Gilma Arévalo Bartra

“El món és tan petit que les nacionalitats ja no les entenc”

Vaig néixer a Tarapoto, a la província de San Martín (Perú), però vaig créixer a districte contigu de Morales. Tinc 53 anys i penso que l’edat és saviesa. Sóc a Manresa per amor, ras i curt. Al meu país no hi havia la persona que jo necessitava. Potser les meves idees són una mica diferents de les que són més comuns a casa meva i jo necessitava una altra cosa. Tenia accés a internet i em vaig plantejar explorar nous espais. L’any 2004, un dia vaig decidir penjar un perfil en una pàgina web. Poc després em responien dos homes. Un periodista de Madrid i un home de Manresa. El madrileny em va fer un missatge molt llarg, m’explicava moltes coses. El manresà va ser concís: tres línies. Hi vaig rumiar i vaig pensar que com més facilitat tens per dir les coses, més decoració hi poses. I com més decores, potser més camufles. Així que vaig pensar que respondria al que escrivia poc.

Aquest manresà és el Fernando i avui és el meu espòs. Vam començar a conversar, a poc a poc, cadascú va anar-se donant una mica, sense adonar-nos-en. Fins que un dia ell em va dir que venia a visitar-me. Ens vam conèixer, vam poder seure a parlar, que no és el mateix que a través de l’ordinador. Hi va haver molta afinitat des del primer dia.. I fins avui. L’agost del 2005 vaig arribar aquí i ens vam casar, un any i mig després de conèixer-nos.

Fins aleshores jo havia viscut sempre al Perú. El meu poble és a la selva peruana. He tingut el privilegi de ser d’un lloc molt poblat de vegetació, el regne de la natura. Quan vaig néixer al poble no hi havia aigua ni llum. Cada dia anàvem al riu a banyar-nos i a buscar aigua. Som una família nombrosíssima: som 8 germans de pare i mare (set noies, de les quals jo sóc la sisena, i un noi, l’últim). A part, tinc 7 germans més de pare. Dos van morir, de manera que ara som 13 germans (jo sóc la que fa 11). Això és fabulós. És com tenir un gran grup d’amics amb els quals pots compartir moltes coses. He investigat el meu arbre genealògic. El meu segon cognom és Bartra, que és jueu però també estès a Catalunya. Es veu que els Bartra catalans venien del sud de França, i alguns després van anar al Perú. 

Em vaig casar per primer cop als 20 anys, i als 22 vaig ser mare del Luis Fernando. El matrimoni no va anar bé i quan el nen encara no tenia 5 anys, el meu marit se’n va anar. I ens va fer un favor. No era una mala persona però crec que els seus costums no eren bons per al meu fill. Anys més tard, pare i fill van tornar a contactar i, als 19 anys, el noi va anar als Estats Units amb el seu pare. Avui encara hi viu i ell també ja és pare.

Al Perú feia de secretària executiva bilingüe (anglès-espanyol). Vaig començar a treballar als 17 anys, generalment per al sector privat i ONG, tot i que l’última feina que vaig fer va ser per al govern peruà. A Manresa faig de mestressa de casa, també ajudo el Fernando a la botiga que té, l’acompanyo a tot arreu... I em dedico a escriure. M’agrada molt escriure poesia. El maig d’aquest any em van editar un llibre a Lima, A la luz de la luna. El nom prové dels records i vivències de quan era petita: quan la família dormia, m’agradava explorar les nits de lluna. Mirava fora i m’encantava quedar-me hores contemplant la nit, veient els pescadors com anaven a la feina... Si tot va bé, molt aviat també presentaré el llibre a Manresa, gràcies a la meva relació amb un grup de poetes, amb els quals anem fent trobades.

Quan vaig arribar, vaig estudiar català. Ara l’entenc molt bé i el parlo tan com puc. El que no sé, ho pregunto, però he de millorar. N’aprenc molt gràcies a un llibre: Rius paral·lels, de l’amic Jordi Estrada. Un llibre preciós. Estic convençuda que quan l’hagi llegit tres vegades estaré preparada per escriure poesia en català. És un llenguatge literari fabulós i, per ser honesta, he de dir que he agafat el gust al català llegint aquest llibre. M’interessen les llengües, ara també estic aprenent italià per Internet.

Manresa m’agrada perquè és petita i puc anar a tot arreu caminant. Tot i que m’hi perdo força, per com estan distribuïts els carrers. Al Perú les ciutats són més quadriculades, tenim les cuadras i no té pèrdua. Aquí costa ubicar-se! Però si em perdo pregunto pel Passeig, i des d’allà ja m’oriento. Pel que fa a la gent, crec que inicialment em va passar com a tots els llatins, que som molt xerrameques i de seguida establim vincles: aquí d’entrada sembla que la gent no tingui ganes de parlar amb ningú i que tothom vagi una mica fastiguejat pel carrer. Jo venia d’un lloc on la gent somriu i parla molt, i la vida transcorre al carrer. Aquí la gent jo no diria que és freda, però la seva vida s’adapta al medi: el clima és més dur i la gent és menys comunicativa.

He fet molts amics catalans. I els plans que tinc són, de moment, quedar-me aquí. Potser quan el Fernando es jubili anirem un temps als Estats Units amb el meu fill i la meva néta. De moment sóc ciberàvia, el febrer anirem a conèixer-la. De Perú, per ser honesta, ho trobo a faltar tot. Són les meves arrels, allà s’han quedat els fonaments del que sóc. Trobo a faltar la gent, els amics, la casa del pare, l’hort amb fruiters... Però el record no em fa mal, al contrari. És malenconia, i em serveix per escriure. La meva vida és aquí, amb el meu marit, ho he assumit plenament, tot i que no entenc gaire de nacionalitats. Tinc les arrels al Perú i allà vaig créixer, lliure com les papallones. Però ara em trobo còmoda aquí. I per a mi tots els éssers humans som iguals, tots som germans. Crec que no calen les fronteres. No sé per què serveixen. Les úniques fronteres són les que un cor posa a un altre cor. Allà on anem trobarem persones de tot arreu. I és que el món és tan petit, amb Internet s’ha tornat tan xic... Les nacionalitats ja no les entenc.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Desembre 2011