Violeta Pusok

“la gent de Transilvània s’assemblen als catalans: treballadors, actius, familiars...”

Transilvània és un territori que actualment pertany a Romania però que havia format part d’Hongria. És una mica com Catalunya, un lloc on hi ha hagut disputes territorials La meva mare és romanesa i el meu pare hongarès, i jo tinc la doble nacionalitat, malgrat que ara ja fa 13 anys que visc a Manresa. 

Vaig néixer fa 36 anys a la ciutat transilvana de Zalau, que és d’una mida similar a Manresa, té més de 60.000 habitants. Vaig acabar els estudis per fer de professora d’educació física al meu país. Quan em vaig casar, el meu marit va venir a Manresa, amb un contracte de treball en el món de la construcció. Va venir sol, però al cap de mig any jo vaig venir, i aquí ens hem quedat.

Quan vam arribar no coneixíem ningú, hi havia menys estrangers que ara… Però aviat ens vam adaptar. Vaig estar un parell de mesos buscant fenia, i després he treballat gairebé sempre. Vaig aprendre castellà jo sola, amb el diccionari i la televisió. No és difícil perquè és una llengua romànica, com la nostra. També he après català, sobretot pel contacte amb la gent.

Em dedico intensament al món de l’esport. Vaig treballar a Esports Sagi, on vaig aprendre molt i em va servir per relacionar-me amb molta gent. També vaig començar a fer caminades, però ara ja fa uns 7 anys que em dedico a les curses, sobretot de muntanya. De fet, a la primera que vaig fer, la de muntanya de Manresa, que passa pel Collbaix, ja vaig ser tercera i vaig compartir podi amb la Núria Picas! He fet curses a la zona de Montserrat, al Montseny, al Pirineu... No faig ultradistància, mai no en faig de més de 60 km, la majoria entre 20 i 40 km. Penso que per fer distàncies més llargues cal preparar-se bé, mentalment i físicament; molta gent s’hi llança sense estar ben preparat i això no m’agrada. Entreno amb l’Agustí Roc, un autèntic luxe perquè és un gran esportista (campió del món de curses de muntanya) i una persona admirable, i també surto amb grups d’entrenament.

Córrer m’ha servit per superar moments complicats a nivell personal. És la meva teràpia, m’ha ajudat a no tancar-me i a superar problemes. Perquè córrer no és només competir: serveix per relaxar-se, ajuda a tirar endavant. A part és una manera de gaudir, de fer amics. És un món on hi ha amistat, coneixes molta gent agraïda i oberta. Ara em dedico a fer d’entrenadora personal, dono suport a gent que s’hi inicia. És molt bonic i  gratificant. He tingut la sort de guanyar curses o fer podis, però això és secundari. És un esport en què tots guanyem, del primer a l’últim. El meu marit no corre, és futbolista, però sí que fem BTT. I a córrer ara hem sortit algun cop, a veure si també s’hi enganxa!

Per aquesta afició va molt bé viure a Manresa. Som a prop de Montserrat, del Berguedà, del Montseny... Tenim la muntanya a tocar i això és genial. A mi també m’agrada molt la platja, però tampoc ens queda lluny. És un lloc on es viu bé, la gent en general és amable. Potser fins que no et coneixen costa relacionar-te, però mai no he tingut cap problema, estic contenta. El meu marit ara treballa d’autònom i vivim a Valldaura. La idea de moment és quedar-nos aquí. Tot i que trobo a faltar la meva gent, és clar: els pares, la germana petita i els nebots... Sóc molt familiar i costa tenir-los lluny, però al mateix temps, com que porto temps fora, quan vaig allà m’hi trobo desplaçada. Els amics han agafat el seu rumb, les coses del dia a dia canvien... Tot i que crec que la gent de Transilvània i la de Catalunya s’assembla: actius, treballadors, responsables, familiars...

Potser perquè vinc d’un lloc on hi ha hagut tensions territorials, i hem patit un dictador com Ceaucescu, no m’agrada la política. Sobre el tema de la independència, sóc partidària que hi hagi pau i no es busqui el conflicte. No crec que valgui la pena patir per conflictes polítics. Al meu país ho hem passat malament i per això no m’hi poso. Que ho arreglin els polítics!

 

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Març 2015

 

Elena Eva Busuioc

«Cada persona és del lloc on es guanya el pa»

Em dic Eva, tinc 55 anys i vaig néixer a Satu Mare, una població del nord de Transilvània. Té uns 140.000 habitants i és la ciutat romanesa més gran de la zona fronterera amb Hongria i Ucraïna. Crec que té moltes coses en comú amb Man­resa, i potser per això aquí m’hi trobo molt còmoda. Tinc dues filles: la Bianca, de 34, i l’Adina, de 32.

Vaig casar-me jove i vaig divorciar-me ja fa molts anys. Després d’haver fet diverses feines, sobretot d’infermeria, al meu país, l’any 98 vaig aprofitar una oferta del govern per treballar a Israel, com a cuidadora de persones grans. La meva filla gran anava a la Universitat, la petita feia batxillerat i jo estava disposada a treballar tant com convingués per ajudar-les. Per això vaig marxar, tota sola. A Israel tenia l’oportunitat de guanyar més diners. Va ser una experiència dura, arribar en un país diferent, sense entendre res: l’hebreu és molt diferent d’una llengua romànica com la nostra. Vaig treballar durant cinc anys, sobretot en hospitals i residències, en una ciutat a mitja hora de Tel Aviv i he de dir que Israel és un país meravellós: gent fantàstica, tranquil•litat i amb una gran qualitat de vida. És un poble que em va impactar i que no té res a veure amb la idea que en té una gran part de la societat. Recomano a tothom que hi vagi, almenys un cop a la vida. Van ser cinc anys sense veure les meves filles (si sortia no podia tornar al país). Finalment vaig tornar a Romania. Però no m’hi vaig readaptar. Havia viscut en un lloc més obert de mires, modern, emprenedor. I en tornar, no sabia què em passava, no em sentia bé a la meva ciutat. Un dia vaig entendre que em molestava la tristor, el conformisme, la poca voluntat. La gent, a Romania, està sempre capficada pels problemes, té una mentalitat trista, li costa somriure. Vaig entendre que jo no volia això per a mi.

Me’n vaig tornar a anar. Vaig treballar en un poble del sud d’Itàlia, substituint una amiga que treballava de cuidadora a casa d’un senyor. Vaig ser-hi dos mesos i després, també a través d’una amiga que vivia a Catalunya, vaig venir aquí. Vaig entrar a cuidar una senyora gran de Sallent, a qui recordo amb molta estima. D’entrada no tenia els papers, era més complicat perquè aleshores Romania no era de la UE, però més tard vaig regularitzar la situació. Els mesos següents vaig treballar fent feines de casa per a una família de Manresa, que em va fer contracte i em va ajudar molt. Fa quatre anys i mig que vaig arribar.

Sempre he estat molt activa i independent, he fet coses diverses i em considero emprenedora. Al meu país feia molts pastissos i havia pensat fer de pastissera. També tinc coneixements de medicina naturista, massatge terapèutic i reflexoteràpia, i he treballat al món de la confecció. No em fa por provar coses noves. Després d’una breu estada a Romania per temes de salut, vaig tornar a Manresa i vaig obrir una botiga de confecció al carrer de Barcelona. Feia de modista, vestits a mida. Va estar prou bé però només la vaig poder mantenir un any. Després vaig estar tres anys com a treballadora social en una empresa de serveis domiciliaris, ajudant persones a qui havien operat en el moment que tornen a casa. Em va encantar aquesta feina. Hi vaig conèixer força gent, i també vaig conèixer tots els barris de Manresa. Però vaig tornar a tenir problemes de salut, que van desembocar en una embòlia pulmonar. Ara estic millor però malauradament, com tanta altra gent, estic a l’atur.

He fet un curs de temes sociosanitaris, per continuar formant-me. També de llengua, vaig estudiar català. Ara parlo castellà i català, a banda del romanès, hongarès (una part de la meva família ve d’Hongria), hebreu i força anglès. Participo al programa Quedem? d’Òmnium Cultural, que posa en contacte persones nouvingudes i gent d’aquí, i fem visites culturals diverses. Trobo que és una iniciativa esplèndida, plena d’activitats interessants, em dóna molta vida. En una trobada recent em vaig atrevir a recitar poemes de poetes del meu país i també catalans.

Una foto que m’agrada molt de la meva filla petita i la meva mare

M’agrada moure’m i participar en projectes, compartir. M’interessa molt el món de l’art, toco el violí i m’encanta cuidar plantes. Penso que sóc força oberta, també pel fet d’haver viscut en diferents països i tenir els meus repartits del món. La meva filla gran viu a Praga, tinc una germana als Estats Units, una neboda a Budapest... Això és el que hi ha, avui el món és així, tothom està repartit! Crec que cada persona és del lloc on es guanya el pa. Ara per tant jo sóc de Manresa. No trobo a faltar el meu país. M’he adaptat i em sento ben acceptada. El futur és sempre incert, vés a saber què farem, però el meu present és a Manresa. Visc sola en un pis de lloguer al carrer Alcalde Armengou i estic bé aquí. Hi ha un clima similar, amics i amigues d’aquí... En canvi, no conec gaire gent del meu país. Veig gent d’altres països que s’ajunten, miren d’ajudar-se, s’alegren quan es troben... Ho trobo a faltar dels romanesos. També em sap greu que hi ha gent del meu país que no és responsable ni respectuosa. En general som gent treballadora, però n’hi ha que ens fan quedar malament. És una llàstima.

Joan Piqué Publicat a El Pou de la Gallina. Maig 2011

Cristian Dan Iftimi

El moment actual és una travessia

Sóc de Barlad, una ciutat romanesa de la regió de Moldavia. Amb la Loredana, la meva dona, vam venir a Manresa aviat farà cinc anys. Tenim un fill, l’Adonis, que ara fa P3 a l’escola del nostre barri, el Puigberenguer.

Sóc fisioterapeuta. Vaig ser el físio de la selecció oficial de voleibol del meu país durant dos anys. La combinació esport i físio era el meu món. M’agradava molt, però pagaven poc i només ens donava per sobreviure. No ens podíem permetre ni una casa, ni un cotxe... Per menjar, amb 30 euros al mes passàvem. La Loredana és titulada en Educació Física i Esport i ha fet mestratges de físio i d’antropologia mòtrica. Ens vam conèixer a Bucarest, a la universitat. Ella és de Satu Mare.

Aquí he fet moltes feines; m’agrada aprendre. Des de fa tres anys treballo al Globus Bar. Hi ha molt bon ambient, tant amb els companys com amb la mestressa. Sóc positiu i tinc l’esperança, més endavant, de trobar feina de físio. Ara en faig a Ampans, com a voluntari.

La meva mare és mestra de mestres i el meu pare, enginyer industrial. Razvan, el meu germà, s’ha casat amb una colombiana i viu a Austràlia. Allà hi ha feina per a tothom i podríem anar-hi, però de moment veig el nostre futur aquí. Ara que ens hem integrat, seria començar una altra vegada de zero.

El meu fill Adonis, en l'última edició del Campi qui jugui, el desembre passat

Sabia que existia el català, però em pensava que era un dialecte, no una llengua. Quan vam arribar vam compartir pis amb la Clara, una catalana que ens va ajudar molt a entendre'l. Vaig començar a estudiar-lo com a autoimposició i m’ha acabat agradant molt. Tinc el nivell C i ara vaig pel D; penso que amb el nivell D puc tenir les mateixes oportunitats que una persona d’aquí amb el C. No puc entendre com hi ha persones que viuen aquí de fa anys i no el parlen. A mi, si vinguessin al meu país, m’agradaria que parlessin romanès. És només qüestió de voluntat. Parlar el català et dona molta seguretat i confiança i et fa sentir d’aquí.

A Romania un bon percentatge de joves van a la universitat, és un repte. Són gratuïtes i estan molt bé. Molts grecs, per exemple, hi van a estudiar medecina per exercir-la després al seu país. A Grècia la universitat és molt cara. L’escola de primària sí que penso que és millor aquí. Allà els mestres i també els metges estan molt mal pagats. Pot passar que una dona fent neteja en una gran empresa cobri 300 euros al mes i un metge en cobrin només 150. Això porta a la corrupció i que la gent estigui mentalitzada a pagar, si vol, una bona visita. És habitual pagar una quota mensual, sobretot al pediatre, per poder rebre assistència, si convé, a casa.

Jo, en la política, no m’hi fico gaire, perquè penso que els partits lluiten sempre pels seus interessos. De moment no sortirà cap líder que vulgui fer alguna cosa pel país. Jo veig igual un govern de dretes que un d’esquerres.

Enyorem, d’una manera molt especial, la neu, allà hi convius durant tres mesos l’any. El dia que va nevar a Manresa estàvem eufòrics. Trobem a faltar la família, però també els amics que vam fer a la universitat. Tots viuen allà i ens diuen que tornem. Ens agrada la cuina d’aquí, el peix, l’arròs negre..., però també fem cuina romanesa. Té més calories, és més pesant, però els romanesos no estem grassos, mengem amb mesura. Per exemple el sarmale és molt habitual: s’agafa una fulla de col i a dintre s’hi posa carn picada amb verdures i arròs una mica cru, tot fregit amb salsa de tomàquet, s’embolica amb la fulla de col i es posa a bullir en una olla gran. També fem moltes sopes, per cada àpat i de tipus diferents.

Penso que la gent ha de poder triar el lloc on vol viure, però s’hauria d’integrar més, cosa que aquí no passa. També crec, però, que la regulació és important per una bona convivència.

Conxita Parcerisas

Publicat a el Pou de la gallina. Febrer 2010

Valer Bucsa

Cafè amb llet o cafè amb gel?

Sóc de Sibiu, una ciutat romanesa de 170.000 habi­tants que està situada en el centre del país, al sud de la regió de Transilvània. L'any passat, junta­ment amb Luxemburg, va ser Capital Europea de la Cultura. Entre altres valors, té un centre històric medieval que es conserva intacte. El turisme és sobretot cultural, però també vénen a esquiar d'arreu d'Europa a Paltinis, una muntanya que és a 20 km. L'alcalde actual és d'origen alemany, treballa molt per la ciutat i està molt ben valorat.

Tinc 23 anys i ara que la meva família pot tirar endavant he decidit pensar en el meu futur. Vaig ser un bon alumne, a primària sempre era el tercer la classe, però als 14 anys vaig decidir anar a treballar per ajudar la família. Sempre he treballat a l 'hoteleria i ho he compaginat amb cursos rela­cionats amb el meu ofici i amb algun sobre construcció. Els pares treballen a la indústria de la pell, Alina, la meva ger­mana, més gran que jo, va estudiar Sociologia i ara viu a Itàlia i Marian Ioan, el meu germà, encara estudia.

Amb la meva germana, a casa de la família, a Sibiu, durant les festes de Nadal del 2006

Vaig arribar a Manresa el juny passat amb vint companys més per treballar a l'empresa d'hoteleria DIESA. Si vols anar a treballar a l'estranger t'apuntes en una oficina que hi ha a Bucarest i quan tenen alguna feina per tu t'avisen. Em van proposar un contracte d'estiu (4 mesos) a Castelló, però vaig triar Manresa perquè el contracte era com a mínim d'un any. Cobro entre 4 i 5 vegades més que en el meu país. Potser em quedaré 2 anys, ja ho veurem.

Sorana, la meva xicota, viu a Bucarest. La vaig conèixer tres mesos abans de venir, cada dia parlem per Internet. M'agradaria formar una família, comprar un pis i a la llarga, si pot ser, muntar el meu propi negoci. Ara penso que ho vull fer al meu país, però no sé la vida on em pot portar.

No sabia castellà, ni sabia que aquí es parlava una altra llengua. Quan vaig descobrir que també es parlava el cata­là em vaig desanimar. Podien demanar-me un cortado o bé un tallat, mare meva! Però ara ja parlo castellà i entenc el català, sense fer cap curs, només conversant i preguntant.

Des del primer dia he treballat al Xaloc, un bar del Passeig. La gent em parlen molt en català, però si no els entenc m'ho repeteixen en castellà. Al
començament quan havia de servir una taula gran no els entenia a tots, jo apuntava el que escoltava i si no quedava clar sortia un company per esbrinar què volien. Ara només, a vegades, em confonc amb el cafè amb llet i el cafè amb gel. A nosaltres ens sona ben igual.

El primer que em va sorprendre de Manresa van ser les pujades i les baixades que té la ciutat. Trobo que els edificis estan molt ben conservats. A Romania les cases estan en pitjors condicions i viure en un pis de dues habi­tacions, com viu la meva família, és normal. Al fred ja hi estic acostumat, el que per a mi és nou és tanta humitat. Visc en un pis compartit amb tres companys de treball, també romanesos.

A Romania els preus dels productes bàsics són igual de cars o més que aquí. Em fixo en l'oli de gira-sol o la carn i ho veig més barat. El lloguer d'un pis pot costar 200 euros, tot un sou d'allà. A Sibiu també hi ha immigració, sobretot xinesos i marroquins, que vénen a millorar les seves condicions de vida, però també europeus que veuen oportunitats de negoci. La gent d'aquí em pregunten sovint pels preus i l'evolució del meu país.

Quan dic que sóc de Transilvània tothom em parla del comte Dràcula, veig que aquí és molt popular. Nosaltres no el valorem tant, només hi ha un museu per als turistes i un castell. El mes de febrer faig vacances i aniré a Bucarest i a Sibiu, tinc ganes de veure'ls a tots, no ha estat fàcil passar les festes lluny de la meva gent.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Febrer 2008

Editha Tivadar

Serena i sensible

Sóc l’Editha Tivadar, una hongaresa amb passaport romanès. Casa meva és a Satu-Mare, una ciutat romanesa de 130.000 habitants a 13 quilometres de la frontera amb Hongria. Dorin, el meu marit, i jo vam arribar a Manresa fa dos anys buscant un sou més digne. A Romania els sous són molt baixos i els productes de consum diari valen el mateix que aquí. Com t’ho fas per comprar una nevera o una rentadora amb un sou mensual de 200 o 300 euros?

Vas esperant si la situació al teu país canvia, si un nou govern frena la corrupció, si millora la qualitat de vida, però res, els preus van pujant. Els meus pares són pensionistes i cobren 120 euros al mes entre tots dos. Hi ha mesos que en paguen 50 de gas. Sort que tenim hort i animals i casa, i que fem moltes conserves i per menjar no han de patir!

Tinc 32 anys, vaig estudiar per dissenyar instal•lacions (gas, aigua...)per a l’arquitectura, però des que va morir Ceaucescu no es fan blocs de pisos a Romania, només cases familiars. He treballat en la venda d’or i de roba. Anava a Turquia a comprar i ho venia en una parada que tenia al mercat o a casa meva, però la gent no té diners i acabes no cobrant i pagant molts impostos. El meu marit treballava de planxador de roba. A Romania hi ha molt tèxtil, es confecciona per a marques conegudes. Em sorprenc quan veig el preu d’una peça de Decatlhon confeccionada a prop de casa.

Gairebé no hi ha analfabets en el nostre país, l’ensenyament és obligatori i la formació dels joves té un bon nivell, però si volen un futur han d’emigrar. A la universitat de Cluj, per exemple, s’hi formen metges d’arreu del món. El jovent allà és diferent, ens ha sorprès la permisivitat que es respira en els joves d’aquí, en el tabac, les drogues, la moda, els horaris de la vida nocturna...

Tinc un germà que es diu Francisc de 34 anys. Té família i també s’està plantejant emigrar. El nostre pare feia de fuster i la mare era assistenta maternal d’orfenats. Aquesta feina consisteix en tenir a casa, vivint amb la família, un nen o nena procedent d’un orfenat. Aquests nens estan molt marcats, els hi manca molt d’afecte i d’atenció personal per poder afrontar una possible adopció. En vam tenir molts, en tenim d’adoptats per tot el món.

Trobo a faltar el verd, l’espai, la casa més gran que tinc allà, la matança del porc abans de Nadal, les sopes..., però el que trobo més a faltar és la meva filla. Té tres anys i només hem viscut juntes el primer any. Viu amb la meva mare. Ara ja té clar qui som, però quan vam arribar les primeres vacances ens va mirar i ens va preguntar : "Vosaltres sou els meus pares?". Tinc ganes de fer de mare, d’aprendre’n amb una filla molt espavilada i molt acostumada a com l’ha educat la meva mare. Tot un repte. La primavera que ve els meus papers ja em deixaran fer feines que no siguin de neteja i podré buscar un treball que em permeti portar la meva Anke a Manresa.

La foto de la meva filla Anke que sempre tinc a la taula

Vull arrelar les nostres vides aquí, llogar un pis més gran, parlar bé el català i potser quan em jubili tornar a casa meva. El romanès també és una llengua romànica. M’han dit que hi ha 3.000 paraules que s’assemblen a les catalanes. Entenc el català i ara l’aprendré a parlar.

Quan vaig arribar a Manresa no em va agradar gaire, veia molta pedra, pocs arbres i trobava els pisos molt petits, però ara hi estic bé. He trobat gent de tot tipus, alguns que s’han volgut aprofitar del meu treball, però ara treballo per a persones encantadores, que no em tracten com una estrangera, que s’interessen per les meves coses, que em parlen dels seus problemes, em demanen la meva opinió i parlem de tot.

Conxita Parcerisas
Publica a El Pou de la Gallina. Gener 2006