Ian Miller

«He viatjat a 83 països i m’adono de com som d’afortunats aquí»


Amb 24 anys, vaig marxar del Londres dels Beatles, els Rolling Stones, els hippies, la revolució dels estudiants… Per venir a Manresa, en ple franquisme. Un bon contrast. Vaig arribar a aquí a el dia dels Sants Innocents de 1968. Fa 43 anys i mig. Vaig néixer a Manchester, però de petit la meva família es va traslladar a l’oest de Londres, on vaig créixer. Vaig estudiar a la Universitat d’Oxford, i allà vaig conèixer una noia de Manresa. Ens vam casar l’any 1966, a Santa Anna de Santpedor, i d’entrada vam viure dos anys a Anglaterra, on vaig exercir de professor d’Educació Física. L’any 1968 vam traslladar-nos a Manresa i vaig obrir l’acadèmia d’anglès. Pensava provar-ho durant un parell d’anys, a veure com anava… I fins avui!

Certament venir d’un lloc cosmopolita com Londres i arribar a un país amb una dictadura va ser un canvi radical. Però m’hi vaig adaptar bé. La gent en situacions de falta de llibertat s’ajuda més. També de seguida vaig entrar en ambients determinats, anàvem als concerts de Llach i Serrat… I vaig tenir la sort que l’acadèmia va començar a funcionar bé i que la feina m’apassiona. Amb bons amics i una feina que t’agrada, què més vols?

Tinc dos fills, una noia de 42 anys i un noi de 39. Em sento profundament català i no enyoro res d’Anglaterra. Quan els meus pares eren vius hi anava més sovint. Ara hi tinc una germana i altra família i hi continuo anant cada any, però amb els temps lògicament he arrelat totalment aquí. Tanmateix, continuo tenint passaport britànic. El dia que pugui tenir passaport català, faré el canvi. Però l’espanyol no el vull tenir. No m’identifico amb Espanya. Quan surto de Catalunya tinc la sensació que sóc a l’estranger. Sóc cent per cent independentista. I sóc optimista: penso que, tal com van les coses, potser veuré la independència. Mireu a Escòcia, ja convoquen el referèndum. Anys enrere aquí era impensable. Ara és factible. No serà fàcil ni hi arribarem demà, és clar. Però avancem. 

Des de petit, ja amb els pares, he estat molt viatger. Això ho he mantingut tota la vida, és la meva passió. Viatgem cada estiu,  per Nadal i per Setmana Santa. Amb la meva esposa actual planifiquem els viatges amb 18 mesos d’antelació, ara amb internet és molt fàcil! He estat a 83 països dels cinc continents i cada cop que torno m’adono de com som d’afortunats de viure aquí. He estat a molts països en vies de desenvolupament. Aquí hi ha crisi, d’acord, però en molts, molts llocs no tenen res.

Viatjant aprens aquestes coses.

Trobo que el caràcter català és un punt intermedi entre la fredor del nord i el caràcter més festiu i obert dels del sud d’Espanya. M’atrau aquest terme mig. I aquí, quan tens un amic, tens un amic. Sempre he estat còmode a Manresa i també a Santpedor, on visc ara. Manresa és una ciutat petita, però a mi m’agrada, molt més que grans urbs com Londres, Manchester o Barcelona. De vegades els meus alumnes diuen pestes de Manresa i jo no ho acabo d’entendre. És un lloc ideal! A prop de la platja i de la muntanya, on tens tot el que necessites... Ens falta autoestima!

Vaig obrir l’acadèmia el gener de 1969 amb 27 alumnes. Avui el panorama ha canviat molt, hi ha unes 25 acadèmies. Jo sóc patidor i cada any per les matrícules penso: a veure com anirà... Però al final cada curs ens sobra gent. M’ajuda un noi però jo encara treballo, als 67 anys. Per a mi jubilar-me seria un càstig. Gaudeixo treballant i mentre pugui ho aniré fent. Sóc una persona afortunada, faig la feina que m’agrada, amb un horari que trio jo, treballo amb grups de 10-12 alumnes, amb gent motivada i que no dóna problemes... Sóc un privilegiat.

Joan Piqué
Publicat a
El Pou de la Gallina. Juny 2012

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ets un gran profe, i sobretot una gran persona!

Anònim ha dit...

Es curios que els de fora, valoren molt més la nostra ciutat que els manresans de naixement, no sabem valorar el que tenim, el Ian es una gran persona i un molt bon amic dels seus amics.