Katharina Hahn

“Sorprèn que aquí la gent accepti feines que no l’omplin només per ser a prop de casa”

Sóc la Kathi. Visc al barri vell de Manresa des de fa un any i mig. Tinc 26 anys, sóc la gran de tres germans i vaig néixer a Passau (a Baviera, Alemanya), a prop de la frontera amb Àustria i la República Txeca. Per motius de feina dels pares, quan tenia 3 anys, vam traslladar-nos a Munic, i després més al nord, a la ciutat de Chemnitz. Als 18 ja vaig anar a viure sola a Berlín, a estudiar.

En una estada a Trieste (Itàlia) per estudiar, concretament a la classe d’eslovè, vaig conèixer un manresà, el Gerard, qui avui és la meva parella. Jo vaig tornar a Berlín i després d’un temps d’anar amunt i avall per veure’ns, el 2008 ell es va traslladar allà. El maig del 2009, ja amb els estudis finalitzats, vam decidir venir a viure Manresa. Jo he estudiat Musicologia, Matemàtiques i Lingüística Italiana: a Alemanya és habitual, una matèria humanística es complementa amb branques de ciències. Tinc un únic diploma (que ve a ser llicenciatura i màster) que inclou totes tres matèries, no són tres carreres diferents, allà el sistema ho preveu.

Vaig treballar pel ministeri d’Afers Exteriors alemany. Ara, a Manresa, sóc autònoma i faig classes de llengua. Sobretot anglès, que és el que vol aprendre la majoria de gent. També d’alemany i d’italià. Tinc nens i adults, i els faig classes particulars o en grups reduïts. Sempre he tingut força facilitat per les llengües. A Alemanya, tothom sap anglès quan acaba l’escola. Jo el vaig completar als Estats Units. També vaig aprendre italià al llarg dels estudis i vaig viure a Trieste. De fet l’italià és la llengua amb què parlem amb el Gerard, perquè és com ens vam conèixer. També parlo català, vaig començar a aprendre’l abans de venir i aquí he continuat fent classes. Tot i que ja tinc el nivell C, m’agradaria millorar, però trobo que el sistema no està gaire pensat per als estrangers que visquin aquí i que vulguin anar més enllà del nivell bàsic. Tot s’orienta al catalanoparlant, i fins i tot es posa com a base la comparació amb el castellà. Però si ets estranger, tampoc no domines el castellà!

El tema de la llengua aquí és curiós. Tothom en sap dues perfectament, això no es dóna a gaires llocs. A més, el tema lingüístic és omnipresent, pel conflicte català-castellà. Però d’altra banda, encara no hi ha la consciència clara que saber llengües és bàsic. I el sistema no fomenta l’aprenentatge. Saber llengües és fonamental per temes professionals, però també per viatjar, per veure pel•lícules... Per tot!

A la neu, una de les coses que trobo a faltar d'Alemanya

M’he traslladat sovint i crec que m’adapto fàcilment als llocs. Manresa m’agrada. És el primer cop que visc en una ciutat tan petita. Però és molt pràctica. Pots anar a tot arreu a peu en pocs minuts, tot és a prop. M’agrada. Trobes coneguts pel carrer, i això és bonic. A Berlín pot passar que un dia trobis algun conegut, però és molt estrany. Tot és més impersonal. El que em sorprèn d’aquí és que la gent té molt clara la idea de com ha de ser el dia: els horaris, el temps per dinar... Aquí truques a un lloc a les 3 i és impossible trobar-hi algú: és hora de dinar! I sembla un sacrilegi si intentes fer alguna cosa: “tothom està dinant”, et diuen. Jo trobo estrany que no pugui haver-hi més flexibilitat. A ningú no li passa pel cap menjar qualsevol cosa de pressa, o dinar més tard, o menjar fruita i fer un àpat més complert a una altra hora... L’hora de menjar és intocable. A Alemanya menges quan tens temps, és una cosa necessària però que has de col•locar per on puguis. D’entrada sorprèn però també té el costat positiu: aquí la gent es pren el seu temps per menjar.

En això, i potser en altres coses, crec que aquí es viu com a Alemanya una generació enrere. No és per faltar el respecte, només faltaria. Alguns temes de valors, la concepció del temps, el sistema de llengües... Crec que és com a Alemanya fa 30 anys. De vegades veus coses que ningú no s’ha plantejat canviar, es fan així perquè “s’han fet així tota la vida”. Aquest és l’argument. També és molt diferent el tema de la mobilitat. La majoria de gent neix aquí, creix aquí i es queda aquí. No sé si és ser més conservador, però la gent és més estable. Per a la gent, el lloc on va néixer, al seva ciutat i la seva pàtria, és molt important. Jo en canvi ja no tinc clara la meva pàtria. Si em pregunten “d’on ets”, ja no sé gaire què dir. D’Alemanya, sí. Però d’on? No ho sé. De petita era d’un lloc, després d’un altre... Aquí, en canvi, tu ets manresà i sempre ho seràs. Aquest serà el teu lloc de referència sempre. Intentaràs ser-hi per Festa Major, per veure els amics... En canvi, la majoria dels meus amics alemanys viuen repartits pel món. Allà si per feina t’has de traslladar, et trasllades. Aquí, sorprèn que molta gent accepta feines que no li omplen o no tenen res a veure amb els seus estudis, només per ser a prop de casa. I si una família veu poc al seu fill, perquè viu fora, potser ja li demanen: “què passa, teniu mala relació?”. Allà és més habitual, simplement viu fora, ja es veuen de tant en tant. Però ja és qüestió de tradició: els meus pares ja es van independitzar joves. Jo no vaig combatre amb ells per marxar. No és un drama familiar. És el que fa la majoria de gent. Fins i tot si no te’n vas tu, gairebé que la família et fa fora!

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Novembre 2010

Cap comentari: