Khaled Khatib

«A tot arreu m’omplo la boca de Manresa, on he crescut com persona i professional»

Vaig néixer a Beirut, fa 55 anys. El meu pare era capità de l’exèrcit britànic destinat a Palestina. Sóc el setè d’onze germans. Vaig créixer al Líban però per culpa de la guerra civil (1975-92) molts joves vam marxar del país. Com que un germà meu ja vivia a Barcelona (va obrir el primer restaurant libanès de la ciutat, i encara el té), amb els meus pares i altres germans vam venir cap aquí. Era l’any 79 i jo tenia 20 anys. Ja havia estudiat Infermeria al meu país i havia treballat a la Mitja Lluna Roja, de manera que aviat vaig establir contacte amb la Creu Roja i vaig començar a col·laborar-hi, després d’uns primers mesos estudiant castellà, que era el que s’aprenia en aquella època.

L’any 82 vaig entrar al Banc de Sang de la Creu Roja, a Barcelona. Vaig fer suplències a Sabadell, i després Igualada. L’agost del 83 em diuen que he d’anar a fer una altra substitució... a Manresa. Jo dic: Ui, Manresa? Això on és? Dues hores per arribar-hi en tren, que parava a totes les estacions, feia molta calor… Jo no hi coneixia ningú i la primera impressió va ser negativa. Qui m’havia de dir que uns anys després es convertiria en casa meva. Aquells anys vaig conèixer la meva dona, casualment també nascuda a Manresa, tot i que vivia a Tàrrega. Ens vam conèixer a través del meu germà, en una festa. Em va passar com amb Manresa: d’entrada no em va caure bé, i jo tampoc a ella... Però vam anar de debò i vam acabar junts. L’any 84 ens vam casar.

Treballava al Banc de Sang de la Creu Roja, però no era fix. El meu cap era el Dr. Grífols, que un bon dia em va proposar anar a Manresa. Jo en tenia mal record, d’aquell agost, i em va caure el món a sobre. Em van aconsellar que vingués, que aquí tindria feina per tota la vida... Però dubtava. Vam quedar que faríem la prova durant mig any. I aquells 6 mesos es van anar allargant... Fins avui. Vam arribar el febrer del 85, de seguida vam trobar un pis i tot va anar bé. A Barcelona em van oferir tornar, però jo ja m’havia fet un lloc aquí. Jo sóc una persona oberta, vam fer amistats... L’any que ve farà 30 anys que sóc manresà, justament quan el Banc de Sang en farà 50, El 2006 els bancs de sang de la Creu Roja es van ajuntar, i es va crear el Banc de Sang i Teixits, del qual sóc un dels tres treballadors més antics. Actualment sóc representant i promotor del Banc de Sang a la Catalunya central (Bages, Berguedà, Solsonès, Anoia i Osona). Organitzem actes, presentacions, acaptes, maratons de do­na­cions... Fins als 45 anys no vaig tenir carnet i per començar aquesta feina me’l vaig treure. Ara vaig tot el dia amb el cotxe amunt i avall.

El meu fill Marc té 27 anys. Ell també estudia Infermeria i treballa a l’hospital. Jo a tot arreu m’omplo la boca de Manresa on vaig, és la ciutat que estimo: les arrels no s’obliden, però les meves han fet un camí i ha florit una altra branca aquí, amb la meva dona i el meu fill. Només puc estimar aquesta ciutat, on he crescut com a persona i professional, i m’ha donat gairebé tot el que tinc. És com la teva parella: potser n’hi ha de més guapes, però tu estimes la teva i creus que és la millor del món. N’estic orgullós tot i que ha de millorar. Vas a Vic per exemple i veus que ha avançat més.

Encara tinc germans al Líban, però un cop morts els pares, que són els aglutinadors, ja és diferent. No hi anem tant. Quan hi vaig tornar després de la guerra, em vaig adonar que més que el país, el que havia canviat era jo. El Líban sempre ha estat com una bomba de rellotgeria. Ara no hi ha conflicte, però hi ha els refugiats sirians. És una zona inestable però la gent, tant amb la guerra com ara, s’hi acostuma i fa la seva vida. Forma part del dia a dia. No pots fer res més, ni estar tancat tot el dia. Al país hi ha 18 religions. La majoria és musulmana, però hi ha moltes variants i branques. Els meus pares eren musulmans, però no vam tenir una educació religiosa i jo no practico la religió. No sóc ateu, crec que hi ha alguna cosa allà dalt, però al final, com deia el meu pare, totes les religions diuen el mateix: has de ser bona persona. I això miro de tenir-ho clar. Jo em vaig casar per l’Església, però sóc una mica antireligió, i també antipolítica: em sento català 100%, crec que fins i tot he fet d’ambaixador de la cultura catalana i m’agradaria la independència, però crec que serà complicat: no depèn de nosaltres, costarà molt. I tenim els polítics que ens mereixem. Penso que no n’hi ha d’honestos i moltes vegades no diuen la veritat. Per no parlar de la corrupció, que ens fa molt mal.
Joan Piqué

Publicat a El Pou de la Gallina. Setembre 2014

Wael Mansour

«La clau per ‘entrar’ a un país és conèixer la llengua»

Em dic Wael i vaig néixer a Beirut, la capital del Líban. Tinc 27 anys i, quan era molt petit, amb la meva família, ens vam traslladar a Brussel•les. La família va tornar al Líban i jo em vaig quedar a la capital belga, on vaig conèixer la que ara és la meva dona. Ella és marroquina però amb la seva família havia emigrat a Manresa, i en aquell moment estudiava a Brussel•les. Ens vam casar i vam venir a viure a Manresa, on ella encara té tota la família i la feina. El dia 1 d’agost ha fet dos anys que visc aquí. Tenim una filla que va néixer a principi de 2009, la Dina, i vivim al barri de la Balconada.

Tinc els pares i la família a Beirut, i cada any hi anem de vacances. Jo vaig estudiar cuina, i m’he especialitzat en cuina libanesa. A Brussel•les vaig treballar bàsicament en el sector de l’hostaleria. A mi no em fa res canviar, adaptar-me a nous llocs o situacions, i la veritat és que viure a Manresa m’agrada més que a Brussel•les: el clima d’aquí és millor i s’hi viu molt bé.

Quan vam arribar, vaig estar bastants mesos buscant feina, més d’un any i mig. No coneixia la llengua, ni el català ni el castellà, i no coneixia ningú més que la família de la meva dona. Vaig fer entrevistes de feina però em deien que sense conèixer la llengua ni tenir experiència laboral aquí, ho tenia difícil. Jo parlo anglès, francès, àrab, una mica d’holandès... Però és clar, no sabia res de català ni de castellà. Vaig veure que seria difícil trobar res, és evident que la llengua és la base de tot. Si vols entrar a una casa necessites una clau. I la clau per entrar a un país és conèixer la llengua, ho tinc molt clar. Per això em vaig apuntar al Centre de Normalització Lingüística, al carrer de Jaume I, a fer cursos de català. Ara crec que em faig entendre prou bé... El que no sé gaire és castellà, perquè la majoria dels amics que tinc són catalans. Aquí el tema de conèixer la llengua pròpia del país és més bàsic que a d’altres llocs d’Europa, perquè no et pots moure en anglès o francès. La gent no parla llengües. A Barcelona potser més, perquè hi ha més turistes, però tampoc no gaire. Cal aprendre la llengua d’aquí.

Ja sabent català, però, no vaig continuar buscant feina. Vaig decidir obrir el meu propi negoci: un restaurant libanès, que es diu Beirut, al carrer de Santa Llúcia, molt a prop de la baixada del Pòpul. Vam obrir aquest mes de març i de moment estem prou contents. Tenim força gent, i potser el 70% són manresans autòctons. Molts repeteixen: això és el més important. Fem cuina del Líban, basada en ingredients que també tenen molts altres països mediterranis (Síria, Grècia, Turquia...) però amb receptes i maneres de cuinar diferents. Tenim molta verdura i plats com el Mezzé, una mena d’assortiment, tipus entremès, amb diverses verdures. És un restaurant petit, per a unes 25 persones com a màxim, i obrim per dinar i sopar i oferim plats força econòmics. De fet parlo en plural però ho faig tot jo: comprar (he de baixar força a Barcelona a comprar ingredients d’importació), cuinar, servir, netejar... La meva dona té la seva feina d’infermera. Estic content de com va de moment el restaurant i tinc moltes ganes de tirar endavant. És una responsabilitat tenir negoci propi però de moment me’n vaig sortint, treballant molt.

Al meu restaurant de Manresa

M’agrada el clima familiar que s’ha creat al restaurant. Conec molta gent que són clients i amics. Això ho he trobat molt diferent que a Brussel•les. Aquí es potencia la vida social, l’intercanvi, la relació. A Brussel•les el client entrava, menjava i marxava. Aquí la gent fa comentaris, s’interessa per com estan fets els plats, em demanen per mi i com és que he vingut a Manresa... No sé, hi ha un interès personal. Això m’agrada, en altres llocs hi ha una barrera entre client i proveïdor, i aquí això no hi és. De fet trobo que Manresa és un poble i una ciutat alhora. La gent es coneix força, no és una gran ciutat, pots relacionar-te bé amb tothom... M’agrada.

El nostre futur de moment és aquí. Tenint un negoci, de moment és clar que estem establerts a Manresa per temps. La meva dona i jo tenim feina, la nostra filla va a la guarderia i crec que estem força integrats. Aquí es pot viure força tranquil, i de fet jo sóc una persona molt tranquil•la, que faig la meva vida, treballo i respecto tothom. No he tingut problemes pel fet de ser estranger. De fet el meu aspecte no em delata gaire! Potser és un avantatge. Quan parlo sí que es nota, però mai no he tingut cap problema.

La vida aquí és molt diferent del meu país, tot i que el Líban és molt diferent dels estats àrabs que té al voltant. És un país que avui és estable i demà ja no, que un dia té guerra i l’endemà ja no. A més, mig país és musulmà, mig país és cristià, i hi 18 tradicions religioses diferents. Quan es parla de religió és quan arriben els problemes, a mi no m’agrada parlar-ne. La gent ja està acostumada a la diversitat i a una certa inestabilitat, però la majoria vol viure en pau, sense problemes. També és cert que la majoria de libanesos viuen fora. El país té 4 milions d’habitants, però hi ha 12 milions de libanesos fora del país! Ara, però, cada cop va creixent el turisme. Cada any un milió de turistes. És un país petitet (200 km de nord a sud, i 120 d’est a oest, amb platja, muntanya, una mica de tot) i pots fer-hi tota la volta en un dia!

Joan Piqué

Publicat a El Pou de la gallina. Setembre 2010