Sebastián Cadavid

“Com es diu a Medellín, sempre endavant! Enrere ni per agafar impuls!”

Em dic Sebastián i vaig néixer fa 27 anys a Medellín, Colòmbia, tot i que sóc manresà des de ja fa anys. Tinc un germà un any més jove que jo. Amb la meva família ens vam traslladar a la capital del país, Bogotà, on la meva mare tenia una perruqueria. Ella feia viatges a Barcelona per fer cursos a la perruqueria Llongueras (de fet ja ho havia fet la meva àvia, també perruquera), i en un d’aquests viatges va conèixer un home català, de Sant Cugat, de qui es va enamorar (ella ja estava separada del meu pare).

Es van casar i vam arribar a Catalunya el 2002, quan jo tenia 17 anys. Al cap d’un temps, per diverses circumstàncies, ens vam traslladar a Marganell i després a Manresa, on vam arribar fa quatre anys, el 2007.

Vaig estudiar electricitat i vaig treballar en aquest sector, i també vaig fer altres tipus de feines, en fàbriques, etc. Ara estic a l’atur i em posaré a estudiar quiromassatge, alhora que miraré de troba alguna feina. Visc amb la meva mare i el seu marit al barri de la plaça de Catalunya, una zona amb un ambient molt familiar. He de dir que Manresa m’agrada molt, de seguida em va semblar una ciutat plena de possibilitats. Té tantes coses... Penso que és una ciutat amb orgull, on es viu tranquil. A mi m’agrada passejar, anar amunt i avall. I mai, en cap dels ambients en què m’he mogut, no m’he trobat amb problemes pel fet de ser d’origen estranger. De fet tampoc no és una cosa que es noti a primera vista. Conec molts catalans i la veritat és que de colombians no gaires, no tinc amics del meu país aquí.

Durant dos anys vaig jugar al Club Voleibol de Manresa, al Pujolet. És un esport que ja practicava a Colòmbia i de fet vaig formar part de la selecció d’Antioquia, el departament de Medellín. Vaig conèixer molta gent i vaig fer amics, tot i que vaig haver de deixar-ho en perdre la feina, perquè la prioritat era aquesta, aconseguir diners.

Jo dic que sóc de Medellín i a tothom li ve al cap el mateix... És trist que se’ns conegui només pel narcotràfic. I és cert que és una ciutat molt conflictiva, on no es pot viure tranquil, hi ha por i no hi ha seguretat. No es pot ni comparar amb Manresa. Però al mateix temps, de la meva ciutat n’he tret un lema que m’acompanya sempre. La gent de Medellín diu: “Sempre endavant. Enrere ni per agafar impuls”. Una manera d’entendre la vida molt pròpia de les muntanyes de Medellín: aquesta força per tirar endavant, treballar-s’ho i no defallir.... Les coses són difícils i no hi ha ningú que regali res, però cal anar sempre endavant. Això ho tinc sempre present. Igualment, no vull perdre el temps desmentint tots els tòpics que circulen sobre Medellín i els temes del narco, ni discutint amb els que ens posen a tots al mateix sac. És un tema en el qual normalment no entro, ja no em molesta.

Una imatge de fa anys, amb la família (jo sóc el de vermell, a l’esquerra)

I és clar, hi ha moltes coses que trobo a faltar de la meva ciutat. La família sobretot! Tinc vuit tiets per part del meu pare i set per part de la meva mare. I és clar, un munt de cosins. Els enyoro. En general ells viuen bé, tenen recursos, i de vegades m’empipo perquè jo sóc aquí i econòmicament les coses estan complicades. Tot i així en principi tinc previst quedar-me, m’agrada molt Manresa i la proximitat amb Barcelona. Tot i que és difícil saber-ho, depèn de com vagin les coses, de si trobo feina... Ara tampoc no tinc nòvia ni estabilitat econòmica. Ho anirem veient però la intenció és quedar-me.

M’encanta el Barça, la música del Serrat, la cultura catalana en general, la ciutat de Barcelona... Em sento molt vinculat amb Catalunya. Al camp del Barça hi he anat moltes vegades, fins i tot un cop a la llotja, perquè un oncle meu era amic d’en Montal, un expresident del club. Recordo molt bé una anècdota, i és que quan a Colòmbia van matar Pablo Escobar, el principal líder del narcotràfic, jo estava veient el partit del Barça. Lògicament em vaig quedar a mitges perquè totes les televisions van començar a informar de la notícia de l’any.

A Manresa he trobat gent oberta, disposada a tot, gent amb bon humor i que riu força. Gent molt chévere, com diem nosaltres. La pega que us trobo és que sou una mica pesseteros, esteu sempre molt al cas dels diners, us costa deixar anar un euro... Jo potser sóc massa fresc en aquest tema, però trobo que aquí la gent és poc despresa amb el tema dels diners. Crec que en aquest cas el tòpic és cert.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Setembre 2011

Omaira Arias Patiño

Sóc crítica amb els immigrants que es resisteixen a integrar-se

Sóc de Palmira, una ciutat colombiana de la província del Valle del Cauca. Mai havia pensat en marxar del meu país, però vaig conèixer el Josep, un català nascut a Sant Martí de Sesgueioles i ens vam enamorar. Fa 13 anys que vaig arribar a Manresa i 12 que ens vam casar. Vaig tenir el meu primer fill, el Lluís, quan tenia 16 anys i el Gustavo 3 anys més tard. Al meu país això és normal, ara que en tinc 39, si visqués allà, segurament que seria àvia. Aquí, però, me n’oblido i quan veig una joveneta embarassada pel carrer em sorprenc. Tenim un altre fill, el David, que té 9 anys.

Em sento totalment integrada en aquesta societat. Els meus amics i amigues, molts són d’aquí: els amics del meu marit, els pares de l’escola, els companys de feina...tot i que també participo en les activitats que organitza l’associació de colombians. He format part del Consell Escolar del col·legi Puigberenguer i també dels pares d’acollida. La mare ens deia “Donde fueres haced lo que vieres” i suposo que per això soc crítica amb els col·lectius de sud-americans que es resisteixen a integrar-se. A vegades els de l’associació no entenen les meves crítiques.

Quan vaig arribar no hi havia tanta immigració. Un noi de correus em deia que era la cinquena colombiana que vivia a Manresa. La gent em miraven encuriosits, però jo venia amb ganes de fer d’aquest país el meu i estava molt receptiva a tot el que m’envoltava. Recordo que de seguida em vaig adonar que la gent aquí vestia diferent. Els meus pantalons ajustats i les meves arracades de colors no encaixaven i em vaig anar a comprar roba nova.

En començar a aprendre el català, sovint sortia de casa amb el ferm propòsit de llançar-me a parlar-lo, però arribava a les botigues i malgrat veien el meu esforç, em contestaven en castellà. Algú fins i tot em deia, "a nosaltres també ens va bé practicar el castellà". No sabeu com desanima, això!

Amb el meu marit Josep, els meus fills Lluís i Gustavo i un cosí, a Palmira, el 1995

Al meu país vaig treballar en una fàbrica de guants, en un restaurant, fent serveis domèstics, de dependenta en una sabateria...La meva família era pobre, teníem el bàsic per viure i els 5 germans vam cursar l’ensenyament primari i ens vam posar a treballar. A Manresa he treballat en una botiga i ara sóc monitora de menjador a l’escola Sant Ignasi. No m’imaginava que m’agradés tant: la relació amb els nens, l'organització de tot plegat i les companyes que m’estimo molt. El Josep em diu que serviria per fer treball social, que m’ho pensi. Però a mi em sembla que patiria molt.

La violència que hi ha al meu país, els assassinats i segrests els vius com aquí els atemptats d’ETA. Sempre que no et toqui de prop, saps que hi has de conviure. En el dia a dia, quan arriba el vespre no t’exposes a sortir de casa, molt menys si ets dona i sola. La tranquil·litat que tenim aquí és impagable.

La dona no és tant independent com aquí, és una societat més masclista. Aquí jo puc sortir a sopar amb les mares de l’escola o les companyes de treball, allà només surten els homes. A les empreses no es fan sopars de treball, són dinars i quasi sempre són familiars, dels treballadors amb les seves famílies.

Al centre de Palmira, també amb el meu pare

Enyoro com es viuen els diumenges al meu país. Sobretot els d’estiu. La gent va al riu a banyar-se i a dinar. Amb no res es prepara una festa, es balla o es prenen uns traguets. El 7 de desembre el col·lectiu colombià celebrem la festa de l’Alumbrado. A Colòmbia és una festa molt viscuda, els veïns encenen espelmes i fanals i els posen a les voreres dels carrers i l’Ajuntament apaga els llums de la ciutat. Sembla un pessebre. Aquí primer fem un taller de fanalets al centre Flors Sirera i després els encenem a fora. És una festa maca que ens transporta a les nostres arrels i ens ho passem molt bé.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Febrer 2009

Jorge Caballero

A la recerca del somni europeu

Em dic Jorge Caballero Ramos, vaig neixer el 21 de juliol de 1979 a la ciutat de Bogotà, on vaig viure fins els 19 anys amb la meva mare. Ella és auditora fiscal. Tractant-se del meu país, puc dir que he format part d’una classe privilegiada.

En acabar el batxillerat tenia el cor i el cap dividit: cinema o electrònica? Volia estudiar a la universitat nacional de cinema de Bogotà. És molt bona però té poques places. De més de 1.000 aspirants, en vam passar 40 a la segona fase. No vaig ser dels 16 escollits. Vaig començar electrònica en una universitat privada. A mitja carrera, tenia ganes de sortir del país. De la meva colla, la meitat estem estudiant o treballant fora de Colòmbia. Els pares ens podien ajudar.

La idea dels joves amb possibilitats és anar a veure món, anar a aprendre a fora per tornar a treballar al nostre país. Però, quan ets fora, veus que no és tan fàcil. Saps que si tornes no podràs fer viables les teves expectatives. Els projectes de cine als que jo tinc accés aquí és impensable que els pogués tenir a Bogotà. I és una llàstima perquè les persones que he conegut allà estan molt més preparats que molts d’aquí, però no tenen recursos per desenvolupar res.

Al meu país hi ha dos tipus d’emigració, la nostra, el jovent que surt a formar-se, que no sé si tornarem; i la més nombrosa, els que no tenen res i aquí si es fan paletes poden guanyar el mateix que un llicenciat i podran tenir un cotxe i una casa.

Quan estava a punt de marxar a Islàndia a treballar amb nens discapacitats em telefona un parent que portava més de vint anys vivint a Manresa i m’ofereix venir i poder estudiar cinema a Barcelona. No m’hi penso gens. Amb 19 anys em trobo amb les meves maletes al mig de Barcelona. Eufòric i il·lusionat amb la sensació de que em podia menjar el món, a la recerca del somni europeu.

...l’arquitectura, l’aire, la llum, el color, Barcelona, quina ciutat tan diferent, ni tan gran, ni tan caòtica com Bogotà.

Una cosa que ens agrada quan arribem aquí és que el trencament social no és tan bèstia com als nostres països. No trobes aquests desnivells tan marcats: el multimilionari vivint al costat de la barraca més miserable, ni la submissió del que no té res davant del que té molt. Això t’allibera l’esperit.

L’aterratge però, va ser dur. L’escola de cinema on vaig anar a parar va ser un frau. Al cap de dos mesos em vaig queixar a la direcció. Pagàvem molts diners i la formació era nul·la. Em van expulsar i em van faltar al respecte. Darrere meu també van plegar els altres alumnes, gent d’aquí. Reconec que jo esperava molt. A Bogotà havia assistit a classes magistrals d’un crític de cinema. Esperava trobar-les aquí multiplicades per 10.

Treballant en el documental sobre els bombardeigs franquistes

Tampoc no vaig trobar els amics que em convenien, amb la família no vam acabar de connectar i el camí per aconseguir els papers no va ser fàcil. Vaig arribar molt jove i amb moltes il·lusions i em vaig sentir molt decebut. El xoc d’Ulisses, en diuen: la decepció dels immigrants. Podia tornar, es clar, jo no era cap exiliat, però no ho vaig fer, tenia a veure amb una realitat molt personal i molt íntima, amb un sentiment d’orgull que fins ara no m’ha deixat. Segurament vaig superar la barrera del que un jove pot aguantar.

Els darrers anys he trobat amics amb qui m’entenc, visc amb la Laura, companya també de projectes cinematogràfics, i tinc oportunitats de treballar amb el que vull.

El cor i el cap encara els tinc en el cinema, en el llenguatge i la narració cinematogràfica. He acabat telecomunicacions i ara em sento preparat tècnicament per als meus projectes. He treballat en varis documentals: Enclavament Audiovisual: Escodines-Museu Comarcal, El camp de la Bota, Rotspanien, Entre el soroll i el silenci. Els bombardeigs franquistes a Manresa(1938-1939).

Treballar la memòria històrica de Manresa i de Catalunya, viatjar a Mauthausen, tot plegat m’ha enriquit, m’ha apassionat i m’ha donat una visió universal dels conflictes. Les històries que he conegut m’han fet pensar molt en el meu país. M’han clavat una espina a l’ànima. Sento que explico una història que no és la meva. A Colòmbia estem en guerra, és impossible fer treballs d’aquest tipus, s’hauria de parlar del present i és molt arriscat. Tinc una postura molt clara que em portaria a ser molt radical. Aquí només arriba el cinema de narcotrafic, prostitució, guerrilles, però és molt més complicat i dur: les guerrilles paramilitars del govern, els militars, la població civil...A vegades, però, em semblen més complicats els conflictes d’aquí: de nacions, de llengües, de religió, d’idees.

Darrerament recordo molt els carrers de Bogotà, els meus espais. Camino per Manresa i passant per l’Arquitecte Gaudi sempre arribo a una cruïlla que em transporta el meu carrer.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Març 2006