Sarbjeet Kaur

«Aquí la gent té més paraula i és més seriosa que a l’Índia»

Vaig néixer a Delhi, la capital de l’Índia, fa 19 anys. El meu pare va venir a treballar a Europa, primer a Alemanya i després a Catalunya. D’entrada es va establir a Lloret de Mar però posteriorment va arribar a Manresa. Treballa en una empresa de Santpedor. Va venir sol i després, fa quatre anys, vam arribar nosaltres: la meva mare, el meu germà, que ara té 15 anys, i jo.

Estudio batxillerat, fins ara al Pius Font i Quer, però aquest proper curs aniré al Lacetània. Aquest any he perdut una part del curs per una caiguda greu que vaig tenir i problemes de salut, però estic decidida a continuar. M’agradaria estudiar Dret a la Universitat. Els estudis em van força bé, els primers dies tenia problemes amb la llengua, però en dos mesos ja parlava català. Crec que no és difícil aprendre la llengua. A casa, tant quan érem a l’Índia com aquí, parlem punjabi, però al carrer parlàvem hindi i a l’escola ho fèiem gairebé tot en anglès. Aquestes dues llengües, anglès i hindi, són les oficials del país.

Tot i que vivíem a Delhi, la meva família és originària de la regió del Punjab, a la frontera amb el Pakistan, i som de religió sikh. Els sikhs tenim el nostre centre de culte més important (el Temple d’Or) a Amritsar, al Punjab. A Delhi també hi ha molts sikhs, tot i que la religió majoritària és l’hinduisme. Els sikhs som coneguts sobretot perquè els homes van amb el clàssic turbant que els recull els cabells llargs, i barba. El meu germà ja porta turbant i no té cap problema, és ben acceptat. Aquí mantenim la nostra religió, de tant en tant anem a temples que hi ha a Barcelona, Santa Coloma de Gramenet o Vic.

M’agrada viure a Manresa, és una ciutat tranquil•la, sense massa gent... Barcelona està bé per anar-hi a passejar, però per viure m’agrada molt una ciutat mitjana com Manresa. Ara no puc dir si ens quedarem per sempre, però de moment la nostra vida és aquí. Si el meu germà i jo estudiem i construïm la nostra vida aquí, després serà difícil tornar a l’Índia, ja no hi tindrem res i ho tindrem difícil. Els meus pares i tots plegats estem contents de viure a Catalunya, i de fet la major part de les meves amistats són manresans nascuts aquí. Trobo que la gent d’aquí és simpàtica i sobretot té paraula. La gent s’ajuda i en general no t’enganya. Aquí la gent és seriosa, més que a l’Índia. Allà tot és més desordenat i caòtic.

A Manresa ja hi ha uns quants indis, però no hi ha una comunitat gaire estructurada. Nosaltres només coneixem un parell de famílies més. No es fan trobades ni activitats amb la gent del nostre país perquè tampoc som molts i de fet tampoc no tenim gaire temps: el meu pare només té un dia de festa a la setmana.

Crec que mai no m’he trobat cap problema pel fet d’haver nascut fora, ni a l’institut ni al carrer. M’agrada parlar català, perquè és el que parlem a classe, i el domino més que el castellà. Les llengües m’agraden molt i també estudio alemany per Internet. Vull fer alguna altra activitat extraescolar, tot i que encara he de rumiar-m’ho.

A l’Índia ja vestia occidental, com aquí. Amb pantalons, per entendre’ns. I aquí, doncs el mateix. I la meva mare també. Ara l’Índia està canviant força i cada cop més gent porta roba occidental, tot i que la gent gran va amb el punjabi dress, el vestit més tradicional.

M’agradaria casar-me i, si és possible, anar a fer un casament tradicional sikh a l’Índia... És molt diferent del que es fa aquí, la celebració dura una setmana! I després, inicialment, els nuvis se’n van a viure a casa del marit. Tothom ho fa d’aquesta manera. Jo voldria fer-ho així i després tornar i viure aquí.

M’agrada molt sortir amb les amigues, al cinema, a donar el volt... Aquí no hi ha problema, hi ha llibertat i et sents segur. També m’agrada seguir les sèries de l’Índia, ho faig a través d’Internet. El correu electrònic i el messenger també ens permeten estar en contacte amb la família. Allà hi viu la meva àvia, germans del meu pare, cosins... Trobo a faltar l’àvia, que ja és gran. L’any passat vam anar-la a veure, hi vam ser dos mesos. Hi vam anar de vacances i a celebrar la cerimònia en què el meu germà es va posar el turbant, que se sol fer quan els nois tenen 14 anys. També és una gran festa. És un altre món... Però està bé viure el millor de cada lloc.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Juliol-Agost 2010

Cap comentari: