Els amics em diuen Olu. Vaig néixer a Lagos, l’antiga capital de Nigèria, fa 32 anys. Sóc el gran de tres germans. Vaig estudiar enginyeria mecànica i un postgrau en xarxes informàtiques, i vaig ser professor de matemàtiques i física en un institut d’ensenyament secundari. Al meu país vivia amb la família, però vaig voler venir a Europa perquè hi ha més oportunitats que a Nigèria, on hi ha molts titulats universitaris però no és fàcil trobar feina. Vaig anar a França i d’allà em vaig traslladar a Barcelona. Vaig arribar-hi una vigília de Nadal. Després vaig estar un mes a Mallorca, però volia viure a Barcelona. Un amic d’un amic vivia a Manresa i jo d’entrada pensava que era als afores de Barcelona. Va resultar que era més lluny, però igualment vaig venir i aquí estic, ja fa tres anys.Vaig treballar durant uns mesos en una empresa de Castellbell i el Vilar, però ara estic a l’atur. Tinc moltes ganes de trobar una feina qualificada. Estic segur que ho aconseguiré, quan pugui homologar el títol d’enginyeria. Hi ha molts immigrants llicenciats universitaris, gent ben preparada i amb capacitats. Però molta gent d’aquí ens posa a tots al mateix sac. Per a ells, tots som immigrants, i els immigrants som ignorants, no sabem ni escriure el nostre nom... Jo crec que tothom té dret a buscar un lloc on pugui millorar, tenir més oportunitats. No hi ha catalans que han emigrat? No hi ha andalusos que viuen aquí?
M’agrada col·laborar amb entitats diverses. Crec que ser actiu a la societat d’acollida és un deure. Per a mi és una manera d’integrar-me en la comunitat. Anava a classes de llengua a Creu Roja i de seguida em vaig apuntar a fer de voluntari. Formo part de la comissió d’emergència social. Treballem per ajudar les persones necessitades, a través de campanyes com ara de recollida de mantes i jaquetes per repartir entre la gent necessitada. També els ajudo en temes informàtics, introdueixo dades als arxius... Una mica de tot. Em motiva pensar que Creu Roja és una entitat apolítica, que ajuda les persones, per damunt de qüestions de raça, sexe... A través d’ells vaig entrar en contacte amb el Banc dels Aliments de la Fundació Rosa Oriol, i també hi col·laboro: descarregar camions, repartir menjar a les famílies necessitades i tot el que cal.
Amb companys voluntaris del Banc d'Aliments
També sóc voluntari de Jove Cambra, a la Transèquia i en programes com els premis Bagencs, Gimkabús... I organitzem english meetings, trobades setmanals de conversa per practicar anglès amb gent d’aquí. Parlo bé l’anglès perquè és llengua oficial a Nigèria. A casa meva també parlem yoruba, habitual a l’oest d’Àfrica, però a Nigèria es parlen... més de 500 llengües! Aquí parlo castellà i entenc el català: he fet tres cursos al Centre de Normalització i el meu objectiu per al 2011 és dominar-lo. Em sento malament si no parlo bé una llengua. Fins que no en tinc un bon domini de les estructures, no em llanço a parlar-la. I el català l’entenc però encara no el domino. Aviat, segur.
Visc amb una família, també nigeriana, en un pis del Barri Antic. Són gent generosa i m’ajuden molt, perquè ara no tinc ingressos. M’he d’espavilar com puc, els amics em donen un cop de mà, però el cert és que necessito molt poca cosa. Em sento molt còmode a Manresa, ara és la meva llar i vull quedar-m’hi. És un lloc tranquil. Aquí hi tinc molts amics africans, però també he conegut un munt de gent, a través de les entitats amb què col·laboro. A Manresa he notat rebuig d’algú, però de manera molt aïllada. No en faig cas. La major part de gent que conec entén que tots som iguals.
Visc amb una família, també nigeriana, en un pis del Barri Antic. Són gent generosa i m’ajuden molt, perquè ara no tinc ingressos. M’he d’espavilar com puc, els amics em donen un cop de mà, però el cert és que necessito molt poca cosa. Em sento molt còmode a Manresa, ara és la meva llar i vull quedar-m’hi. És un lloc tranquil. Aquí hi tinc molts amics africans, però també he conegut un munt de gent, a través de les entitats amb què col·laboro. A Manresa he notat rebuig d’algú, però de manera molt aïllada. No en faig cas. La major part de gent que conec entén que tots som iguals.
Quedo amb amics sovint, normalment anem uns a casa dels altres. També jugo a futbol i formo part de l’equip Pan-àfrica al Mundialet que es fa al Congost. Jugo al centre del camp, repartint joc! També vaig a córrer un dia a la setmana. Sóc cristià, crec en la Bíblia i el cap de setmana vaig a missa al Refuge Center International, un centre pentecostal del barri de Puigberenguer. El pastor ve de Vic i fem unes celebracions més animades de les que se solen fer aquí. Nosaltres cantem, ballem... Ens sentim lliures davant de Déu i ens movem. Les celebracions són alegres, ens sentim agraïts a Déu. El centre és obert a tothom, ens encanta rebre visites i a la gent li agrada l’experiència. Jo penso que la religió és una cosa i Déu n’és una altra. Jo crec en Déu. Sóc conscient que aquí hi ha molts ateus, però jo no m’amago de dir que sóc creient i que Déu és important en la meva vida.
No he tornat a Nigèria des de fa més de tres anys. Parlo amb la família i els amics per telèfon o Internet, però els trobo a faltar molt. Però jo no sóc aquí per enviar diners a casa. No ho necessiten. Els meus pares estan jubilats i cobren pensió, els meus germans treballen... Però pateixen per mi, volen que em vagi tot bé. I jo tinc moltes ganes de tirar endavant a Manresa. Em sento amb possibilitats de trobar feina, d’aportar molt a aquesta societat. He d’espavilar-me, lluitar i demostrar les capacitats que tinc. Treballaré fort: penso aconseguir-ho.
Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Gener 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada