Sean Palit

“Sóc una mescla cultural. Tinc interioritzat que he d’aprofitar la vida, sigui on sigui”


 
Vaig néixer fa 31 anys a Sulawesi, una de les illes més grans d’Indonèsia. La meva ciutat es diu Manado i té 600.000 habitants. Als cinc anys, amb la família vam traslladar-nos als Estats Units, prop de Los Ángeles (Califòrnia), per la feina del pare. Vaig viure allà amb pares i germans (sóc el gran de tres) durant quinze anys, de manera que l’anglès és la meva llengua principal i vaig créixer en una cultura nord-americana.

El 2003, als  vint anys, vaig acompanyar la mare i el germà petit, que se’n van tornar a Indonèsia. Volíem establir-nos-hi de nou. Però jo només vaig ser-hi un any i mig. Vaig tenir un xoc cultural: era el meu país, però en sabia poc la llengua, se’m feien estranys els costums i em costava adaptar-m’hi. El 2005, vaig decidir venir a Europa a estudiar, concretament a Holanda, on podia accedir a ajudes, ja que és l’antiga metròpoli d’Indonèsia i hi ha bona relació. Vaig estudiar Empresarials 4 anys a Groningen. I allà vaig conèixer l’Eva, una noia de Rajadell que hi era d’Erasmus. Vam iniciar la relació, tot i que quan ella va tornar a Catalunya va ser a distància -mentre jo era a Holanda i després l’any que vaig viure a Heidelberg, prop de Frankfurt (Alemanya). Finalment vam decidir instal·lar-nos a Utrecht (Holanda), però ella enyorava la família i el país, cosa molt habitual dels catalans. I vam venir des d’Utrecht al Bages.

Ens vam casar el 2010 a Rajadell, on ara vivim. Fem vida al poble, a Manresa i al Bages, tot i que ara treballem a Barcelona i entre setmana ens estem allà. Però els plans són instal·lar-nos aquí de manera més fixa. De fet, jo no tinc problemes per viure aquí o allà. M’adapto a tot arreu. La meva vida ha estat un canvi constant, vinc d’una illa remota i paradisíaca, he viscut a Amèrica, a Europa... No puc definir la meva cultura, sóc indonesi però em sento una mescla cultural, no sé gaire quina és la meva pàtria. Això té coses bones: tinc facilitat d’adaptació i la mentalitat oberta. No trobo a faltar la família perquè sempre l’he tingut lluny. Però el que és dolent és la sensació de no ser d’enlloc. Aquí això és estrany, la majoria dels catalans (la meva dona també) tenen arrels profundes i volen ser a prop de la família.

He après que no es pot generalitzar, però sí que hi ha trets comuns de cada cultura. A Indonèsia no són gaire ambiciosos, la gent està tranquil·la a les illes i va fent. Tenen molta paciència. Dels EUA, destaca la seva determinació, tothom intenta fer realitat l’american dream, cadascú  pot aconseguir el seu somni i lluita per fer-lo realitat. Els catalans sou treballadors. Això venint de fora sorprèn, hi ha la sensació que els espanyols són ganduls, però Catalunya és diferent, més avançada, i això se sap quan els coneixes. La família de l’Eva m’ha acollit com un fill, només tinc paraules d’agraïment, i també per a la gent de Rajadell i Manresa. Als llocs petits t’acullen, estan per tu, t’ajuden, més que a grans ciutats... A Barcelona tothom va a la seva.

Ara tinc el pare i un germà a Califòrnia, i la mare i l’altre germà a Indonèsia. Fa anys que no fem una reunió familiar. El germà d’Indonèsia fa set anys que no el veig. I és clar que m’agradaria veure’l. Però així és la vida. He viscut a tres continents i tinc interioritzat el fet de ser independent i aprofitar la vida, sigui on sigui. El mes que ve veuré el meu germà d’Amèrica, ja que vindrà per feina a Europa. I estem molt en contacte per internet.

Parlo sobretot anglès. És també la llengua amb què ens vam conèixer amb l’Eva i la que parlo a la feina: treballo en una empresa americana i la majoria dels companys són de fora.  He fet classes de castellà i català, a Manresa i a Barcelona. Cada cop em defenso més, sobretot en català pel tema de la immersió. També parlo bahasa, la llengua d’Indonèsia, i alemany. Treballo en una companyia internacional de ioga i m’estic formant per ser-ne instructor. També m’encanta sortir a córrer per Rajadell. I fer de pagès a l’hort de la família!

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Maig 2015

Cap comentari: