Em dic Jorge Caballero Ramos, vaig neixer el 21 de juliol de 1979 a la ciutat de Bogotà, on vaig viure fins els 19 anys amb la meva mare. Ella és auditora fiscal. Tractant-se del meu país, puc dir que he format part d’una classe privilegiada.
En acabar el batxillerat tenia el cor i el cap dividit: cinema o electrònica? Volia estudiar a la universitat nacional de cinema de Bogotà. És molt bona però té poques places. De més de 1.000 aspirants, en vam passar 40 a la segona fase. No vaig ser dels 16 escollits. Vaig començar electrònica en una universitat privada. A mitja carrera, tenia ganes de sortir del país. De la meva colla, la meitat estem estudiant o treballant fora de Colòmbia. Els pares ens podien ajudar.
La idea dels joves amb possibilitats és anar a veure món, anar a aprendre a fora per tornar a treballar al nostre país. Però, quan ets fora, veus que no és tan fàcil. Saps que si tornes no podràs fer viables les teves expectatives. Els projectes de cine als que jo tinc accés aquí és impensable que els pogués tenir a Bogotà. I és una llàstima perquè les persones que he conegut allà estan molt més preparats que molts d’aquí, però no tenen recursos per desenvolupar res.
Al meu país hi ha dos tipus d’emigració, la nostra, el jovent que surt a formar-se, que no sé si tornarem; i la més nombrosa, els que no tenen res i aquí si es fan paletes poden guanyar el mateix que un llicenciat i podran tenir un cotxe i una casa.
Quan estava a punt de marxar a Islàndia a treballar amb nens discapacitats em telefona un parent que portava més de vint anys vivint a Manresa i m’ofereix venir i poder estudiar cinema a Barcelona. No m’hi penso gens. Amb 19 anys em trobo amb les meves maletes al mig de Barcelona. Eufòric i il·lusionat amb la sensació de que em podia menjar el món, a la recerca del somni europeu.
...l’arquitectura, l’aire, la llum, el color, Barcelona, quina ciutat tan diferent, ni tan gran, ni tan caòtica com Bogotà.
Una cosa que ens agrada quan arribem aquí és que el trencament social no és tan bèstia com als nostres països. No trobes aquests desnivells tan marcats: el multimilionari vivint al costat de la barraca més miserable, ni la submissió del que no té res davant del que té molt. Això t’allibera l’esperit.
L’aterratge però, va ser dur. L’escola de cinema on vaig anar a parar va ser un frau. Al cap de dos mesos em vaig queixar a la direcció. Pagàvem molts diners i la formació era nul·la. Em van expulsar i em van faltar al respecte. Darrere meu també van plegar els altres alumnes, gent d’aquí. Reconec que jo esperava molt. A Bogotà havia assistit a classes magistrals d’un crític de cinema. Esperava trobar-les aquí multiplicades per 10.
Treballant en el documental sobre els bombardeigs franquistes
Tampoc no vaig trobar els amics que em convenien, amb la família no vam acabar de connectar i el camí per aconseguir els papers no va ser fàcil. Vaig arribar molt jove i amb moltes il·lusions i em vaig sentir molt decebut. El xoc d’Ulisses, en diuen: la decepció dels immigrants. Podia tornar, es clar, jo no era cap exiliat, però no ho vaig fer, tenia a veure amb una realitat molt personal i molt íntima, amb un sentiment d’orgull que fins ara no m’ha deixat. Segurament vaig superar la barrera del que un jove pot aguantar.
Els darrers anys he trobat amics amb qui m’entenc, visc amb la Laura, companya també de projectes cinematogràfics, i tinc oportunitats de treballar amb el que vull.
El cor i el cap encara els tinc en el cinema, en el llenguatge i la narració cinematogràfica. He acabat telecomunicacions i ara em sento preparat tècnicament per als meus projectes. He treballat en varis documentals: Enclavament Audiovisual: Escodines-Museu Comarcal, El camp de la Bota, Rotspanien, Entre el soroll i el silenci. Els bombardeigs franquistes a Manresa(1938-1939).
Treballar la memòria històrica de Manresa i de Catalunya, viatjar a Mauthausen, tot plegat m’ha enriquit, m’ha apassionat i m’ha donat una visió universal dels conflictes. Les històries que he conegut m’han fet pensar molt en el meu país. M’han clavat una espina a l’ànima. Sento que explico una història que no és la meva. A Colòmbia estem en guerra, és impossible fer treballs d’aquest tipus, s’hauria de parlar del present i és molt arriscat. Tinc una postura molt clara que em portaria a ser molt radical. Aquí només arriba el cinema de narcotrafic, prostitució, guerrilles, però és molt més complicat i dur: les guerrilles paramilitars del govern, els militars, la població civil...A vegades, però, em semblen més complicats els conflictes d’aquí: de nacions, de llengües, de religió, d’idees.
Darrerament recordo molt els carrers de Bogotà, els meus espais. Camino per Manresa i passant per l’Arquitecte Gaudi sempre arribo a una cruïlla que em transporta el meu carrer.
Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Març 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada