Darwing Hernández

Els darrers anys sóc crític amb el sandinisme

Cantant cançons de Pablo Milanés, Sílvio Rodríguez...

Em diuen Chachi. A Nicaragua sóc psicòleg, aquí treballo de tècnic sanitari al Servei d’Urgències de la zona del Baix Llobregat, amb seu a Martorell. Estic casat amb l’Elisenda, una mestra-logopeda catalana que va venir a fer practiques a Estelí, la capital de la meva província, l’any 2003. Vivim a Manresa des de fa quatre anys i ens agrada.

Soc de Condega, una ciutat de 35.000 habitants a mitja hora d’Estelí. Hi ha universitat, cinc instituts i sis escoles de primària. Hi viuen els meus tres fills, Darwing, de 15 anys; Luciana d’11, i Darieth, de 6. La meitat de la població viu en comunitats rurals. Cultiven cafè en la zona freda i productes bàsics, com els frijoles, blat de moro, etcètera, en la zona seca.

Des d’una ONG vaig treballar en dos projectes molt interessants adreçats a les comunitats rurals. Un, de participació ciutadana, que tenia com a objectiu l’autogestió i l’elaboració de propostes per pressionar al govern a partir de les necessitats de cada comunitat. Nosaltres adaptàvem les pautes a cada comunitat, fins i tot en el seu argot, i formàvem als mestres de les comunitats, que voluntàriament feien de monitors. La participació va ser d’un 85% i els resultats, molt desiguals. Les comunitats amb majoria d’esquerres demanaven horts, aigua i, si era possible, la llum. Però els líders de les comunitats amb majoria de dretes et podien demanar una antena parabòlica de televisió mentre vivien de l’aigua contaminada del riu. Sabies que era cosa dels líders i no del poble, però no és fàcil canviar les mentalitats.

El treball amb les dones va ser molt agraït, jo era l’únic home que hi participava. A Nicaragua és un dels països on hi ha més mares solteres que han de pujar soles els fills. Molts homes es desentenen de les seves responsabilitats. L’analfabetisme femení és alt i el desconeixement dels seus drets, encara més. Els hi oferíem un espai de trobada, de comunicació, i sobretot d’informació sobre les lleis que els afectaven. El resultat va ser molt satisfactori. Em va sorprendre la seva participació i la franquesa amb que plantejaven qualsevol tema que afectava les seves vides.

Amb la colla d'amics nica-catalans que ens trobem per menjar plats de Nicaragua i cantar cançons revolucionàries.

Sóc el petit de vuit germans d’una família sandinista des de sempre. A 10-11 anys ja formava part del Movimiento de Niños Sandinistas. El meu pare, bioanalista de professió, va ser responsable sindical i els meus germans grans amb 13, 15 i 16 anys van ser guerrillers. Cosins i cosines joves van morir a la guerra i dos dels meus germans van ser brutalment torturats. Jo era un nen, però tot això et marca, i no vols que torni a passar.

Ara tots els meus germans tenen família i viuen a Nicaragua. Són professionals qualificats, alguns amb responsabilitats en serveis públics de l’estat. El pare va treballar pel ministeri de salut. Va ser delegat de tota la regió nord i va coordinar un programa per controlar la malària.

Els darrers anys sóc crític amb el sandinisme. Em vaig presentar a les eleccions municipals de 1996 com a regidor pel moviment renovador sandinista, l'MRS, i vaig sortir elegit tot i que no vaig poder exercir per motius de treball.

A Condega estava involucrat en moltes activitats: política, temes socials, joves, nens, barri...Ara i aquí, sóc afortunat. Tinc una feina relacionada amb el benestar de les persones, l’Eli que omple la meva vida i ens entenem molt bé, amics...i aviat podrà viure amb nosaltres el meu fill gran. Tinc ganes de fer de pare! Però, a vegades penso: I ara què? Que hi faig jo aquí? Tinc la sensació que em falta vida política...activitat social. M’agradaria treballar en el món de la immigració per poder compartir els meus coneixements, poder assessorar a la gent que vol canviar de país, sense frenar-los, però que sàpiguen a què s’enfronten abans d’iniciar l’aventura. Trobo que això no ho fa ningú i és molt important. Vinc d’una altra manera de viure i de fer, però sé que trobaré el meu espai en aquesta societat.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Setembre 2009

Cap comentari: