Dietrich Schultz

No sabeu com en sou d'afortunats; aquí cada dia surt el sol

Em dic Dietrich Schultz, sóc alemany i fa dotze anys que visc a Catalunya. Per a mi és un somni viure aquí. Els ho dic als meus fills: no sabeu com en sou d'afortunats, aquí cada dia surt el sol. Faig de professor d'alemany i tinc una escola a Manresa.

Amb la Gemma ens vam conèixer a Tolosa de Llenguadoc. Ella estudiava francès a la Universitat i jo m'havia acollit a un programa europeu que consistia a anar a treballar a l'estranger ensenyant el teu idioma. Tenir una nòvia d'una altra cultura té un encant, és diferent, sóc molt curiós. Ens vam conèixer parlant francès, més endavant, quan ella va venir a viure a Hamburg, ens vam passar a l'a­lemany i des que vivim junts aquí, parlem en català i en ale­many. Amb els nens, cadascú en la seva llengua. El fet de venir de cultures diferents fa que de vegades hi hagi malen­tesos, la manera d'enfocar les coses és una altra.

Tenim dos fills, el Pau de deu anys i el Joel de 8. En les nostres prio­ritats primer hi ha la família i després ve el treball. Has de renunciar a coses, però tampoc és tan important i val la pena.

Vaig néixer a Gummersbach, a 40 quilòmetres de Colònia. Tot i que la ciutat té uns 40.000 habitants, jo vivia en un entorn rural. De nen en vaig gaudir molt, però de més gran ja pensava a anar-me'n. Als dinou anys vaig fugir d'aquest ambient per anar a estudiar a la Universitat d'Hamburg. Sóc llicenciat en Filologia Francesa, Història i Pedagogia.

L'ensenyament a Alemanya és força diferent d'aquí. L'escola comença als sis anys. L'educació infantil no és obligatòria i el treball es fa a partir d'activitats lúdiques. Fins als deu anys els nens van tots junts. Després es sepa­ren en tres nivells, en funció de les notes i la predisposició. El batxillerat dura nou anys, acabes la teva formació amb dinou. Llavors t'incorpores al món del treball o vas a la Universitat. Quan tries la carrera que vols estudiar has de definir d'entrada si voldràs ser ensenyant d'aquella matèria o no, la titulació i les assignatures són diferents. Aquí tinc la impressió que es valora més la quantitat que la qualitat, tant a l'escola com després en el món del treball. No estic d'acord amb l'allargament de l'horari escolar, es fa pels pares i no pels nens. Massa hores.

A Alemanya els idiomes s'aprenen a l'escola, hi ha poques acadèmies d'idiomes. Aquí sorprèn la relació entre la quantitat que n'hi ha i el nivell general.

Amb tota la família al cim del Pedraforca

M'agrada molt viure aquí, per la gent, per la natura i pel clima que teniu. La gent és més oberta i més simpàtica que al meu país, m'atreveixo a dir que em sento més a casa que allà. Em sento en la meva salsa. També he de dir que la regió d'on jo vinc som una mica més sorollosos i oberts que la resta d'Alemanya. Colònia és famosa pel seu carnaval.

Penso que no hi ha gaire llocs al món on tinguis la possibi­litat d'arribar en una o dues hores al mar o a la neu, amb paratges increibles. Sí que hi ha llocs molt bonics, però tens una cosa, només una. Aquí les tens totes. El que podem fer aquí amb els nens a Alemanya és impensable. Anem als Pirineus i ens banyem als rius, allà tenim boscos i llacs impressionants, però l'estiu és molt curt. Aquí quan teniu una mica de pluja ja us queixeu, allà durant nou mesos el cel és gris clar, mig gris, gris fosc ...

No he tingut necessitat d'aprendre el castellà, tothom m'ha parlat en català. Fins i tot hi ha hagut gent que ha parlat cata­là amb mi i no ho havia fet mai amb ningú. Primer queden sorpresos, i després fan l'esforç de parlar-lo. Vaig aterrar en una família molt gran i molt d'aquí, que m'ha acollit molt bé. La Gemma té vuit germans i molts cosins. Som tot un clan. Una família com les d'abans, com les italianes que veia a les pel·lícules de petit ... , m'hi sento molt bé.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juliol-agost 2006

Cap comentari: