Laurence Tavares

Al Senegal no et creuen quan els hi dius que aquí la vida no és fàcil

Vaig néixer a la Medina de Dakar fa 34 anys. Vaig viure 10 anys amb uns tiets a Abidjan, a Costa d’Ivori, i vaig tornar a Dakar als 18 anys. Tinc 11 germans. L’any 1998 vaig conèixer el Vidal, un manresà, membre de l’associació Unesco, que estava involucrat en el projecte de solidaritat Manresa-Bambylor i viatjava sovint al meu país. Ens vam enamorar i ens vam casar. Tenim dos fills, l’Andreu de 8 anys i el Francesc de 6.

Vaig ser la primera senegalesa que va arribar a Manresa. La gent em miraven i em sentia observada anant pel carrer. He fet feines diferents, vam obrir el primer locutori de Manresa, i sempre tinc idees noves. Sóc inquieta. Fa poc, vaig fer una substitució a la cuina del col•legi Puigberenguer i aquesta feina, o fer de monitora de menjador, m’agradaria. Més endavant, però, voldria tenir el meu propi negoci, aquí o al Senegal. Si hagués de viatjar no m’importaria, perquè m’encanta.

Al meu país tot és molt diferent. Aquí una parella té dos fills, treballen tots dos i tenen problemes per viure. Al Senegal la mare no treballa, el pare cobra un sou de misèria, tenen molts fills i no els veus tristos ni es moren de gana. Mai ho he entès, allà no tenim res i vivim i som feliços. En el dia a dia, aquí tens un problema petit o més gran, i el vius a casa teva, i se’t fa una muntanya perquè hi dones voltes. En canvi allà, sempre estàs amb algú de la família, o els veïns, entres i surts de les cases...i això t’ajuda a compartir-lo i no pensar-hi i això fa que el problema es torni més petit.

La família del Vidal m’han acceptat molt bé, tinc una sogra molt maca que m’ha ajudat molt i mai ha fet diferències entre els seus fills i jo, i això és molt important. Va ser la primera que em va ensenyar el català, va tenir molta paciència amb mi. Sort n’he tingut. Sóc afortunada.

Vaig crear l’Associació d’Amics del Senegal del Bages i també vaig impulsar, amb tres amigues senegaleses, unes reunions mensuals de dones, que es fan al Senegal i a l’Àfrica en general, que se’n diuen Tontine. Durant tres hores, amb vestits africans, ballem música africana, mengem i al final parlem de temes que ens interessen. Sortegem qui organitzarà la següent festa i cada una de nosaltres hi posem uns diners. Hem acabat sent una trentena. Després d’anys, ho acabem de deixar a causa de la crisi i de diferents punts de vista. La comunitat senegalesa ens ajudem, si hi ha un bateig les dones ens ocupem del menjar, visitem els malalts i, si algú mor, tant l’associació com els amics, col•laborem en el trasllat del cos al Senegal.

M’agradaria educar als meus fills amb el respecte envers els grans que a mi em van inculcar, però ja veig que és complicat. Que tothom pugui dir el que pensa trobo que és bo, però em poso nerviosa quan algun dels meus fills aixeca la veu al seu pare o ens diu que no tenim raó. M’hi esforço, però al meu país és impensable contradir o tractar de mentiders als pares, avis o tiets.

Aquí quan els fills es fan grans s’independitzen, allà fins i tot després de casar-te tens la responsabilitat de tenir cura de la teva família. Els pares t’han fet créixer i ara és el teu torn, mentre visquin. Fa poc vaig poder comprar una casa per poder-hi viure la meva mare, la meva àvia i uns tiets i cosins. No vivien en condicions, tenien una vivenda d’una sola habitació. També he ajudat a venir a dos dels meus germans i a un cosí, així podem compatir l’ajut a la nostra família. Al Senegal no et creuen quan els hi dius que aquí la vida no és fàcil, que si vénen il•legalment tindran problemes per viure. Veuen els amics que tornen de vacances amb un cotxe, o un mòbil d’última generació -encara que aquí malvisquin-, i jo mateixa, he pogut comprar una casa.

La primera vegada que vaig tornar al Senegal em vaig sorprendre com havia canviat la meva percepció de les coses. Només arribar a l’aeroport vaig sentir aquella olor peculiar que ja no recordava i em va semblar que el meu país era molt fosc. Després de conviure tres anys entre blancs, veia els meus coneguts molt negres i molt alts i prims. M’enyoro de la meva família d’allà, però quan fa unes setmanes que hi sóc ja vull tornar, jo dic que ja m’he tornat una catalana, que sóc una mica més seriosa i valoro més la meva intimitat.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la gallina. Abril 2010

Cap comentari: