Bamba Lamine Mane

Àfrica també és alegria, colors i solidaritat

Vaig néixer el 1973 a Ziguinchor, capital de Casamance -una regió del sud del Senegal. Sóc de l’ètnia mandinga. Vaig conèixer la Sílvia, una catalana d’Artés que va venir de vacances al meu país, i ens vam casar. Des de fa set anys que visc aquí, tot i que passo dos o tres mesos a l’any al Senegal.

La música em fa viure. A través de la música africana explico la nostra cultura, la nostra alegria, els colors de l’Àfrica i intento fer de missatger de la solidaritat. M’adono, sobretot quan faig tallers a les escoles, que Àfrica és sinònim de tragèdia, de fam, de guerra...que només es coneix l’Àfrica que surt per la televisió, l’Àfrica negativa. Amb la música puc canviar aquesta visió i explicar i fer entendre situacions que no són prou clares.

Tinc fills a Senegal i vull que vinguin a Catalunya, però quan siguin més grans, quan s’hagin educat en els valors de l’Àfrica: el respecte a les tradicions i a la gent gran, quan hagin après a afrontar l’adversitat i a ser solidaris. Aquí falta temps per aquestes coses, tot va molt de pressa. Sóc d’una família gran, tinc dotze germans, nosaltres ens sentim segurs tenint una família gran. M’agradaria tenir més fills. Les famílies d’aquí són petites, ho trobo trist. I quan veig un pis amb una persona sola i tantes habitacions buides, penso en la gent que no té lloc per viure.

En acabar els estudis, em vaig incorporar al grup Doman Doman, que en mandinga vol dir “mica en mica”. Allà vaig aprendre a ballar, a cantar i a tocar els instruments del meu país. Ja no he deixat de formar part de grups musicals i de crear-ne.

El grup Djilandiang el vaig impulsar a finals del 2004 amb la il·lusió de poder mostrar al món la cultura de Casamance. El vam ampliar el 2006 amb una part de la família dels griots de Dakar, els Mbaye. Els griots són els encarregats de transmetre la cultura oralment. Actualment treballem amb música tradicional wolof, diola i mandinga, que són les ètnies a que pertanyem els vuit membres del grup. Som sis homes i dues dones. Vivim de la música. Quan tenim feina bé, però quan afluixa compartim el que tenim. Ja hi estem acostumats, així es viu a l’Àfrica.










L’any passat vam ser seleccionats per al projecte Diversons de la Fundació La Caixa i això ens va permetre fer concerts per tot Espanya. També hem anat a l’estranger. La Sílvia, la meva dona, ens ha ajudat molt a organitzar-nos i a buscar feina. Ella treballa en teràpies de salut per a artistes i també impulsa l’ONG Acció Internacional. Les necessitats sanitàries i educatives que té el Senegal ens van impulsar a crear-la. Un percentatge del que cobrem en els nostres concerts i activitats va destinat a aquest projecte.

“Explica-m’ho i ho oblidaré, ensenya-m’ho i ho recordaré, fes-me participar i ho entendré”; aquest és el meu lema i el del Projecte Àfrica, que consisteix en activitats i recursos per treballar la tolerància i el respecte a la diversitat. La música és un llenguatge universal i faig tot el que sé perquè serveixi de pont d’unió de cultures.

En general, la població catalana és molt solidària quan s'adona que hi ha necessitats. Per exemple valoro molt el projecte que un grup de joves d’Artés han portat a terme a l’illa de Kailo, on no tenien aigua potable, ja que estava totalment salinitzada. Els vam proposar la construcció d’uns dipòsits d’aigua. Ha estat tot un èxit i una feina molt ben feta.

Porto gent al Senegal en grups o individualment perquè coneguin la nostra cultura, la música, el color, el ritme, les danses, la vida quotidiana.... Ens allotgem en el campament Kansala ta toto ( el punt de trobada, en català) de Kafountine. Poden participar en activitats solidàries i poden aprendre a ballar i a tocar els nostres instruments. Aquesta activitat dóna feina a la meva gent i mostra l’Àfrica real, amb tots els seus matisos.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Maig 2009