Vaig néixer a Quito, capital de l’Equador, una ciutat molt extensa d’uns dos milions d’habitants. De fet, tinc arrels espanyoles. Els meus avis van emigrar a Amèrica del Sud. El meu pare va néixer a Xile, va conèixer la meva mare, de l’Equador, i es va quedar allà. Jo sóc fill de l’Equador, però vaig tancar el cercle tornant aquí. Sóc el tercer de vuit germans. Tinc 34 anys i en fa 12 que vaig arribar a Manresa. Una empresa de treball temporal manresana va venir a l’Equador a buscar personal. Al procés de selecció hi vam participar 1.500 candidats, i en van triar set. Jo vaig ser un d’ells. Vam venir cap aquí, amb feina i pis garantits, vam tenir molta sort. Inicialment ens oferien un contracte temporal, que es podia renovar si treballàvem bé. Ens vàrem quedar i de fet l’empresa va portar molta més gent. Vam ser dels primers equatorians a arribar a Manresa, i ara ja som la segona comunitat més nombrosa.Als primers temps compartíem pis els set nois. Recordo que només teníem una ràdio; els principis van ser força durs, no coneixíem res... Però ens vam espavilar. De fet, la meva idea inicial era anar a Anglaterra, aprendre anglès i tornar al meu país. Però a Manresa hi vaig conèixer l’Eva, que ara és la meva dona... I ja no m’he mogut d’aquí. Tenim dues filles, la Núria, de 7 anys, i la Laura, d’un any.
El que em va costar més de Manresa, els primers anys, va ser el fred. Cada any agafava refredats i febre... A l’Equador el clima és temperat i aquí ens pelàvem de fred. Però en fi, ara ja ho puc resistir, i m’agrada viure aquí. El tòpic diu que els catalans són tancats i jo no ho crec. Penso que si et portes bé, la gent d’aquí s’obre i et dóna moltes coses. També és bàsic el tema de la llengua: a mi parlant català se m’han obert moltíssimes portes. Jo he après la llengua per mi mateix, amb la meva dona, amb els amics... Primer no entenia res, però en vaig anar aprenent, a poc a poc. A casa parlem sempre català, i les meves filles si parlo castellà es pensen que estic enfadat! Però jo també vull que aprenguin bé castellà; és la llengua del seu pare i dels seus avis paterns, és normal que la sàpiguen.
Amb la meva dona i les filles, al Parc de l’Agulla, el dia de la Transèquia.
La major part de la meva família encara viu a Quito, tot i que ara tinc dos germans més aquí, que estudien a Barcelona. Hi he tornat de tant en tant, a l’Equador. La meva dona i la meva filla gran també ja hi han estat. A veure si aquest estiu hi podem anar també amb la petita! Penso que gairebé tothom que marxa del seu país el troba a faltar, poc o molt. Jo em sento bé aquí, m’hi he integrat i hi estic molt còmode. Però la pàtria tiba molt. Sempre. A tothom. Quan recordes els amics, les dates assenyalades, les festes de la teva ciutat... Quan la teva mare et diu per telèfon que està fent el teu plat preferit... El menjar, els costums... Quan ets lluny del teu país, és impossible no trobar-lo a faltar, per molt bé que estiguis aquí, i per molt que el teu sigui un país menys desenvolupat que aquest.
I és que som dos móns diferents. Parlem una llengua llatina, però tenim molt poc a veure. Aquí la gent és més centrada. Allà són més amants de la festa. La música sona sempre i a tot arreu. A totes les cases, i els veïns no s’enfaden!
Quan vaig arribar, vaig treballar a diverses fàbriques. Ara faig de llauner, primer per una empresa de Callús, i ara per mi mateix, sóc autònom. He fet molts amics manresans, i la veritat és que no em faig gaire amb gent del meu país que viu aquí. Hi ha coses que no m’agraden, crec que hi ha gent que no es comporta correctament, que no sap adaptar-se als costums d’aquí i és incívica. Hi ha alguna entitat d’equatorians, però no hi estic vinculat. Això no vol dir que no estigui orgullós de ser de l’Equador ni que renegui de les meves arrels, però no m’agraden els guetos, els que es tanquen només amb els de la seva comunitat.
Jo crec allò que sabem on hem nascut, però no sabem on acabarem els nostres dies. Però en el meu cas penso que, si no passa res, em quedaré aquí per sempre. Les meves filles són d’aquí. Jo ja sé què és abandonar el país propi, i ara mateix no ho voldria per a elles. No les arrencaria de la seva terra. De moment no m’ho imagino. Manresa és una ciutat relativament gran i hi ha de tot, i al nostre barri, a la carretera de Santpedor, ho tenim tot a l’abast. Sóc un manresà de Quito, i segurament ho seré sempre.
Joan Piqué Publicat a El Pou de la Gallina. Abril 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada