Ouling Zhang

Jove i emprenedora

Em dic Ouling Zhang. Vaig arribar a Manresa fa tretze anys, de matinada, amb la meva mare i el meu cosí que ens acompanyava. Vam preguntar a un repartidor de diaris com arribar a casa nostra, el meu pare i el meus germans ja hi vivien de feia mesos. L’home, sense dubtar-ho, ens hi va acompanyar. De seguida em va semblar un poble càlid i la gent va ser molt amable amb nosaltres.

Vaig néixer a Qintian, una ciutat de la Xina com ara Manresa, a unes sis hores de Xangai. Quan jo tenia set anys, el meu pare va venir a Europa a buscar oportunitats per guanyar més diners. Al cap de dos anys van venir la meva mare i el meu germà, i jo vaig viure amb la meva iaia fins als catorze anys, que vaig marxar cap a París per reunir-me amb ells. Als disset anys arribava a Manresa amb ganes d’ajudar la família en el restaurant que teníem i de continuar els meus estudis; però això no em va anar gens bé.

Escoltant música en l'època que vaig arribar a Manresa, tenia 17 anys

Em faltava un curs per acabar l’ensenyament obligatori francès. La directora del col·legi em va donar un certificat amb les notes i em va explicar que era vàlid per qualsevol país d’Europa. En arribar, una amiga em va acompanyar a un col·legi públic d’aquí a Manresa i el director, que parlava una mica de francès, em va dir que amb disset anys, sense saber ni català ni castellà, no podia fer res per mi. Em vaig enrabiar molt, no vaig poder continuar estudiant. Més endavant quan va arribar la meva cosina, també amb disset anys, jo ja estava més informada, la vaig acompanyar al departament d’Ensenyament i va poder anar al Lacetània.

Després d’aquesta decepció vaig voler estudiar estètica en una escola privada. Vaig aprendre castellà a casa amb cassettes perquè m’acceptessin. Allà em vaig sentir rebutjada per les companyes, és a l’únic lloc on m’ha passat.

Quan ja parlava castellà i sabia una mica de català, el meu germà em va dir que primer havia d’aprendre bé el castellà, perquè no sabíem com ens aniria el negoci i si ens hauríem de traslladar. Que després ja aprendria català. El català sempre l’he trobat més suau i més carinyós. Vaig anar a Barcelona a l’Escola Oficial d’Idiomes a aprendre bé el castellà. Ara sempre parlo en català, l’he après amb la gent. Quan vaig a Barcelona i començo a parlar em miren tan sorpresos que em fan sentir estranya i a vegades em passo al castellà. Puc parlar quatre idiomes, tres dialectes xinesos i fins i tot sé una mica de cantonès, quan vivia a Paris estava de moda entre els joves, la música i les pel·lícules ens arribaven de Hong Kong.

He pogut obrir el meu propi negoci, un restaurant japonès. A Manresa no n’hi havia cap, hi faltava i m’agrada la cuina japonesa. El meu marit és un dels cuiners. Quan necessito personal poso un anunci. Si es presentés un català el provaria i si cuinés bé el llogaria. No m’agrada que la gent sospiti tant de nosaltres, que escoltin una opinió i ens l’apliquin a tots, i m’enfado quan la TV explica només una cara de la realitat, no ens ajuda gens a integrar-nos. Sovint quan una família xinesa engega un negoci és perquè porten tots molts anys treballant molt i gastant poc. Amb l’ajuda econòmica d’algun familiar i un préstec del banc poden tirar-lo endavant.

Tinc dos fills, Li de tres anys i Zheng d’un any i mig, i no els deixaria per cap dels meus projectes, la seva infància només passa una vegada i no vull que ens la perdem ni ells ni jo. Sóc de la segona generació d’immigrants i em conformo amb el que hi ha, i encara que en una altra ciutat tingués més possibilitats d’èxit no vull marxar de Manresa, tenim tota la família reunida, la meva i la del meu marit, hi tenim amics i ens hi sentim bé.

Amb el meu marit i els meus fills

A la Xina no hi tinc ningú, només hi tornaria si fos pel bé dels meus fills. Ells seran com una banana, tindran aspecte de xinès i per dintre seran d’aquí. Tindran conflictes, ho sé. Tinc una amiga que ha tornat a la Xina amb la seva filla nascuda aquí per aquest motiu i els estius ve per continuar estudiant el castellà.

Valoro molt l’harmonia de la família, el respecte als pares i en això la cultura xinesa és molt bona i s’està perdent. De vegades però, m’agradaria ser com vosaltres, la gent d’aquí, més egoista però més realista. Disfruteu més de la vida, perquè és veritat que un ha de viure per si mateix i no sempre per tots, però soc així i si he de deixar les meves aficions pel bé del meu nebot, del meu germà... les deixo.

Conxita Parcerisas
Publicat a la revista
EL POU DE LA GALLINA. Octubre 2005

Cap comentari: