«El tòpic del Japó és cert, som ordenats i ben educats, ens inculquen respecte»
Em dic Yuka i vaig néixer el 1985 a la prefectura de Chiba, a prop de Tòquio. Tinc una germana i un germà, sóc la petita de la família. Vaig estudiar filologia japonesa al meu país i vaig venir a Europa per primera vegada en una estada de quatre mesos a la universitat d’Stirling, a Escòcia, per aprendre anglès. Allà vaig decidir aprendre una altra llengua. A la residència vaig conèixer gent d’Andalusia, i per mi va ser impactant veure com els agrada la festa i l’animació, en contrast amb els japonesos, que som més tranquils. Vaig decidir aprendre espanyol i vaig viatjar a Màlaga, amb una amiga que havia conegut a Stirling. Paral·lelament, per Internet vaig buscar una persona que parlés anglès i espanyol, per poder practicar la llengua amb ell, i que alhora tingués interès en la llengua i la cultura japonesa. Per aquest mitjà vaig trobar el Marc Malé, un manresà que volia anar a conèixer el Japó. Ens vam conèixer per la xarxa i després, personalment, a Màlaga, on ell tenia un amic. Era l’estiu del 2006. Allà ens vam començar a fer amics, i més endavant vam començar una relació.
Jo vaig tornar al Japó, el Marc també va venir a fer-hi una estada. Ell s’hi va estar més temps del previst, i jo vaig acabar la Universitat. El març del 2008 vam venir a Manresa i ja m’he quedat aquí. Dos mesos després, el maig, ens vam casar, a Sant Fruitós. Ara ha fet tres anys. Al casament van venir els meus pares i la meva germana del Japó.
Vam decidir viure aquí perquè al Japó, per un estranger com el Marc, que no sap gaire la llengua, hauria estat difícil trobar feina. Com que jo sabia espanyol i tenia la possibilitat de treballar de professora, vam instal·lar-nos a Manresa. Un cop aquí, vaig començar a ensenyar japonès en una acadèmia d’idiomes. Tinc una vintena d’alumnes. Ens hem instal·lat a Manresa per quedar-nos, tot i que encara som joves, potser més endavant anem al Japó. Però a mi no em fa res ser lluny de casa, sempre m’ha agradat viatjar, passar temporades fora, conèixer nous països i llengües diferents, i la meva família ho entén i sempre m’han donat molta llibertat. Quan tenia 16 anys ja havia estat en un intercanvi a Austràlia.
Manresa és una ciutat petita però hi ha de tot. Vivim al centre, al carrer de Guimerà. S’hi viu bé. La meva ciutat és més gran, tot i que casa nostra és als afores, en una zona apartada, ens havíem de moure amb cotxe per comprar i per tot. El clima d’aquí també m’agrada, tot i que ara a la primavera molesta molt el pol·len! Com que vaig conèixer primer Màlaga que Manresa, crec que la gent andalusa és molt més oberta. Aquí, en canvi, l’ambient és més tranquil, potser la gent és més tancada i costa d’arribar a conèixer-la. Però de fet al Japó també som així. D’entrada som una mica impenetrables, ens costa arribar a agafar confiança. També el tòpic que tothom sap del Japó és ben cert: som ordenats, ben educats. Des de petits, ens inculquen el respecte a la gent, compartir, no ser egoistes. Ho tenim interioritzat, és la nostra mentalitat.
Trobo que la gent d’aquí és amable. No he patit rebuig ni he tingut problemes. Parlar català m’ha anat molt bé, és la manera de conèixer gent i que tothom t’accepti. De seguida d’arribar em vaig apuntar a classes de català, i ara faig dos cursos de català alhora (Elemental 3 i Intermedi 1). Em diuen que tinc força facilitat, però també estudio molt! D’entrada pensava que el català em costaria, però me’n vaig sortint. I m’agrada que em parlin català i no pas castellà, així n’aprenc! Tinc amics catalans que he conegut a través del Marc i també amigues japoneses, a Barcelona. A Manresa no som gaires. Els restaurants japonesos d’aquí els porten gent de la Xina.
No cal dir que vam patir molt els dies del terratrèmol, el tsunami i l’alarma nuclear, i vam estar molt pendents del que passava. Tinc família (tiets, cosins) que vivien en zones afectades. Quan va passar tot, durant tres dies vam tenir el dubte de si estaven bé. No funcionava el telèfon i no ens hi podíem comunicar. Afortunadament, estan bé i casa seva també, però molta gent del voltant han perdut la casa. És molt greu el que va passar, però els japonesos ens ajudem entre nosaltres, som treballadors i el país se’n sortirà. A Manresa vam crear el Grup d’Ajuda al Japó i hem fet actes per recollir donacions per als damnificats. Aquests dies em solidaritzo molt especialment amb la gent de Llorca, que pateixen molt perquè aquí esteu preparats com al Japó per si hi ha terratrèmols. Allà, petits tremolors són molt habituals.Del Japó, trobo a faltar una mica el menjar (tot i que aquí també es menja bé, i l’arròs és molt bo!), els amics i la gent... Però lhi penso poc. M’he adaptat aquí i hi estic bé. La diferència que hi trobo és que allà fer un tràmit és molt ràpid. Aquí, en canvi, hi ha molta burocràcia, has d’anar amb papers amunt i avall, tot sembla molt difícil. No hi ha agilitat i de vegades costa trobar informacions en pàgines web oficials... Al Japó tot és més organitzat. Una altra diferència és que al Japó tot és molt tecnològic. I també és diferent que al Japó la gent no fuma pel carrer, només en zones habilitades. Allà tot és molt net, a la gent ni li passa pel cap llençar un paper a terra. Però vaja, ja sé que aquí és una mica diferent, no passa res!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada