Davinder Singh

«Hi ha qui pensa que el menjar hindú és picant, però quan el tasten els encanta»

Vaig néixer fa 50 anys a Delhi, la capital de l’Índia, però la meva família prové de Gurdaspur, a la regió del Punjab, molt a prop de la frontera amb el Pakistan. Allà és on van néixer els meus dos germans grans, però el meu pare es va treballar a Delhi per feina, ens hi vam instal·lar i és on vam néixer jo i la meva germana petita. Ara tinc la família repartida entre la capital i el Punjab. La zona és el bressol de la religió sikh i és a prop d’Amritsar, on hi ha el Temple d’Or, la meca dels sikhs. Jo a l’Índia anava amb cabells llargs, barba llarga i el tradicional turbant (sense no sortia de casa), i de fet encara ara me’l poso en alguna ocasió, per celebracions, però no gaire. Me’l vaig treure perquè aquí era millor per la feina.

A l’Índia tenia una empresa de motlles de plàstic. Anàvem fent però en aquella època, cap al 2000, hi havia molts problemes, com ara de subministrament de llum. Ara les coses han canviat, l’Índia progressa i és un dels països emergents del món. Però el fet és que, als 35 anys, em vaig vendre la fàbrica i vaig decidir provar sort a Europa. Vaig ser a Itàlia, França i Alemanya, però després de resoldre temes de papers vaig  instal·lar-me a Catalunya. Un conegut indi em va donar feina en un restaurant de Lloret, on vaig estar tres anys. Després vaig preparar el currículum de matricer, i vaig trobar feina en un petit taller de motlles de pasta de Barcelona. Hi vaig ser un any. Aleshores algú em va dir que a Manresa hi havia moltes fàbriques i tallers. Vaig venir, vaig anar a un parell d’ETT i poca estona després de deixar el currículum, mentre anava cap a l’estació de la Renfe, ja em van trucar! M’oferien feina en un taller de mecanització de peces de ferro, a la carretera de Vic. Hi vaig estar molt bé, cobrava un sou correcte, però havia d’anar i venir de Barcelona, on vivia. Fins que vaig trobar un pis i em vaig traslladar a Manresa. Fa més de deu anys que sóc aquí, i que duri!

Més endavant vaig treballar en una empresa de Santpedor, on feia realment el meu ofici: preparar matrius, en aquest cas  per a xapes de cotxe. A l’Índia tenia 21 anys d’experiència en aquest sector. Vaig treballar-hi set anys, fins que vaig convertir la meva afició, la cuina, en feina. Vam obrir el restaurant de cuina hindú a la carretera de Vic, 43. El vam batejar com a Amore, però la gent no sabia que aquí fèiem cuina del meu país. Per això, fa un any i mig, li vam canviar el nom perquè quedés més clar: restaurant Delhi Tandoori.

Hi ha qui pensa que el menjar hindú és picant. Però quan el tasten s’adonen que no, i els encanta! Fem tota mena de plats indis, com ara pollastre amb salsa i espècies, molt tradicional, o bé peix cuinat a l’estil hindú. Ve gent de Manresa i pobles de l’entorn. Tenim clients fixos, notem la crisi: alguns plats no són del tot barats, perquè tenim fins a 25 espècies diferents i tots els aliments són frescos, res congelat... A la gent li agrada, però ara no hi ha gaire diners. N’hi ha que abans venien cada setmana, i ara potser un cop al mes. O demanen plats per compartir. La meva dona també treballa amb mi i tenim treballadors, en total som cinc. Però tenir un negoci propi no és fàcil. Pagar factures, assegurances socials... I l’ajuntament no ajuda, tot és paperassa i diners. Hi ha dies que sóc una mica pessimista i no ho veig clar. Algú m’ha recomanat que canviï de ciutat, però m’agrada molt Manresa. Vaig trobar bona gent quan vaig arribar, em van donar feina de seguida, és una ciutat que estimo, neta, acollidora. Per mi, millor que Barcelona. Quan ja hi estava instal·lat, fa 9 anys, van venir la meva família, la dona i els meus fills, la Mani i el Harvinder Sing, que tenien 14 i 10 anys quan van arribar. Han crescut aquí, han estudiat, parlen perfecte català i castellà i tenen aquí els amics. Som una família manresana i estem molt bé. El problema és sempre la butxaca. Si tens diners per viure amb tranquil·litat, estàs content. Però jo pateixo. M’agrada treballar, això mai no ha estat un problema. Amb pocs diners, com ara, arriben els deutes. I la gent et tracta diferent si tens o no diners. Espero que millori la situació i, si podem, ens quedarem tota la vida. 

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Gener 2015