Em dic Àngela González Barahonda, vaig néixer al barri de El Chile, de Tegucigalpa (Hondures) i fa 28 anys que vaig arribar a Manresa. Érem vuit germans, quatre nois i quatre noies. Ara en quedem cinc perquè tres ja s’han mort. No vaig conèixer el meu pare. Va morir poc després de néixer jo. Sé que sembrava cafè. La meva mare ens va pujar a tots vuit rentant i planxant la roba del batalló d’infanteria d’Hondures. Quan encara no arribava a la taula ja l’ajudava a planxar.
L’any 1977, una amiga que servia a Sant Vicenç de Castellet em va dir si volia venir a Manresa a treballar de minyona a casa d’una senyora amiga de la seva mestressa. Que guanyaria més i que aquí la gent era molt tractable. Vaig deixar la Mari Cruz, la meva filla, que llavors tenia 6 anys, amb la meva mare i vaig venir cap aquí. Volia ajudar la família.
Vaig treballar tres anys a casa de la família Santasusana. Amb ells vaig conèixer el país. Els caps de setmana se m’emportaven i els estius els passava a Llafranc, a la seva casa d’estiu. Un racó molt bonic. Quan m’enyorava i plorava, la senyora Margarida plorava amb mi. Ella cuinava i em va fer acostumar als menjars d’aquí. Recordo que el pa amb tomàquet em va agradar de seguida, però les llenties em van costar una mica més. Sabia que m’agradaven molt els moniatos i me’n comprava.
Quan vivia a Tegucigalpa
La meva mare es va morir i vaig anar a Tegucigalpa a buscar la meva filla, que llavors tenia nou anys. Vam viure un any a Madrid, però de seguida vaig tenir clar que m’agradava més com m’havien tractat a Catalunya i vaig tornar a Manresa. Ja hi coneixia gent i tenia l’Antonio, un noi que m’havien presentat en una discoteca al cap de poc temps d’arribar. Ben aviat em vaig casar amb l’Antonio Campo, nascut a Paris i fill de pare i mare ballarins, però que des d’un any vivia a Manresa amb els seus avis. Amb ell he tingut dos fills més, l’Antonio, de 24 anys i la Carmen, de 23. La meva filla gran està casada a Manresa i m’ha fet àvia de l’Abril, que ara té un any.
Al pont de Tegucigalpa, que va destruir l'huracà Mitch i que va ser reconstruït amb l'ajuda del JapóUna de les emocions més grans que he viscut els darrers anys ha estat el viatge que hem fet al meu país. Feia 25 anys que no havia vist els meus germans, el barri, la ciutat. Els vaig sorprendre. Vaig conèixer nebots i renebots, en tinc molts, més de cinquanta o seixanta. Un dia vaig fer paella per a 82 persones, familiars i amics. Em va fer molta il·lusió reunir-los a tots i cuinar un plat d’aquí. El barri el vaig trobar molt canviat. Tot just es refeia del pas de l’huracà Mitch. Ens van acomiadar amb un piñate, que és com el trencar l’olla d’aquí. Per ells sóc l’espanyola i per als amics que tinc a Estats Units també. I jo, ben arrelada a Catalunya amb la meva família aquí, sé que sempre seré estrangera.
Fa 28 anys, quan vaig arribar a Manresa, els estrangers que vivíem aquí no érem gaires. Recordo que em sentia observada. Pel carrer trobava dones que es giraven per mirar-me de cap a peus. Ara això ja no passa, però fa uns mesos em vaig trobar amb una cosa que no pensava que em pogués passar. Un policia em va parar pel carrer per demanar-me la documentació. Es va mirar el meu DNI espanyol amb malfiança. Va ser amable, però el fet em va trasbalsar. Jo em sento d’aquesta terra, ara les meves arrels ja són aquí.
Enchiladas cuinades per miSovint cuino plats del meu país, especialment en dates assenyalades: enchiladas, lluca amb chicharrón, tamalitos de frijoles, plàtan fregit, takos, tamales...Em queden molt bé, la família i els amics estan encantats. De vegades,amb amigues hondurenyes parlem de cuinar per la ciutat. No hi ha ningú que ofereixi aquests plats a Manresa. Però només en parlem...
Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Desembre 2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada