Sóc de la República Dominicana. Escoltava les campanades i pensava que el 2009 havia de ser un bon any per a mi. Havia pogut acabar amb un matrimoni complicat, em sentia lliure, tenia deutes, però tenia feina, tenia amics i, sobretot, vivia amb els meus tres fills. I per acabar-ho d’arrodonir i amb gran sorpresa meva, des de l’ajuntament em van proposar de cantar una cançó en el CD Aiguallum. Ha estat una experiència meravellosa: gent de molts països diferents, els músics, el Toni Xuclà, que és fantàstic, i sobretot, el que em va impressionar més va ser el concert que vam fer a la plaça de Sant Domènec. Quan ja em tocava sortir i vaig veure tanta gent, les cames em tremolaven. M’agrada cantar, però mai no m’hauria imaginat fer-ho en un concert com aquell. M’agradaria que hi poguéssim tornar.
Quan penso com he arribat fins aquí, crec que no seria capaç de tornar-ho a viure. Vaig tenir el meu primer fill quan era quasi una nena, vaig madurar de cop i em vaig perdre l’adolescència i la joventut. El meu marit era més gran que jo, vam viure nou anys casats. Allà els homes són molt faldillers. Aquí a Europa jo crec que, si la parella funciona, són més fidels. A vegades, al passeig, veig parelles d’avis agafats de la ma i m’emociona; això al meu país no es veu i és molt bonic.
Amb tres fills vaig tornar a casa dels pares. Treballava d’administrativa, primer en un despatx d’advocats, després en un banc, però van fer reducció de plantilla i em vaig quedar fent feinetes de perruquera. La meva mare em va animar a marxar cap a Europa. Va hipotecar casa seva, es va quedar amb els meus fills i vam poder pagar el meu viatge i el visat, que ens va costar 1.105.000 pessetes. Tenia sis mesos per tornar els diners i set mesos per buscar-me la vida a Europa. D’Alemanya vaig anar cap a Córdova, on vivia la meva excangur, i fins a arribar a Manresa he passat per Gijón, Madrid, Múrcia, Arenys de Mar i Rajadell.
A Gijón un senyor em va llogar per cuidar la seva mare. Em veia angoixada pel deute que tenia, em va avançar el sou i me’l va pagar de cop. Però al cap de set mesos, quan se’m va acabar el visat, no em va voler fer contracte. La seva mare estava contenta amb mi i deien que si tenia permís de treball els deixaria. Ja era una il·legal. Ells mateixos em van atemorir. Em deien que si sortia de casa em detindrien i em tornarien al meu país. Al final em vaig escapar cap a Madrid a casa d’uns cosins. Em van buscar, fins i tot van viatjar a Santo Domingo per trobar-me.
Des de Madrid vaig trobar feina en un restaurant de Múrcia i l’amo es va enamorar de mi. Ens vam casar i van poder venir els meus fills. Vaig aconseguir que vinguéssim a viure a Catalunya, però han estat nou anys d’infern. De què serveix tenir una casa, joies, modelets, que el teu marit et llueixi, si no pots sortir a fer un cafè amb una amiga i no tens un euro a la butxaca.
Quan penso com he arribat fins aquí, crec que no seria capaç de tornar-ho a viure. Vaig tenir el meu primer fill quan era quasi una nena, vaig madurar de cop i em vaig perdre l’adolescència i la joventut. El meu marit era més gran que jo, vam viure nou anys casats. Allà els homes són molt faldillers. Aquí a Europa jo crec que, si la parella funciona, són més fidels. A vegades, al passeig, veig parelles d’avis agafats de la ma i m’emociona; això al meu país no es veu i és molt bonic.
Amb tres fills vaig tornar a casa dels pares. Treballava d’administrativa, primer en un despatx d’advocats, després en un banc, però van fer reducció de plantilla i em vaig quedar fent feinetes de perruquera. La meva mare em va animar a marxar cap a Europa. Va hipotecar casa seva, es va quedar amb els meus fills i vam poder pagar el meu viatge i el visat, que ens va costar 1.105.000 pessetes. Tenia sis mesos per tornar els diners i set mesos per buscar-me la vida a Europa. D’Alemanya vaig anar cap a Córdova, on vivia la meva excangur, i fins a arribar a Manresa he passat per Gijón, Madrid, Múrcia, Arenys de Mar i Rajadell.
A Gijón un senyor em va llogar per cuidar la seva mare. Em veia angoixada pel deute que tenia, em va avançar el sou i me’l va pagar de cop. Però al cap de set mesos, quan se’m va acabar el visat, no em va voler fer contracte. La seva mare estava contenta amb mi i deien que si tenia permís de treball els deixaria. Ja era una il·legal. Ells mateixos em van atemorir. Em deien que si sortia de casa em detindrien i em tornarien al meu país. Al final em vaig escapar cap a Madrid a casa d’uns cosins. Em van buscar, fins i tot van viatjar a Santo Domingo per trobar-me.
Des de Madrid vaig trobar feina en un restaurant de Múrcia i l’amo es va enamorar de mi. Ens vam casar i van poder venir els meus fills. Vaig aconseguir que vinguéssim a viure a Catalunya, però han estat nou anys d’infern. De què serveix tenir una casa, joies, modelets, que el teu marit et llueixi, si no pots sortir a fer un cafè amb una amiga i no tens un euro a la butxaca.
Amb la meva família. D'esquerra a dreta, Ariel, Yermani, Neifi, Argenis i Toby (el gos)A Catalunya, però, és on ha canviat la meva vida. Quan érem a Arenys, una amiga em va acompanyar a l’INEM i la Generalitat em va pagar un curs d’auxiliar de clínica. Quan feia tres dies que l’havia acabat em trucaven per treballar en un hospital de Canet de Mar i després a Arenys. A Manresa he treballar a l’Hospital de Sant Andreu i d’auxiliar de quiròfan a Sant Joan de Déu. Ara estic treballant a l’hospital de Berga i a Gironella. Això és el que ha fet canviar la meva vida i m’he pogut alliberar de submissions i maltractaments.
El meu fill Ariel, de 21 anys, és sord, es va fer jardiner a través del CIO i ara treballa en un magatzem de roba. Argenis, de 16, ara començarà un curs de soldadura i fa d’àrbitre de futbol infantil, i Neifi, de 13, va a l’institut. Estem bé a Manresa.
A Santo Domingo tenia un cap que tot el dia posava cançons de Serrat, se les sabia totes. Jo mai no havia pogut anar a un concert seu perquè es pagaven en dòlars. Ens conformàvem en veure’l per la televisió. No em vull morir sense poder-lo escoltar en directe.
El meu fill Ariel, de 21 anys, és sord, es va fer jardiner a través del CIO i ara treballa en un magatzem de roba. Argenis, de 16, ara començarà un curs de soldadura i fa d’àrbitre de futbol infantil, i Neifi, de 13, va a l’institut. Estem bé a Manresa.
A Santo Domingo tenia un cap que tot el dia posava cançons de Serrat, se les sabia totes. Jo mai no havia pogut anar a un concert seu perquè es pagaven en dòlars. Ens conformàvem en veure’l per la televisió. No em vull morir sense poder-lo escoltar en directe.
Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Octubre 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada