Denise Vieira

El xoc xultural més fort: el Carnestoltes

Vaig arribar a Manresa embarassada de 8 mesos ara fa 12 anys. Vam ser els primers brasilers que ens hi vam empadronar. Al meu exmarit que treballava a Metalbages al Brasil li van proposar de venir a treballar a Santpedor.

Sóc de Caçapava, una ciutat de l’estat de Sao Paulo. Al Brasil es considera una ciutat molt petita, però és com ara Manresa. La meva família és de les darreres de classe mitjana, treballen i poden viure. Sobretot en les ciutats grans, ja només trobes famílies o molt pobres o molt riques. La mare és mestra i el meu pare treballa en un diari i té un negoci d’arts gràfiques. Tinc dos germans de pare i mare i sis més per part del meu pare.

Vaig estudiar Magisteri i vaig treballar de mestra de primària, però no he fet cap tràmit per fer la convalidació equivalent a Catalunya perquè tinc ganes d’enfocar el meu futur professional més aviat cap als idiomes. Veig que hi tinc facilitat i m’agrada. Parlo portuguès, anglès, castellà i català. Vaig conèixer Tarpan, la meva actual parella, que és indi, practicant l’anglès i així és com ens comuniquem entre nosaltres.

Aquí he treballat repartint propaganda, després correspondència i durant cinc anys a Pans&Company. Ara estic a l’atur i aprofito per estudiar anglès, comptabilitat i més català. Pel meu accent m’han preguntat si sóc de Lleida, la fonètica és tan similar al portuguès que vaig aprendre abans el català que el castellà.

Per a mi anar a classes de català va ser molt més que aprendre l’idioma, va ser un espai d’integració i m’ha ajudat a comprendre moltes coses d’aquest país. Quan em sentia sola i amb depressió postpart, el metge em va dir que a mi no em convenien pastilles, que el meu problema era d’integració. Vaig anar a català a CCOO i allà vaig fer els primers amics. Després, a Normalització, a part d’aconseguir el nivell C, vaig poder resoldre dubtes que tenia, com ara el conflicte que té Catalunya amb Espanya, perquè quan vaig arribar vaig pensar que els catalans éreu molt egoistes. Sao Paulo i Rio de Janeiro ajuden als altres estats del Brasil que són més pobres i ho fan de gust i els altres els hi estan immensament agraïts, però ja he vist que és diferent, ells continuen tenint una millor qualitat de vida. Vaig entendre que Catalunya ha de lluitar pels seus drets..

Amb Trapan, el meu xicot, el Nadal de l'any passat

Formo part de l’associació Veu Pròpia. Va ser per casualitat. Vaig quedar amb una amiga de Nicaragua, ella tenia una reunió i la vaig acompanyar. Hi arribem i ella es posa a parlar en català. "Que passà? –vaig pensar-, de què va això?". Ara sóc una de les conductores de l’activitat Xerrem, que consisteix a trobar-nos un cop a la setmana i simplement parlar en català. També fem sortides i sobretot caminades. He descobert les construccions de pedra seca que m’han impressionat molt.

Brasil tot és música, tot sembla informal i superficial, però jo no puc fer res sense música. Per mi viure aquí és la llibertat, tinc la intimitat que necessito. No entra ningú a casa meva sense avisar ni quan menjo ni quan em dutxo. Això sí, el Nadal encara el trobo trist. I entenc que els carrers estiguin buits perquè fa molt fred i que la festa sigui familiar. Allà fa calor i el Nadal es viu al carrer i amb els amics. Però el xoc cultural més fort va ser amb el Carnestoltes. Vaig plorar i tot quan vaig veure que cremeu el rei del Carnestoltes. A Sao Paulo el rei momo, com li diem, és un déu. Efímer, però un déu a qui s’adora. Tota la rua es fa per ell i desfila davant seu. Ell quiet la mira i es deixa estimar. I no és un ninot, és un home fort i corpulent.

He trencat altres esquemes culturals com ara la idea que tenim els brasilers dels argentins, similar al tòpic Barcelona-Madrid. Des de Brasil els trobem creguts i insuportables. Aquí he conegut argentins molt macos i m’han explicat que a ells els brasilers els hi caiem molt bé. Pensava:quan ho sàpiga la meva mare, no s’ho creurà.

Soc manresana, i manresana vingui el que vingui. Em sento totalment integrada i no m’imagino tornant al meu país.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juliol-Agost 2009

Cap comentari: