El
2003, als vint anys, vaig acompanyar la
mare i el germà petit, que se’n van tornar a Indonèsia. Volíem establir-nos-hi
de nou. Però jo només vaig ser-hi un any i mig. Vaig tenir un xoc cultural: era
el meu país, però en sabia poc la llengua, se’m feien estranys els costums i em
costava adaptar-m’hi. El 2005, vaig decidir venir a Europa a estudiar,
concretament a Holanda, on podia accedir a ajudes, ja que és l’antiga metròpoli
d’Indonèsia i hi ha bona relació. Vaig estudiar Empresarials 4 anys a Groningen.
I allà vaig conèixer l’Eva, una noia de Rajadell que hi era d’Erasmus. Vam
iniciar la relació, tot i que quan ella va tornar a Catalunya va ser a
distància -mentre jo era a Holanda i després l’any que vaig viure a Heidelberg,
prop de Frankfurt (Alemanya). Finalment vam decidir instal·lar-nos a Utrecht (Holanda),
però ella enyorava la família i el país, cosa molt habitual dels catalans. I vam
venir des d’Utrecht al Bages.
Ens
vam casar el 2010 a
Rajadell, on ara vivim. Fem vida al poble, a Manresa i al Bages, tot i que ara
treballem a Barcelona i entre setmana ens estem allà. Però els plans són instal·lar-nos
aquí de manera més fixa. De fet, jo no tinc problemes per viure aquí o allà.
M’adapto a tot arreu. La meva vida ha estat un canvi constant, vinc d’una illa
remota i paradisíaca, he viscut a Amèrica, a Europa... No puc definir la meva
cultura, sóc indonesi però em sento una mescla cultural, no sé gaire quina és
la meva pàtria. Això té coses bones: tinc facilitat d’adaptació i la mentalitat
oberta. No trobo a faltar la família perquè sempre l’he tingut lluny. Però el que
és dolent és la sensació de no ser d’enlloc. Aquí això és estrany, la majoria
dels catalans (la meva dona també) tenen arrels profundes i volen ser a prop de
la família.
He
après que no es pot generalitzar, però sí que hi ha trets comuns de cada cultura.
A Indonèsia no són gaire ambiciosos, la gent està tranquil·la a les illes i va
fent. Tenen molta paciència. Dels EUA, destaca la seva determinació, tothom
intenta fer realitat l’american dream,
cadascú pot aconseguir el seu somni i
lluita per fer-lo realitat. Els catalans sou treballadors. Això venint de fora
sorprèn, hi ha la sensació que els espanyols són ganduls, però Catalunya és
diferent, més avançada, i això se sap quan els coneixes. La família de l’Eva
m’ha acollit com un fill, només tinc paraules d’agraïment, i també per a la
gent de Rajadell i Manresa. Als llocs petits t’acullen, estan per tu, t’ajuden,
més que a grans ciutats... A Barcelona tothom va a la seva.
Ara
tinc el pare i un germà a Califòrnia, i la mare i l’altre germà a Indonèsia. Fa
anys que no fem una reunió familiar. El germà d’Indonèsia fa set anys que no el
veig. I és clar que m’agradaria veure’l. Però així és la vida. He viscut a tres
continents i tinc interioritzat el fet de ser independent i aprofitar la vida,
sigui on sigui. El mes que ve veuré el meu germà d’Amèrica, ja que vindrà per
feina a Europa. I estem molt en contacte per internet.
Parlo
sobretot anglès. És també la llengua amb què ens vam conèixer amb l’Eva i la que
parlo a la feina: treballo en una empresa americana i la majoria dels companys
són de fora. He fet classes de castellà
i català, a Manresa i a Barcelona. Cada cop em defenso més, sobretot en català pel
tema de la immersió. També parlo bahasa, la llengua d’Indonèsia, i alemany.
Treballo en una companyia internacional de ioga i m’estic formant per ser-ne
instructor. També m’encanta sortir a córrer per Rajadell. I fer de pagès a
l’hort de la família!
Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Maig 2015
Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Maig 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada