molts amics. S’ha integrat perfectament i és un manresà més. Ell és feliç aquí. I jo mai no havia tingut una família com la que tinc aquí. Estic contenta i tinc molta fe que tiraré endavant, com ho vaig fer a Mèxic. N’estic segura.
Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Maig 2010
1 comentari:
Me encantó el sombrero de ala ancha... y hojas verdes. ;)
Publica un comentari a l'entrada