Hernán Fajardo

«El que hem aconseguit aquí no ho hauríem fet a l’Uruguai en molts anys»

Vaig néixer a Montevideo, capital de l’Uruguai, fa 41 anys. Vaig estudiar Farmàcia. Mentre feia la carrera, treballava en una empresa de peces de roba de pell. Pensava que, en acabar la Universitat, podria trobar una feina relacionada amb els estudis. Però no en trobava. Les coses allà eren difícils i em vaig anar cremant. Amb un amic de l’empresa, vam pensar a emigrar. Allà la situació econòmica era molt dolenta, com està començant a ser aquí, amb molta gent vivint al límit. I com que, pel fet de tenir un besavi italià, vaig aconseguir la nacionalitat italiana, tenia la possibilitat de traslladar-me a la UE. Finalment vaig triar Espanya sobretot pel tema de la llengua. Ja estava casat, i la meva dona i jo vam decidir venir: vam reunir diners, vam vendre un cotxe... Finalment ens va fallar un contacte que tenia aquest amic. Per sort, un tiet de la meva dona vivia a Moià i vam venir igualment.

L’any 2002 vam arribar a Barcelona, amb la casa a sobre: tres maletes gegants. Arribar a Moià en transport públic va ser una odissea, inoblidable. El tiet també vivia en condicions precàries, amb uns equatorians... La història de molts immigrants. Ens va cedir una habitació i vam ser-hi els primers dos mesos. L’endemà d’arribar ja vaig anar a buscar feina a les empreses dels polígons industrials. Per sort, de seguida en vaig trobar, en una empresa industrial de Sallent. Duia una setmana aquí i ja treballava. Això va ser fonamental. La meva dona va començar en feines de neteja. De seguida vam poder comprar un petit cotxe de segona mà per moure’ns. I tirar endavant. Aviat vam pensar a buscar pis a Manresa. No va ser fàcil, la gent posa pegues a llogar a estrangers, però amb l’ajuda d’uns amics argentins vam poder llogar un pis, al Poble Nou, on vam viure 4 o 5 anys. Vaig fer feines diverses i mentrestant vaig convalidar el títol de farmacèutic. Em van fer anar a Madrid per fer-ho! Per un tràmit senzill fer 600 quilòmetres, no m’ho podia creure! Finalment vaig trobar feina al sector: treballo a la farmàcia Buxó, al passeig de Pere III. Primer feia les guàrdies nocturnes, però ara ja faig horari de tardes.

Hem pogut espavilar-nos. La meva dona ja fa uns anys que treballa a l’àrea logística de l’empresa Stradivarius, com a cap d’equip. Ja amb estabilitat, vam comprar una caseta a Navarcles, on vivim ara. És el somni que tenen molts uruguaians, una caseta pròpia. I ho hem pogut fer realitat. Ara la família ha crescut amb la Zoe, la nostra filla de deu mesos. Estem contents de viure aquí. El Bages és un punt estratègic, prop de Barcelona, de la platja, dels Pirineus. També ens agrada perquè tenim el bosc molt a prop i sortim a passar estones a la natura. 

Amb la Zoe i la meva dona, fa uns mesos

Estem instal·lats aquí, hem fet arrels i tenim estabilitat econòmica. Hauria de passar una cosa grossa per decidir marxar. El que hem aconseguit treballant tots dos aquí no ho hauríem fet a l’Uruguai en molts anys. Una caseta, dos cotxes (que necessitem per anar a treballar)... No són grans luxes, però allà és impensable. Estem en una situació econòmica privilegiada. Socialment és una altra cosa: jo tenia 28 anys quan vaig arribar. Els amics, la família, tothom era allà. Aquí no tenia res. I fas amistats, és clar, però tens feina i no pots tenir tanta vida social. Però en fi, una cosa va per l’altra.

D’aquí, d’entrada ens va sorprendre coses com ara que, pel fet de ser un país més industrialitzat, les fruites i les verdures perden el seu gust. Es cull tot abans i es posa en frigorífics. Allà els gustos són més intensos, és tot com més natural. També ens va sorprendre veure com la gent llença coses: veus una nevera o un moble al costat d’un contenidor, al principi no ens ho podíem creure! Al nostre país és impensable, també. I bé, la família la trobem a faltar, és clar, tot i que tant la meva sogra i el meu germà van venir durant un temps, però no s’hi van acabar d’adaptar i van tornar. Ara estem en contacte amb ells per internet, aquestes eines han facilitat molt les coses.

Jo entenc el català perfectament, però em costa llançar-me a parlar-lo. No em deixo anar del tot, encara. A les primeres feines que vaig tenir no era gens necessari, i com que amb el castellà t’espaviles... No et cal. Però en fi, el vaig anar aprenent i vulguis o no ens va entrant. La meva dona ha fet algunes classes i ja d’entrada va treballar amb gent catalanoparlant. Ella s’hi atreveix més. I la nostra filla a l’escola l’aprendrà perfectament, segur! 

En arribar, vaig trobar que la gent és amable, molt servicial. La societat és força similar a la nostra, un tipus de cultura semblant. Els uruguaians no som tan xerraires com els argentins. Jo crec que és perquè ells han rebut més influència italiana, són més exagerats parlant i expressant-se... Nosaltres som més com els catalans. A més hi ha paraules que diem a Uruguai que vénen del català i també llocs amb influències o vestigis catalans. Som cultures properes, no hem viscut xoc cultural. El clima també és semblant (tot i que les estacions estan girades, el nostre estiu allà és hivern). També ens agrada ser aquí pel fet de poder viatjar una mica, hem visitat diversos països d’Europa i llocs com Egipte, cosa que mai no ens hauríem imaginat. Això ens encanta.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Abril 2012