Samy-Sayed Mahmoud

“Fins ara, a Egipte, la democràcia era només una paraula, res més”

Em dic Samy, tinc 25 anys i sóc egipci. Sóc el mitjà de tres germans. Vaig néixer al Caire, però als cinc anys ens vam traslladar a El Mahallah, a 110 quilòmetres de la capital. Als 17 anys ja em vaig independitzar i me’n vaig tornar al Caire a estudiar Filologia Hispànica a la Universitat, alhora que vaig començar a treballar a basars, on practicava el castellà. També vaig fer estudis de turisme i vaig fer de guia local dos anys i mig, tant al Caire com a la zona turística de Sharm el Sheik, al mar Roig.

Encara al meu país, el juny de 2009 vaig conèixer una manresana, la Lucía. Ella havia estat a Egipte diverses vegades, perquè li encanta el país, i s’havia fet amiga d’un conegut meu. Un dia vam coincidir, ens vam conèixer i... coses que passen. Vam intercanviar el telèfon i el correu electrònic, i vam estar 4 mesos en contacte però a distància. Finalment vaig decidir venir a Manresa. La Lucía va venir a conèixer la meva família i a buscar-me, i vam tornar tots dos cap aquí. Vaig arribar a Manresa el 30 d’octubre del 2009. De seguida vam arreglar papers, i el març de 2010 ens vam casar al Registre Civil de Sant Joan. La festa la vam uns mesos més tard, a Castelladral. Vam voler que fos el dia que feia exactament un any que ens havíem conegut: el 18 de juny de 2010.

Quan vaig arribar ja sabia castellà. I de seguida vaig posar-me a estudiar català, primer a través d’una parella lingüística, i després en classes al Centre de Normalització Lingüística Montserrat. Ja m’he tret el nivell Intermedi 2, em falta el 3 i després el nivell C. Vaig tenir la sort de trobar feina, fa uns mesos que tinc un contracte temporal i faig de recepcionista en una empresa del sector industrial.

Tinc força facilitat amb les llengües i m’agraden molt. De fet voldria ser traductor. A banda d’egipci (versió col•loquial de l’àrab, per entendre’ns) i català i castellà, en parlo algunes més. Vaig fer tres cursos de rus (quan feia de guia a Sharm El Sheik hi havia molts russos). A l’escola i a la facultat també vaig estudiar anglès i francès. I tinc nocions d’italià i portuguès. Quan vaig arribar vaig pensar que aquí m’agradaria també aprendre marroquí, però encara no he tingut temps...

Amb les meves germanes, el meu cunyat i la meva dona

Visc en un pis del barri antic. Crec que els manresans són una mica tancats. Costa molt conèixer i fer amics d’aquí. Jo encara tinc la sort que he conegut gent a través de la meva dona, però no és fàcil. Admeto que molts marroquins donen mala imatge, no tots són ben educats, alguns no tenen cultura... Però la gent posa a tothom al mateix sac. Si tens faccions àrabs, ja creuen que ets marroquí i, vulguis o no, pateixes un rebuig. No tothom, però la gent et mira com un immigrant. No saben si ets una persona culta i treballadora, et jutgen a primera vista i d’entrada et veuen com un immigrant, en el pitjor sentit. Als ulls de la gent sóc un marroquí més, dels molts que hi ha aquí. I jo no tinc cap amic marroquí. Molts d’ells són aquí per fer diners, enviar-los a casa, i no volen integrar-se. Jo vull prosperar i no sóc aquí per enviar diners a casa. A Manresa s’hi viu bé, però és difícil saber si em quedaré aquí molt temps o no, depèn de com vagin les coses, de la feina... Si les coses em surten bé, si m’integro i faig més amics, em quedaré. No ho puc saber.

Lògicament les últimes setmanes he estat molt pendent del que passa a Egipte. A l’inici de la revolta estava molt content. Jo tinc 25 anys i al meu país mai no m’he pogut manifestar, ni dir “no”, ni parlar o fer acudits de política... Fins ara, la democràcia era només una paraula, res més. Un règim absolutament corrupte des de fa molts anys. Governat per un dictador. Però quan les coses es van complicar, em vaig preocupar molt. Violència al carrer, enfrontaments... Patia per la meva gent, pels meus amics. Desitjava que s’acabés. Finalment es va acabar la tensió i és bo que Mubarak deixés el poder. Ara el que cal és que governi gent nova, que generi consens. Algú jove i preparat, i un Parlament elegit democràticament.

Sóc musulmà, com el 70% dels egipcis. Tinc aquesta fe i sóc practicant, però no excessivament. Normalment vaig a la mesquita els divendres, i faig l’oració del matí, però molts dies simplement no tinc temps, i no passa res. La meva família és diversa, cadascú té el seu criteri i decideix. El meu pare no és gens practicant i la meva germana gran, no gaire. En canvi la meva germana petita porta nicab. La resta de família d’entrada no ho volíem, però ella ho va decidir sola. Ningú la va obligar (és soltera). Jo no ho veig clar, però és la seva decisió. Aquí tindria problemes, i allà... doncs també. No pot ser que en un lloc públic t’hi trobis una persona amb nicab. L’empresari ja no la contractarà. Ella és informàtica i és molt intel•ligent. Ha aconseguit una beca d’un ministeri, treballa i estudia, però no sé si amb el nicab tindrà una bona feina. La religió no obliga a dur nicab, jo ho veig exagerat. Però és la seva decisió i la respecto.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Març 2011.