Rafael Pérez Zoque

Que Fidel no s'agenolli davant Bush m'omple d'orgull


Sóc cubà i descendent de catalans. El meu besavi es deia Gallart Maragall. Vaig néixer l'11 d'agost de 1965 a la costa oriental de Cuba, a Gibara, província d'Holguin. Allà mateix, a la platja de Bariay, va desembarcar Colom el 1492.

Fa vuit anys que vaig sortir de Cuba amb una invitació de la meva germana que viu a Àustria. Si et convida un familiar o un amic, el govern no et posa cap impe­diment per sortir del país. Si ets metge, per exemple, ja és dife­rent. Cuba t'ha format i mantingut i no t'ho posa tan fàcil. Allà un metge cobra vint dòlars al mes i aquí cobra un paston.

Això sí, quan fa onze mesos que ets fora ja no hi pots tornar. Jo, ara mateix, enviaria a un dels meus fills a estudiar a Cuba, aquí veig que se m'endarrereix. Em costa entendre com funcio­na l'educació aquí. Sé que el meu fill és nerviós i una mica hipe­ractiu, però si molesta me l'envien a casa. ¿No hauria de ser al contrari, que el professor que és un professional que cobra per això busqués maneres de fer-lo treballar més? Si l'envia a casa, ni la meva dona ni jo podem plegar de treballar per controlar que no perdi el temps a la televisió o jugant. Em preocupa.

Arribes a Europa i penses no et cal un cotxe nou, ni una casa, però al cap de poc temps fas com qualsevol d'aquí, demanes un préstec, canvies el cotxe, penses en un habitatge millor ... Amb molt menys podriem viure.

Vaig arribar aquí després de viure a Innbruck, a Madrid i a Berga. Sóc camioner i ara treballo per l'empresa Vilà Vila de Sant Joan. Em guanyo bé la vida i tinc projectes. Aquí vius bé, però s'ha de treballar molt.

Amb els meus fills Rafael, Ramon i Roger, i un amic

Després de fer el batxillerat vaig estudiar mecànica. A Cuba sempre vaig treballar amb cotxes o camions, conduint-los, o manipulant-los. Agafava un cotxe dels anys 40 i el refeia de nou. Guanyava el que serien dos o tres mil euros.
Vivia bé a Cuba i visc bé aquí. Allà tenia unes coses i aquí en tinc unes altres. A Cuba amb pocs diners vius. Tens una libreta de abastecimiento que et proporciona el bàsic per menjar. Els estudis que vols fer i la sanitat són de franc. Treballava vuit hores i la Yunia Maritza, la meva dona, que és llicenciada en Econòmiques, no treballava. Et pots dedicar a la família. Ara bé, no tens llibertat per entrar i sortir del país. No pots portar a terme cap iniciativa pròpia. Jo soc inquiet i una mica inventor.

M'agradaria que el meu país, després de Fidel, s'obris una mica al mercat mundial i poder-hi tornar i aportar la meva expe­riència, però que moltes coses bones es mantinguessin com estan. M'agrada sentir-me lliure davant del món, però defenso el meu país sigui on sigui. Això que vaig estar condemnat a tres anys de presó. Vaig anar a Varadero a vendre un cotxe i vaig cobrar en dòlars. El dòlar era prohibit. Vaig complir només un any i mig per la meva reconeguda tasca a la DJC (Unión de Jóvenes Comunistas). Sempre he acceptat que vaig cometre un error.

Fidel és com el meu pare. I com jo, aquest sentiment el tenen el 95% dels cubans. A Fidel no el va ajudar ningú, va fer la revolució amb els pobres i els ha fet metges i mestres ... el país li ho agraeix. Que Fidel no s'agenolli davant de Bush em recon­forta i m'omple d'orgull. Els cubans tenim aquest punt d'orgull, rebaixar-nos ens costa. De vegades veig persones que els ferei­xen i que aguanten per la hipoteca. A mi si em faltessin al res­pecte, podria canviar deu vegades de treball. I soc molt carin­yós, eh!. Ens han educat així.

Em sento molt ben acollit a Catalunya. Quan dic que sóc cubà sento bones vibracions. Penso que t'has d'adaptar al país on vius, no parlo el català, però el vaig entenent. També m'agrada compartir àpats, música i casa meva amb altres famílies de cubans. Anem al Congost a jugar al beisbol i ens hem fet socis del club de beisbol de Manresa. Hi anem vint o trenta famílies, portem música i ballem, i expliquem contes i riem i ens ho pas­sem bé.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Octubre 2006

Cap comentari: