Khaled Khatib

«A tot arreu m’omplo la boca de Manresa, on he crescut com persona i professional»

Vaig néixer a Beirut, fa 55 anys. El meu pare era capità de l’exèrcit britànic destinat a Palestina. Sóc el setè d’onze germans. Vaig créixer al Líban però per culpa de la guerra civil (1975-92) molts joves vam marxar del país. Com que un germà meu ja vivia a Barcelona (va obrir el primer restaurant libanès de la ciutat, i encara el té), amb els meus pares i altres germans vam venir cap aquí. Era l’any 79 i jo tenia 20 anys. Ja havia estudiat Infermeria al meu país i havia treballat a la Mitja Lluna Roja, de manera que aviat vaig establir contacte amb la Creu Roja i vaig començar a col·laborar-hi, després d’uns primers mesos estudiant castellà, que era el que s’aprenia en aquella època.

L’any 82 vaig entrar al Banc de Sang de la Creu Roja, a Barcelona. Vaig fer suplències a Sabadell, i després Igualada. L’agost del 83 em diuen que he d’anar a fer una altra substitució... a Manresa. Jo dic: Ui, Manresa? Això on és? Dues hores per arribar-hi en tren, que parava a totes les estacions, feia molta calor… Jo no hi coneixia ningú i la primera impressió va ser negativa. Qui m’havia de dir que uns anys després es convertiria en casa meva. Aquells anys vaig conèixer la meva dona, casualment també nascuda a Manresa, tot i que vivia a Tàrrega. Ens vam conèixer a través del meu germà, en una festa. Em va passar com amb Manresa: d’entrada no em va caure bé, i jo tampoc a ella... Però vam anar de debò i vam acabar junts. L’any 84 ens vam casar.

Treballava al Banc de Sang de la Creu Roja, però no era fix. El meu cap era el Dr. Grífols, que un bon dia em va proposar anar a Manresa. Jo en tenia mal record, d’aquell agost, i em va caure el món a sobre. Em van aconsellar que vingués, que aquí tindria feina per tota la vida... Però dubtava. Vam quedar que faríem la prova durant mig any. I aquells 6 mesos es van anar allargant... Fins avui. Vam arribar el febrer del 85, de seguida vam trobar un pis i tot va anar bé. A Barcelona em van oferir tornar, però jo ja m’havia fet un lloc aquí. Jo sóc una persona oberta, vam fer amistats... L’any que ve farà 30 anys que sóc manresà, justament quan el Banc de Sang en farà 50, El 2006 els bancs de sang de la Creu Roja es van ajuntar, i es va crear el Banc de Sang i Teixits, del qual sóc un dels tres treballadors més antics. Actualment sóc representant i promotor del Banc de Sang a la Catalunya central (Bages, Berguedà, Solsonès, Anoia i Osona). Organitzem actes, presentacions, acaptes, maratons de do­na­cions... Fins als 45 anys no vaig tenir carnet i per començar aquesta feina me’l vaig treure. Ara vaig tot el dia amb el cotxe amunt i avall.

El meu fill Marc té 27 anys. Ell també estudia Infermeria i treballa a l’hospital. Jo a tot arreu m’omplo la boca de Manresa on vaig, és la ciutat que estimo: les arrels no s’obliden, però les meves han fet un camí i ha florit una altra branca aquí, amb la meva dona i el meu fill. Només puc estimar aquesta ciutat, on he crescut com a persona i professional, i m’ha donat gairebé tot el que tinc. És com la teva parella: potser n’hi ha de més guapes, però tu estimes la teva i creus que és la millor del món. N’estic orgullós tot i que ha de millorar. Vas a Vic per exemple i veus que ha avançat més.

Encara tinc germans al Líban, però un cop morts els pares, que són els aglutinadors, ja és diferent. No hi anem tant. Quan hi vaig tornar després de la guerra, em vaig adonar que més que el país, el que havia canviat era jo. El Líban sempre ha estat com una bomba de rellotgeria. Ara no hi ha conflicte, però hi ha els refugiats sirians. És una zona inestable però la gent, tant amb la guerra com ara, s’hi acostuma i fa la seva vida. Forma part del dia a dia. No pots fer res més, ni estar tancat tot el dia. Al país hi ha 18 religions. La majoria és musulmana, però hi ha moltes variants i branques. Els meus pares eren musulmans, però no vam tenir una educació religiosa i jo no practico la religió. No sóc ateu, crec que hi ha alguna cosa allà dalt, però al final, com deia el meu pare, totes les religions diuen el mateix: has de ser bona persona. I això miro de tenir-ho clar. Jo em vaig casar per l’Església, però sóc una mica antireligió, i també antipolítica: em sento català 100%, crec que fins i tot he fet d’ambaixador de la cultura catalana i m’agradaria la independència, però crec que serà complicat: no depèn de nosaltres, costarà molt. I tenim els polítics que ens mereixem. Penso que no n’hi ha d’honestos i moltes vegades no diuen la veritat. Per no parlar de la corrupció, que ens fa molt mal.
Joan Piqué

Publicat a El Pou de la Gallina. Setembre 2014