Dorian Garcia

A Managua pots perdre la vida per no res

Em dic Dorian García Herrera, sóc diplomada en periodisme i tinc ganes de llicenciar-me aquí, a Catalunya. L’amor m’ha portat directe des de Managua fins a Manresa. L’any 2001 hi havia eleccions al meu país. El Ricard va venir com a observador estranger en representació de Pau i Solidaritat de CCOO i ens vam conèixer. L’any següent, quan va tornar, vam quedar que ens escriuríem i així em vaig anar enamorant, enmig d’il·lusions, dubtes i incerteses.

Jo no havia pensat a marxar de Nicaragua. A casa ens van inculcar que havíem d’estudiar i crear-nos un futur en el nostre país. Tinc tres germans: Norman és enginyer químic, Rodney és enginyer agrònom i Cristian està estudiant dret. Tota la meva família viu a Managua.

Vaig arribar a Manresa ara fa just un any i un mes. Ens hem casat aquest febrer. Em sento adaptada, però em cal estabilitzar-me, poder acabar la carrera i treballar, si puc, en el món de la comunicació. El meu somni seria fer televisió. El Ricard em diu que tinc un do per l’escriptura, que cal que el treballi.

Vaig arribar de nit. No sé com m’imaginava Manresa després de tant pensar-hi. L’havia idealitzada. Me la imaginava més maca. No em semblava que hi pogués haver cases velles i atrotinades. De mica en mica la vaig descobrint i m’agrada el clima, la tranquil·litat amb què puc caminar pel carrer a qualsevol hora, el menjar, que tot estigui tan organitzat: el trànsit, les zones verdes, les urbanes...

A Managua hi ha molta violència ciutadana. Pots perdre la vida per no donar diners a un captaire, per un braçalet, per la bossa...o per res, per pura maldat. Si portes roba bonica per sortir al carrer, et poden despullar, i no parlem d’una cadeneta d’or o un anell. I no és un carrer o un altre, són tots. També hi ha moltes violacions. N’hi ha al carrer, però la major part són en l’àmbit familiar. De violència domèstica penso que hi deu haver la mateixa que aquí, però allà hi ha molt de morbo. Veus per televisió les imatges de les víctimes, amb el matxet o la llamborda que els ha tret la vida al costat.

Amb la meva mare i els meus tres germans

El que m’ha sorprès més és que aquí també hi ha gent de tot tipus. La imatge dels europeus i dels gringos que arriba a països com el meu fa que es tingui la percepció que els estrangers són persones millors, i no vull dir més rics, que també, sinó més bones persones. Ens enlluernem. Pel que he vist, aquí també hi ha gent desagradable i que falta al respecte, i no ho dic per pròpia experiència. Ho he vist.

Dels catalans m’agrada que són molt sincers i ho valoro molt. Saps si pots comptar amb algú o no, saps si t’accepten o et rebutgen. Allà pots tenir una amiga d’anys que et porti ben enganyada. El que he observat és poca solidaritat entre els immigrants, fins i tot del mateix continent, d’Amèrica per exemple.

Cuino menjar del meu país perquè l’enyoro. També trobo a faltar el porxo de casa dels pares amb plantes i olor de natura. Sortia a la nit, regava i pensava amb el Ricard, en què devia estar fent, en com seria Manresa... Era el meu espai, un racó on em trobava a mi, on conversava amb mi mateixa, amb les coses que m’agradaven i amb les que no, era el meu jardí secret.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Abril 2006

Cap comentari: