Violeta Pusok

“la gent de Transilvània s’assemblen als catalans: treballadors, actius, familiars...”




Transilvània és un territori que actualment pertany a Romania però que havia format part d’Hongria. És una mica com Catalunya, un lloc on hi ha hagut disputes territorials La meva mare és romanesa i el meu pare hongarès, i jo tinc la doble nacionalitat, malgrat que ara ja fa 13 anys que visc a Manresa. 

Vaig néixer fa 36 anys a la ciutat transilvana de Zalau, que és d’una mida similar a Manresa, té més de 60.000 habitants. Vaig acabar els estudis per fer de professora d’educació física al meu país. Quan em vaig casar, el meu marit va venir a Manresa, amb un contracte de treball en el món de la construcció. Va venir sol, però al cap de mig any jo vaig venir, i aquí ens hem quedat.

Quan vam arribar no coneixíem ningú, hi havia menys estrangers que ara… Però aviat ens vam adaptar. Vaig estar un parell de mesos buscant fenia, i després he treballat gairebé sempre. Vaig aprendre castellà jo sola, amb el diccionari i la televisió. No és difícil perquè és una llengua romànica, com la nostra. També he après català, sobretot pel contacte amb la gent.

Em dedico intensament al món de l’esport. Vaig treballar a Esports Sagi, on vaig aprendre molt i em va servir per relacionar-me amb molta gent. També vaig començar a fer caminades, però ara ja fa uns 7 anys que em dedico a les curses, sobretot de muntanya. De fet, a la primera que vaig fer, la de muntanya de Manresa, que passa pel Collbaix, ja vaig ser tercera i vaig compartir podi amb la Núria Picas! He fet curses a la zona de Montserrat, al Montseny, al Pirineu... No faig ultradistància, mai no en faig de més de 60 km, la majoria entre 20 i 40 km. Penso que per fer distàncies més llargues cal preparar-se bé, mentalment i físicament; molta gent s’hi llança sense estar ben preparat i això no m’agrada. Entreno amb l’Agustí Roc, un autèntic luxe perquè és un gran esportista (campió del món de curses de muntanya) i una persona admirable, i també surto amb grups d’entrenament.

Córrer m’ha servit per superar moments complicats a nivell personal. És la meva teràpia, m’ha ajudat a no tancar-me i a superar problemes. Perquè córrer no és només competir: serveix per relaxar-se, ajuda a tirar endavant. A part és una manera de gaudir, de fer amics. És un món on hi ha amistat, coneixes molta gent agraïda i oberta. Ara em dedico a fer d’entrenadora personal, dono suport a gent que s’hi inicia. És molt bonic i  gratificant. He tingut la sort de guanyar curses o fer podis, però això és secundari. És un esport en què tots guanyem, del primer a l’últim. El meu marit no corre, és futbolista, però sí que fem BTT. I a córrer ara hem sortit algun cop, a veure si també s’hi enganxa!

Per aquesta afició va molt bé viure a Manresa. Som a prop de Montserrat, del Berguedà, del Montseny... Tenim la muntanya a tocar i això és genial. A mi també m’agrada molt la platja, però tampoc ens queda lluny. És un lloc on es viu bé, la gent en general és amable. Potser fins que no et coneixen costa relacionar-te, però mai no he tingut cap problema, estic contenta. El meu marit ara treballa d’autònom i vivim a Valldaura. La idea de moment és quedar-nos aquí. Tot i que trobo a faltar la meva gent, és clar: els pares, la germana petita i els nebots... Sóc molt familiar i costa tenir-los lluny, però al mateix temps, com que porto temps fora, quan vaig allà m’hi trobo desplaçada. Els amics han agafat el seu rumb, les coses del dia a dia canvien... Tot i que crec que la gent de Transilvània i la de Catalunya s’assembla: actius, treballadors, responsables, familiars...

Potser perquè vinc d’un lloc on hi ha hagut tensions territorials, i hem patit un dictador com Ceaucescu, no m’agrada la política. Sobre el tema de la independència, sóc partidària que hi hagi pau i no es busqui el conflicte. No crec que valgui la pena patir per conflictes polítics. Al meu país ho hem passat malament i per això no m’hi poso. Que ho arreglin els polítics!
 
Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Març 2015

 

Cap comentari: