Transilvània és un territori
que actualment pertany a Romania però que havia format part d’Hongria. És una
mica com Catalunya, un lloc on hi ha hagut disputes territorials La meva mare
és romanesa i el meu pare hongarès, i jo tinc la doble nacionalitat, malgrat
que ara ja fa 13 anys que visc a Manresa.
Vaig néixer fa 36 anys a la
ciutat transilvana de Zalau, que és d’una mida similar a Manresa, té més de
60.000 habitants. Vaig acabar els estudis per fer de professora d’educació
física al meu país. Quan em vaig casar, el meu marit va venir a Manresa, amb un
contracte de treball en el món de la construcció. Va venir sol, però al cap de
mig any jo vaig venir, i aquí ens hem quedat.
Quan vam arribar no coneixíem
ningú, hi havia menys estrangers que ara… Però aviat ens vam adaptar. Vaig
estar un parell de mesos buscant fenia, i després he treballat gairebé sempre.
Vaig aprendre castellà jo sola, amb el diccionari i la televisió. No és difícil
perquè és una llengua romànica, com la nostra. També he après català, sobretot
pel contacte amb la gent.
Em dedico intensament al món de
l’esport. Vaig treballar a Esports Sagi, on vaig aprendre molt i em va servir
per relacionar-me amb molta gent. També vaig començar a fer caminades, però ara
ja fa uns 7 anys que em dedico a les curses, sobretot de muntanya. De fet, a la
primera que vaig fer, la de muntanya de Manresa, que passa pel Collbaix, ja vaig
ser tercera i vaig compartir podi amb la Núria Picas ! He fet curses a la zona de
Montserrat, al Montseny, al Pirineu... No faig ultradistància, mai no en faig de
més de 60 km ,
la majoria entre 20 i 40 km .
Penso que per fer distàncies més llargues cal preparar-se bé, mentalment i
físicament; molta gent s’hi llança sense estar ben preparat i això no m’agrada.
Entreno amb l’Agustí Roc, un autèntic luxe perquè és un gran esportista (campió
del món de curses de muntanya) i una persona admirable, i també surto amb grups
d’entrenament.
Córrer m’ha servit per superar
moments complicats a nivell personal. És la meva teràpia, m’ha ajudat a no
tancar-me i a superar problemes. Perquè córrer no és només competir: serveix
per relaxar-se, ajuda a tirar endavant. A part és una manera de gaudir, de fer
amics. És un món on hi ha amistat, coneixes molta gent agraïda i oberta. Ara em
dedico a fer d’entrenadora personal, dono suport a gent que s’hi inicia. És
molt bonic i gratificant. He tingut la sort
de guanyar curses o fer podis, però això és secundari. És un esport en què tots
guanyem, del primer a l’últim. El meu marit no corre, és futbolista, però sí
que fem BTT. I a córrer ara hem sortit algun cop, a veure si també s’hi
enganxa!
Per aquesta afició va molt bé
viure a Manresa. Som a prop de Montserrat, del Berguedà, del Montseny... Tenim
la muntanya a tocar i això és genial. A mi també m’agrada molt la platja, però
tampoc ens queda lluny. És un lloc on es viu bé, la gent en general és amable.
Potser fins que no et coneixen costa relacionar-te, però mai no he tingut cap
problema, estic contenta. El meu marit ara treballa d’autònom i vivim a
Valldaura. La idea de moment és quedar-nos aquí. Tot i que trobo a faltar la
meva gent, és clar: els pares, la germana petita i els nebots... Sóc molt
familiar i costa tenir-los lluny, però al mateix temps, com que porto temps
fora, quan vaig allà m’hi trobo desplaçada. Els amics han agafat el seu rumb,
les coses del dia a dia canvien... Tot i que crec que la gent de Transilvània i
la de Catalunya s’assembla: actius, treballadors, responsables, familiars...
Potser perquè vinc d’un lloc on
hi ha hagut tensions territorials, i hem patit un dictador com Ceaucescu, no
m’agrada la política. Sobre el tema de la independència, sóc partidària que hi
hagi pau i no es busqui el conflicte. No crec que valgui la pena patir per
conflictes polítics. Al meu país ho hem passat malament i per això no m’hi
poso. Que ho arreglin els polítics!
Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Març 2015
Publicat a El Pou de la gallina. Març 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada