Juan Carlos Piñón

“Tinc família per tots els continents, però el centre d’operacions és Manresa”

Em dic Juan Carlos Piñón Martínez. Pel nom i cognom no ho sembla, però tinc nacionalitat britànica. Visc a Manresa amb la meva esposa, japonesa però nascuda al Perú, i les nostres dues filles. Sí, una mica complicat i cosmopolita…

Els meus pares, naturals de Galícia, van emigrar a Anglaterra de molt joves. De fet es van conèixer allà. El meu germà, 9 anys més gran, i jo mateix (ara en tinc 35) vam néixer a Eastbourne, al costat de Brighton. Una ciutat petita –tot i que és el doble de gran que Manresa– coneguda perquè molta gent jubilada hi va a viure: és un lloc tranquil i molt bonic, sobretot a l’estiu: s’hi viu molt bé. Vaig créixer allà fins que, als 24 anys, en el marc d’un viatge per diversos països del sud-est asiàtic, vaig fer una estada de deu dies al Japó. Allà vaig adonar-me que hi havia molta feina com a professor d’anglès. Vaig tornar a casa, però a Anglaterra el tema laboral no estava gens bé i vaig decidir anar a viure al Tòquio per fer classes d’anglès, d’entrada a nens petits i més endavant a adults.

Hi havia de passar un any, però hi estava tan còmode que m’hi vaig quedar. El país, la gent, la feina... Tot m’agradava. Finalment vaig viure quatre anys a la capital japonesa. Vaig casar-me amb la l’Erika, una noia japonesa però que havia nascut a Perú. Un temps després, buscant una mica de tranquil·litat, ens vam traslladar a Okinawa, una petita illa al sud del Japó. Un lloc paradisíac: sorra blanca, aigua transparent, bon temps tot l’any, relax... Vam viure-hi dos anys, però el 2006 vam decidir emigrar a Europa. Vam estudiar diversos llocs i sabíem que Catalunya era un lloc bonic, cosmopolita i intercultural, on es vivia bé, on es parlava una llengua que no era l’espanyol, on es menjava bé... Ja teníem lloc on viure. Teníem la idea d’instal·lar-nos a prop de la platja. Barcelona ho vam descartar, massa car. Vam mirar Mataró, però finalment vam conèixer Manresa, ens va agradar i vam decidir instal·lar-nos-hi. D’una illa paradisíaca del Pacífic, directament a Manresa.

El curs al Japó acaba el març. Jo vaig venir a l’abril del 2006, amb la idea de buscar pis, feina i instal·lar-me, i després portar la família. Era un mal moment per trobar feina en una acadèmia d’idiomes, amb els cursos a punt d’acabar. Però sortosament per internet vaig veure un anunci de l’escola Eco7, que buscava professors. Em van agafar per una substitució i vaig acabar aquell curs. No ho devia fer malament, perquè em van renovar per al curs següent... i fins avui. La gent de l’escola em va ajudar molt al principi, també quan va arribar la meva esposa per temes de papers.

Cada cop coneixem més gent i més llocs d’aquí. Tenim dues filles, que ara tenen 15 i 4 anys. La gran fa 4t d’ESO, i la petita P4. L’Erika treballa en una empresa d’exportació. I a Eco7 ara sóc un dels socis. Faig classes d’anglès i de moment tot funciona bé. L’acadèmia ha anat creixent, fem classes de moltes llengües. Quan va néixer Eco7, aviat farà 20 anys, hi havia dues o tres acadèmies. Ara n’hi ha 15 o 16, només a Manresa.

Ens va costar una mica integrar-nos Aquí la gent d’entrada és amable i ben educada. Quan coneixes més a fons les persones s’obren més i hi pots establir una amistat. En general, ens han ajudat molt. També és genial la ubicació de la ciutat: prop de Barcelona, de la platja, de la muntanya, de França... Vivim al carrer Alcalde Armengou, i hi estem bé, tot i que potser també ens agradaria mirar alguna cosa als pobles de l’entorn. No es pot dir mai, però creiem que ens quedarem per aquí, hi estem còmodes. Ja hem voltat força món. I les filles, sobretot la gran, lògicament ja s’han integrat en aquest entorn.

Amb la meva esposa Erika i les meves filles Narumi, de 15 anys, i Sophia, de 4.

Ja fa més de deu anys que no visc a Anglaterra però trobo a faltar algunes coses, com sortir amb els amics per xerrar o prendre una cervesa i mirar el futbol. Això m’encantava i ho enyoro. De tant en tant ens connectem per Internet amb algun amic i cadascú amb la seva cervesa, fem la xerrada davant la pantalla. Però és clar, no és el mateix que ser en un pub anglès! Del Japó trobo a faltar el menjar, que m’encantava!

El tema llengües a casa meva és divers. La meva dona parla espanyol, perquè va néixer al Perú, japonès, anglès i portuguès. Amb ella d’entrada parlàvem espanyol (ella me’n va ensenyar al Japó) i ara parlem en anglès. Les filles saben català, espanyol, anglès i japonès (sobretot la gran) . I jo... doncs després d’haver après tantes llengües i de fer classes d’anglès, m’he de deixar anar una mica més en català. L’entenc però he de posar el xip per parlar-lo millor.

Els meus pares tornen a ser a Galícia (tot i que la meva mare troba a faltar Anglaterra). I la meva dona té família al Perú i al Japó. De manera que gairebé tenim gent a tots els continents...Per Nadal tenim problemes per decidir on anem . Però en fi, així és com ho tenim muntat. I el nostre centre d’operacions és Manresa, una ciutat còmoda per viure, amb coses molt maques i que potser la gent que hi ha nascut de vegades no coneix i no valora prou. Però de fet quest problema també és universal...

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Novembre 2011