Efren Oruña


“No puc entendre de cap manera que la gent llenci coses que encara es poden utilitzar”


Vaig néixer el setembre de 1973 a l’Havana, on vaig viure sempre fins que fa nou anys em vaig convertir en manresà. L’agost del 2002, la Montse, una manresana de tota la vida, feia una estada a Cuba, un camp de treball organitzat per un sindicat. Ens vam conèixer i va ser un ‘flechazo’. Tot va anar de pressa: el setembre la Montse tornava a casa, i ens vam anar trucant. El desembre va tornar a Cuba i el gener ens casàvem. El maig següent jo ja vivia a Manresa. Casar-nos era la l’única via per fer els tràmits i marxar, però a mi em sabia greu anar tan ràpid. No volia que semblés un matrimoni arreglat, com tants d’altres. La prova que no és així és que avui continuem junts i contents, a Manresa, i tenim dos fills: l’Ernest, de 8 anys, i l’Eiron, de 4.

A Cuba hi ha moltes penúries, i els primers temps aquí, no podia entendre de cap manera algunes coses, com ara que la gent llenci coses (neveres, matalassos...) que encara es poden utilitzar. Em xocava molt. També és molt diferent el ritme de treball. A Cuba, qui treballa per l’estat sovint no fa gran cosa. Si no vas a treballar, no passa res. No t’hi esforces. No hi ha pressió, el sistema està corromput. Aquí hi ha més seriositat. A Cuba treballava d’ajudant de tècnic de la laboratori en un hospital. Aquí, en una empresa de roba. Vaig trobar aquesta feina de seguida, un mes després d’arribar, i encara hi sóc. Notem la crisi i cal veure què passarà, però de moment aguantem.

Traslladar-me de l’Havana a Manresa va ser un canvi radical. Sincerament, al principi la ciutat no m’agradava. Cal dir que venia d’un lloc on hi ha festa cada dia, a totes hores, molta disbauxa. Aquí vaig començar a treballar, aviat vam tenir família... Tot de cop i volta era molt seriós, i això va influir en la meva percepció inicial de la ciutat. A més, vaig trobar la gent una mica tancada. També és cert que al principi em relacionava amb altres cubans (sobretot per jugar a bèisbol, l’esport nacional cubà, que m’encanta) i llatinoamericans, i ara també m’he obert a més gent d’aquí. Però jo de seguida agafo afecte a la gent, i a l’inici em passava que coneixia algú i xerràvem, i un altre dia ens tornàvem a veure i amb prou feines em saludava. Em costava d’entendre. Els cubans som més oberts i alegres. Però poc a poc m’hi he anat trobant millor. També he de dir que no he tingut cap problema pel fet de ser estranger. Ni un. 

Ara participo en molts actes, a la Festa Major, a tot arreu on puc. Els meus nebots són del grup infantil de Xàldiga i potser els meus fills també voldran entrar-hi. Ens agrada fer vida manresana. El català l’entenc perfectament, he fet classes però em falta acabar de llançar-me a parlar-lo, perquè a la feina parlem molt en castellà. També és una batalla aconseguir que la gent em parli català.

A Cuba hi tinc encara les meves quatre germanes i més família. Però molts dels meus amics també n’han marxat. En aquests 9 anys hi he anat dues vegades de visita. Ara és difícil saber què faré en el futur, però ara que estic instal·lat i feliç aquí amb la família, el més lògic és que m’hi quedi. Tinc la doble nacionalitat cubana-espanyola. A Cuba ara hi ha Raúl Castro, tot i que tothom sap que qui continua manant és Fidel. Ell no va néixer per retirar-se ni per ser segon de ningú. Crec que, a hores d’ara, ja la majoria de la població ja està en contra del règim. En ple segle XXI, el més lògic seria posar-hi punt i final, perquè el dia a dia allà és duríssim. Jo guanyava uns 300 pesos cubans al mes. És a dir... 8 euros. Amb això pots comprar el menjar previst a la cartilla de racionament (arròs, 6 ous al mes i quatre coses) i pots anar al supermercat, però amb quins diners compres? Jo ho tinc clar, allò és pitjor que una dictadura.

Joan Piqué 
Publicat a El Pou de la Gallina. Setembre 2012

Cap comentari: