Sóc georgià. Sempre afegeixo, de Geòrgia d’Europa. Vaig arribar a Barcelona l’any 2001, tenia 25 anys i ganes d’aventura. Vaig llogar una habitació al barri de la Barceloneta i quan van haver passat els tres mesos del meu visat ja treballava amb uns lituans que tenien una empresa de construcció.Vaig triar Barcelona segurament influït per un somni del meu pare: visitar el Camp Nou. Quan ell encara no havia sortit de la Unió Soviètica es coneixia la història i les característiques de tots els estadis del món.
El treball m’ha portat a viure a Tarragona, Valls, Sant Fruitós de Bages i des de fa 3 anys a Manresa. Visc amb l’Elene, la meva dona, i Nikoloz, el nostre fill, que va néixer el 19 de desembre passat. Treballo a Pirelli. Tot i que necessito el soroll de les grans ciutats, Manresa, ara que la vaig coneixent, m’agrada. Vivia a Tblisi, la capital del país, que té més d’un milió d’habitants.
La tragèdia del 9 d’abril de 1989 va marcar la meva vida i la de tots els georgians. Una manifestació pacifica antisoviètica va ser esclafada per l’exèrcit roig i de les 20 persones que van morir, 19 eren dones i dues de la meva família: Nana, cosina de la meva mare, i Marina, la dona d’un cosí. Tenien als voltants de 35 anys. Al cap de 2 anys justos Geòrgia aconseguia la independència de la Unió Soviètica.
De petit sabia que volíem ser un país independent perquè tenim una història, una llengua i una cultura pròpies, però no m’imaginava el que representaria. No esperava que de cop i volta el pare que treballava en una empresa de gas i la mare que treballava a la televisió de Tbilisi des de feina 25 anys, es quedessin sense feina. No m’imaginava que les vacances pagades de què gaudíem cada any, sense sortir de la Unió soviètica, es clar, s’acabarien. No m’imaginava que vindrien uns anys tan durs, que passaríem fred i gana...que només tindríem llum 6 o 7 hores al dia... que quedaria tot congelat fins al 2003 quan amb la Revolució de les roses va arribar a la presidència del país un home jove, Mijail Saakashvili, que va crear noves complicitats. És el preu que va haver de pagar un país petit que no era autosuficient.
Geòrgia té mala sort de tenir a Rússia per veí. L’arrel del conflicte de l’agost passat crec que són interessos econòmics molt profunds. Rússia no vol quedar fora de joc en el transport del gas, no accepta les aliances de Geòrgia amb els EUA i Europa, i va voler fer una demostració de força. Ells diuen que no tractem bé els russos, que els calia defensar-los de nosaltres, però les persones de carrer, els russos i els georgians ens entenem bé, són els governs. Des d’aquí ens ho vam passar molt malament, miràvem la TV a totes hores. La meva mare, ara viu aquí amb nosaltres, però l’Elene té tota la família a Tbilisi.
Amb la meva dona Elene i el meu fill Nikoloz, a casa meva, a Manresa
Amb l’Elene érem veïns i també companys de classe, però va ser ara quan jo vivia a Catalunya que ens vam tornar a trobar a través d’Internet, d’un grup d’aquests de trobada de companys de col·legi. Ella és de família d’actors i actrius i va estudiar cinc anys de Teatre a Geòrgia. Fins que no domini l’idioma aquí ho té difícil per poder-se plantejar un treball.
Ara tinc el cor partit, necessito anar a Geòrgia, però quan fa unes setmanes que hi sóc tinc ganes de tornar i quan arribo aquí sento que torno a casa. També necessito menjar Kavabi, o Jinkali, plats de carn del meu país, m’encanten, però se m’il·luminen els ulls quan penso en una bona paella.
Amb Levan, un amic íntim que és músic, havia treballat de tècnic de so en un estudi de gravació de Tbilisi. Cobràvem una misèria. M’apassiona la imatge i sobretot el so, m’agradaria aprendre’n més i poder-m’hi dedicar. Ara és la meva gran afició. També m’agrada molt la música. A Barcelona he anat a concerts d'U2, Bon Jovi, Metàllica...
Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Març 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada