Marlene Denís

Del comunisme al desencís

Sóc cubana. Enyoro el meu país, però estic convençuda que no hi tornaré mai més. La mare és asturiana, va ser una nena de la guerra. Tenia 1 any quan els avis van emprendre el camí de l’exili. Quan va morir Franco haurien volgut viatjar a Astúries, però no els van deixar sortir de Cuba i van morir enyorant la seva terra. El meu pare era cubà, però fill de mare gallega i pare canari. Les meves arrels són espanyoles per totes bandes. Tinc 55 anys i puc dir que he viscut activament tota l’evolució política i social del meu país. Des de l’eufòria dels primers anys del comunisme, fins a ser considerada persona non grata i veure’m obligada a marxar.

Tenia 4 anys quan va triomfar la revolució. A casa teníem una cafeteria i un cotxe. Ens els van intervenir. A l’escola, la mare no em deixava que formés part de los niños pioneros por el comunismo, però quan va veure que els companys em rebutjaven, hi va accedir. L’escola era “el colectivo pionero”, l’aula: “el destacamento pionero” i el mestre: “el guia de pioneros”. I amb aquell rentat de cervell aquella nena es va anar fent comunista.

Als 13 anys, quan cursava la segona àrea bàsica, em criden a direcció i em diuen que me’n vaig a fer de mestra “para que usted sufra en carne propia lo que tenemos que sufrir nosotros”. Als 14 estava al davant d’una classe amb 64 alumnes, alguns més grans que jo. Així em vaig fer mestra i vaig començar a estimar el magisteri. Als 17 anys em van nomenar cap de la càtedra d’Humanitats de primària i guia base de l’escola, un càrrec per sota només del director. Això sense cobrar perquè era menor. La mare va patir molt amb les meves conviccions que cada vegada eren més profundes.

De cop i volta em criden del Ministeri de l’Interior. Com que havia tingut èxit treballant amb els joves, em volen al davant dels nens conflictius del país. Em fan militant de les joventuts comunistes, però ni el tractament que volen que imposi, ni el sistema educatiu d’Anton Macarenco, un pedagog soviètic, no em van agradar i vaig renunciar.

Però no em tornen a l’escola. M’envien a fer de treballadora social a la presó Combinado del Este de L'Havana, acabada d’estrenar. Això comporta que passi a ser militar amb rang de suboficial, el grau que hi ha entre sergent i tinent i que faci jurament al govern. En aquests tres anys tot va ser secret d’estat. Jo seguia convençuda del sistema i adorava el comunisme. Fins que un dia, tenint jo la responsabilitat de secretària del Comitè de Base, m’ordenen sancionar una companya molt competent, militant de les joventuts. Era casada, i com que allà t’investiguen tota la vida, resulta que 10 anys abans havia comès adulteri. Una sola vegada. M’hi oposo i la defenso a capa i espasa. Se m‘acusa d’alta traïció i se m’expulsa de la vida militar i de les joventuts, quan estava a punt de complir els 26 anys i passar al partit. Vaig quedar destrossada, no hi veia la lògica, no entenia res. Vaig saber que aquella noia havia intentat suïcidar-se. De família comunista de tota la vida no la van deixar viure amb aquella taca.

El carrer on vivia, a El Cerro, L'Havana

Al cap d’un any, des del Ministeri de l’Interior em diuen que compten amb mi perquè faci algunes missions. Que per la via civil també puc ajudar i que soc molt necessària per al país. Jo, xivata! Mai! Així és com et proposen netejar el teu historial.

Més endavant, em tornen a l’escola de primària. El 4 d’abril de 1980 ve el problema de l’ambaixada del Perú. Una companya mestra vol entrar a l’ambaixada amb els seus dos nens petits i el govern municipal em diu que prepari els alumnes per anar a casa de la mestra a “actuar”. Això volia dir, anar a tirar-li pedres i tomàquets amb els nens de l’escola, alguns alumnes seus. M’hi nego i el que faig és intentar entrar també jo a l’ambaixada. Però en el control de la porta em diuen “vostè guarda secrets d’estat i vostè no pot marxar de Cuba”. Jo imploro: "sóc corrupta, sóc prostituta, sóc lesbiana, tinc tots els defectes i me’n vull anar amb aquesta escòria", però no em deixen entrar.

Segueixo a l’escola, però amb por i mal mirada pels companys. Tot era un frau tan gran! El principal objectiu de cada classe era el partidista. Havies de parlar bé del partit, i havia d’aprovar el 100% de l’alumnat. Això et portava a ajudar-los en els exàmens, si calia. Fins que em vaig cansar de fer frau. Va venir inspecció a la meva classe i em van trobar parlant de l’aparheid, de com s’apartaven les ovelles que no seguien les directrius. Van considerar que no vaig aplicar bé l’objectiu partidista, que els cubans tots érem iguals, que no existien els gusanos, que ningú era marginat. Aquell mateix dia vaig renunciar. Més endavant vaig treballar en un banc i de directora en un politècnic i fent treballs extres al camp vaig guanyar una cosa que va ser molt important per a mi, una bicicleta.

El litoral rocós que fa de platja per als cubans

Sóc del grup d’escriptors i artistes parametrados de Cuba

Vaig començar a escriure en les estones lliures, sóc autodidacte. El primer premi el vaig rebre, l’any 85, de mans de Raul Rivero, poeta que va ser empresonat i ara viu a Madrid dirigint una organització de cubans. En van seguir una trentena més. Els contes mai els he presentat. Ara tinc dues novel·les acabades.

Arran d’aquell primer premi, en El Cerro, on jo vivia, em van demanar que fundés els tallers literaris de L'Havana. Vaig ser membre fundadora i presidenta dels Talleres Literarios i de la Asociación Hermanos Sais de jovenes artistas y escritores de Cuba. Molts dels qui vaig assessorar van arribar a publicar, a mi se’m va prohibir sempre. Sóc del grup d’escriptors i poetes parametrados de Cuba, que malgrat la seva qualitat no són publicables. Parametrado: Prohibit. Persona amb una trajectòria discordant amb el sistema. Això sí, se’m van fer homenatges, fins i tot se’m va catalogar com a patrimoni cultural del meu municipi.

Els tallers començaven a les vuit del vespre i a vegades acabàvem a les dues de la matinada. Tothom llegia el que havia escrit i sorgia la crítica i les aportacions, de manera que, a vegades, l’obra es convertia en col·lectiva. També compartíem obra literària amb artistes d’altres arts. Una pintora es va inspirar en un llibre de poemes meu i vam exposar pintures i poemes a l’hotel Triton de L'Havana.

Un dels meus indrets d'inspiració, a prop del Cristo de Casablanca. L'Havana

L’any 96 per primera vegada vaig sortir de Cuba, convidada per una ONG italiana. L’autorització va tardar un any. En realitat la invitació era del Partit de Refundació Comunista, em volien conèixer com a escriptora però també volien que fes una conferència que portava per títol: On va Cuba? M’hi podia estar un mes, me n’hi vaig estar tres. A Itàlia vaig al·lucinar i vaig tornar a Cuba amb una mirada nova. Havia mesurat les meves paraules, però en tornar no em deixaven entrar. Em van obrir les maletes, van treure tots els llibres i me’ls van destrossar.

I encara em vaig veure involucrada en una darrera moguda. Manuel David Orrio, un economista reconegut, s’havia apropat al nostre grup d’intel·lectuals. Érem amics, compartíem les nostres creacions. Ens va fer una proposta: escriure per la famosa Radio Martí de Miami. Ens pagarien 100 dòlars per article. Això era un capital, comptant que vivíem amb 10 dòlars al mes tota una família. Alguns es van entusiasmar, jo no volia fer el joc als ianquis, els detesto, i vaig dir que no.

L’any 98 havia estat declarada persona “nongrata” en els centres culturals. Amics italians em van convèncer per marxar i deixar allà la meva família. Es respiraven complicacions greus. Havia de marxar de Cuba el 5 de gener de 1998, però amics militars que jo encara tenia, em van recomanar que marxés abans. Poc després, van començar a detenir als meus amics intel·lectuals, la majoria encara són a la presó i d’un no n’hem tingut mai més cap noticia. Manuel David Orrio ens va trair, era un agente de la Seguridad Cubana. El 2003 el condecoraven a la plaça de la Revolució. Després d’això ja no creuré mai més amb ningú. Vaig passar molta por.

Arribo a Astúries com a turista, convidada per la meva tia. Explico la meva situació al govern del Principat. Al cap de tres dies em truquen i em diuen que puc quedar-me, que no cal que torni a Cuba. Va ser un asil polític. Hi vaig viure un any, fins que un amic cubà em va convidar a conèixer Manresa, ell se n’havia enamorat. Vaig venir cap aquí i després van venir la meva mare i les meves germanes amb les seves famílies.

Per molt difícil que sigui la vida de l’immigrant mai no serà igual que la vida a Cuba. Aquí cada dia he pogut menjar i no tinc cap deute. Fidel m’ho va robar tot, la joventut, els reis d’Orient, em va treure la llet als set anys i ara tinc osteoporosi, i sobretot la llibertat d’expressió. El meu pare espiritual és José Martí que deia: La libertad es el derecho que tienen las personas de actuar libremente, pensar y hablar sin hipocresía

Entenc el català però no el parlo. Tinc la sensació que me’l volen imposar i tota la meva vida he rebutjat les imposicions, des que la meva mare no em deixava ser pionera. Del nacionalisme, em fan por els extrems. Mira on ens ha portat a Cuba. Faré per manera de sentir-me bé en qualsevol lloc, em sento ciutadana del món.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Novembre 2009