Amb 24 anys, vaig marxar del Londres dels Beatles, els Rolling Stones, els hippies, la revolució dels estudiants… Per venir a Manresa, en ple franquisme. Un bon contrast. Vaig arribar a aquí a el dia dels Sants Innocents de 1968. Fa 43 anys i mig. Vaig néixer a Manchester, però de petit la meva família es va traslladar a l’oest de Londres, on vaig créixer. Vaig estudiar a
Certament venir
d’un lloc cosmopolita com Londres i arribar a un país amb una dictadura va ser
un canvi radical. Però m’hi vaig adaptar bé. La gent en situacions de falta de
llibertat s’ajuda més. També de seguida vaig entrar en ambients determinats,
anàvem als concerts de Llach i Serrat… I vaig tenir la sort que l’acadèmia va
començar a funcionar bé i que la feina m’apassiona. Amb bons amics i una feina
que t’agrada, què més vols?
Tinc dos fills, una
noia de 42 anys i un noi de 39. Em sento profundament català i no enyoro res
d’Anglaterra. Quan els meus pares eren vius hi anava més sovint. Ara hi tinc
una germana i altra família i hi continuo anant cada any, però amb els temps
lògicament he arrelat totalment aquí. Tanmateix, continuo tenint passaport
britànic. El dia que pugui tenir passaport català, faré el canvi. Però
l’espanyol no el vull tenir. No m’identifico amb Espanya. Quan surto de
Catalunya tinc la sensació que sóc a l’estranger. Sóc cent per cent
independentista. I sóc optimista: penso que, tal com van les coses, potser
veuré la independència. Mireu a Escòcia, ja convoquen el referèndum. Anys
enrere aquí era impensable. Ara és factible. No serà fàcil ni hi arribarem
demà, és clar. Però avancem.
Des de petit, ja
amb els pares, he estat molt viatger. Això ho he mantingut tota la vida, és la
meva passió. Viatgem cada estiu, per
Nadal i per Setmana Santa. Amb la meva esposa actual planifiquem els viatges
amb 18 mesos d’antelació, ara amb internet és molt fàcil! He estat a 83 països
dels cinc continents i cada cop que torno m’adono de com som d’afortunats de
viure aquí. He estat a molts països en vies de desenvolupament. Aquí hi ha
crisi, d’acord, però en molts, molts llocs no tenen res.
Viatjant aprens aquestes coses.
Trobo que el
caràcter català és un punt intermedi entre la fredor del nord i el caràcter més
festiu i obert dels del sud d’Espanya. M’atrau aquest terme mig. I aquí, quan
tens un amic, tens un amic. Sempre he estat còmode a Manresa i també a
Santpedor, on visc ara. Manresa és una ciutat petita, però a mi m’agrada, molt
més que grans urbs com Londres, Manchester o Barcelona. De vegades els meus
alumnes diuen pestes de Manresa i jo no ho acabo d’entendre. És un lloc ideal!
A prop de la platja i de la muntanya, on tens tot el que necessites... Ens
falta autoestima!
Vaig obrir
l’acadèmia el gener de 1969 amb 27 alumnes. Avui el panorama ha canviat molt,
hi ha unes 25 acadèmies. Jo sóc patidor i cada any per les matrícules penso: a
veure com anirà... Però al final cada curs ens sobra gent. M’ajuda un noi però
jo encara treballo, als 67 anys. Per a mi jubilar-me seria un càstig. Gaudeixo
treballant i mentre pugui ho aniré fent. Sóc una persona afortunada, faig la
feina que m’agrada, amb un horari que trio jo, treballo amb grups de 10-12
alumnes, amb gent motivada i que no dóna problemes... Sóc un privilegiat.
2 comentaris:
Ets un gran profe, i sobretot una gran persona!
Es curios que els de fora, valoren molt més la nostra ciutat que els manresans de naixement, no sabem valorar el que tenim, el Ian es una gran persona i un molt bon amic dels seus amics.
Publica un comentari a l'entrada