Haytham Kam Alzaz

"Manresa és un bon lloc per viure però costa treballar-hi”

Aquest any he complert 50 anys. Vaig néixer a Damasc, la capital de Síria, en una família de cinc germans. El meu país sempre ha tingut problemes amb els seus veïns. És una terra de conflicte. Jo he passat mitja vida fora, tot i que hi tinc encara la meva mare i alguns dels meus germans.

L’any 82, vaig acabar els estudis d’Ajudant d’Enginyer de Construccions. Vindria a ser aparellador. Després de fer el servei militar –tres anys i mig al meu país!-- l’any 88 vaig marxar a Alemanya per continuar estudiant enginyeria electrònica. Vaig viure a Giessen, a 80 quilòmetres de Frankfurt. Primer vaig estudiar un batxillerat especial per a estrangers, i després el primer cicle d’enginyeria, i una part del segon, tot i que no vaig completar els estudis. 

A Alemanya vaig conèixer la meva dona. Ella és marroquina, vivia a Barcelona i havia viatjat a Alemanya a visitar una amiga. Ens vam casar i vam venir a viure a Barcelona. Així és com finalment vaig arribar a Catalunya, l’any 97. A Barcelona van néixer els meus fills, un nen i una nena, Hassan i Arig, que ara tenen 14 i 10 anys.. Vaig començar a treballar a Barcelona, amb un cunyat, en feines de construcció, electricitat, serveis de fontaneria... Amb la meva família vam buscar un lloc per viure que fos més barat que Barcelona. Cada dissabte voltàvem Catalunya.  Finalment vam trobar Manresa, un dels llocs més barats. Som manresans des del 2004.Vam comprar un pis correcte i bé de preu al carrer de Sant Salvador. Tot i així, jo he treballat gairebé sempre a Barcelona, he fet un munt de viatges amb la furgoneta amunt i avall.

El 2005 em vaig fer autònom, per fer sobretot feines de manteniment de pisos: he treballat molt per agències que compraven pisos i jo feia les reformes abans de posar-los de nou a la venda. Vaig treballar per mi mateix durant tres anys, però el sector està molt malament i ho vaig deixar. Vaig tenir un restaurant al carrer de Santa Llúcia (tot i que no el portava jo directament, hi tenia gent treballant), però tampoc no va funcionar i el vaig traspassar. També he treballat en un pla d’ocupació de l’Ajuntament, com a pintor. Ara, des de final de juny, estic sense feina, no tinc atur perquè era autònom. Cobro només el subsidi de 426 euros mensuals. La meva dona va treballar però ara està igual. La cosa està força malament, estic preocupat. M’he apuntat a l’INEM, a plans d’ocupació... em moc molt, també per Internet, però no és fàcil.

Vam venir a Manresa per la qüestió del preu dels pisos. No hi coneixíem ningú. Ara fem una vida força familiar, tampoc no tinc gaires amics, però és un lloc on s’està bé. Bastant tranquil, ens agrada. El meu fill fa segon d’ESO al Guillem Catà, i la petita cinquè de primària, a l’escola La Font. És una ciutat bonica i s’hi viu bé. Fa fred a l’hivern, però a Alemanya era pitjor! El problema és que en tema de feina està molt malament. Fa set anys que visc aquí però he tingut sempre moltes més feines a Barcelona. Això per mi és un gran problema, estic molt capficat i això em treu la son. Tinc la hipoteca, càrrecs familiars... I no pot ser que no pugui treballar. Per tant, dependrà de la feina si ens quedem a Manresa. Si trobo feina, m’hi quedo tota la vida. Però si no en trobo i puc vendre el pis, potser marxarem. Has de viure allà on et guanyes el pa. Manresa és un bon lloc per viure però costa treballar-hi.

Mai no he tingut cap problema amb ningú pel fet de ser de fora. També és cert que no tinc un aspecte molt marcadament musulmà. Aquí penso que hi ha una sanitat extraordinària, millor que a Alemanya. Fa poc he tingut un problema de salut, m’han operat, i el tracte ha estat excel·lent. I és universal, per a tothom. Això és un gran avantatge que no sé si la gent valora prou.

Sóc musulmà practicant, però no fanàtic. Faig el ramadà, no menjo carn de porc ni bec alcohol... Vaig a la mesquita només els divendres, quan tinc temps. Si estic treballant, no hi vaig perquè penso que ja estic fent el bé, treballant pels meus. Quan treballo, estic practicant la religió. La meva dona porta el vel, però jo no l’hi obligo, és clar que no. Va decidir lliurement posar-se’l. A la meva família hi ha dones que el porten i d’altres que no. Quan la meva filla sigui gran, serà lliure de posar-se’l o no. Jo els explico la religió als meus fills, però ells decidiran. A Síria hi ha diversitat de religions, prop del 20% són cristians.

A Manresa no conec cap més sirià. A Barcelona alguns, però pocs. Els sirians que marxen del país, per estudiar o treballar, van més aviat a Alemanya o a França, i també a Colòmbia o Argentina. N’hi ha pocs que vinguin aquí, jo de fet vaig fer-ho de rebot. Ja fa 23 anys que no sóc a Síria i no segueixo gaire l’actualitat, tot i que és clar que és un lloc conflictiu. Jo miro d’anar-hi de visita cada dos o tres anys, però la veritat és que ja no trobo a faltar Síria. M’he integrat aquí, menjo el que es menja aquí.... El meu país ja queda lluny.

No parlo català, perquè treballant bàsicament  a Barcelona, no l’he necessitat. Allà hi ha molt menys català que aquí. En això tinc una mica de dilema. Sé que saber català m’obriria portes per treballar aquí. Però alhora, si no em van bé les coses aquí i marxo a un altre lloc de l’estat, amb el castellà en tindré prou. No em costa aprendre llengües, parlo l’àrab, adigué (una llengua caucàsica), anglès, alemany i castellà (que he après al carrer i també estudiant a casa). Em fa una mica de mandra aprendre una altra llengua...  No tinc res en contra el català, m’agrada sentir-lo i lògicament els meus fills el parlen, però fins ara no m’hi he posat per una qüestió purament pràctica. Veurem què ens depara el futur!

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Octubre 2011

Cap comentari: