Sebastián Cadavid

“Com es diu a Medellín, sempre endavant! Enrere ni per agafar impuls!”

Em dic Sebastián i vaig néixer fa 27 anys a Medellín, Colòmbia, tot i que sóc manresà des de ja fa anys. Tinc un germà un any més jove que jo. Amb la meva família ens vam traslladar a la capital del país, Bogotà, on la meva mare tenia una perruqueria. Ella feia viatges a Barcelona per fer cursos a la perruqueria Llongueras (de fet ja ho havia fet la meva àvia, també perruquera), i en un d’aquests viatges va conèixer un home català, de Sant Cugat, de qui es va enamorar (ella ja estava separada del meu pare).

Es van casar i vam arribar a Catalunya el 2002, quan jo tenia 17 anys. Al cap d’un temps, per diverses circumstàncies, ens vam traslladar a Marganell i després a Manresa, on vam arribar fa quatre anys, el 2007.

Vaig estudiar electricitat i vaig treballar en aquest sector, i també vaig fer altres tipus de feines, en fàbriques, etc. Ara estic a l’atur i em posaré a estudiar quiromassatge, alhora que miraré de troba alguna feina. Visc amb la meva mare i el seu marit al barri de la plaça de Catalunya, una zona amb un ambient molt familiar. He de dir que Manresa m’agrada molt, de seguida em va semblar una ciutat plena de possibilitats. Té tantes coses... Penso que és una ciutat amb orgull, on es viu tranquil. A mi m’agrada passejar, anar amunt i avall. I mai, en cap dels ambients en què m’he mogut, no m’he trobat amb problemes pel fet de ser d’origen estranger. De fet tampoc no és una cosa que es noti a primera vista. Conec molts catalans i la veritat és que de colombians no gaires, no tinc amics del meu país aquí.

Durant dos anys vaig jugar al Club Voleibol de Manresa, al Pujolet. És un esport que ja practicava a Colòmbia i de fet vaig formar part de la selecció d’Antioquia, el departament de Medellín. Vaig conèixer molta gent i vaig fer amics, tot i que vaig haver de deixar-ho en perdre la feina, perquè la prioritat era aquesta, aconseguir diners.

Jo dic que sóc de Medellín i a tothom li ve al cap el mateix... És trist que se’ns conegui només pel narcotràfic. I és cert que és una ciutat molt conflictiva, on no es pot viure tranquil, hi ha por i no hi ha seguretat. No es pot ni comparar amb Manresa. Però al mateix temps, de la meva ciutat n’he tret un lema que m’acompanya sempre. La gent de Medellín diu: “Sempre endavant. Enrere ni per agafar impuls”. Una manera d’entendre la vida molt pròpia de les muntanyes de Medellín: aquesta força per tirar endavant, treballar-s’ho i no defallir.... Les coses són difícils i no hi ha ningú que regali res, però cal anar sempre endavant. Això ho tinc sempre present. Igualment, no vull perdre el temps desmentint tots els tòpics que circulen sobre Medellín i els temes del narco, ni discutint amb els que ens posen a tots al mateix sac. És un tema en el qual normalment no entro, ja no em molesta.

Una imatge de fa anys, amb la família (jo sóc el de vermell, a l’esquerra)

I és clar, hi ha moltes coses que trobo a faltar de la meva ciutat. La família sobretot! Tinc vuit tiets per part del meu pare i set per part de la meva mare. I és clar, un munt de cosins. Els enyoro. En general ells viuen bé, tenen recursos, i de vegades m’empipo perquè jo sóc aquí i econòmicament les coses estan complicades. Tot i així en principi tinc previst quedar-me, m’agrada molt Manresa i la proximitat amb Barcelona. Tot i que és difícil saber-ho, depèn de com vagin les coses, de si trobo feina... Ara tampoc no tinc nòvia ni estabilitat econòmica. Ho anirem veient però la intenció és quedar-me.

M’encanta el Barça, la música del Serrat, la cultura catalana en general, la ciutat de Barcelona... Em sento molt vinculat amb Catalunya. Al camp del Barça hi he anat moltes vegades, fins i tot un cop a la llotja, perquè un oncle meu era amic d’en Montal, un expresident del club. Recordo molt bé una anècdota, i és que quan a Colòmbia van matar Pablo Escobar, el principal líder del narcotràfic, jo estava veient el partit del Barça. Lògicament em vaig quedar a mitges perquè totes les televisions van començar a informar de la notícia de l’any.

A Manresa he trobat gent oberta, disposada a tot, gent amb bon humor i que riu força. Gent molt chévere, com diem nosaltres. La pega que us trobo és que sou una mica pesseteros, esteu sempre molt al cas dels diners, us costa deixar anar un euro... Jo potser sóc massa fresc en aquest tema, però trobo que aquí la gent és poc despresa amb el tema dels diners. Crec que en aquest cas el tòpic és cert.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Setembre 2011

Cap comentari: