Larysa Rogala

«La vida et regala tantes sorpreses, que és millor no planificar gaire»

Vaig néixer a Var­sòvia, la capital de Polònia, fa 34 anys. Al meu país vaig llicenciar-me en Perio­disme i vaig treure’m un títol de castellà a l’Institut Cervantes de Varsòvia. Ja amb la idea de venir algun dia a Espanya, vaig fer un postgrau de Turisme i Hostaleria, perquè vaig pensar que és un sector en què aquí hi ha demanda. Abans, però, vaig treballar de periodista, primer en dos diaris locals, mentre estudiava, i més endavant a la televisió pública polonesa. Vaig treballar en un programa de reportatges sobre successos i problemàtiques socials, i després als serveis informatius. Estava especialitzada en informació de successos i tribunals.

Tenia una bona feina, però era jove i sense cap compromís, i com fa molta gent a Polònia, volia provar sort en un altre país. Com que allà la majoria de periodistes són freelance i et fan contractes per serveis, hi ha la possibilitat de marxar i després tornar i reprendre la feina. Estava decidida a viure i treballar un temps a Espanya. Aleshores, el 2004, Polònia ja formava part de la UE, però d’entrada només es podia treballar en un altre país comunitari si m’oferien un contracte. A través de l’INEM de Polònia, vaig trobar una oferta d’una cadena de restaurants de Manresa que contractava en origen. M’hi vaig apuntar i vaig venir. Directament de Polònia a Manresa, a fer de cambrera.

Vaig viure en un pis que ens facilitava el restaurant, amb companys. Estava bé, però al cap d’un temps, ens vam haver de buscar la vida. No va ser gaire agradable. Però gràcies a la feina a l’hostaleria, vaig conèixer el qui ara és el meu marit, el Parashkev. Ell és búlgar i també va venir amb una contractació en origen, tot i que ja era cambrer professional al seu país. El juny del 2006 ens vam casar. Vam dir: «Ni a Bulgària ni a Polònia: a Manresa!». La basílica de la Seu ens va impressionar i no vam dubtar a casar-nos-hi. Jo sóc catòlica i ell és ortodox, i vam haver de demanar un permís al bisbat de Vic. Van venir les famílies de tots dos i va ser molt maco. Ara vivim a la zona de les Bases de Manresa.

En un acte que vaig cobrir com a periodista, amb Lech Walesa, expresident polonès i Nobel de la Pau

Més tard vaig canviar de feina. Des de fa prop de quatre anys treballo a Montserrat, on faig d’informadora turística. Ve gent de tot el món i per tant és un lloc fantàstic per treballar en turisme. La feina m’agrada molt: he fet de guia, d’informadora, traduccions... El Parashkev ara també hi treballa, de cambrer. D’altra banda, fa poc també he escrit una guia turística sobre Barcelona, editada en polonès. Té 250 pàgines i em va portar molta feina, perquè tot el contingut el vaig fer jo: l’estructura i tots els textos. Vaig anar personalment a tots els llocs que recomano!

Parlo polonès i rus, les llengües que vaig aprendre de petita (en època soviètica el rus era obligatori com a segona llengua). Em va bé per treballar a Montserrat, perquè vénen un munt d’autocars de russos! També vaig treure’m un títol avançat d’alemany al Goethe Institut i sé anglès (això és bàsic!). I entenc el búlgar, a través del meu marit. Entre nosaltres parlem una barreja de polonès i búlgar. De l’època de Polònia ja tenia el Diploma de la Lengua Española Superior. Quan vaig venir aquí, sabia que es parlava una altra llengua, però no m’imaginava que fos fins a aquest nivell. Aquí tothom parla català, això em va sorprendre! De seguida em vaig informar sobre cursos i en vaig començar a fer. Penso que això està molt bé. Els catalans saben promocionar la seva llengua i la cultura: els cursos per a estrangers són totalment gratuïts i estan molt bé. Si hi tens interès, pots aprendre la llengua perfectament, i de franc. Trobo que és una oportunitat enorme. He fet diversos nivells i aquest gener... he aprovat el nivell C. He tret un 93,7 sobre 100, estic molt contenta!

Sóc catòlica practicant. La majoria de polonesos ho som. A Polònia a cada quilòmetre hi ha un església, i totes estan plenes. Aquí, anem a missa i hi ha molt poqueta gent, i tot gent gran. També és cert que el papa Joan Pau II era polonès, i això va influir força en el grau de religiositat del país.

Vaig a veure els meus pares a Polònia cada mig any. No tenen cap més fill i em troben a faltar! Estem bé a Manresa, ens hi hem integrat, tenim molts amics que són d’aquí, però no m’hi veig tota la vida. D’entrada pensava que seria una estada temporal. En casar-me ja ens hem estabilitzat aquí, però no crec que hi estigui sempre. M’agrada el caràcter de la gent, trobo que els catalans són solidaris, i crec que aquí el turisme està molt desenvolupat. Per agafar experiència, és immillorable. Vaig homologar el títol de Periodisme i no descarto trobar una feina d’aquest àmbit. Vaig col•laborar amb el Gresol, el programa sobre immigració de TVM i Bages per a Tothom.

Algun dia m’agradaria tornar a Polònia, però no sé què farem. La vida dóna tantes voltes i et regala tantes sorpreses, que crec que és millor no planificar gaire. El nucli antic de Manresa està bé, però hi ha pocs espais lliures, parcs, arbres... A Polònia hi ha més espais per passejar, seure... Aquí tot és com més atapeït. Si tens un dia de festa, no pots quedar-te a la ciutat perquè no hi ha espais per relaxar-te. En canvi, una cosa que m’agrada és que mai no m’he sentit discriminada laboralment per ser estrangera. No m’he trobat amb més dificultats que la gent d’aquí.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Febrer 2011.