Adel Sayed

El  "cònsol honorari "d'Egipte a Manresa


Em dic Ayel Sayed i vaig trepitjar per primer cop Manresa l'any 1986. Llavors, com ara, la façana sud de la ciutat no em va causar gaire bona impressió. Tot i així, dinou anys després, he acabat estimant la ciutat en la qual visc feliçment casat. Des de fa tres anys treballo de professor d'anglès a l'institut Lacetènia, on no paro mai d'aprendre coses de companys i alumnes. Crec en el destí. El meu m'ha portat a tenir una vida amb feines que m'ha agradat de fer; sempre intercanviant coneixements amb els altres.

Sóc l'únic egipci-català que treballa de funcionari. Vaig néixer a El Caire l'octubre de 1959. El 1981 em vaig titular en Filologia Anglesa (aquests estudis un any més tard, me'ls van convalidar a Barcelona). També vaig apredre castellà a l'Instituto Cervantes. A principis dels vuitanta desconeixia l'existència de Catalunya i encara menys de Manresa. A partir de l'any 85, la vaig anar descobrint a mesura que creixia la meva relació amb l'Anna, amb qui em vaig casar a Sitges l'any dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Durant deu anys vaig treballar de guia turístic a Egipte. Explicar la història d'un país tan enigmàtic i misteriós m'omplia d'orgull. Durant una visita que feia a El Caire l'any 1988, vaig coincidir amb el president Pujol que, amb un somriure d'orella a orella, va estar contentíssim que un egipci com jo parlés català. Disset anys després, ens vam retrobar en un acte al Lacetània, on va recordar-se d'aquell episodi a prop de les piràmides.

Després de visitar Manresa per primer cop, vaig deixar alguns currículums per fer de professor en alguna acadèmia d'idiomes. Des de l'Eco-7 em van fer arribar una bona oferta per treballar. M'hi vaig estar set anys durant els quals vaig conèixer moltíssima gent. Al tombant del mil·leni, mitjançant oposicions, vaig accedir a l'ensenyament públic. Després d'un any a Abrera, vaig venir a Manresa.

Davant les piràmides, el desembre de 1982

Al principi de la meva estada a la ciutat, m'havien arribat a demanar autògrafs. Mesuro un metre i noranta-dos centímetres i em confonien amb algun americà del TDK (ara Ricoh). Ara ja em tenen més vist i he deixat d'esquivar els caçasignatures. A Manresa tinc més amics i coneguts que la meva dona, que és d'aquí de tota la vida. Sovint em diu que odia sortir amb mi perquè em paro a cada dos metres per saludar i xerrar. A l'estiu limito més les passejades perquè detesto la xafogor. Estic acostumat a una calor més seca. Malgrat el clima estiuenc, m'agrada molt relacionar-me amb la gent d'aquí. Els costa una mica d'obrir-se, però quan saben que fas l'esforç per ser un manresà més t'acullen amb gratitud.

Parlo cinc idiomes i penso que cada llengua obre les portes a una nova cultura. Anar posant cultures per damunt de la teva pròpia t'enriqueix com a persona. Un terç de la meva vida l'he passat a Manresa i trobo que voler integrar-se beneficia les persones. A mi el contacte amb la cultura catalana m'ha fet canviar molt. Tot i que quan tanco els ulls em vénen al cap records d'Egipte que no s'esborren, ara també trobo a faltar Manresa quan me n'allunyo.

He fet cursos de llengua i cultura àrab als meus companys professors de la comarca, però la meva assignatura pendent és integrar-me en algun col·lectiu per fer de pont entre cultures. Penso que els nouvinguts han de fer un esforç per integrar-se i no crear guetos tancats i inaccessibles. Explico als alumnes que jo també sóc un immigrant, tot i que vaig tenir la sort d'arribar amb avió i no pas amb pastera, i ara tinc passaport espanyol. A Catalunya tothom té les mateixes oportunitats si té formació, ganes de treballar i una mica de sort.

Carles Claret
Publicat a El Pou de la Gallina, el juliol-agost 2005

Cap comentari: