Hans Bösch

Crec molt en la cultura de l'esforç

Sóc austríac i, des de fa tretze anys, també manresà. Vaig néixer a Lustenau, un poble de 20.000 habitants a prop de les fronteres suïssa i alemanya. Hi vaig fer de professor durant setze anys. Sóc aquí perquè en un autobús que es dirigia al llac Titicaca, a Bolívia, vaig conèixer la Teresa, una manresana, professora d’institut. Tenim un fill, el Pau.

De jovenet volia ser artista, però als disset anys vaig veure que em faltava talent per arribar a pintar com m’hauria agradat fer-ho. Sortosament, vaig decidir fer magisteri i especialitzar-me en alemany, plàstica i manualitats. A Àustria, la plàstica i les manualitats tenen molta més consideració dins dels plans escolars que aquí. Les escoles estan molt ben equipades per treballar-hi com cal. Allà un taller de plàstica com L’Enginy no sé si tindria demanda. Tot i així, en el sistema d’ensenyament austríac no tot és tan excel•lent; trobo que és massa selectiu, perquè així com aquí tothom fa el mateix fins als setze anys, allà als deu anys ja els separen entre els que serveixen per anar a l’institut i els que no. Trobo que aquí és exagerat tenir-los junts fins als setze i allà, encara molt més exagerat de separar-los als deu anys.

Vaig ser regidor de medi ambient durant cinc anys. Encapçalava una candidatura ecologista alternativa que després es va integrar dins del partit dels Verds. Vaig poder tirar endavant diferents projectes. Recordo que compaginar l’escola i l’ajuntament em demanava una dedicació absoluta i un dispendi exagerat d’energia. Malgrat això, considero que va ser una experiència molt interessant.

Quan vaig arribar a Manresa, primer vaig treballar fent classes d’alemany a Terrassa, molt mal pagat per cert; més endavant el Centre de Recursos Pedagògics em va proposar de fer cursos de plàstica per a mestres i després assessoraments didàctics. Ara fa set anys vaig muntar L’Enginy, un taller d’expressió plàstica per a nens i nenes a partir de quatre anys, i també per a joves i adults. A L’Enginy treballem totes les tècniques, recursos i materials que ofereix la plàstica: ceràmica, filferro, material de rebuig, fusta, materials tèxtils i, evidentment, també dibuix i pintura. Normalment intento trobar el camí intermedi entre el deixar fer i l'avui farem això. Penso que el feu el que vulgueu no dóna l’oportunitat de les descobertes que es poden fer amb un treball previ, o seguint unes pautes. De tant en tant sí que treballem d’una manera totalment lliure, partint d’uns materials concrets. També treballem a partir de la contemplació d’obres d’art: mirar un Kandinsky i parlar dels seus colors és un bon punt de partida per fer després un treball propi. El meu objectiu no és que en surti cap artista, sinó que s’ho passin bé i que potenciïn la seva creativitat.

També, des de fa deu anys, faig classes d’alemany al CIDET, un centre de formació empresarial manresà. La combinació de l’alemany i la plàstica, dues matèries tan diferents, és molt agraïda i n’estic molt content.

De Catalunya m’agrada la capacitat de creació que veus en el disseny, en la informàtica aplicada, en l’estètica de televisions com TV3, o en la qualitat de la ràdio, que és al•lucinant. Això al meu país no ho trobes. Allà, però, hi ha més consideració envers l’estat i la comunitat. Tens clar que pagues impostos perquè s’han de pagar els hospitals i les escoles i no trobes gairebé ningú que et proposi: "això com ho fem, amb IVA o sense?"

Penso que Manresa és un bon lloc per viure perquè no és gaire gran i és a prop de Barcelona. M’agrada molt com a ciutat i com a centre cultural. Si parlem d’intervencions urbanístiques, m’agrada la plaça de Sant Domènec, la zona del Conservatori de Música, el carrer d’Alfons XXII... En canvi trobo tràgic el que s’ha fet a la plaça Catalunya: quin sentit té engabiar uns arbres? i amb tres estructures immenses i per un preu que no ens podem permetre? Tampoc no m’agrada gens el que veig a la plaça de la Reforma. Considero que és un atemptat urbanístic contra l’entorn privilegiat de la Seu. Que consti que m’agrada molt l’arquitectura moderna, però, tal com s’està treballant en aquest cas concret, penso que és un mal projecte i que el lloc triat per dur-lo a terme és el menys adequat. També penso que és una llàstima que a tot arreu es plantin arbres bonsais que no fan cap mena d’ombra.

En general, la tragèdia d’aquest país, Catalunya, és el fet que gran part de l’energia política quedi absorbida per la discussió constant al voltant de la relació amb l’estat espanyol. Per desgràcia, no pot ser d’una altra manera tenint en compte com ens tracten una gran part dels polítics i dels mitjans d’informació de l’ Ebre enllà.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la gallina. Gener 2010

Cap comentari: