Sóc l’Editha Tivadar, una hongaresa amb passaport romanès. Casa meva és a Satu-Mare, una ciutat romanesa de 130.000 habitants a 13 quilometres de la frontera amb Hongria. Dorin, el meu marit, i jo vam arribar a Manresa fa dos anys buscant un sou més digne. A Romania els sous són molt baixos i els productes de consum diari valen el mateix que aquí. Com t’ho fas per comprar una nevera o una rentadora amb un sou mensual de 200 o 300 euros?
Vas esperant si la situació al teu país canvia, si un nou govern frena la corrupció, si millora la qualitat de vida, però res, els preus van pujant. Els meus pares són pensionistes i cobren 120 euros al mes entre tots dos. Hi ha mesos que en paguen 50 de gas. Sort que tenim hort i animals i casa, i que fem moltes conserves i per menjar no han de patir!
Tinc 32 anys, vaig estudiar per dissenyar instal•lacions (gas, aigua...)per a l’arquitectura, però des que va morir Ceaucescu no es fan blocs de pisos a Romania, només cases familiars. He treballat en la venda d’or i de roba. Anava a Turquia a comprar i ho venia en una parada que tenia al mercat o a casa meva, però la gent no té diners i acabes no cobrant i pagant molts impostos. El meu marit treballava de planxador de roba. A Romania hi ha molt tèxtil, es confecciona per a marques conegudes. Em sorprenc quan veig el preu d’una peça de Decatlhon confeccionada a prop de casa.
Gairebé no hi ha analfabets en el nostre país, l’ensenyament és obligatori i la formació dels joves té un bon nivell, però si volen un futur han d’emigrar. A la universitat de Cluj, per exemple, s’hi formen metges d’arreu del món. El jovent allà és diferent, ens ha sorprès la permisivitat que es respira en els joves d’aquí, en el tabac, les drogues, la moda, els horaris de la vida nocturna...
Tinc un germà que es diu Francisc de 34 anys. Té família i també s’està plantejant emigrar. El nostre pare feia de fuster i la mare era assistenta maternal d’orfenats. Aquesta feina consisteix en tenir a casa, vivint amb la família, un nen o nena procedent d’un orfenat. Aquests nens estan molt marcats, els hi manca molt d’afecte i d’atenció personal per poder afrontar una possible adopció. En vam tenir molts, en tenim d’adoptats per tot el món.
Trobo a faltar el verd, l’espai, la casa més gran que tinc allà, la matança del porc abans de Nadal, les sopes..., però el que trobo més a faltar és la meva filla. Té tres anys i només hem viscut juntes el primer any. Viu amb la meva mare. Ara ja té clar qui som, però quan vam arribar les primeres vacances ens va mirar i ens va preguntar : "Vosaltres sou els meus pares?". Tinc ganes de fer de mare, d’aprendre’n amb una filla molt espavilada i molt acostumada a com l’ha educat la meva mare. Tot un repte. La primavera que ve els meus papers ja em deixaran fer feines que no siguin de neteja i podré buscar un treball que em permeti portar la meva Anke a Manresa.
La foto de la meva filla Anke que sempre tinc a la taula
Vull arrelar les nostres vides aquí, llogar un pis més gran, parlar bé el català i potser quan em jubili tornar a casa meva. El romanès també és una llengua romànica. M’han dit que hi ha 3.000 paraules que s’assemblen a les catalanes. Entenc el català i ara l’aprendré a parlar.
Quan vaig arribar a Manresa no em va agradar gaire, veia molta pedra, pocs arbres i trobava els pisos molt petits, però ara hi estic bé. He trobat gent de tot tipus, alguns que s’han volgut aprofitar del meu treball, però ara treballo per a persones encantadores, que no em tracten com una estrangera, que s’interessen per les meves coses, que em parlen dels seus problemes, em demanen la meva opinió i parlem de tot.
Publica a El Pou de la Gallina. Gener 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada