Mariale Marquez

El segon dia de classe vaig veure que entenia moltes paraules catalanes

Soc veneçolana. Vaig néixer a la regió dels Andes, perquè els meus pares estaven estudiant a la universitat de Mérida. Tinc 29 anys. Quan en tenia 19 em vaig independitzar i vaig anar a estudiar i treballar a Caracas. Soc llicenciada en Relacions Laborals. Tenia la idea de marxar a l’estranger, però ho volia fer quan jo mateixa m’ho pogués pagar. Vaig buscar per Internet un postgrau que em fos accessible i vaig trobar el de la FUB de Manresa. El buscava a Espanya per l’idioma. El primer dia em vaig desconcertar, les classes eren en català. El segon dia, més relaxada, vaig veure que entenia moltes coses. No vaig voler que m’ho fessin en castellà, l’estranya era jo i m’havia d’adaptar. Va ser un repte.

Fa un any i set mesos que visc a Manresa amb Kano, el meu nòvio, que va venir amb mi. Ell és publicista i fotògraf. Ara treballo a Barcelona, però el viatge em resulta còmode. Les meves companyes tenen una percepció diferent de les distàncies i no m’entenen fins que els explico que, a Caracas, quan estudiava, sortia de casa a les 5:20 del matí. Caminava entre sis i vuit carrers, agafava l’autobús en un dels barris pitjors de Caracas per pujar al metro i esperar 22 parades fins arribar a classe. A Veneçuela els catalans teniu fama de no acceptar els immigrants, però jo m’he sentit ben acollida. Això sí, quan algú em diu per venir li explico, primer, que aquí sempre serà un immigrant i, segon, que tot s’ho haurà de guanyar a pols perquè ningú no vol que li prenguin el que té.

Penso que el veneçolà és molt conformista, però al mateix temps és molt viu. Si canalitzéssim bé la nostra xispa, juntament amb els diners que ingressem amb el petroli podríem ser una potència mundial. Però la realitat és que es viu molt pendent de les aparences i que el país té una superinflació. Pots guanyar 1.000 euros i gastar-te’n 2.000 en un BlackBerry.

La dona, sigui de la classe social que sigui, des de molt jove es preocupa molt per la seva imatge. El regal de graduació no és un viatge amb els companys, acostuma a ser una operació de cirurgia plàstica als pits. I els 15 anys, sovint, es celebren amb una operació de nas. Diuen que les veneçolanes són les dones més guapes del món. Hem tingut cinc miss món i cinc miss univers. El certamen de miss Veneçuela dura cinc hores i es retransmet internacionalment, a EUA i bona part de Sud-Amèrica. És un gran negoci i un trampolí per a totes les que s’hi presenten. Cada vegada són més joves i les exigències intel·lectuals, a banda de saber anglès, més minses.

Amb la família, en el casament d'un cosí, el 1 de setembre del 2007. D'esquerra a dreta, M.Sofia (germana), Omaira (mare), Jesús (pare), M.Fernanda (germana) i jo


La meva família va resultar molt afectada amb l’arribada de Chavez a la presidència del país. El pare, que era el gerent de riscos laborals de la refineria de petroli de Puerto La Cruz, va anar al carrer sense cap indemnització amb els 18.000 que van acomiadar. La mare era directora d’epidemiologia de la salut pública i, com totes les persones que tenien una responsabilitat en l’antic govern, va ser destituïda i ara és metgessa amb consulta en un hospital.

Veníem de 40 anys de democràcia corrupta, Chavez va proposar un canvi i la gent va creure en aquest canvi, per això va arrasar. Va arribar al poder, va canviar el discurs i va començar una corrupció pitjor que la d’abans. Quina és la diferencia d’aquest govern? Que aquest senyor ha enfrontat la població. Abans teníem dos partits polítics i uns i altres ens podíem asseure a parlar. Ara, entre un chavista i un opositor no hi ha conversa possible. Per a mi és el pitjor que ha fet, perquè corruptes ho han estat tots. Vingui el govern que vingui, mentre la mentalitat dels veneçolans no canviï no passarà absolutament res.

Aquí he hagut de començar de zero, però la qualitat de vida és molt millor. Em llevo tranquil·la, em sento en una societat segura socialment i políticament. I m’agraden les vostres festes, els gegants... la Fira de l’Aixada m’encanta i el correfoc el trobo espectacular quan tothom gira dins la plaça...M’agradaria guanyar diners per arribar a tenir el meu propi restaurant o potser una pastisseria. És el meu somni i cuinar, la meva vocació.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juny 2009

Cap comentari: