Youssef Benamrare

A Marràqueix no enlluerna el sol

Em dic Youssef Benamrare, sóc de la ciutat de Marràqueix i tinc 37 anys. Cada dia busco una estona per venir al parc de la Seu, seure i mirar l’espai obert per on s’allunyen el riu...el tren...els cotxes... M’hi sento bé.

Som vuit germans i sóc el segon més jove. Tinc una germana que viu a França i una altra aquí a Manresa. Està casada amb un manresà i tenen una filla.

Vaig arribar ara fa dos anys. Al Marroc vaig treballar sempre de xofer, vuit anys per empreses de lloguers de cotxes amb conductor i cinc anys vaig fer de xofer per al govern de Marràqueix. Treballar per al govern va ser interessant, però no gaire ben pagat. A part del dia a dia, en què portava polítics de casa a la prefectura, hi havia les ocasions especials. L’any 92 o 93 l’expresident Reagan i la seva esposa van visitar Marràqueix i jo vaig ser el xofer dels seus guardaespatlles durant tres dies, dos homes i una dona. Però m’agradava més la feina a l’empresa, portava turistes i homes de negocis francesos i espanyols a recórrer les ciutats del Marroc. Les sortides podien ser de tres dies o d’una setmana anant d’una ciutat a una altra: Casablanca, Rabat, Fes, .... Era més ben pagat, però només treballava quan hi havia feina.

Des que sóc a Manresa he treballat al bar Tony’s propietat del meu cunyat, que és una gran persona, també he anat a França a fer la verema i algun altre treball puntual, però estic buscant una feina que em permeti organitzar-me la vida, si pot ser a Manresa millor. Si no, buscaré en qualsevol indret de Catalunya. Manresa m’agrada, la gent m’ha tractat bé, n’he conegut força, però d’amics encara no en tinc. De vegades alguns marroquins em parlen en castellà, es pensen que sóc cubà, potser tinc trets una mica llatins.

Vaig fer un curs de català, al bar vénen molts catalans i el parlen. Trobo que s’assembla molt al francès, però encara entenc més bé el castellà. L’he après amb la gent. Sóc solter i no tinc cap nòvia ni al Marroc ni aquí. Ara el que vull és un treball i quan el tingui deixaré que el cor triï una dona del país que sigui. No tinc cap prejudici, la meva germana s’ha casat amb un català i la família n’està molt contenta.

Les relacions entre homes i dones al Marroc són diferents que aquí, però a les ciutats van canviant. Allà una dona que no em conegui no em parlarà mai, en canvi jo sí que li puc parlar. Ara, però, la majoria de noies es casen amb l’home que volen, era abans que la família els triava el marit. Hi ha homes rics, encara, que es poden permetre tenir unes quantes dones, ara només fins a quatre, però el més normal és tenir-ne una, màxim dues.

Aquí a Manresa no vaig mai a la mesquita, a Marràqueix alguna vegada, però el Ramadà sí que el faig sempre, visqui on visqui. Menjo als voltants de les set de la tarda i a les dotze de la nit, abans d’anar a dormir, no em quedo fins més tard perquè he de llevar-me d’hora. Treballar al bar en temps de Ramadà, servint menjar o begudes, no em representa cap problema, estic mentalitzat.

Marràqueix té totes les cases pintades de color vermell perquè no ens enlluerni el sol, per això se’n diu Marràqueix La Rouge. Marràqueix m’agrada molt. Més endavant, d’aquí a uns anys, hi vull tornar a viure.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Novembre 2005

Cap comentari: