Irene Hurtado

“No sento que sigui a Manresa provisionalment: ja és la meva ciutat, m’ha acollit i jo l’estimo

Tinc 36 anys i vaig néixer a Samaipata, a la província boliviana de Florida. Sóc la petita de deu germans. No recordo el meu pare, que va morir quan jo tenia dos anys. La meva mare va quedar vídua amb deu fills i ens va fer de mare i pare, fins que tots ens vam anar espavilant. Em vaig casar molt jove i vaig viure cinc anys a Argentina. Fa set anys vaig separar-me. Ara sóc una dona divorciada. Vaig decidir venir a Europa i per poder donar una vida millor a les meves dues filles, que ara tenen 14 i 13 anys. Tenia una amiga també boliviana que vivia a Catalunya i em va convidar. M’ho vaig rumiar molt, però finalment vaig decidir que sí. Vaig venir com a turista el març de 2005 i vaig arribar a Coll de Nargó. En dues setmanes ja vaig trobar una feina de cuidadora d’una persona gran. Vivia a casa seva, però era en una masia aïllada, no hi havia res… No podia anar i venir pel meu compte, i no feia cap dia de festa. No m’agradava. Tot i així, hi vaig estar sis mesos. Després vaig treballar vuit mesos més de cambrera en un restaurant de Coll de Nargó. Més endavant, l’amiga que em va proposar venir va traslladar-se a València. Jo la vaig acompanyar i vaig treballar en un bar, però no gaire temps, només tres mesos.

Finalment, la meva amiga i jo vam venir a Manresa, on vivia una altra coneguda seva. Vaig arribar i vaig trobar feina ràpid. Durant mig any vaig treballar al restaurant Presseguer, i després al bar Tres Torres, a la plaça Excursionisme. D’això ja fa tres anys i m’hi trobo bé. Continuo al bar, tinc feina fixa i els papers en regla.

M’agrada molt viure a Manresa. Em sento una manresana més. M’encanta Catalunya. Aquí em sento bé i m’agradaria quedar-m’hi. La gent em tracta bé, m’aprecia i em respecta, i això és molt important. Penso que jo també m’he fet estimar. Tinc una colla d’amics, majoritàriament manresans autòctons. Però és clar, trobo a faltar les meves filles, Paula Andrea i María José. De moment viuen a Bolívia perquè estudien. Tenen la vida i els amics allà... Viuen amb les seves dues àvies, però m’agradaria que poguessin venir cap aquí. De moment potser vindran de vacances, i si els agrada potser es quedaran. Ja ho veurem. El que puc dir és que no els falta res perquè jo els envio diners cada mes. Les trobo a faltar, no és fàcil sacrificar-se i ser tan lluny, però ho faig pel seu bé, perquè siguin algú a la vida. Aquí guanyo un sou que em permet enviar-los diners, mantenir-me i fins i tot estalviar una mica. Amb les nenes, i també amb la meva mare, estem molt en contacte, parlem molt... Però ens clar, no ens veiem i de vegades es fa dur.

Abans de marxar de Bolívia, amb les meves filles

Manresa em porta records del meu país, del meu poble, que és més petit però amb un ambient semblant. Samaipata ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat perquè hi ha unes roques que van ser tallades pels inques. En aquests cinc anys només hi he tornat un cop, a veure les meves filles i la meva mare. Va ser l’any passat, quan ja tenia els papers i vaig poder sortir d’Espanya i tornar sense problemes.

Crec que tinc bon caràcter, sóc oberta i em porto bé amb tothom. Sempre ric i xerro pels descosits i conec molta gent. No sento que sigui aquí de forma provisional, crec que Manresa ja és la meva ciutat, m’ha acollit molt bé i jo l’estimo. Llàstima que la meva amiga ja va tornar a Bolívia, fa dos anys, perquè el seu marit es va posar malalt. Quan ella se’n va anar jo em vaig quedar sola aquí. Aleshores vaig ajudar a venir una part de la família. Ja viuen aquí 4 germans. Jo visc amb la meva germana gran i una neboda. Compartim un pis de lloguer al barri de la plaça de Catalunya, on hi ha un ambient molt familiar. Ja em coneix tothom! M’agradaria participar més a les festes, tot i que no tinc gaire temps, perquè treballo cada tarda, també els caps de setmana. El que em falta és parlar millor català. Ara a l’octubre començo un curs. M’agrada molt i l’entenc perfectament, però m’he de llançar a parlar-lo. Per als que venim d’Amèrica Llatina, d’entrada no és una prioritat perquè ens entenen en la nostra llengua, però jo ara he decidit que vull parlar català.

A Manresa ja hi una comunitat força nombrosa de bolivians, tot i que fa prop de tres anys que ho tenen difícil, perquè el govern d’Evo Morales ho ha posat més complicat: abans venies amb una carta d’invitació i ara necessites visat. Gairebé no arriben bolivians, ara. Les filles sí que les podria fer venir, per reagrupament familiar. Els bolivians de Manresa es troben al Congost, juguen a futbol i fan àpats junts... El meu germà juga en un equip. Jo els conec, tot i que no tinc temps de participar en les seves activitats. No he sentit cap rebuig ni he tingut problemes per ser d’un altre país. També és cert que potser no tinc uns trets facials molt marcats. La gent de la part alta de Bolívia són baixets i morenos. Jo sóc de la part baixa. Hi ha gent que em diu que no sóc boliviana.. I tant que ho sóc! Sóc una boliviana de 36 anys, soltera, lliure i sense compromís. Ei, però oberta a l’amor!

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Setembre 2010

Cap comentari: