Ana Chupillo


“Aquí hi ha gent bona i gent dolenta... Com a tot arreu”


Vaig néixer a Lambayeque, al nord del Perú, i he viscut a diversos llocs del món abans d’arribar aquí. Primer a l’Amèrica Central i més tard a Itàlia, on vam emigrar juntament amb una amiga. Fa cinc anys vaig decidir venir a Catalunya. Em va encantar Barcelona, me’n vaig enamorar de seguida. Finalment vaig quedar-me a viure al Bages, on ja coneixia gent.. De seguida que vaig arribar, vaig saber que aquest era el meu lloc.

Crec que Manresa és un lloc agradable i s’hi viu molt bé, una ciutat de mida mitjana, amb bona qualitat de vida. Ara visc a Sant Joan de Vilatorrada i comparteixo pis amb una altra senyora peruana, a qui casualment vaig conèixer aquí. Aquí he trobat tranquil·litat i bons veïns. Barcelona m’agrada molt, però és una mica com Roma, on vaig viure: és una ciutat esplèndida per al turisme, però per viure no m’agradava, perquè és molt caòtica. També era així Lima, la capital del meu país.  

A Perú vaig treballar sempre en temes d’administració. En un banc, en una empresa internacional de publicitat, etc. Aquí treballo en temes de geriatria,  bàsicament a través de Càritas. És una feina que m’agrada, és força sacrificada, però em considero una persona amb paciència. La meva idea és establir-me aquí definitivament, i per això tot i que amb el castellà em puc moure, vaig decidir estudiar català. He fet cursos fins a l’Intermedi 3, tot i que ara ho he hagut de deixar per temes de feina.

Al principi que era fora potser trobava a faltar coses del meu país. Encara hi tinc una gran part de la família... Però crec sincerament que sóc una persona que s’adapta bé als llocs. N’hi ha que s’enyoren molt, però jo penso que si fas l’opció de sortir del país has de tenir les coses clares i estar una mica mentalitzat. Crec que aquí, com a tot arreu, hi ha gent amable i gent que no. Jo he voltat molt i crec que a tot arreu hi ha gent bona, gent dolenta, gent disposada a ajudar-te i gent que no. No trobo que la gent d’aquí sigui tancada ni freda, com alguns diuen. Jo he tingut sort i m’he topat amb gent agradable. Si mai algú et tanca la porta, doncs mitja volta i adéu-siau. Mai no he tingut problemes, ni rebuig pel fet de ser de fora, també pel meu aspecte: hi ha qui de seguida el veuen estranger pels seus trets físics. Sí que he sentit comentaris despectius, però no gran cosa. Tot i que sap greu que hi ha qui encara no entén que la gent de fora no hem vingut a prendre la feina de ningú, només a mirar de treballar i a contribuir amb aquest país que ens acull.

Aquí tinc amics catalans, d’orígens andalusos i d’altres, també d’Amèrica Llatina, etc. De peruans no n’hi ha gaires. Darrerament n’he trobat alguns, però que faci anys que som aquí, més aviat pocs. No costa adaptar-se aquí; el tema del clima és una mica diferent, les estacions són més marcades, fa més fred i més calor, però t’hi acostumes. I de gastronomia, tenim moltes coses similars: vosaltres feu paella i nosaltres una mena d’arròs amb marisc molt semblant. També tenim el famós cebiche, que aquí agrada molt. Tenim força coses en comú! Ara a més amb les noves tecnologies tot és més a prop. Internet ha facilitat molt les coses als que vivim lluny del nostre país. Jo m’havia gastat un dineral amb trucades i ara tot és més fàcil. Som lluny però és molt senzill comunicar-nos. El món s’ha fet petit.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Novembre 2012

Cap comentari: