Valeria Balanuta

«Aquí tenim més nivell de vida, però ens hem tornat més individualistes»

Aquest desembre vaig fer 18 anys. Des d’en fa set sóc manresana, però vaig néixer a Moldàvia, una antiga república soviètica, independent des de 1991. Els meus pares van néixer a la URSS, però jo ja a la Moldàvia independent. El meu poble es diu Tiganca i està situat a tocar de la petita ciutat de Cantemir, al sud de la capital del país (Chisinau) i molt a prop de la frontera amb Romania. No és un país gaire gran, 4 milions d’habitants, i es pot dir que som del Tercer Món, perquè hi ha moltes mancances.

El meu pare té 12 germans. Una tieta meva es va casar amb un empresari català, de la comarca d’Osona, i aquest senyor donava feina i papers als germans de la seva dona. Així doncs, el meu pare va venir sol a treballar (fa de fuster, munta parquets, cuines...) i ens enviava diners, fins que vam poder fer la reagrupació familiar, després de molts papers i burocràcia. Jo vaig arribar als 11 anys, amb la meva mare, i la meva germana i el meu germà petits, que llavors tenien 9 i 7 anys. Vaig entrar a l’ESO a l’IES Lacetània un any abans del que em tocava, però no em va costar. Trobo que el nivell era bastant baix i en dos mesos ja havia après català i castellà.

Els primers temps em va costar fer amics. No encaixava gaire aquí. No em relacionava gaire, jo era molt tranquil·la i la gent molt esverada... No m’acabava d’integrar. Ha estat un procés: vas veient com és la gent, i suposo que per encaixar bé en un lloc has de conèixer-lo bé abans. Crec que la gent catalana de tota la vida és en general més agradable i bona gent. Els d’altres parts d’Espanya i que parlen castellà els trobo sempre més distants o que tenen mania als de fora. Jo ho he viscut així.

Per Nadal, a l'escola, a Moldàvia

Ara tots els amics que tinc són d’aquí, no en tinc cap del meu país. Som molt poquets moldaus a Manresa, i pràcticament tots són de la meva família (alguns germans del meu pare també van venir). Del meu país trobo a faltar sobretot la neu. Allà teníem sempre tres mesos de neu l’any, i aquí no neva mai! Però t’adaptes a tot, també al clima, igual que a les tradicions. Celebrem les vostres festes i ens interessem per la cultura d’aquí. També enyoro alguns amics, el poble... Tot i que hi vaig cada estiu. M’hi queda un avi. I quan hi vaig em sento com a casa. Trobo que allà és molt diferent, tot és com més natural, som autosuficients amb el menjar, produïm vi (molta gent ho fa, tothom té vinya...). Sovint el cap em vola cap al meu poblet de Moldàvia i tindria ganes de ser-hi.

Els meus pares s’hi fan una casa i volen tornar-hi. Quan es facin grans volen viure allà. I jo tinc clar que, per viure, no hi tornaré. És un lloc amb poques possibilitats. Els meus germans i jo hem crescut i estudiat aquí, i tot i que tenim arrels a Moldàvia, ara no m’imagino tornant a viure allà. Era un lloc molt humil, havia de caminar cada dia 3 quilòmetres per anar a l’escola... De moment estic bé aquí, i en el futur, doncs no ho sé, depèn de com vagin les coses, de la feina... M’agradaria dedicar-me a la música, al cant. Vaig anar quatre anys a l’Esclat, a fer solfeig i cant, tot i que quan vaig començar el Batxillerat vaig haver-ho de deixar, perquè se’m feia difícil compaginar-ho tot, i també per alguns problemes familiars que em van afectar. Però tornaré a fer música, segur.

Ara estic fent segon de batxillerat humanístic al Peguera. Les notes m’han anat força bé. Estudio bastant perquè m’ho vull treure. Aquests dies estic atabalada fent el treball de recerca, sobre el convent de Santa Clara. Fa gràcia veure les monges, totes tranquil·les, resant... I la Sor Lucía que no para! Quan acabi voldria anar a alguna escola de cant, i millorar el solfeig, harmonia, coses que em falten fer. Vaig participar en el projecte Aiguallum, un disc i espectacle amb manresans originaris de molts països del món. Vaig triar una cançó del meu país, els va agradar i la vam gravar. Va estar bé perquè em va tocar actuar amb el Llibert Fortuny i el vaig poder conèixer. Resulta que havíem tingut la mateixa professora de solfeig! També hi havia el Toni Xuclà i altres músics. Llàstima que només va ser un projecte molt concret i no va tenir continuïtat.

Amb els pares, a l'escola, a Moldàvia.

Vivim al Poble Nou i hi estem bé. Tot ens queda molt a prop: el Passeig, els hospitals, l’institut, les botigues. Estem en un bon lloc. Al meu poble de Moldàvia només hi viuen unes 100 persones i és molt pobre. Vivíem malament i amb pocs recursos. De vegades ho rumio i m’adono realment del canvi que hem fet. Hem millorat el nivell de vida però crec que també hem canviat de caràcter. Jo penso que m’he tornat una mica com la gent d’aquí, també pel que fa a coses negatives: aquí la gent és més individualista, com més egoista, i et critiquen si vas vestida o fas coses diferents de la majoria. Allà crec que la gent comparteix més. Potser com que hi ha misèria i es passa malament, el fons de les persones és més bo. Definitivament, no es pot tenir tot, a la vida.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Febrer 2012