«És incomprensible que posin tantes traves per obrir un negoci»
Vaig néixer al sud de Bangladesh ara fa 44 anys. Tinc tres germans i una germana. L’any 1987 vaig deixar el meu país i vaig arribar a Espanya. A Bangladesh hi ha poques possibilitats laborals i vaig marxar per buscar-me la vida i per estar sol. Vaig arribar a Madrid i després he viscut a diverses ciutats: Saragossa, Sant Sebastià, Alacant... Més tard em vaig traslladar a Catalunya, primer a Girona i després em vaig establir entre Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes, on he viscut més de quinze anys. Em vaig casar amb una noia catalana, de Sant Pere, i vam tenir una filla.
El 2006 vaig arribar a Manresa. El negoci de restauració que tenia a Vilanova i la Geltrú no va funcionar, i al final vaig tancar el negoci i vaig deixar el pis. Vaig passar-ho malament. Vaig marxar uns mesos a Anglaterra, però vaig tornar i vaig decidir començar des de zero. Vaig trobar feina en una sala de jocs de Barcelona. Buscava pis a la ciutat, però tots eren molt cars. Coneixia una mica Manresa perquè hi tenia un amic de fa molts anys. Vaig venir un cap de setmana i em va agradar. Vaig buscar pis aquí i m’hi vaig establir. Inicialment treballava a Barcelona i anava i venia amb tren, però les combinacions no són bones, i a més jo feia horaris estranys, plegava molt tard a la nit... Al final vaig trobar una feina a Manresa. I més tard vaig trobar un local i vaig decidir obrir el meu propi negoci, un bar de tapes.
El local és a la zona de les Bases, a prop de la Lipmes. Es diu bar de tapes Yasmin, que és el nom de la meva dona actual. Vam obrir l’1 de novembre de 2010. De moment anem fent, podem sobreviure. Tenim servei de bar, tapes, entrepans... Obrim cada dia, tret dels dilluns, des de les vuit del matí fins a les deu o les onze del vespre. Hi treballem una amiga, un company que també és de Bangladesh i jo mateix.
Tinc tres filles. La primera, Tajmina, té deu anys, i és del primer matrimoni. Després de separar-me, en un dels viatges que vaig fer a Bangladesh (hi he tornat tres o quatre cops des que visc aquí), vaig conèixer la meva dona actual. Ens vam casar el 2006 al nostre país. Jo vaig tornar cap aquí i al cap d’un temps va poder venir ella. Tenim dues filles més, Tunajjina i Tahasina, que tenen vint i sis mesos. Vivim en un pis de l’avinguda dels Dolors. Crec que a Manresa s’hi viu prou bé. Fa molt fred a l’hivern, al meu país hi ha un clima més temperat, però ja hi estem acostumats. Crec que jo m’adapto bé a tot arreu, no em puc queixar. Puc dir que sóc català, estic molt integrat aquí perquè fa molts anys que hi visc. De fet ja tinc la nacionalitat espanyola. Parlo català i castellà. I la meva filla gran té una mare catalana, ja està tot dit!
No tinc res a dir de la gent, mai no m’he sentit discriminat ni he tingut problemes. A nivell social, m’he anat espavilant. Però professionalment sí que he trobat moltes traves. Pel tema del negoci, hi ha tantes normatives i tanta burocràcia, que és desesperant. En l’actual situació, si la normativa no afluixa una mica, és molt difícil treballar, obrir un negoci. De vegades tens la temptació de no esforçar-t’hi, agafar l’atur i viure del sistema. Jo mai no ho he fet, mai. Sempre m’he espavilat, no he parat de treballar. Però com pot ser que l’administració posi tantes pegues als que volem obrir un negoci? Burocràcia, papers, normatives absurdes, restriccions... Trobo que és inexplicable. Ei, no és pas per ser d’origen estranger, eh? Per tothom és igual. Però em sembla incomprensible que en aquesta situació de crisi, un emprenedor, una persona que vol obrir un negoci, va a l’ajuntament amb un projecte, fet per un enginyer, i li posen tantes i tantes traves, s’ho miren tot amb lupa per donar-li la llicència. Coses sense cap mena d’importància t’impedeixen obrir o són motiu de sanció. Tot això per un negoci basat en vendre quatre cerveses! Avui dia crear alguns llocs de treball, com faig jo, i mirar d’impulsar un negoci, ja és molt. Per què no ens donen suport? Volem que siguem un més dels cinc milions de parats? Una altra càrrega per l’estat! Més treballar i menys papers i burocràcia!
Al principi enyorava el meu país. Ara ja no. Hi penso, però 24 anys després, penso en la família, però malament rai si encara tingués molta enyorança... La meva mare encara viu a Bangladesh, però els meus germans també viuen fora, als Estats Units i a Abu Dhabi. És un país amb molta misèria, molta. La majoria de gent que vol progressar emigra. Jo ja he voltat bastant, però crec que ara ja em quedo a Manresa. Les filles són nascudes aquí i tenim la vida muntada a Manresa. Crec que a la ciutat no hi ha cap més família de Bangladesh. Sí que en conec algunes a Sant Vicenç de Castellet. Som una comunitat petita!
Al meu país, la religió majoritària és la musulmana, tot i que també hi ha hinduistes i cristians. La meva família és musulmana, però jo he anat perdent una mica els costums, després de tants anys aquí. Durant algunes èpoques he menjat carn de porc o he deixat de fer el Ramadà, tot i que ara, des que m’he tornat a casar, el torno a fer. Hem recuperat una mica la pràctica de la religió i de vegades també vaig a la mesquita. No som musulmans rigorosos, però hi creiem i ens agrada mantenir la tradició.
Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Gener 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada